Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

Sense pasta italiana no hi ha festa

Una amiga italiana que viu a París es queixa que, cada cop que torna a Roma, els seus amics només li proposen de quedar per anar a menjar junts; no hi ha manera d'anar al cinema, a una mostra o a una trobada qualsevol que no acabi indefectiblement davant d'un plat de pizza. "Stanno sempre a magnà", es lamenta jocosament, adoptant l'accent romà, conegut per l'expressivitat acolorida -o vulgaritat extrema, depèn de com es miri-.

Fa temps que sostinc que la passió per una certa gastronomia és l'autèntica cola que manté unit un país tan divers, però aquest cop n'he tingut una nova prova en el nostre pas fugaç pels paisatges de la Sabina, la zona pre-apenninica al nord de Roma. Ha estat arribar al poble de Casperia i no sentir parlar d'altra cosa que d'una festa que, pel nom, evocava algun ritus misteriós d'origen medieval, com el poble: la "Sagra degli Stringozzi".

El meu italià marit, però, m'apartava aviat de les meves esotèriques fantasies. Els stringozzi, em va mostrar anant a una pizzeria propera, són com uns spaghetti plans, grassonets, artesanals, i són l'especialitat gastronòmica de Casperia i rodalies. I el què és sagrat és reunir el poble durant quatre nits seguides per tal de tastar-los amb pau i alegria. Al voltant de tan elevat esdeveniment es programen altres activitats: una missa divendres al matí en una ermita -amb servei d'autocar inclòs-, un "sant rosari, seguit del tradicional refresc" i, sobretot, "vetllada musical" cada nit.

Hauria jurat que els italians s'han oblidat completament dels plaers del ball -és molt estrany que una festa privada, fins i tot un casament, acabin amb els convidats movent l'esquelet-. Ja hi ha pot haver provisió abundant de vi, limoncellos o noccinos que els habitants del país no es treuen de sobre un exacerbat sentit del ridícul. Ara bé, dona'ls una ració generosa de stringozzi i veuràs què passa. Nosaltres ho vam poder comprovar la nit de dijous: a l'aparcament municipal del poble hi havia muntades unes taules, unes olles enormes i un escenari. A les deu de la nit, amb els stringozzi fent efecte a l'aparell digestiu, desenes de persones es van llençar a ballar plegades cançons tipus Macarena o bé es van unir en parelles per dansar els ritmes més romàntics. Un clima d'autèntica festa major de poble, com a Catalunya, per entendre'ns. En canvi, al cim del poble, els joves van preferir escoltar un meritós grup de jazz mentre prenien aperitius alcohòlics i picaven chips i galetes salades industrials. Resultat: la pista de ball pràcticament buida, i el públic distret i apàtic. Com diria George Clooney: no stringozzi, no party.

Que pagui un altre

Les famílies italianes de classe mitjana i baixa són les que més pagaran els plats trencats de l'atac especulatiu contra el deute públic del seu país. En un obrir i tancar d'ulls, es troben amb què la dreta de Silvio Berlusconi els prepara per a 2013 -quan ja haurà deixat el govern- un augment d'impostos igual per a tothom independentment del rèdit. A més, cada tractament sanitari públic els sortirà més car, perquè augmenta la taxa de copagament.

És aquest el resultat de la cursa empresa pel Govern, Parlament i presidència de la República per calmar els mercats després de la tempesta caiguda sobre la borsa de Milà el 9 i 11 de juliol. Una tisorada draconiana de 80.000 milions d'euros en tres anys aprovada en temps rècord: quatre dies.

Tot això, en un país ja molt castigat per uns impostos que reverteixen ben poc en els ciutadans: és el tercer a la UE amb més càrrega fiscal, després de Suècia i Dinamarca. Els serveis que, a canvi, reben els italians, estan a anys llum dels nòrdics. El gruix dels impostos ha de sufragar els interessos d'un deute exorbitant, d'un 120% del PIB, una herència enverinada dels anys 80. En canvi, les escoles passen el barret entre els pares per comprar pupitres, la policia no té diners per a benzina i els jutjats van curts de personal i no tenen ni per a fer fotocòpies. Per no parlar de l'estat de les autopistes o dels edificis escolars i hospitalaris.

Amb el nou pla impulsat pel ministre d'Economia, Giulio Tremonti, la fiscalitat s'encarirà en un 1,2% del PIB, arribant al 43,7%, però els serveis seran pitjors. No es cobriran la majoria de vacants entre els funcionaris públics i els joves que han guanyat oposicions es trobaran sense plaça durant anys. Els treballadors s'hauran de jubilar més tard i veuran semicongelada la pensió. I cada visita al metge especialista i prova de laboratori costaran 10 euros més del què ja suposaven, arribant a una mitjana de 46 euros. A banda, qui vagi a urgències i se li diagnostiqui un problema sense importància haurà de pagar 25 euros.

L'encariment del co-pagament és conseqüència dels talls indirectes a la sanitat que el pla aplica a través de les regions, que són les competents en la matèria. Els ha tocat el rebre, perquè calculen que els afecta el 50% de la tisorada total. Ja ara la meitat d'elles estan ofegades i intervingudes.

El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, ha desaparegut d'escena mentre els especuladors sembraven el pànic al país. El seu portaveu deia que no volia posar nerviosos els inversors, senyal que el premier seria conscient que malmet el prestigi del seu país. O potser no volia donar la cara davant d'un augment d'impostos tan impopular, ell que ha guanyat eleccions a base de prometre una rebaixa fiscal? Abans de pujar al poder va defensar que els italians tenien dret a evadir impostos perquè la pressió fiscal és massa alta*.

Berlusconi ha deixat que els focus es concentressin en aquell polític que tem que un dia li robi la poltrona: Tremonti, el ministre més popular del país. Aquest, però, també ha buscat fórmules per evitar sortir esquitxat per la indignació popular: ha concentrat la tisorada al 2013, quan hi haurà un nou govern al país perquè és quan caduca l'actual legislatura. I, a més, ha deixat que el pes de la tisorada la suportin regions i ens locals. Són aquests ens els qui s'ocupen de la despesa solidària, per la qual cosa qui acabarà rebent és la part més feble de la població.

Especial escàndol ha causat en el país el fet que la pujada d'impostos no tingui en compte les diferències de rèdit: totes les desgravacions fiscals es redueixen en un 5% el 2013 i un 20% el 2014. Qui més en patirà són els treballadors amb fills i cònjuge a càrrec -la meitat de dones a Itàlia no treballen-. Tot i que Itàlia és a la cua d'Europa en ajuts a la família, ara aquestes tindran encara menys beneficis fiscals per a la llar d'infants, escola, sanitat. Es calcula que una família mitjana haurà de pagar entre 1.000 i 1.800 euros més en dos anys.

A tot això, la dreta ha impedit que els polítics italians, els millors pagats del món, es redueixin el sou aquesta legislatura. Són ells els què han volgut calmar els especuladors, però no han volgut contribuir en un sol euro a la factura. 

Article publicat dilluns 18 al Punt/Avui. El mateix dia, la borsa de Milà cau... tants sacrificis exigits als italians per a calmar els inversors, i resulta que fins i tot els especuladors detesten aquesta cura de cavall iniqua! 

