El mètode de la felicitat

Es diu Matthieu Ricard, va néixer fa 64 anys a Savoie (França), però ara viu feliç en un monestir budista del Nepal. I quan asseguro que és feliç, no és un dir, sinó una evidència científica: un estudi de la universitat nord-americana de Wisconsin va certificar que aquest ex biòleg molecular reconvertit a monjo tibetà és l'home més feliç del món. Les conclusions de l'estudi van excitar els experts en neurologia d'altres universitats dels Estats Units, com la de Berkeley i Princeton, que li han col·locat  també sensors sobre el crani i n'han sotmès el cervell a ressonàncies magnètiques. Sembla que tots ells estan d'acord en què en qüestions de pau mental el senyor Ricard és imbatible: si no és l'home més feliç en absolut d'entre els més de 7.000 milions d'ànimes que respirem ara mateix al planeta, almenys és el què té el major nombre d'emocions positives de tots els voluntaris que s'han sotmès amb paciència a les proves neuroplàstiques.
El més engrescador del tema és que el senyor Ricard és perfectament conscient de què el fa feliç i per si fos poc, té un mètode. La causa de la felicitat no té molt d'original -menys mal-, almenys per als europeus amb nocions de filosofia cristiana: és l'altruisme. Estimar els altres l'omple de felicitat. Ja ens ho deia Jesús fa 2.000 anys, i poc després ens ho va recordar Sant Pau, però no sé si avui la qüestió és massa d'actualitat, fins i tot entre els seus -cada cop més escassos- seguidors. Però ara ve un europeu reconvertit a la filosofia oriental més de moda en aquestes alçades de la història i potser hi haurà qui se'l escoltarà amb més atenció. El què puc testimoniar és que la conferència de Ricard, que inaugurava TorinoSpiritualità, va aplegar centenars de curiosos i va desbordar el pati del Palazzo Carignano, seu del primer parlament piemontès i avui Museu del Resorgimento -un homenatge a la unió d'Itàlia-.
Ricard va destinar bona part del temps a disposició -cada minut era or- a demostrar que l'altruisme autèntic existeix, i que ja n'hi ha prou d'aixafa-guitarres que asseguren que som bons per pur egoisme. No s'explicarien, si no, gestos espontanis com qui es llença al mar a salvar un desconegut posant en risc la pròpia vida.
Tot seguit, però, va exposar que ser altruista no només fa bé al nostre pròxim, sinó que nosaltres en som els primers beneficiats. Així ho va dir, i així ho vaig recollir al programa Via Lliure de Rac1: "L’objectiu principal és el de fer el bé dels altres, però al mateix temps ens fem un bé a nosaltres mateixos. Els treballs en neurociència mostren igualment que qui medita i s’implica a llarg termini en l’amor incondicional, activa certes àrees del cervell relacionades amb l’empatia i les emocions positives de manera molt més potent del què mai s’havia enregistrat en la ciència que estudia les neurones", va explicar.
Perquè aquest monjo, dèiem, té un mètode per esdevenir més altruista, és a dir, més feliç. Amb resultats fulminants, comprovables científicament:  "En només vuit setmanes, des del moment que les persones comencen a meditar sobre l’amor altruista de manera conscient durant 20 o 30 minuts al dia, es produeix, entre altres efectes, una disminució significativa de l’ansietat, de la tendència a la depressió,  i un reforç de fins al 20% del sistema immunitari". Això s'ha comprovat no només en monjos, sinó en treballadors d'una multinacional. El mètode consisteix en un cert tipus de meditació, que no és allò de tancar els dits en cercle i expirar fent "ommm". Més aviat, es tracta de concentrar-se en estimar. Tots en som capaços, a tots se'ns eixampla el cor en algun moment, però les preocupacions ens distreuen immediatament, afirma Ricard. Aquest senyor ens convida a recrear-nos en aquest estat d'estimació -de llum, que en dirien els místics de tota religió-. Ens hi podem ajudar pensant en algú per qui sentim amor incondicional, o imaginar un nen innocent que ens somriu i ens vol abraçar.
El concepte té la seva lògica: si molts correm al gimnàs o al parc per millorar la nostra forma física i sentir-nos millor corporalment, perquè no ocupar només 20 minutets al dia a la gimnàstica emocional? I més quan ens garanteixen que el mètode... funciona i ens fa fins i tot més sans!
Confesso que no m'acaba de fer el pes anar pensant en nens que corren cap a mi amb somriures innocents. S'adiu més amb la llibertat humana trobar un mètode propi. Però allò interessant, em sembla, de Ricard, és que ens planteja, precisament, que ens cal agafar-nos nosaltres mateixos de l'orella per conduir-nos allà on sabem que cal anar. Perquè, sense constància, l'estultícia ens guanya. I, en tot cas, no és molt difícil reconèixer-li al senyor Ricard que dediquem molt de temps a foteses molt més inútils que destinar 20 minuts al dia a exercitar-nos en l'art d'estimar.

