dijous, 9 d’abril del 2009

Aquest terratrèmol és infinit

Quan t'enganxa dormint, ve la por. Encara ets al llit, et sembla que tot aquest moviment sigui una crida sorda de la terra cap a la destrucció. Com si algú molt avall et digués: et toca. Me'n recordo de tu.

Quan deixa de sacsejar, a fora només sents lladrucs desaforats de gossos tan acollonits com tu en la nit de lluna semi plena.

Quan els peus nus toquen el terra fred -amb una certa recança perquè hi ha una cosa més poderosa que la por: la son i les ganes de fer veure que res ha passat-, recordes totes les persones que has entrevistat. Revius la por de milers de persones alhora en el moment del fatídic primer terratrèmol. La por, primer, dels supervivents. “Em vaig posar un abric per sobre i vaig sortir al carrer; darrera meu, el primer pis va explotar”, em deia un.

Pares orella, no sents que a l'hotel hi hagi corredisses. ¿Potser seràs ridícula?. Com quan, cap a les vuit del vespre, a la benzinera Esso de l'Aquila, el bar on escrius sobre els devastadors efectes de les sacsejades dels darrers tres dies, tot comença a agitar-se amb ritme endimoniat, i mires fora a les pompes de benzina, i al sostre, i als mobles que et podrien venir al damunt, però et quedes quieta perquè sents la veu de l'encarregat que, sense moure una pestanya, t'ordena seguir clavada a la cadira i et fa sentir petita petita per haver entrat en pànic: “Res, res, segueix aquí”.

Però aquesta nit ets lliure de ridículs i l'únic que ets permets és prendre tot el material de periodista, tranquil·lament, no et vagis a deixar res important i et fotis la crònica. Et poses els mitjons dels darrers tres dies, remugues perquè no has deixat preparats a la vista els nous que et volies posar després de la dutxa del primer matí que dorms de nou dins quatre parets. I agafes les claus de l'habitació, maleint haver tancat la porta.

El passadís és negre. Recoi, però si no saps sortir. Baixes les escales i tot és fosca. Et sents atrapada. Però si no hi ha ningú, és que t'has espantat per no res. “Res, no passa res", com et diria el de la benzinera. Tornes a pujar a l'únic espai conegut, l'habitació, i t'angoixes perquè no recordes la porta i a veure on vas a parar i la mirada reprovadora de qui trobaràs. Però trobes una porta millor, la del carrer, i a sobre té la bondat d'estar oberta. I això ja et calma del tot, perquè saps que, quan torni a venir el punyeter terratrèmol, ja sabràs sortir. Fora, els gossos continuen udolant.

I trobes la porta de l'habitació, sents que algú ha encès la ràdio molt suaument perquè tampoc l'acusin de covard, i et dius que ara sí, deixaràs tot preparat per si cal sortir, i aquest cop no t'oblidaràs de deixar preparats els mitjons nets.

I tornes al primer pensament, la por que tots els abrucesos t'han explicat, el drama dels atrapats, la terrible tragèdia que t'ha llançat a Itàlia abans d'hora. I reses perquè, si encara hi ha algú en vida sota la runa, trobi encara la mà dels equips de socors que el tregui del forat.

P. D. Què recony de periodista, no pots anar al llit sense saber quin grau en l'escala de Richter era això, però aquí enmig del camp, internet funciona com funciona. Aquest filldeputa de terratrèmol que segueix agitant els cors d'aquesta pobra gent ja massa castigada ha tornat a colpir 72 hores després de la primera ona cabrona. Perdò per les paraules, però aquest terratrèmol ja s'ha convertit en una força de la natura que té una ànima, i és una ànima molt negra, encara que, de tant venir-te a trobar, ja sembla una vella coneguda.

P.D.2. Sí que tenies raó d'amoïnar-te una mica: “Un'altra forte scossa, avvertita anche a Roma -2
Magnitudo 5,1, è durata pochi secondi, nessun nuovo danno. L'Aquila, 9 apr. (Apcom) - La nuova scossa, delle ore 2.52, ha fatto registrare una magnitudo di 5.1 gradi della scala Richter, è durata pochi secondi e non ha causato ulteriori danni. Lo annuncia la Protezione civile. Le località prossime all'epicentro sono Pizzoli, Capitignano e Barrete. (Apcom)

diumenge, 5 d’abril del 2009

Poesia per a ser (misteriosament) feliç

Diu Joan Margarit que la poesia serveix "para ser más feliz. Misteriosamente. (...) Uno entra en un poema... y sale de él menos desgraciado. Entras con algún desorden y sales algo más ordenado. ¿Qué ha pasado allí dentro? Misterior. ¡Nadie lo sabe, pero la poesía ha operado!"

És més: "El mundo está lleno de poemas, y vas descubriéndolos: ser poeta es un modo de vivir".

Si precisas demasiadas condiciones para escribir..., ¡malo! De esos lugares tan ruidosos (bares) sle eso tan misterioso que es el poema, algo que una persona a la que ni conozco ni sé por dónde anda está necesitando sin saber ella que está necesitándolo".