Todos los culpables de una muerte atroz

Morían como medusas sobre la arena, derretidos bajo el sol, tratados con desdén por todos los barcos con que se cruzaron. Uno tras otro, dejaban de respirar, mientras sus compañeros escudriñaban las aguas y trataban, en vano, de obtener ayuda. Pero los 72 prófugos de la guerra de Libia apiñados en una barca a la deriva, la mayoría de los cuales murieron de hambre y de sed en una de las zonas más traficadas del Mediterráneo, jamás perdieron la dignidad ni el sentido de la solidaridad. Conservaron hasta el último minuto de vida la humanidad que les faltó no sólo a los patrones de los barcos que les vieron sufrir entre las olas y pasaron de largo, sino a una larga lista de culpables de mirar hacia otro lado.

El artículo sigue aquí

Tan fàcil com mirar l'etiqueta, i adéu patiment

 Bona notícia: pots triar no menjar mai un ou produït així! (ADN K)

Un bon matí em vaig presentar a una fàbrica de gallines, ara farà uns 14 anys, per poder fer un reportatge de comparança amb la cria de gallines "bio". Ja mai més he pres un ou de gallina "industrial", ni que sigui a costa d'haver de posposar una truita -que no cal, perquè trobar altres tipus d'ous és molt fàcil-. Un ou industrial ha estat expulsat en una mena de cambra dels horrors. Vaig entrar en un passadís ple a banda i banda de plomes i crestes -és que no es veien els animals, només això- i em vaig haver d'apropar per distingir bèsties de plomatge escàs, i amb les potes en difícil -i dolorós!- equilibri entre filferros. Estan tan histèriques, allà dins, que es matarien a picossades si no fos que, petit detall, els tallen el bec. Viuen amb llum artificial perquè es desorientin i dormin poc, i per tant, rendeixin més. Aquestes gallines mutilades duren entre 12 i 18 mesos. Els amos, a la meitat de la vida, les deixen diversos dies sense menjar perquè quasi morin i després "reneixin". Una "cura"... de cavall. Ja no us parlo dels pollets.

Els ous número "3" són els pitjors

Aquest tipus d'explotació de gallines -que no rep, per desgràcia, cap subvenció de la UE que pugui obligar els propietaris a mantenir els animals en millors condicions- és perfectament -i escandalosament- legal i, de fet, és ben normal i corrent. Hi viuen, només a Itàlia, 40 milions de gallines noves cada any.
Reconèixer els ous fruit del sofriment és fàcil: una va al supermercat, mira l'etiqueta. Si veu que amb lletra petita-petita posa "cria de gallina en gàbia", o si obre l'ouera i veu que la numeració dels ous comença per la xifra "3", la torna a deixar ràpidament a la lleixa. Si la numeració comença per "2", també la desestima, perquè la millora és mínima: gallina apinyada de manera asfixiant en gàbia, però aquest cop, amb la pota sobre terra i no sobre un filferro.
En qüestió d'ous gallinacis, per un cop, "menos es más", i val més anar al que comença per número "0" o "1". L'1 és de gallina de debò, no de màquina-d'ous. L'animal viu en un corral com els de tota la vida, amb sortida a l'exterior, i pot complir funcions per a les quals ha estat dissenyat per Déu -o per la Natura-: picotejar, veure el sol, sentir la pluja a les plomes, escarbar o enfonsar-se a la sorra. El 0 a l'esquerra és un ou "bio". La gallina ha tingut un bocí de prat per campar i se l'ha alimentada amb pinso biològic -és a dir, sense porqueries, o blat genèticament modificat, per la qual cosa l'ou és més sa i segur per a qui el menja-.

Això ja són uns "altres ous"! Els "0" o bio

Si, a sobre, al codi imprès sobre l'ou hi posa "ES" -els ous no tenen "CAT", o els catalans no tenen ous per aconseguir pacíficament un CAT- i va seguit de l'abreviatura de la nostra província, llavors és la crème de la crème, perquè vol dir que la gallina viu en una granja propera i l'ou ha recorregut pocs quilòmetres, ha contaminat menys i té més números de ser fresc. I estem donant feina al nostre veí pagès.
Per als desconfiats de mena, hi ha una altra manera de reconèixer els ous bio a cegues: la closca és més dura. I, com el rovell, fa "cara de salut" i no de nena desmaiada.
Tot això em ve a la memòria perquè  l'agència TMNews informa que aquest matí Itàlia ha segrestat més d'un milió de gallines confinades en gàbies fora de la normativa. És a dir, gallines més maltractades encara que les altres obreres industrials. Allà on havien de tenir 650.000 animals, dos establiments en tenien quasi un milió. Ja pot passar, dona. Els amos s'havien "descomptat", pobrissons, una més, una menys...

La ciutat oblidada

L'Àquila era una de les joies artístiques d'Itàlia, una "città d'arte", i capital d'una de les 20 regions italianes. Ara no és res. Un fantasma. Un record de la que fa exactament dos anys era una animada ciutat universitària als peus del Gran Sasso, el massís més alt dels Apenins, meta dels caminaires del país. Va deixar de respirar a les 03:32 de la matinada del 6 d'abril de 2009, per un sisme que va destruir tota la vall, malgrat que ja se sabia que era una zona de risc i Itàlia tenia la tecnologia necessària per evitar esfondraments -fins i tot l'exportava al Japó! És clar que l'excel·lència investigadora en aquest país conviu amb la desídia i temeritat en les realitzacions de la vida quotidiana.
Quan fa exactament dos anys vaig precipitar el meu trasllat a Itàlia per viatjar a la terra que tremolava i que havia enterrat centenars de persones sota la runa -en van morir 309- vaig poder palpar la solidaritat de gent vinguda de tota Itàlia que ho havia deixat tot per poder donar un cop de mà als refugiats. També em va cridar l'atenció l'interès de la premsa estrangera. Semblava que el país estava decidit a fer renéixer la ciutat, i el món es desvivia per ajudar-lo.

Avui, dos anys després, encara hi ha 30.000 famílies que no poden tornar a casa seva; algunes -13.800- viuen provisionalment en les cases construïdes a cuita-corrents per Berlusconi; edificis sense personalitat que quedaran per sempre més, i serviran d'allotjament a estudiants. Quasi 2.000 segueixen instal·lades, com els primers dies, en habitacions d'hotels de la costa. Unes 11.000 simplement campen com poden.... Fins a 19.000 edificis del centre de la ciutat segueixen igual que el dia del terratrèmol: per les parets esfondrades es veu fins i tot roba polsosa penjada dels armaris. I això que un bon grapat ja podrien tornar a allotjar vida. Què ha passat? El govern Berlusconi ha tardat més d'un any i mig en aprovar les normes necessàries per reconstruir la ciutat. Ha firmat el darrer plec, ves per on, només una setmana abans de l'aniversari del terratrèmol, quan sabia que la premsa internacional tornaria a donar una ulladeta a la situació.
I l'ajut internacional? Japó i Alemanya, dos països amb una ètica pública com cal, han complert amb matrícula d'honor. També han arribat diners de França, Israel, Austràlia... Dels Estats Units i Anglaterra, ni una moneda. El president espanyol Zapatero ha enviat tècnics per avaluar els danys del castell fet alçar per l'emperador Carles V sota disseny d'un arquitecte valencià, Lluís Escrivà, però no ha enviat ni un euro.
Milers de persones han desfilat aquesta matinada pels carrers de l'Àquila amb torxes enceses, i al matí s'ha celebrat una missa commemorativa. Només s'hi ha presentat el president de la República, Giorgio Napolitano, Sant Jordi d'Itàlia. Berlusconi, que durant mesos va utilitzar l'Àquila com a reclam per a pujar a les enquestes, ha preferit enviar-hi el seu secretari al Govern, Gianni Letta. Ja. Volia evitar una escridassada general. Però és que tampoc els mitjans italians han creat la pressió necessària perquè les autoritats polítiques no oblidessin l'Àquila. Algun reportatge de tant en tant, alguna foto-notícia. Prou. Per això no és d'estranyar que, a la llum de les espelmes, els habitants de la ciutat enterrada coincidissin en el mateix sentiment, en la mateixa realitat: "Ens han oblidat".

