L'encanteri del desert

Un grup de persones que es perden per territoris inhòspits, desèrtics, a Europa, durant una setmana, descobrint l’experiència de la fam i del no-res? Escèptica però encuriosida, entro a la Biblioteca Nacional de Torí per conèixer el moviment Goum de la mà d’un dels fundadors, un monjo francès, el pare Roze.

Aquesta raresa ha nascut “als altiplans de França on no hi ha res”, explica. Un desert. Els participants deixen a casa els mòbils i caminen cada dia entre 17 i 25 km amb ajut d’una brúixola. “Ens alcem al matí. No sabem a quina hora, perquè no tenim rellotge. A la foscor, algú s’alça, fa foc i bull arròs. Quan ja és quasi a punt, ens alcem i prenem una tassa. Llavors, ve una hora de silenci, introduïda per un fragment d’evangeli, o per algú que diu allò que sent. I ens dispersem. No fas res en una hora. No ets eficient: perds el temps. Mires el desert. Quantes persones s’omplen el dia de coses per escapar d’elles mateixes! Perquè si s’aturen, cauen. Però cal tocar fons per recomençar; cal buidar la casa per omplir-la”. Alçar-se. Goum és una paraula àrab, germana de l’arameu “cum”, que és el què li mana Jesús a una noia morta (talita, cum! noia, aixeca't! I ella retorna i s'aixeca).

I el grup, després del silenci, celebra una missa –o hi assisteix, simplement, si no creu-, s’alça i camina.

 “Deixem tot enrera per una setmana, per entendre, a través de la pobresa, la riquesa de ser, de l’ésser. Quan fem del tenir (coses) una seguretat,  s’acaba convertint en un ídol que ens oprimeix, perquè ens omple de preocupacions. Volem retrobar la llibertat”, exposa Roze.

La llibertat de ser es retroba on no hi ha res. “És el gran encanteri del desert: la llum del sol apareix com un revelador químic, que desfà el superflu i accentua l’essencial, i que fa aparèixer la jerarquia de valors. No hi ha més temps ni espai per allò complicat i inútil. Es allí que cal buscar la font de pau, la pau profunda del desert vinguda del silenci”.