Pèsols providencials

Els pèsols són com alguns polítics. Estèticament atractius, quan els tastes deceben per la banalitat. Prometen més que el què són capaços de donar. Amb tot, no són de menysprear. Relegats amb desdeny en un calaix del congelador, poden salvar un dinar de diumenge, un d'aquells en què han desaparegut del rebost i de la nevera totes les bones menges fresques. Pensant-ho bé, el pèsol ni tant sols en aquestes adverses circumstàncies és capaç d'alegrar tot sol els nostres estómacs, perquè li cal la companyia d'altres dos aliments providencials. Un és el porro, tant agraït i resistent ell -tard et vaig conèixer, porro, tard et vaig conèixer! tu eres tan prop de mi i jo mirava enfora, com diria Sant Agustí si, com jo, s'hagués afeccionat tardanament a la cuina-, i l'altre és el salmó fumat.

L'alquímia per convertir un diumenge gris en una festa sensorial és la què segueix: mentre posem una bona olla amb aigua a escalfar, en una paella sofregim un porro i, quan és quasi a punt, li afegim vi blanc. En trabuquem la major part en un bol gran i el passem pel minipimer. A aquest punt l'aigua ja deu bullir. La salem molt subtilment -molt menys que de costum- i hi capbussem una pasta tipus macarró -la recepta original és amb cellentani-. Mentre, a la paella encara calenta hi aboquem els susdits pèsols i els coem uns minuts juntament amb les romanalles del porro. Quan la pasta és gairebé al dente, l'escolem i la traspassem a la paella, de manera que acabi de coure -caldrà afegir-hi unes dues cullerades d'aigua, que pot ser la de la cocció-. Com a últim toc, a foc ja quasi apagat -ja se sap que tantes coses bones no irrompen fins a l'últim minut- entra en escena, veloç, el salmó. Ho ajuntem tot amb la crema de porro dins el bol, remenem i servim. Diumenge salvat. I amb quina dignitat.

Flors matineres

Em desperta l'estimat amb una rosa encesa. És dissabte, dia d'il·lusió de llibertat. Hi ha ombres de feines, deures, però són això, ombres. És un matí de regals. Em prepara, com una moixaina, un suc de taronja, i un cafè i unes torrades, mentre al sofà, endarrereixo el moment d'arrabassar de la dolçor de la son el cos endormiscat. Un ball al compàs del Jeunehomme de Mozart que tot ho pot. El sol també s'ha llevat vencedor i allarga els dits per acariciar la cadira de palla. I fa guspirejar les flors blanques, aquestes que van arribar fa ja setmanes en aquesta llar i que semblen no voler marxar. No marxessin mai, ni elles ni aquest matí.

Tres dones soles

Vaig visitar-ne la tomba aquest estiu. Es deia Ruth i l'havien enterrada al costat del marit, Allan. Però a la làpida, mossegada per l'herba crescuda d'un bucòlic cementiri d'Iowa, hi figurava també la dona que la va succeir al llit matrimonial, la seva pròpia germana, Julie. El quart inquilí de la fossa era el primer espòs de la Julie.

Si reposen junts en eterna comunió tots quatre en un camp voltat de blat de moro és perquè la Ruth va morir molt d'hora, i els cunyats Allan i Julie es van casar en quedar-se vidus. La Ruth va treure's la vida poc després que els seus tres fills marxessin de casa, el 1969. Ella, una dona culta, amb una germana que va esdevenir una de les primeres ambaixadores dels Estats Units, es va quedar sola amb el marit en una ciutat de l'Amèrica profunda que només vivia per al petroli. I ni en la societat opulenta ni en el marit va trobar qui volgués escoltar-la en les seves inquietuds intel·lectuals i espirituals.
A l'altra banda de l'Atlàntic, a Jerusalem, també hi ha enterrada una dona solitària, Fània. Només que ella no va tenir un suïcidi anònim, perquè el seu fill de 12 anys amb el temps es va convertir en un famós escriptor, Amos Oz, i va recordar la mare al recomanable llibre de memòries titulat "Una història d'amor i de foscor".
Com la Ruth, la Fània també va haver de conviure amb un marit que no va ajudar-la a cultivar les seves passions. Ell va dedicar-se a escriure assajos històrics i literaris després de casar-se. Ella, en canvi, que havia nascut a Polònia i va veure desaparèixer tota la seva comunitat jueva sencera en arribar primer les tropes de Stalin i després de Hitler, es va trobar sola a ocupar-se del nen. La Fània havia estudiat Filosofia i Literatura a la universitat de Praga, i tots els homes que acudien a fer tertúlia a casa seva la consideraven sensible i fascinant. Però ella, com tota dona jueva que es fes respectar, no podia participar amb ple dret a les converses. Només de tant en tant hi intervenia amb una reflexió ràpida i curta que deixava tothom bocabadat, i tornava a callar. Fins que el 1951 va decidir quedar en silenci per sempre més.
La Ruth i la Fània no eren casos aïllats. Un altre escriptor jueu, Elias Canetti, recorda com n'era de culta la mare, Mathilde. Ella sí que va tenir la sort d'un marit amb qui poder estimar-se i admirar-se mútuament, amb qui poder comentar les lectures i conferències. Però ell va morir jove, i ella va haver de guanyar-se la vida com va poder per tirar endavant els tres nens petits. Frustrada, va bolcar totes les expectatives en el fill major, que s'ho va prendre molt a pit i va esdevenir un premi Nobel.
Tres dones soles. Haurien pogut esdevenir reputades intel·lectuals i escriptores i van haver-hi de renunciar perquè no van poder superar els obstacles de l'època. Encara ara, tantes dones han de deixar els interessos de banda per ocupar-se dels nens, altrament se les culpabilitza anomenant-les males mares. Perquè els homes -i les altres dones!-, per molt que hagin començat a entendre que els fills són de tots dos, continuen descarregant en la muller tota la responsabilitat. Però avui, la Ruth, la Fània i la Mathilde haguessin tingut més complicitats per donar sortida als seus anhels. Qui diu que temps passats foren millors? Si no és un nostàlgic irredempt, segur que és un home.