No la van violar abans d'assassinar-la. I jo sense saber-ho.

Escric volgudament des de la desinformació sobre el cas, i ja és difícil. A totes hores, els telenotícies es delecten en bombejar notícies sobre una noia de 13 anys que fa un parell de mesos va desaparèixer d'un poblet al nord del país, prop de Bèrgam. El cadàver s'ha descobert aquesta setmana. Avui s'ha sabut que no la van violar. Una no pot obrir una pàgina web informativa sense que a tota pantalla li llancin els detalls més escabrosos del cas. És la notícia més llegida als diaris on-line. I si obres un diari seriós, a les primeres pàgines trobaràs un desplegament de gràfics que retraten on tenia posada la cama la nena quan va morir, si tenia una clatellada al coll, una altra a l'alçada de la melsa, si va arrencar un grapat d'herba abans d'exhalar l'últim sospir...
I així, la nena, que es deia Yara, no només va tenir la desgràcia d'anar a petar a mans d'un assassí, sinó que ara cada un dels patiments mortals, cada gest de l'agonia és pregonat grollerament, vomitat pels mitjans i regurgitat pels lectors, tant si hi estan interessats com si no han estat a temps d'abaixar el volum del televisor.

Fent cua per filmar el lloc on es trobà el cadàver

És un espectacle quotidià a Itàlia: abans de la Yara tothom va voler saber qui havia escanyat la Sarah, una noia del Sud, si la cosina o l'oncle, i si el crim va ser dins el garatge o a les escales del soterrani. La mare, per cert, va saber que la filla era morta durant la intervenció en directe en un programa de televisió en hora de màxima audiència. I encara abans, Itàlia es va dividir entre els partidaris de considerar la nord-americana Amanda com una malvada patològica que va apunyalar una companya d'Erasmus i els que la consideren una innocent màrtir enfangada per policies mentiders. I el dret a la intimitat de la víctima i el dolor de les famílies, que els bombin. Fins i tot els dels presumptes criminals: a Amanda el show no la va ajudar gens, perquè es va muntar perquè ella era atractiva, i no perquè sorgissin -que van sorgir- dubtes sobre la seva culpabilitat.
Ningú parla de callar o de censurar notícies, però, sincerament, si la pobra Yara va vomitar o no de desesperació i dolor abans de morir no és de la meva incumbència ni la de ningú fora de la desgraciada mare o dels investigadors policials. El que necessita saber l'opinió pública és si aquest crim és aïllat o no, si es prenen les mesures necessàries per evitar-los, si la policia té prou mitjans, si el jutge dicta sentència amb proves segures, i si la llei és adequada. Punt. Fer periodisme és una cosa una miqueta més seriosa que dedicar-se a filmar pel·lícules gore i estampar-les als morros de la clientela. Per a això ja tenim Hollywood, i qui vulgui anar a distreure's amb jocs i assassinats sàdics, que pagui entrada de cinema.
(Bé, no caldrà. Acaben de descobrir el cadàver d'un xicotet en un bosc. Es diu Daniel. I arran de la mort, ja ha aconseguit les primeres portades...)

No era ningú (i la criada va llançar la pellissa per la finestra)

No era ningú. Un hereu d'una família noble ja tronada, decadent, oblidada, d'una terra ignota, estranya, incompresa: Sicília. Els títols de Príncep de Lampedusa o de Duc de Palma feien riure els senyorets de la capital romana o de les industrials regions del nord. Era petit d'estatura per una malaltia d'infància; els ulls, grans i malenconiosos, tenien un punt femení i vivia enganxat a les faldes de la mare, fins al punt que la dona, la Licy de Letònia, el va deixar plantat fins que no va morir-li la sogra.
Així com els jueus de fa 2.000 anys es preguntaven quin profeta important podia emergir de Galilea, els editors de les prestigioses editorials Mondadori i Einaudi van retornar-li el manuscrit de nom pretensiós, El Gattopardo, sense miraments. Què en podia sortir d'un personatge insignificant, consagrat a revifar la flama d'un títol nobiliari polsós? Deliris de grandesa d'un inadaptat, es van dir: està ben escrit, però no interessarà ningú.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va morir rebutjat per aquest món literari que ell havia conegut un estiu, de la mà del cosí poeta. Després de tractar de tu a tu literats famosos, de conversar-hi, es va dir que ell mateix, lector incombustible des de la infantesa solitària, podia escriure alguna cosa del mateix nivell.
Es va equivocar. No estava a l'alçada. Estava molt per sobre. El seu relat gravita a l'òrbita de les estrelles que obsessionaren el besavi, el príncep passat a la història amb el nom literari de Salina. El meu judici és inexpert i il·literat, però dubto que hi hagi gaire novel·listes moderns més capaços d'explorar amb tanta sensibilitat els sentiments davant la mort o la decadència, el matrimoni, l'avarícia. Pocs deuen haver pogut forjar, com ell, imatges que han quedat clavades a la retina i que juraríem haver vist, tot i no haver-les contemplat mai. Fins i tot, sensacions corporals. Jo encara sento la remor de la mar que, de sobte, calla a les oïdes del Príncep. Veig com riuen els ulls jogassers de Tancredi i com rellueix el verd de les ambicioses pupil·les d'Angelica. Aspiro el perfum bigarrat i apegalós d'un jardí sicilià a l'estiu, i...

Un serval, gattopardo en italià

Es deuen comptar amb els dits de les mans, a més, les novel·les que clouen amb una escena en aparença nímia i no obstant això, de tanta força evocativa: una criada llença per la finestra una pellissa vella de gos dissecat, perquè se l'emporti el carro de les escombraries. Però compte, es tracta de Bendicò, el gos del Príncep, l'únic company d'intimitats. I, abans de desaparèixer submergit en la pols, una pota alçada pel vent dibuixa en l'aire l'orgullosa figura del serval. És només un instant, suficient per catapultar l'obra a l'eternitat. No us disgusteu si no l'heu llegit i penseu que us aixafo el final. No sabreu interpretar-lo fins que no hàgiu llegit cada línia de la novel·la sencera. A banda, és que no sabeu com acaba la guerra de Troia o quina fi fa Dant a la Divina Commedia, El Quixot, Anna Karenina? No patiu: us emocionareu sense remei quan arribareu a les darreres paraules d'aquest petit gran mestre.

