dijous, 3 de març de 2016

La poesia de Vinyoli que cal escoltar

Ho reconec: sóc una d'aquelles persones, força incompreses pels editors, que només llegeix poesia en alguns moments de la vida, però que ai!, perd el cap per un bon recital. Sobretot si és com el d'Esperit de Vinyoli.
Sílvia Bel, en un recital d'Esperit de Vinyoli a Andorra
Ja fa uns anys m'havien arribat besllums del poder d'aquest poeta, però només el dring vellutat de la veu precisa i clara de Sílvia Bel i el cant impetuós de Sílvia Comes, acompanyades pel mudadís violoncel de Carles Muñoz, han aconseguit que les paraules de Vinyoli em penetressin com un torrent de sang al cor. Ho sé, sona cursi, però és que és una vibració vera de la gorja i del pit. Abans, només els adorats cantants de la infantesa, els artistes dels recitals flamencs, un Raimon encara potent o els millors diàlegs teatrals me l'havien fet palpitar així.
Asseguda en una de les primeres files del Teatre Vascello, vessava d'agraïment pels esforços culturals de la incansable Isabel Turull, que ha fet arribar l'espectacle a Roma, i per la generositat del marit Adriano i la filla Núria, que cuidaven de la petita Anna una estona perquè jo pogués abandonar-me al delit.
I per això, perquè sovint la poesia només ens fa volar quan és paraula parlada, sé que és inútil que jo vulgui compartir aquí un dels poemes d'aquella nit d'octubre que encara remembro. Però ho faig ara, perquè hi ha moments que la poesia ens arriba en qualsevol forma, i perquè, potser, el lector que com jo, no conegui prou Vinyoli, un dia el voldrà descobrir en un recital. Però, sobretot, perquè necessito dedicar-la a una persona estimada que em confessava fa un temps que, alguns matins, es desperta però no pot llevar-se, perquè el pes del món li sembla insuportable.

Abans que neixi l'alba
...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247 

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades 
per si tot d'una mor 
algú que estimes o llegeixes 
un vers o penses en el joc 
perdut

o bé, de nit, abans 

que neixi l'alba, algun lladruc 
esquinça el dur silenci.

I vénen els records 

de tantes culpes que no has 
mai expiat

i veus el derrotat 

exèrcit dels homes 
arrossegant els peus feixugament 
per les planúries fangoses 
sota la pluja, mentre xiulen 
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat 
i sempre el mal i la vergonya duren.

El poema es troba dins l'obra de Vinyoli "Encara les paraules"