Germà Ratzinger: rigor, si us plau

Han hagut de passar 42 anys perquè un Papa redrecés una roda deforme i la tornés a forma circular. Benet XVI finalment rectifica i, tot i que admet els riscos morals del preservatiu -el tot val, la banalització del sexe- admet que posar-se un condó pot ser un acte de responsabilitat. O, si es vol, un mal menor. Quan el 1968 el Vaticà de Pau VI va aprovar l'escandalosa Humanae Vitae, mitja Església es va posar les mans al cap, estupefacta. L'altra meitat va aplaudir, entusiasta de radicalitzar conceptes, practicar la ceguesa, amagar el cap sota l'ala. El Papa alemany ara redreça el què era una barbaritat anticristiana: millor contagiar a algú del virus de la Sida abans que no posar-se un preservatiu; més virtuós abandonar una dona prenyada que evitar un embaràs indesitjat. Ja no és del tot així. Bravo.
Joseph Ratzinger encalla, en canvi, en un altre passatge del llibre-entrevista que surt demà a la venda -amb el pretenciós títol de "La llum del món", que en català edita la Herder-. Resulta que aquest intel·lectual catòlic de 83 anys, que en teoria ha dedicat quasi tota la vida a l'estudi, diu que no pot fer cap pas endavant en la igualtat entre home i dona a l'Església catòlica, en el sacerdoci femení... però no perquè no vulgui, mecatxis, si no perquè no pot. "No es tracta de no voler, sinó de no poder. El Senyor ha donat una forma a l'Església amb els Dotze (deixebles) i després amb la seva successió, amb els bisbes i preveres", li diu Ratzinger al periodista Peter Sewald. Afer tancat.

Doncs no, afer tancat no, senyor bisbe de Roma, perquè vostè sap perfectament que aquesta frase és una fal·làcia, una falsedat històrica.
Primer de tot, perquè els Deixebles tenien una funció simbòlica (llarga de discutir), però no exclusiva.
Segon, perquè el primer que va fer un Crist ressuscitat, segons els Evangelis -gens sospitosos de patir cap desviació feminista-, va ser demanar a una dona, Maria Magdalena, que fes de testimoni seu davant el món. Va ser ella qui havia d'obrir els ulls als Deixebles amagats i paorosos.
I tres, Jesús no va ordenar mai ni un bisbe ni un prevere i, per tant, no va excloure mai una dona del sacerdoci. Ben al contrari, més aviat es va passar la vida advertint sobre molts sacerdots i sobre les pretensions d'exclusivitat de relació amb Déu. El passatge 22 de Sant Mateu diu literalment: "Els mestres de la Llei i els fariseus... preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. (...) Els agrada d'ocupar els primers seients als temples i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de rabí. Però vosaltres no us feu dir rabí, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un (...) ni us feu dir guies, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist". De fet, seguint les recomanacions de Jesús, tal vegada no hi hauria d'haver cap capellà, cap pretès intermediari en la comunió o la confessió (amb tot el meu respecte i estima cap els capellans que s'hi han fet amb admirable esperit de servei a la comunitat). Potser, en realitat, més que ordenar dones, el què hauríem de fer, seguint Jesús, és abolir el sacerdoci. Potser, doncs, és aquest l'autèntic debat que hauríem d'encetar. Però que no ens facin combregar amb rodes de molí, perquè en un debat, el primer que cal exercir és la honestedat intel·lectual, i no escampar falsedats en nom de Jesús. Germà Joseph Ratzinger -no li puc dir Sant Pare seguint el desig del qui vostè i jo reconeixem com a mestre-: rigor, si us plau.

La tieta i la música

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, i, si encara visqués la meva tieta, ho aniríem a celebrar. O bé li portaria un pastisset de nata dels què tant li agradaven. No que jo sigui íntima amiga de cap instrument musical. Vaig tocar uns anys el piano -la tieta n'era professora, la mare concertista-, però no era l'instrument per a mi, jo el què volia era ser kumbaià i tocar la guitarra, però era una nena molt tímida i no em vaig atrevir. I avui, en canvi, potser m'inclinaria pel violoncel, però sé que són moltes hores d'estudi i el meu temps s'ha de dividir entre massa coses.
Santa Cecília, però, era un dia bonic perquè era una excusa per elevar la quotidianitat a la categoria de meravella, per donar gràcies a la música i a milers d'intèrprets que ens fan emocionar perquè ens fan vibrar la corda que nosaltres ni sabíem que teníem. Però sobretot, perquè era l'ocasió de trobar-nos un moment per pensar juntes la mateixa cosa. Un dia per a un gest de complicitat, per recordar-nos que entre ella i jo hi havia alguna cosa especial. I ella ara ja no hi és, però les emocions d'aquest dia tornen i qui sap si em donaran l'excusa per viure altres moments bonics amb altres persones especials. Per portar un trosset de tieta a algú que també vulgui disfrutar d'un moment de complicitat.