La Catalunya d'Itàlia

El Piemont és una regió italiana arrecerada a les faldes dels Alps i amb un peu a la planura del Po, però té una retirada amb Catalunya. L’aparionen, d’entrada, coincidències geopolítiques: està encaixonada entre el seu estat, Itàlia, i la potència francesa. Ja només per això és fàcil d’imaginar les vicissituds històriques. Culturalment, sovint té més semblances amb el veí del nord, tot i la barrera muntanyosa, que amb els companys d’estat. El caràcter dels habitants té molt de seny, però també de rauxa: aquí van néixer la indústria italiana de l’automòbil i del cinema, perquè uns pioners van sentir la passió del cel·luloide i de la velocitat al tombant del vuit-cents i inici del ‘900. Del hobby al negoci va caldre només un pas: el 1899 naixia la Fiat, l’empresa-emblema, que dècades després va obrir la fàbrica més simbòlica de casa nostra, la Seat de Martorell, encara que després els camins de les dues empreses se separessin.
La indústria, com a Catalunya, va florir a manca d’una capitalitat política: ja que no podien tenir poder polític, els burgesos del Piemont es van dedicar a fer calers. Això va passar perquè el Piemont va promoure la unitat d’Itàlia, però la capital va passar primer a Florència i després a Roma (1870). El regne piemontès es va quedar sense cort.
Com els catalans de Catalunya, els piemontesos van formar un regne gràcies a la corona d’una altra regió, Sardenya. Però no per això els reis de Piemont es van convertir en sards, com tampoc els catalans es van transmutar en aragonesos -ni en sards, quan també van adquirir drets sobre l'illa i quan més tard la van pseudoconquerir-. Fins que no va heretar l'illa de pastors, Victori Amadeu II de Savoia no era més que un duc. També els catalans medievals, comerciants i pagesos, van aconseguir corona gràcies als pastors de l’Aragó, però mai van estendre el títol a la seva terra. Es van quedar amb la corona del regne veí i van continuar vivint a Barcelona i parlant català, excepte quan calia fer la visita preceptiva al protoparlament nobiliari aragonès, perquè als comptes catalans, mentalment gots, això dels regnes independents els semblava una idea estupenda per administrar el poder i per això van crear nous regnes a Mallorca i a València. Ho dic perquè encara ara els aragonesos em diuen que Jaume I era aragonès, i santa paciència. És cert que és una temptació apropiar-se d'un rei tan mític com aquest. De tota manera, va néixer a Montpeller, i es va criar en un castell aragonès, així que n'hi ha una mica per tots.
Barcelona i Torí tenen en comú que van començar a aparèixer als mapes de l’Imperi Romà gràcies o, més aviat, per culpa d’Hanníbal, el capitost guerrer cartaginès. Sembla que ja al 219 abans de Crist la ciutat* laietana era aliada dels romans, però va esdevenir estratègica durant la llegendària marxa d’Hanníbal a Roma. El cartaginès hauria envaït la ciutat –sembla que és una llegenda que Barcino hagués estat fundada pel seu pare, Amílcar Barca- i hauria continuat camí amb els seus 75.000 homes, 9.000 cavallers... i els famosos 37 elefants. Val a dir que en terres catalanes, de l’Ebre fins al Pirineus, s’hi va deixar 22.000 homes, perquè els nostres avantpassats van organitzar una resistència ferotge. Finalment, Hanníbal va poder prosseguir i es va decidir a passar els Alps en ple hivern. En arribar finalment a la plana del Po, només li quedaven tres heroiques bèsties africanes, sobreviscudes inexplicablement als cims nevats. Un cop al Po, els avantpassats gals dels torinesos també van plantar cara a l'enemic de Roma, i també van perdre.
En temps molt més moderns, Barcelona ha tornat a renéixer -i a espatllar-se, també- gràcies a una herència grega, els Jocs Olímpics de 1992, i a Torí li va tocar el torn el 2006, amb els Jocs d’hivern. Avui Torí també imita Barcelona en la singladura cap a una activitat més de serveis que industrial i, després de les onades migratòries de la resta d’Itàlia als anys 50 i 60 -sona familiar?-, també avui obre les portes a persones provinents de les terres hereves d’Hanníbal i de més al sud d'Àfrica. També Torí, com Barcelona, té aquesta estranya barreja d’amor a la cultura i al gamberrisme, de gent que entra a l’Ateneu o al Circolo de Lettori i als concerts i a les conferències i que fa voluntariat cívic o social, o la què prefereix una litrona i la pixadeta al carrer.