Un cadàver de 300.000 euros

Aquestes coses només passen a Itàlia, em vaig dir, incrèdula, en llegir la notícia a finals de gener: havien robat un mort per fer xantatge econòmic a la família. Avui m'assabento que els segrestadors de difunts demanen ni més ni menys que 300.000 euros per tal de tornar les despulles a la tomba d'on la van rampinyar. La xifra sembla desorbitada, però no és un cadàver qualsevol: és el de Mike Bongiorno, presentador estrella de la televisió italiana. Per fer-se una idea de la popularitat, només cal saber que va presentar en onze ocasions el Festival de San Remo, l'autèntic esdeveniment mediàtic d'Itàlia -aquest any, s'han arribat a puntes d'audiència d'entre els 12 i els 15 milions d'espectadors-. I tot i que el senyor Bongiorno va morir als 85 anys, no es pot dir que deixés enrere un cos de poca vàlua: fins a l'últim minut l'home va estar al peu del canó, negociant contractes sucosos amb les principals cadenes del país. Què seran 300.000 euros per a la família: quincalla, a canvi de tenir de nou les despulles estimades a Dagnente di Arona,  el bucòlic cementiri amb vistes al Lago Maggiore.


p.d. No, siguem justos, aquestes coses no passen només a Itàlia... un altre cadàver il·lustre robat per lladregots sense moral és el de Charles Chaplin, pispat a Suïssa. Però està clar que a Itàlia és quasi una tradició: n'han robat uns quants de famosos en el darrer segle, com el del banquer Enrico Cuccia o el del fill del futbolista Salvatore Bagni.

El tresor més preuat del món

Mitra gemmada (Corriere della Sera)

El tresor més valuós del món no l'ha reunit ni la família del tsar de Rússia ni la rica Corona d'Anglaterra.  És en mans d'una persona més aviat modesta, el sant patró d'una ciutat avui pudent, deixada i castigada pels governs i per la màfia: Nàpols, la bella i decadent Nàpols. Mitres d'or, robins i maragdes; creus de plata i nacre; àngels de plata massissa s'han anat amuntegant espontàniament als peus d'un bisbe decapitat per les tropes de Dioclecià al segle IV, San Gennaro (sant Genar). Només el collaret que la Diputació de la Capella del Tresor va encarregar per ornar el bust del sant és considerat el més preciós del món. Conté 13 malles d'or massís, 700 diamants, 276 robins i 92 maragdes. Els experts que han pogut entrar a les caixes fortes dels bancs que custodien les peces més importants de la col·lecció han calculat que tot plegat, San Gennaro ha atret al llarg de cinc segles prop de 15.000 gemmes i 21.000 obres d'orfebreria.
Aquest tresor no pertany a l'Església, sinó a la ciutat, i es va anar formant a partir de 1527, quan els napolitans, rics i pobres, van prometre al patró de construir-li una nova i sumptuosa capella si acabava amb tres terribles flagells; la guerra entre tropes franceses i espanyoles, els terratrèmols i la pesta. El sant no els va decebre i els napolitans, generosos, van omplir-lo d'or.
Vists els rèdits de la devoció a San Gennaro, altres s'hi van apuntar: els Anjou, els Borbó, Pius IX, els Savoia...
Aquestes joies, més que amuntegar-se als peus del sant, ho fan al voltant de dues ampolletes conservades amb zel al Duomo (catedral) que conté, diuen, la sang de Gennaro. Una sang coagulada però que tres cops l'any, sembla, es liqua. Poca broma, aquí que ningú gosi riure ni fer cap ganyota escèptica, si no vol que la Camorra li talli el coll com li va passar al pobre Gennaro. I és que si el tresor encara existeix i ningú no l'ha robat, sembla, és per la mateixa devoció dels mafiosos. El responsable del Museu del Tresor que a partir del 8 d'abril exposarà per primer cop a la història, juntament amb d'altres emplaçaments, el tresor del sant ho ha explicat a La Stampa. Un boss de la Camorra va presentar-se-li fa poc, "va entrar, va recórrer el museu, i després va dir: aquí davant jo hi jugava de petit, ningú no tocarà mai el sant ni allò que és seu". Els mateixos estudiosos que durant tres anys han catalogat les obres afirmen: "Ens vam sentir, no sense calfreds, en una mena d'extraterritorialitat protegida durant tot el temps que va durar la feina; el taxista no ens deixava pagar, sempre trobàvem lloc allà on volíem anar".
Em pregunto què en diria de tot plegat aquest màrtir que es va deixar matar pels ideals de Jesucrist quan l'Església no tenia riqueses ni tresors. Potser, si li ho hagueren preguntat, hauria argumentat tímidament que s'hagués estimat més que en lloc de joies, els rics i devots invertissin els seus dinerets a acabar amb la fam, els plors i la set de justícia del seu poble. Que a Nàpols, que se sàpiga, per ara les joies no han donat de què menjar als milers de joves sense feina que acaben sent pasta de Camorra, ni acabat amb la dictadura criminal de les famílies d'onore.

Mosques supersòniques o trens ranquejants

"Quan vas en tren pel nord d'Itàlia, les mosques queden esclafades contra el vidre del vagó. Al Sud, en canvi, no, perquè les mosques són més ràpides que el tren". Això va dir dimecres un personatge en vestit i corbata en parlar amb desenes de periodistes que li apropaven els micròfons. El senyor havia recorregut els 584 km que separen Milà de Roma en l'Ave italià, el Frecciarossa, en tres hores. Per superar els 709 km de distància entre Roma i Reggio Calàbria li n'havien calgut cinc. Resum: el nord del país té infraestructures acceptables, les del sud fan pena.
Un dels periodistes li va preguntar: "I li ha calgut pujar al tren per adonar-se d'aquesta situació?". "Sí", va respondre l'il·lustre passatger, tan tranquil. Qui era aquest senyor? El ministre d'Economia del Govern Berlusconi Giulio Tremonti, tan lloat per propagandistes del neoliberalisme com el Financial Times, l'Economist i companyia. El què cap periodista va preguntar a Tremonti és per què no hi ha posat remei si fa pràcticament 15 anys que és ministre d'Economia i per les seves mans passen decisions tan simples com invertir diners en ferrocarrils. Si les mosques van més ràpides encara que els trens, alguna cosa a veure hi deu tenir el Govern. O no? Potser sóc jo que encara confio massa en les coses bàsiques sobre l'estat que em van explicar a l'escola.

P.D. Quina pedregada li hauria caigut a un ministre espanyol si hagués fet el mateix comentari en pujar, posem per cas, al tren Barcelona-Puigcerdà, que tarda quasi tres hores per recórrer 156 km? A una mitjana d'entre 50 i 60 km per hora, segur que hi ha força més insectes que van més ràpids que el tren. Un escarabat de cuina, posem per cas, corre a 85 quilòmetres per hora. Més ràpid que els cotxes a la sortida de Barcelona.

