Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris animals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris animals. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 d’abril del 2011

Atrapat al jardí

Mira! Ell m'estira de la màniga, em fa caminar de puntetes i m'apropa a la porta-finestra que dóna a la terrassa. Tot i les precaucions, quan m'hi acosto unes ales negres prenen el vol. Una merla mascle, la reconec de seguida, no debades és el meu ocell favorit, tan salvatge i domèstic alhora, i amb aquell cant pletòric i joliu que anima les tardes de primavera. Però... i l'altre? Em pregunta ell. Veig llavors, sobre el test de l'hortènsia tot just trasplantada, un ocell més petit, d'ales brunes. Ah, és clar, aquesta és la femella, dic una mica dubitativa, perquè és tan petiteta que sembla un pardal. Fins que se m'acut la imatge dels pollets de merla que nien entre les plantes de casa els pares. Com per voler confirmar la intuïció, l'ocellet salta del test a terra. Té les ales massa curtes per a volar.
És clar, és un dels pollets del niu de merles de l'arbre del jardí veí, improviso. El seu pare, com tots els mascles, l'haurà volgut fer espavilar a cop d'empentes, "vinga, nano, a volar, que ja és hora". I com tots els tios, més impulsius que previsors, no s'haurà parat a pensar que el llançava a una terrassa enclotada com la nostra, amb parets altes, molt difícils de superar, afegeixo, amb convicció feminista. "La mare no ho haguera fet", sentencio.
Doncs tenim un problema. O no sortim durant uns dies al jardí, i deixem que el merlot vingui a alimentar el pollet sense espantar-se, o imitem els ocells i busquem uns quants cuquets entre les arrels dels llimoners, sense arribar a tocar mai el petit, perquè llavors els pares, sentint la nostra olor, no el reconeixerien mai més com a fill seu i es perdria tota possibilitat que se'n tornessin a ocupar. I llavors, qui ensenyarà el nouvingut a comportar-se com un ocell fet i dret?
M'agradaria pensar que les meves teories furibundes contra el papà-merla eren infundades: l'endemà una primera mirada cautelosa no percep rastre de pollets. La Natura apareix sempre més llesta que la capacitat intel·lectual del pretès Fill predilecte de la creació, que ha perdut una eina tan imprescindible per a ésser ell mateix com la intuïció, a força de pensar que, amb raonaments aristotèlics, arribarà a una veritat superior. El senyor ocell potser no era tan beneit com suposava, i sabia què es feia en empènyer el petit a l'adolescència. Només que, de tant en tant, sento un crit potent i monòton que sembla provenir d'algun punt indeterminat del jardí, i llavors em pregunto, inquieta, si no serà que la Natura també s'equivoca. Si no serà que tots naveguem, cecs i fràgils, en una mar imprevisible.



P.D. Ai, ai. Aquesta tarda he vist una mamà-merla (bruna) emprendre el vol des d'un dels testos coberts d'heura... serà que és encara allà? M'hi he acostat a un metre, resistint amb esforç la nefasta temptació de remenar la planta, però no es movia ni una fulla. No té res de rar: si és aquest l'amagatall triat, el petit s'haurà quedat clavat, com fan tots els pollets eixerits. I encara més tard, quan regava unes plantes assedegades a pocs metres, m'he topat quasi de cara, de nou, amb la femella, que duia un cuc al bec i en veure'm ha fugit esperitada, amb un petit crit d'esglai. Tant de bo torni a donar-li a la bestiola l'aliment que li era destinat, si és que és cert que la tinc agotzonada al jardí...