*Això de ciutat és paraula grossa, és clar. No tinc massa clara la història de Barcelona, hi hauré de posar remei. Però pel què he vist, hi ha enormes discussions i moltes llegendes... fins que els romans, pels volts de l'any 15 abans de Crist, van fundar un "castrum" allà on ara hi ha la plaça Sant Jaume, carrer Paradís etc, a una certa distància del poblat íber, i hi van batejar pomposament les quatre construccions amb el nom de Colonia Faventia Julia Augusta Pia Barcino. A Torí, pocs anys abans (28aC) també li va tocar la posada de llarg i oficial, amb el nom Augusta Taurinorum.

Ja és aquí

Quina impaciència, des del matí que l'espero. I finalment, a quarts de vuit toquen el timbre i apareix un nano amb cara de bon jan amb el paquet entre les mans. Dins, el fill d'un nou món, o el renaixement d'un món antic. Es diu Zolle. Duu dins criatures divines, treballades amb amor per mans d'homes i dones que encara creuen en la bondat de la Natura. Una bleda immensa al damunt de tot, patates, tomàquets, un bé de Déu de carbassons, raïm recent collit, ous de gallina que ha pogut estirar les ales i sentir el sol, carn de vedellot d'un any i mig que ha viscut dos estius lliure en un prat. I encara unes fulles de llorer, quatre pebrots, una dotzena de kiwi, un formatge...

Una caixa sencera de cartró plena de vida, de vitamines per a cada dia. Són productes acabats de collir, perquè Zolle només treballa amb pagesos de la província. Adéu a les càmeres frigorífiques, a la contaminació dels mars i a la pudor dels camions. Benvinguda la diversitat, adéu als cultius monotemàtics que, per molt que ens vulguin enganyar, empobreixen els països, també els més desemparats, perquè viuen pendents dels preus internacionals dels productes, i els camps que han de servir per alimentar la gent queden reservats per a l'exportació. I això fa anys que ens ho expliquen no la Comissió Europea, sinó gent de l'anomenat Tercer Món, però és clar, les seves veus, qui les escolta?. I els productes de Zolle són d'animals tractats com animals, no com pilotes de billar. Són animals crescuts en semillibertat, no forçats a engolir, no marejats amb antibiòtics ni inflats amb aigua, ni esclafats pels barrots i la brutícia de la captivitat. Les verdures no han estat ruixades amb litres d'insecticida, perquè s'ha aprofitat la saviesa de segles. Tant de bo cooperatives com Zolle siguin cada cop més esteses a tot el món. I llavors sí, tot l'estalvi de contaminació, benzina, insecticides, medicaments per curar-nos de tant de desgavell, podrà anar a qui ho necessita.

L'encanteri del desert

Un grup de persones que es perden per territoris inhòspits, desèrtics, a Europa, durant una setmana, descobrint l’experiència de la fam i del no-res? Escèptica però encuriosida, entro a la Biblioteca Nacional de Torí per conèixer el moviment Goum de la mà d’un dels fundadors, un monjo francès, el pare Roze.

Aquesta raresa ha nascut “als altiplans de França on no hi ha res”, explica. Un desert. Els participants deixen a casa els mòbils i caminen cada dia entre 17 i 25 km amb ajut d’una brúixola. “Ens alcem al matí. No sabem a quina hora, perquè no tenim rellotge. A la foscor, algú s’alça, fa foc i bull arròs. Quan ja és quasi a punt, ens alcem i prenem una tassa. Llavors, ve una hora de silenci, introduïda per un fragment d’evangeli, o per algú que diu allò que sent. I ens dispersem. No fas res en una hora. No ets eficient: perds el temps. Mires el desert. Quantes persones s’omplen el dia de coses per escapar d’elles mateixes! Perquè si s’aturen, cauen. Però cal tocar fons per recomençar; cal buidar la casa per omplir-la”. Alçar-se. Goum és una paraula àrab, germana de l’arameu “cum”, que és el què li mana Jesús a una noia morta (talita, cum! noia, aixeca't! I ella retorna i s'aixeca).

I el grup, després del silenci, celebra una missa –o hi assisteix, simplement, si no creu-, s’alça i camina.

 “Deixem tot enrera per una setmana, per entendre, a través de la pobresa, la riquesa de ser, de l’ésser. Quan fem del tenir (coses) una seguretat,  s’acaba convertint en un ídol que ens oprimeix, perquè ens omple de preocupacions. Volem retrobar la llibertat”, exposa Roze.

La llibertat de ser es retroba on no hi ha res. “És el gran encanteri del desert: la llum del sol apareix com un revelador químic, que desfà el superflu i accentua l’essencial, i que fa aparèixer la jerarquia de valors. No hi ha més temps ni espai per allò complicat i inútil. Es allí que cal buscar la font de pau, la pau profunda del desert vinguda del silenci”.