La matança macabra d'un llop

Un llop italià (www.pastore abruzzese.it)

L'home surt de casa amb les mans nues. S'endinsa a les muntanyes fins arribar a un paratge solitari. Amb un gest familiar, quotidià, retira un fusell, municions, armes, de sota una roca. I espera.
Avui, la respiració se li accelera, una excitació malsana li rosega les entranyes. L'ha vist, per fi. El llop. Un exemplar bell, de pèl esborrifat castany, i una franja negra al llom, d'orelles petites i delicades que escolten, inquietes, mentre ensuma l'aire. Ha percebut el perill. L'instint que li han traspassat pares i avis, supervivents d'una persecució secular, implacable, li tensen els nervis. Però és massa tard. L'home dispara i l'animal cau després de fer un salt estrany. Encara hi ha un bri de vida en aquells ulls de llàgrima que es fa vidre. Però el caçador, salvatge, no espera. Amb un cop contundent de destral li arrabassa el morro i se'l guarda al sarró. Carrega la resta de l'animal mort i l'abandona, desafiant, davant l'edifici de les autoritats del seu poble, Borzonasca, perdut entre les valls de Ligúria.

La foto d'Eraldo Minetti al llop desfigurat

És el febrer de 2007 i el nostre caçador furtiu no tem res; encara se'n vanta. Sap que ja desperta sospites, però no li ha passat mai res fins ara. Ja ha matat sis llops: tres mascles i tres femelles. I en cada ocasió ha acomplert el ritual macabre: ha arrencat el morro per poder posar dos ullals nous en el seu collaret de trofeus. Ja hi ha enfilat deu dents i el du, altiu i sorneguer, penjat del coll.
Ningú, fins ara, havia estat condemnat per matar llops a Itàlia, una espècie protegida. Però aquest febrer, la història comença a canviar una mica. No és una revolució, però sí que alguna cosa es mou: a M.G., al nostre fanfarró, un tribunal de Ligúria el condemna a set mesos de presó i a pagar 6.000 euros a les tres associacions ecologistes que l'han denunciat, Wwf, Legambiente, Lav.
No el tancaran a cap presó, perquè per a això caldrien dos anys de condemna. Tampoc no en patirà la butxaca; l'estat li ha pagat milers d'euros perquè ell havia denunciat que el llop li havia devorat ovelles. Però ara M.G. ja no passeja el seu collaret pel poble ni pot presumir de ser un heroi. La justícia l'ha retratat com allò que és: un delinqüent. Ja no podrà creure's per sobre del bé i del mal. Ni ell, ni els furtius que maten bona part del centenar de llops que cada any moren a mans de l'home a Itàlia. La impunitat, finalment, grinyola.

Farnese, un cometa al cel artístic de Roma

El jardí renaixentista és a les fosques d'una nit sense lluna, però dues fileres d'espelmes envidriades ens conviden, hipnòtiques, a enfilar-nos per una ampla escala de marbre fins al primer pis. El fast apareix del no-res. Un Hèrcules gegant dóna la benvinguda a la primera sala, de sostres altíssims i esculpits en fusta, dissenyada per Sangallo i Miquel Àngel, amb una xemeneia policroma flanquejada per dues dones de marbre ajagudes; l'Abundància i la Caritat de Giacomo della Porta.

Un retrat de Tiziano a l'inici d'una inacabable successió de galeries ens recorda que tota aquesta glòria va néixer gràcies a Alessandro Farnese, un personatge extraordinari, que va sorgir gairebé del no-res per convertir-se en el Papa Pau III i esdevenir propietari d'un dels palaus més famosos de Roma, potser el més bell. Avui és l'envejada seu de l'Ambaixada de França, que ahir ens convidava a un sopar per degustar, sobretot, la mostra dels tresors dels Farnese que excepcionalment s'han reunit al palau i es mostren al públic.
Alessandro va ser el Rockefeller, el Bill Gates, el Rothschild del segle XVI, un cometa, que va saber aprofitar molt bé les espurnes que lluentejaren un instant al seu camí i que va deixar una estela que encara avui admirem, agraïts.
Una oportunitat va ser la bellesa de sa germana, Giulia Farnese, musa de pintors com Rafaello, casada amb un representant d'una de les famílies més poderoses de Roma, els Orsini, però que va convertir-se en l'amant més preuada del Papa nostrat Alexandre IV, Roderic de Borja. El Papa va convertir el "cunyat" en cardenal a només vint-i-cinc anys. És clar que la família Farnese ja tenia llavors una certa solera: un segle abans havia començat a fer fortuna gràcies a un avi molt llest que va guanyar-se el favor d'un altre Papa, Eugeni IV, i que va proporcionar a la saga dos castells i un palau a Viterbo. La política matrimonial va fer la resta.
La tercera gran fortuna d'Alessandro va ser la decisió de la família d'enviar-lo de ben jove a estudiar a Florència per iniciar una carrera eclesiàstica. Alessandro va saber brillar a la Cort dels Mèdici, que li tornarien amplament l'amistat cobrint-lo de riquesa anys més tard, durant el papat de Lleó X, fill de Lorenzo de Mèdici.
El cardenal Farnese ja havia tingut quatre fills abans d'arribar a Papa. Per què va poder amuntegar una fortuna com aquella -fins i tot va obtenir un ducat per als fills, el de Parma- sense passar a la història amb la mala fama del Borgia i, sobretot, sense l'amarg destí de Cèsar? Potser per dues raons. Era nascut a Roma, i el poble feia anys que anhelava un Papa "dels seus". I, com Obama, va saber construir-se un relat impregnat de poesia. Amant de l'art des de petit, va llançar-se a "recuperar" joies romanes de les Termes de Caracalla que el van convertir, a ulls de tots, en un ésser refinat, una encarnació dels millors ideals renaixentistes. Imagineu-vos l'efecte d'admirar a casa seva una col·lecció de bustos superbs d'emperadors, com el d'Adriano, confrontar-se amb l'escultura de l'Atles o de l'espectacular Toro Farnese i, sobretot, acariciar la delicada i freda Afrodita Callipige, més coneguda com la de les Natges pels bells mal·lucs al descobert. A més, va fer cridar Sangallo -primer- i Miquel Àngel per al seu Palau i, just al davant, va fer-hi traslladar les banyeres gegants romanes de Caracalla que va convertir en fonts. Un prodigi que fa d'aquesta plaça un dels indrets més bells d'una ciutat excelsa.
Des de les fonts s'entreveuen frescos superbs a través d'un finestral, i ahir vaig descobrir que són pintures de Francesco Salviati a la Sala dels Fasts, avui despatx de l'ambaixador La Sablière. Però encara hi ha una sala de frescs més valuosa, si cal, i és la Galleria dels pintors Carracci, la de les Venus, Polifems, déus lascius i unicornis, símbol de la família Farnese i de la puresa. L'ambaixador ens convida a fer un tast de cuina francesa en altres estances, de sostres esculpits, il·luminades per aranyes enlluernadores i canelobres de Venècia en forma de nimfa. L'ambaixada paga un euro a l'any pel lloguer del Palau, però a canvi ha trencat el malefici que el perseguia: Alessandro no el va veure acabat, els fills el van desertar, el casori d'Elisabetta Farnese amb Felip V d'Espanya va comportar el saqueig dels tresors cap al Regne de Nàpols, i la bella façana va acabar cobrint un niu de podridura i abandó. Avui ha tornat al lloc que li reservava la història.