divendres, 8 d’abril del 2011

Tan fàcil com mirar l'etiqueta, i adéu patiment

 Bona notícia: pots triar no menjar mai un ou produït així! (ADN K)
Un bon matí em vaig presentar a una fàbrica de gallines, ara farà uns 14 anys, per poder fer un reportatge de comparança amb la cria de gallines "bio". Ja mai més he pres un ou de gallina "industrial", ni que sigui a costa d'haver de posposar una truita -que no cal, perquè trobar altres tipus d'ous és molt fàcil-. Un ou industrial ha estat expulsat en una mena de cambra dels horrors. Vaig entrar en un passadís ple a banda i banda de plomes i crestes -és que no es veien els animals, només això- i em vaig haver d'apropar per distingir bèsties de plomatge escàs, i amb les potes en difícil -i dolorós!- equilibri entre filferros. Estan tan histèriques, allà dins, que es matarien a picossades si no fos que, petit detall, els tallen el bec. Viuen amb llum artificial perquè es desorientin i dormin poc, i per tant, rendeixin més. Aquestes gallines mutilades duren entre 12 i 18 mesos. Els amos, a la meitat de la vida, les deixen diversos dies sense menjar perquè quasi morin i després "reneixin". Una "cura"... de cavall. Ja no us parlo dels pollets.
Els ous número "3" són els pitjors
Aquest tipus d'explotació de gallines -que no rep, per desgràcia, cap subvenció de la UE que pugui obligar els propietaris a mantenir els animals en millors condicions- és perfectament -i escandalosament- legal i, de fet, és ben normal i corrent. Hi viuen, només a Itàlia, 40 milions de gallines noves cada any.
Reconèixer els ous fruit del sofriment és fàcil: una va al supermercat, mira l'etiqueta. Si veu que amb lletra petita-petita posa "cria de gallina en gàbia", o si obre l'ouera i veu que la numeració dels ous comença per la xifra "3", la torna a deixar ràpidament a la lleixa. Si la numeració comença per "2", també la desestima, perquè la millora és mínima: gallina apinyada de manera asfixiant en gàbia, però aquest cop, amb la pota sobre terra i no sobre un filferro.
En qüestió d'ous gallinacis, per un cop, "menos es más", i val més anar al que comença per número "0" o "1". L'1 és de gallina de debò, no de màquina-d'ous. L'animal viu en un corral com els de tota la vida, amb sortida a l'exterior, i pot complir funcions per a les quals ha estat dissenyat per Déu -o per la Natura-: picotejar, veure el sol, sentir la pluja a les plomes, escarbar o enfonsar-se a la sorra. El 0 a l'esquerra és un ou "bio". La gallina ha tingut un bocí de prat per campar i se l'ha alimentada amb pinso biològic -és a dir, sense porqueries, o blat genèticament modificat, per la qual cosa l'ou és més sa i segur per a qui el menja-.
Això ja són uns "altres ous"! Els "0" o bio
Si, a sobre, al codi imprès sobre l'ou hi posa "ES" -els ous no tenen "CAT", o els catalans no tenen ous per aconseguir pacíficament un CAT- i va seguit de l'abreviatura de la nostra província, llavors és la crème de la crème, perquè vol dir que la gallina viu en una granja propera i l'ou ha recorregut pocs quilòmetres, ha contaminat menys i té més números de ser fresc. I estem donant feina al nostre veí pagès.
Per als desconfiats de mena, hi ha una altra manera de reconèixer els ous bio a cegues: la closca és més dura. I, com el rovell, fa "cara de salut" i no de nena desmaiada.
Tot això em ve a la memòria perquè  l'agència TMNews informa que aquest matí Itàlia ha segrestat més d'un milió de gallines confinades en gàbies fora de la normativa. És a dir, gallines més maltractades encara que les altres obreres industrials. Allà on havien de tenir 650.000 animals, dos establiments en tenien quasi un milió. Ja pot passar, dona. Els amos s'havien "descomptat", pobrissons, una més, una menys...