Caça a la guineu entre àmfores romanes

Què hi fa una guineu en ple centre de Roma, esmunyint-se al Mercat de l'emperador Trajà sense pagar bitllet? Córrer darrera els gats que campen esplèndids entre les runes romanes. Aquests moixos són les icones dels turistes i viuen tranquils i protegits per la tendresa dels habitants i empleats municipals, que els donen aliment i han creat un centre d'adopció, la Miciopolis. La vida plàcida dels gats es va alterar diumenge passat, quan la irrupció d'un inesperat depredador els va fer estirar els muscles fins a límits atàvics.
La guineu, que sol conformar-se amb un menú de ratolins i fruita, aquell dia fred de gener devia portar gana, perquè, aprofitant que els empleats de la neteja obrien la porta del Mercat, va precipitar-se darrera els felins i va començar una cursa esbojarrada entre delicades relíquies de l'antiguitat: des de les escales del Matroneu fins a la Gran Aula, el majestuós cor del Mercat amb antigues tabernes -botigues- romanes a banda i banda. Per sobre dels esbufecs i marrameus  va sentir-se la veu poderosa d'un empleat, i la perseguidora, transformant l'ira en por, va refugiar-se en una cisterna renaixentista que semblava oferir un bon amagatall. El què no sabia l'esverat animal era que el cúmul d'objectes alts i punxeguts que semblaven crear el laberint perfecte per despistar els enemics era en realitat un bosc d'àmfores: la valuosa col·lecció Drexler.
La trencadissa podia ésser monumental. Calia trucar la policia. L'incrèdul comissari, mut a l'altra banda del telèfon, es va revifar i va avisar al Comandant en cap, que al seu torn va demanar ajut als veterinaris municipals, i així, es va arribar fins a la Policia Provincial, el Departament d'Ambient municipal i finalment, la plana major del Ministeri de Cultura.
Tota aquesta gentada reunida per respondre a una endevinalla. Com atraparies una guineu aterrida sense trencar una sola àmfora de 2.000 anys d'història? Calia actuar, precisament, amb la paciència i astúcia d'una guineu de Faula de Fedre. Després de molt discutir, i suposadament, al crit de "Mamma mia" i "Ma che c...", tots plegats van concordar que la millor manera era col·locar una gàbia-trampa amb un bon bistec dins (no vulgueu saber de quina bèstia). L'animal va resistir... fins la nit. Miracle que ningú perdés la paciència. A resguard de les tenebres, la bèstia famolenca va entrar a la gàbia... i la porta es va tancar rere la cua esponerosa.
Avui, una setmana després, els veterinaris, que han determinat que l'animal, un mascle de cinc anys, té bona salut, l'han alliberat al Parc de la Via Appia Antica. Perquè Roma, senyores i senyors, té un parc meravellós al llarg de la calçada romana on Sant Pere va sentir allò de "Quo Vadis"? És tan gran com 3.400 estadis de futbol, i això que neix prop del centre de Roma, vora les Termes de Caracalla. Entre les Termes i el Mercat de Trajà hi ha encara més vies arborades i runes històriques. Imagino, per això, que el animal devia provenir, precisament, del Parc. Perquè en aquest prodigi semiurbà únic al món hi pasturen no només ramats d'ovelles, sinó que hi corretegen conills, mosteles, fagines i guineus, a més d'un grapat de gossos abandonats.
Qui sap si la nostra guineu deu córrer hores d'ara pels amplis espais del Circ de Maxenci, si prefereix els camps de roselles o d'orquídies selvàtiques o si, cansada de l'aventura, ha preferit reposar en els espectrals silencis de les catacumbes de Sant Calixt o de Sant Sebastià. Jo aposto, més aviat, a què s'ha protegit de la pluja sota algun dels arcs de l'aqüeducte Claudi, que travessa la via Appia i es perd entre els camps de ginesta.

 -----------------------------------------------------------------

FOTOS. La primera retrata la nostra guineu entre àmfores i és d'Omniroma. La segona és d'una web americana i tinc la sensació que retrata la cara -o el morro- que devia posar l'animal en quedar atrapat dins la gàbia i veure's envoltat de sorollosos funcionaris, polítics i veterinaris italians.

Llit cruixent de parmesà, un truc infal·lible

Un cuiner italià generós que proposa receptes al seu blog, Christian, fa poc compartia amb els afortunats lectors una manera facilíssima de preparar una amanida gustosa. Allò que la fa especial és el toc artístic en la presentació que garanteix, només de veure-la, una bona dosi de sucs gàstrics per a tots els comensals de la vetllada. Es tracta de col·locar l'enciam sobre un llit cruixent de parmesà. Preparar-ho és qüestió de dos minuts per plat i els resultats són sorprenents. Tan fàcil com espargir parmesà ratllat en una petita paella i, quan s'ha format una pel·lícula, agafar uns palets o forquilles de fusta i donar-li la volta (veure vídeo). Encara calent, abocar-lo sobre un plat soper o bol que li doni a aquesta pasta una forma de conquilla, barqueta, cistellet. El què s'hi aboca dins, un cop s'ha refredat, és per a la imaginació de cadascú. La proposta de Christian inclou radicchio (aquesta piloteta d'enciam de color púrpura encès), espinacs, nous i pinyons torrats, magrana i poma.
El mateix truc el fa servir el chef del restaurant Roma Sparita, a la bellíssima piazza di Santa Cecilia (enlluernadora de nit, i insospitadament tranquil·la) per a servir el tradicional Cacio e Pepe -spaghetti amb formatge pecorino i pebre, un plat tradicional de la cuina romana-, i el cas és que entusiasma els turistes i aconsegueix que els romans oblidin per una estona l'escepticisme. Sé d'algun català que vindrà a Roma aviat i sospito que no voldrà marxar de la ciutat sense tornar-lo a assaborir.

Lluna enlluernadora

Ja la tenim aquí, la lluna en perigeu. Més a prop, més brillant, més enlluernadora. Ella, la nostra vigilant nocturna, té un passejar capriciós: a voltes s'apropa, xafardera, altres, afartada del què veu, s'allunya per l'espai. Però sempre torna, perquè és fidel, la lluna.
Quan és a prop, com aquesta nit, els pagesos no s'atansen a les plantes, que no toleren que algú les vulgui distreure de la fascinant companyia. La Natura festeja la visita nocturna. Són hospitals, les herbes.
A ciutat, aquest sol nocturn entre les cases endormiscades desconcerta. Però aquí també hi ha festeig. L'alba es posa els millors colors i els desplega tots alhora, arrecerada al turó més bell, el de l'Aventino. Sant Pere ret tribut al satèl·lit pagà empetitint la cúpula insolent i cobrint-la de blau pàl·lid, manyac. El Coliseu conté els raigs del sol naixent entre els arcs perquè no fereixin l'amiga. Fins i tot la sorollosa via dell'Umiltà avui es neteja de fum i mostra orgullosa les façanes polides. Però és un esforç inútil, perquè les parets desagraïdes oculten ja la lluna en retirada i l'embruix es dissipa.



p.d. Els urbanites desmemoriats com jo descobrim a edat tardana que el perigeu és el moment de la rotació lunar de 28 dies en què el satèl·lit és més proper a la Terra, a només 363.000 quilòmetres, mentre que quan és a l'apogeu la distància augmenta fins als 405.000 quilòmetres.