dimecres, 30 de març del 2011

El major misteri de l'univers

El lleó s'abraona sobre la zebra per devorar-la, però alguna cosa es torça en el moment decisiu i acaba amb el nas aixafat i una ganyota de dolor. Ella ha estat a temps de donar-li una guitza en plena faç just abans de caure a terra. I tot i que el lleó encara li esqueixa la pell amb les urpes una darrera volta, ella escapa, lliure, viva, encara amb cara de terror i els flancs sagnants. Ell queda rebolcat en el fang, afamat i masegat. L'escena és espectacular i val la pena veure'n les fotos que en va treure un afortunat naturalista:
http://www.repubblica.it/ambiente/2011/03/30/foto/il_calcione_della_zebra_fine_della_caccia_per_il_leone-14255368/1/?ref=HRESS-2
En la lluita despietada de la naturalesa, la víctima aconsegueix, per un cop, alliberar-se del botxí. Bé, no ben bé: passa més sovint del que sembla que un depredador surti escaldat de la cacera. Precisament una escena tan quotidiana com aquesta, que es reprodueix centenars de milions de vegades cada dia -la fagocitosi d'un animal per un altre- és per a mi el misteri més inextricable de l'univers. Si Déu va crear uns cossos animals que funcionen com un rellotge, si és una meravella observar com creix un fetus dins un úter, si és inexplicable com un nervi i unes neurones poden permetre que un ésser pugui contemplar el mar i les postes de sol, i si la nostra zebra guarirà tota sola de les ferides per la silenciosa acció d'unes microscòpiques plaquetes... per què aquesta obra d'enginyeria insuperable ha d'anar acompanyada inexorablement de la crueltat? Com poden conviure maldat i bellesa en un mateix instant?
Algú pot respondre que matar per alimentar-se no és maldat -no ho fem els humans cada dia, i de manera molt pitjor, ja que torturem durant mesos i anys les nostres preses, tancant-les en la foscor de gàbies reblertes?-. Però que algú aixequi la mà i em digui que no sent pietat si veu un cérvol devorat per un puma, per molt que senti, alhora, gran admiració per aquest felí i desitgi que pugui alimentar-se per no defallir. Matar, interrompre el miracle de la vida, per força ha de ser un mal. Llavors, si hi ha un Déu bo Creador, per què és alhora Destructor i dolent? Per què en el mateix ADN de les criatures hi inocula la cruenta necessitat de batallar per la supervivència?
Els hindús ho expressen amb el déu de les tres cares: Brahma, el Creador, Vishnu, el Conservador, Shiva, l'Anihilador. Els visionaris jueus com el profeta Isaïes esperaven que un dia ovelles i llops fossin amics fraternals*. Una de les maneres d'intentar respondre aquesta pregunta amb un esbós de coherència és la cristiana: consolar-se pensant que la vida terrena potser és només un passatge. Una aparença, que diria Parmènides. Una ombra, en llenguatge de Plató. Però si això ens conhorta als humans, que estem convençuts -de manera discutible, com ens ensenya la ciència- de tenir un esperit diferent de la resta d'animals, digueu-me què li expliquem a l'abella que agonitza lentament en una tela d'aranya. També tindrà un raconet al Cel dels insectes? O és que som nosaltres els insectes atrapats en una xarxa d'il·lusions?


*"El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, el minyó jugarà vora el cau de l'escurçó, l'infant ficarà la mà a l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix el fondal de la mar" (Is 11, 6-9)

dimecres, 16 de març del 2011

També els gossos són solidaris al Japó

Una prova més de la "humanitat" dels animals. Un gos sobreviscut al tsunami del Japó roman quiet entre runes i llacs d'aigua salada per no abandonar el company, greument ferit. L'animal només se separa del lesionat per apropar-se als qui filmen l'escena i bordar breument com per demanar ajut, mentre retrocedeix cap al company per donar a entendre que li cal socors. Com que no li fan cas, torna enrere i després d'olorar l'aigua -deu tenir set i es deu voler cerciorar que continua sent estranyament salada- s'asseu a fer companyia i fins i tot acariciar el malparat amic.  (minut 1,55").
La història, segons assegura el diari La Repubblica, té final -dins el que es pot esperar- feliç; han portat tots dos animals a una gossera que a hores d'ara se n'ocupa. No sé si hi deu quedar gaire personal -la zona més colpida pel tsunami és prop de la central nuclear desguitarrada i qui pot, fuig-, o si igualment moriran d'aquí a uns dies, unes setmanes o uns mesos per l'excés de radioactivitat. El que és segur és que han donat un altre exemple de moralitat animal. I, en aquest cas, recalquem per als escèptics, no era per ajudar cap humà, cap amo que proporciona menjar. Senzillament, el protagonista de quatre potes d'aquesta història no ha volgut deixar sol qui pateix.


diumenge, 27 de febrer del 2011

Combatre una crueltat inenarrable? Sí, es pot

Un ós "salvat", tingut en gàbia encara mentre se'l cura
És una pràctica d'una crueltat tan esfereïdora que tractaré d'explicar-la amb tota suavitat, per no ferir la sensibilitat de ningú. Perquè quan l'espectacle és massa horripilant, tanquem els ulls i ens neguem a veure'l. Almenys,  a mi em passa molt sovint. Voldríem eliminar el mal foragitant-lo de la nostra percepció de la realitat. Però el mal no desapareix per molt que ens hi tombem d'esquena.
Afortunats: han estat salvats
El mal és per tot arreu i al món hi ha milions d'éssers que pateixen i que criden auxili. Què hem de fer? Comencem pels crits humans i deixem per a més endavant els dels animals? Això m'ho han repetit manta vegades: per què lluitar pels drets dels animals quan els de les persones són sistemàticament esclafats? Què val més, la vida d'un nen o la d'un gos? Són discursos que fan, precisament, les persones que mai han apadrinat un nen ni tenen plans per fer-ho. Justament, moltes persones que es dediquen a salvar gossos abandonats o que es neguen a menjar ous de gallina criada en gàbia es preocupen, també, pels nens de l'Àfrica o del barri. Afirmen i protegeixen la dignitat del nen; sostenen, però, que es pot lluitar també per la dignitat d'altres criatures capaces de sofrir i, com els nens, igualment indefenses. Algú em va dir una vegada: "en les associacions de solidaritat o cíviques, sigui sobre la matèria que sigui, sempre ens trobem els mateixos".
Un ós torturat. El poso en foto petita, va.
I ara anem al crit d'auxili que llancen, en aquest precís instant, més de 10.000 óssos de la Xina, víctimes d'una de les majors aberracions humanes. Són els óssos de la Lluna, negres com el carbó excepte una taca blanca en forma de l'astre del cel que els creua el pit. La medicina tradicional xinesa sosté que tenen una bilis capaç d'enfortir els cabells més febles o fer empinar el penis més decaigut. Grans farmacèutiques del país els empresonen en gàbies minúscules, on siguin incapaços de moure's, els fan una ferida a l'abdomen que no curen mai i n'extreuen la bilis. L'animal viu sota tortura tota la vida. Bé, a menys que tingui la sort de ser alliberat per associacions com l'Asia Animals Foundation, fundada per una anglesa, Jill Robinson. Els veterinaris curen els animals i els instal·len en tanques a l'aire lliure amb bosquets de bambú i tot allò que necessiten per recobrar la interrompuda vida animal. La Fundació fa campanyes arreu del món i dins de la Xina per aconseguir el tancament de les anomenades eufemísticament "granges". Per ara, Jill ha pogut salvar 345 animals. Com més mitjans econòmics i de difusió tindrà, més podrà posar remei a aquesta crueltat humana. L'ajudem*?

* De causes bones n'hi ha moltes i hi ha qui ja va sobrecarregat. Hem d'escollir... escoltant el cor. La difusió d'un fet ja és ajudar.

dilluns, 7 de febrer del 2011

La matança macabra d'un llop

Un llop italià (www.pastore abruzzese.it)
L'home surt de casa amb les mans nues. S'endinsa a les muntanyes fins arribar a un paratge solitari. Amb un gest familiar, quotidià, retira un fusell, municions, armes, de sota una roca. I espera.
Avui, la respiració se li accelera, una excitació malsana li rosega les entranyes. L'ha vist, per fi. El llop. Un exemplar bell, de pèl esborrifat castany, i una franja negra al llom, d'orelles petites i delicades que escolten, inquietes, mentre ensuma l'aire. Ha percebut el perill. L'instint que li han traspassat pares i avis, supervivents d'una persecució secular, implacable, li tensen els nervis. Però és massa tard. L'home dispara i l'animal cau després de fer un salt estrany. Encara hi ha un bri de vida en aquells ulls de llàgrima que es fa vidre. Però el caçador, salvatge, no espera. Amb un cop contundent de destral li arrabassa el morro i se'l guarda al sarró. Carrega la resta de l'animal mort i l'abandona, desafiant, davant l'edifici de les autoritats del seu poble, Borzonasca, perdut entre les valls de Ligúria.
La foto d'Eraldo Minetti al llop desfigurat
És el febrer de 2007 i el nostre caçador furtiu no tem res; encara se'n vanta. Sap que ja desperta sospites, però no li ha passat mai res fins ara. Ja ha matat sis llops: tres mascles i tres femelles. I en cada ocasió ha acomplert el ritual macabre: ha arrencat el morro per poder posar dos ullals nous en el seu collaret de trofeus. Ja hi ha enfilat deu dents i el du, altiu i sorneguer, penjat del coll.
Ningú, fins ara, havia estat condemnat per matar llops a Itàlia, una espècie protegida. Però aquest febrer, la història comença a canviar una mica. No és una revolució, però sí que alguna cosa es mou: a M.G., al nostre fanfarró, un tribunal de Ligúria el condemna a set mesos de presó i a pagar 6.000 euros a les tres associacions ecologistes que l'han denunciat, Wwf, Legambiente, Lav.
No el tancaran a cap presó, perquè per a això caldrien dos anys de condemna. Tampoc no en patirà la butxaca; l'estat li ha pagat milers d'euros perquè ell havia denunciat que el llop li havia devorat ovelles. Però ara M.G. ja no passeja el seu collaret pel poble ni pot presumir de ser un heroi. La justícia l'ha retratat com allò que és: un delinqüent. Ja no podrà creure's per sobre del bé i del mal. Ni ell, ni els furtius que maten bona part del centenar de llops que cada any moren a mans de l'home a Itàlia. La impunitat, finalment, grinyola.