Víctimes o putones

El deler de Silvio Berlusconi per fer-se portar putes a casa -ell que encara ara continua dient-los als italians que mai ha hagut de pagar per fer sexe amb una dona perquè té més candidates que llonganisses- ha permès que els mitjans s'apropessin el món d'aquestes dones, que no eren mai notícia en primera persona.
La primera va ser Patrizia d'Addario (42 anys), la freda calculadora, la que gravava en una casset vella les nits passades a casa del premier, al llit de Putin. Resulta que, quan els periodistes s'hi van acostar, ella va confessar que la primera vegada que va anar al Palau Grazioli, el pisàs de Berlusconi a poques passes de la plaça Venècia de Roma, va quedar estabornida. Veure aquell home presumint de mascle, d'emperador poderós, davant aquella cort de noies pagades per riure-li les gràcies i les obscenitats -la d'Addario no va voler mai revel·lar mai quines sabia de cert que eren prostitutes, tot i que les coneixia bé-, que els tocava el cul i els pits davant els homes de l'escorta, mentre el gos Frufrú li llepava els peus, va ser superior a ella. Va marxar fastiguejada. Però quan ell, poc acostumat a que li diguin que no, va insistir, ella va fer quatre càlculs en un paper, es va dir que ja altres vegades havia passat per situacions humiliants, i es va decidir a anar-hi, conscient que una ocasió com aquella, ben explotada, la podria rescatar de la misèria. Si aconseguia interessar-lo prou, va pensar, ell li podria arreglar els papers per a obrir una residència que li permetria abandonar per sempre més aquell món sòrdid. O és que ella es deixava magrejar per gust, per vici? I ca. Recordem ara una dada: des de ben jove, els homes, els nòvios, van abusar d'ella, fins i tot la van colpejar. Va ser llavors que va agafar el costum de gravar les nits de sexe: per poder denunciar un agressor.
Ahir era el torn de Karima El Mahroug, alias Ruby Rubacuori (18 anys). La noia que presumia davant els amics d'haver-li demanat 5 milions d'euros a Berlusconi a canvi de no dir a ningú que ell l'havia utilitzat sexualment quan tenia 17 anys, però que segons les escoltes telefòniques, havia de suplicar i implorar al tresorer de Berlusconi perquè li fes un "regal" molt inferior, de 5.000 euros. La van convidar a la televisió estrella del primer ministre, Canale 5, per rentar l'honor a l'amo de la casa. Només havia de dir en públic que ell no la "va tocar mai, ni tan sols amb un dit". Ella, per primer cop en tota l'entrevista, va començar a moure convulsivament els dits d'una mà quan li va arribar el moment de dir això, que sembla clarament una mentida -a més, ja ho diuen, que jugar convulsivament amb els dits sol ser símptoma d'estar passant el tràngol d'alterar la veritat-. No li havien tremolat quan va confessar una possible veritat: que dos tiets van abusar sexualment d'ella quan era una nena de 9 anys. Això sí, li va escapar el plor. Més refeta, va afegir que el seu pare li va tirar a sobre oli bullint en saber que volia fer-se catòlica perquè no li agradava la cultura -sexual- del seu país d'origen, Marroc, i la va fer fora de casa. Ella mateixa va ensenyar la cicatriu als cabells.
Aquestes dues prostitutes que pretenen fer xantatge al primer ministre resulta que, totes dues, tenen un passat miserable. Què els ha convertit en les dones o donetes d'avui? No serà que han arribat a creure que vendre el seu cos no és dolent, quan elles senten que de tota manera el tenen brut... i no per culpa seva? Una nena, una adolescent, queda tant tocada després d'un abús, que si no aconsegueix viure més endavant una experiència contrària tan balsàmica que li faci de contrapès, veu el sexe com una cosa porca i pensa que ja mai podrà ser una dona sublim, neta, somniadora. La vida de les princeses Disney no és per a elles; a elles se'ls ha negat. Perquè uns homes, els què les van abusar, i molts d'altres després, que potser no s'atreveixen a fer-ho físicament però sí psicològicament, els han fet creure que la vida és així i les dones han estat creades per al desig sexual dels homes. I aquestes dues noies, guapes i sense recursos, decideixen que, al menys, en trauran algun profit, d'aquesta porqueria que un obscè els ha tirat a sobre quan eren nenes, de la terbolesa que veuen en els ulls i les mans d'altres homes després. La negror que han viscut els impedeix de ser princeses-rosa, però que els preguntin quins eren els seus somnis abans que algú les grapegés sense elles voler-ho. Quina nena hi ha que, de gran, vulgui ser meuca?
Que ningú ens vulgui fer creure, doncs, com he sentit dir a alguna dona aquests dies, que aquestes noies són unes alegres putones de Verbena, que fan sexe perquè els encanta follar i a sobre s'hi guanyen esplèndidament la vida. Aquestes noies, vistes de prop, haurien d'inspirar als homes no tant la lascívia i a les dones el menyspreu, com la temptació de protegir-les d'una santa vegada i  d'oferir-lis, finalment, una vida menys puta.

Pobre Berlusconi ric: "sembla una caricatura d'ell mateix"

El pitjor que li pot passar a un poderós és començar a resultar patètic. Berlusconi surt del cas Ruby tant humiliat que ell mateix potser haurà començat a sospitar que el somni s'ha acabat. Sí, ha aconseguit manar sobre els destins d'Itàlia durant quasi 16 anys, ha degradat el país del bon gust estètic amb una inundació televisiva de tetes i culs refets i noies-beneites, ha transformat la bella i desgraciada ciutat de l'Àquila en un grupet de cases prefabricades, ha subornat jutges, corromput diputats de l'oposició, silenciat veus a la televisió; i això, gràcies al poder econòmic i mediàtic aconseguit gràcies a un presumpte pacte econòmic amb la màfia que explicaria perquè va apilar aquella massa de diners. Només a l'estranger ha circulat la llegenda que es va fer ric cantant-li a les senyores dels creuers!

Ara aquest home esmorza en la immensa mansió comprada amb engany a una òrfena, encara amb l'olor de l'última companyia al llit i la sala del bunga-bunga sense ventilar, i s'assabenta que fins i tot els seus íntims amics, els únics que saben fins al darrer detall de les seves obsessions sexuals, en realitat només el volen per diners. Les converses telefòniques interceptades per la fiscalia dibuixen un escenari en què Berlusconi és protagonista només gràcies als diners i el poder: les comparses se'l disputen però no se l'estimen, sinó que el menyspreen. Les famosíssimes bessones d'Itàlia Imma i Eleonora De Vivo, amiguíssimes de Berlusconi, conegudes perquè la D'Addario explicava que feien escenes lèsbiques -i incestuoses- davant l'Emperador, comenten: "L'he vist més gras, més lleig, està més mort que viu. Ara li toca desemborsar. Esperem que sigui més generós, perquè jo no li penso regalar res". Els amics de més confiança de Berlusconi, aquells que li proporcionen les noies per a les festes bunga-bunga, Emilio Fede i Lele Mora, li treuen diners amb argúcies i enganys. I la tercera mosquetera, Nicole Minetti, la que donava a les noies les claus dels pisets de l'harem i les consola quan perden els favors del Pagador, li diu a una amiga a qui vol convidar per primer cop a una de les festes: "veuràs la desesperació més total; entendràs que hi ha gent per qui (ficar-se al llit amb el Cavaliere) és l'ocasió d'una vida...".
"Sembla la caricatura d'ell mateix, una cosa molt trista i lletja", s'exclama aquesta amiga en sortir de l'antre, disgustada. És lapidària, aquesta noia, que votava Berlusconi però a qui l'ídol li cau a terra en veure'l en la intimitat: "Veus tanta solitud allà". Ens ho diuen els savis de totes les èpoques, que els diners tot ho corrompen, i nosaltres, de tant sentir-ho, ja no hi fèiem cas. Berlusconi ens ho ha recordat, i amb quina claredat.

Un plat fàcil i suculent per a nits de convidats

Adoro les vetllades amb gent estimada a casa, però quan vaig aterrar a Roma, la perspectiva de preparar un bon sopar per als amics italians em semblava més terrorífica que agradosa. Una cosa és viure a Brussel·les o Madrid i que el marit italià prepari als convidats un plat de pasta, que cuinats per un chef tan ben plantat i de tant de pedigrí garanteix ja la meitat dels punts, i l'altra, trobar-se com a mestressa de casa cuinant la mateixa pasta per a italians de veritat. De debò penso que la identitat italiana, més i tot que en la llengua, es basa en un amor sense compromisos per una determinada gastronomia. Itàlia és l'únic país del món occidental on fins i tot els joves en edat adolescent poden passar una tarda sencera discutint quina és la forma millor de cuinar uns spaghetti al ragù. A més, mig any després d'aterrar en aquest país, ja m'havien convidat dos cops a festes en què l'activitat estrella seria un concurs de gastronomia: les noies em convidaven a portar un plat que competiria amb els de la resta. Com és fàcil d'imaginar, aquelles nits em va agafar un atac de febrada o grip inoportuna que em van impedir, amb molta de recança, de poder mostrar les meves habilitats culinàries.
Com que no tinc cap intenció de quedar-me sola a casa els propers anys de la meva vida, i perquè sentir parlar de bons plats fa venir gana i ganes, vet aquí que m'he apropat definitivament als fogons. Per integrar-se bé a Catalunya, cal aprendre català, oi? Doncs aquí, aprendre a cuinar. I ale. Uns deures més aviat engrescadors, confessem-ho. La qüestió és que, buscant buscant, he donat amb un plat tardoral-hivernal que ha deixat als meus convidats italians amb els ulls com a plats i les papil·les extasiades. Un exitàs. Un gol en camp contrari! A més, es pot començar a preparar una miqueta abans.
La jugada comença tallant mitja carabassa. La meitat d'aquest tros, a dauets, l'altra meitat, a la julienne, o sigui, a bastonets allargassats (mireu la foto, que és del cuiner que m'ha assabentat de la recepta). Els daus, els coem en una olla on prèviament haurem sofregit ceba triturada amb oli d'oliva. Un cop hem remenat ceba i carbassa, banyem amb vi blanc i un cop ha anat evaporant, hi afegim aigua, sal i pebre, o bé brou vegetal. Ho fem coure entre 10 i 15 minuts i llavors ho traslladem a un bol i ho passem per la batedora elèctrica fins que quedi una crema -cal vigilar de no posar massa brou a la cocció-.
Quan arribin els convidats, tindrem una olla amb aigua a foc baix i, quan quedi un quart d'hora per seure a taula, arranquem el bull, afegim sal gruixuda a l'aigua -tres cullerades plenes per a quatre persones- i tirem la pasta -millor mezze maniche rigatte, o uns rigatoni-. Just una mica abans, a una paella hi posem oli i mantega, hi aboquem la carbassa a la julienne, i després de 5 minuts, primer a flama alta i després baixa, hi aboquem cansalada fumada -biològica o de granges de cria a l'aire lliure, millor, així no haurem fet patir cap porquet!- i la saltem cinc minuts més. Abans que acabi, anem a buscar una branqueta de romaní fresc al nostre raconet de plantes aromàtiques, i li posem. Com que aquest tipus de pasta es cou en 12-14 minuts, a aquest punt la traiem del foc, just abans que estigui al dente, i l'afegim a la paella, ho remenem i ajuntem amb la crema que teníem apartada, i alhora hi afegim una bona ruixada de parmesà. I a taula, a triomfar.

Orgasmes gastronòmics

No és cert que a Itàlia un pugui entrar en qualsevol restaurant i menjar bé, però hi ha algunes ciutats on l'èxit és gairebé garantit i, amb només una mica de sort, es pot arribar a quasi perdre els sentits. Penso, per experiència -però em queda tanta Itàlia per recórrer!- en Florència, Torí, Nàpols o qualsevol llogarret de Sicília.
Si se'm permet ser vulgar, el primer autèntic orgasme gastronòmic de la meva vida va tenir lloc en una taula amb estovalles a quadrets vermells i blancs a Modica, (Sicília). Més inesperat quan el plat semblava de poca entitat: entrants de verduretes. Jo creia que un cert tarannà calvinista em condemnava a la frigidesa gastronòmica, però una cuinera casolana siciliana va abatre pacíficament els meus murs, deixant-los a ras de terra. Ja se sap que els italians han patit sempre invasions, però al final de la partida, no se sap qui era el conqueridor i qui el conquistat.
El dia després, l'experiència es repetia amb uns simples spagheti de sardines no gaire lluny, a Noto. Tota aquesta zona, per cert, curulla de castells i esglésies catalans amb imatges de Sant Jordi.
És aquesta la bondat de la gastronomia italiana: que pots tenir experiències inoblidables en restaurants casolans, sense agressions al compte corrent. Són artistes generosos, els bons cuiners.
Aquest cap de setmana un d'aquests regals me'l ha donat la trattoria de nom tant pretesament humil com I Fagioli (les mongetes) però ben coneguda per tot bon vivant de Florència -inútil apropar-s'hi sense reservar-. Mentre encara feia cua per seure -perquè la reserva és només un primer pas- vaig veure com el cuiner pesava dos immensos trossos de bistecca fiorentina: un quilo quatre-cents cadascun. A menjar, cada tall, entre dos. La matemàtica no rebaixa el valor de l'empresa.
Jo vaig preferir una recepta més vegetariana: l'altre plat de més renom de Toscana, la Ribollita. Una feliç sopa d'ingredients que van de la col negra a les mongetes, passant pel tomàquet, la ceba i altres hortalisses i llegums que, combinats, fan tocar el cel amb els dits. Però el plat més bo de la vetllada, cal reconèixer-ho, van ser les patates al forn, fetes amb algun tipus de vareta màgica, perquè no s'assemblaven a res que hagi pogut tastar amb aquest nom.
A la Trattoria del Carmine, en un deliciós barri popular florentí, el premi se'l van endur els entrants -crostini de porros amb gorgonzola, i de fetge calent- i una milanesa revisitada, amb salsa d'anxoves -possible que casi el bou amb el peix salat? puc jurar que sí-. Es clar que el fenoll bullit amb parmesà gratinat presentava batalla. Competició incruenta i de gustosa memòria.