diumenge, 30 de gener del 2011

Caça a la guineu entre àmfores romanes

Què hi fa una guineu en ple centre de Roma, esmunyint-se al Mercat de l'emperador Trajà sense pagar bitllet? Córrer darrera els gats que campen esplèndids entre les runes romanes. Aquests moixos són les icones dels turistes i viuen tranquils i protegits per la tendresa dels habitants i empleats municipals, que els donen aliment i han creat un centre d'adopció, la Miciopolis. La vida plàcida dels gats es va alterar diumenge passat, quan la irrupció d'un inesperat depredador els va fer estirar els muscles fins a límits atàvics.
La guineu, que sol conformar-se amb un menú de ratolins i fruita, aquell dia fred de gener devia portar gana, perquè, aprofitant que els empleats de la neteja obrien la porta del Mercat, va precipitar-se darrera els felins i va començar una cursa esbojarrada entre delicades relíquies de l'antiguitat: des de les escales del Matroneu fins a la Gran Aula, el majestuós cor del Mercat amb antigues tabernes -botigues- romanes a banda i banda. Per sobre dels esbufecs i marrameus  va sentir-se la veu poderosa d'un empleat, i la perseguidora, transformant l'ira en por, va refugiar-se en una cisterna renaixentista que semblava oferir un bon amagatall. El què no sabia l'esverat animal era que el cúmul d'objectes alts i punxeguts que semblaven crear el laberint perfecte per despistar els enemics era en realitat un bosc d'àmfores: la valuosa col·lecció Drexler.
La trencadissa podia ésser monumental. Calia trucar la policia. L'incrèdul comissari, mut a l'altra banda del telèfon, es va revifar i va avisar al Comandant en cap, que al seu torn va demanar ajut als veterinaris municipals, i així, es va arribar fins a la Policia Provincial, el Departament d'Ambient municipal i finalment, la plana major del Ministeri de Cultura.
Tota aquesta gentada reunida per respondre a una endevinalla. Com atraparies una guineu aterrida sense trencar una sola àmfora de 2.000 anys d'història? Calia actuar, precisament, amb la paciència i astúcia d'una guineu de Faula de Fedre. Després de molt discutir, i suposadament, al crit de "Mamma mia" i "Ma che c...", tots plegats van concordar que la millor manera era col·locar una gàbia-trampa amb un bon bistec dins (no vulgueu saber de quina bèstia). L'animal va resistir... fins la nit. Miracle que ningú perdés la paciència. A resguard de les tenebres, la bèstia famolenca va entrar a la gàbia... i la porta es va tancar rere la cua esponerosa.
Avui, una setmana després, els veterinaris, que han determinat que l'animal, un mascle de cinc anys, té bona salut, l'han alliberat al Parc de la Via Appia Antica. Perquè Roma, senyores i senyors, té un parc meravellós al llarg de la calçada romana on Sant Pere va sentir allò de "Quo Vadis"? És tan gran com 3.400 estadis de futbol, i això que neix prop del centre de Roma, vora les Termes de Caracalla. Entre les Termes i el Mercat de Trajà hi ha encara més vies arborades i runes històriques. Imagino, per això, que el animal devia provenir, precisament, del Parc. Perquè en aquest prodigi semiurbà únic al món hi pasturen no només ramats d'ovelles, sinó que hi corretegen conills, mosteles, fagines i guineus, a més d'un grapat de gossos abandonats.
Qui sap si la nostra guineu deu córrer hores d'ara pels amplis espais del Circ de Maxenci, si prefereix els camps de roselles o d'orquídies selvàtiques o si, cansada de l'aventura, ha preferit reposar en els espectrals silencis de les catacumbes de Sant Calixt o de Sant Sebastià. Jo aposto, més aviat, a què s'ha protegit de la pluja sota algun dels arcs de l'aqüeducte Claudi, que travessa la via Appia i es perd entre els camps de ginesta.

 -----------------------------------------------------------------

FOTOS. La primera retrata la nostra guineu entre àmfores i és d'Omniroma. La segona és d'una web americana i tinc la sensació que retrata la cara -o el morro- que devia posar l'animal en quedar atrapat dins la gàbia i veure's envoltat de sorollosos funcionaris, polítics i veterinaris italians.

dimecres, 12 de gener del 2011

Em prenen el pèl perquè he nascut porquet

No tinc nom, només m'han dit que tinc un número: el 13.468. Jo no l'he vist mai, però, perquè el tinc dins un xip clavat a l'orella. Vaig néixer fa tres mesos en un estable d'una granja de la Baixa-Saxònia, a Alemanya, però no us sabria dir com és el meu país, perquè no he sortit mai de l'estable. Tampoc no he vist mai la llum del sol, per bé que sé quan es fa de dia perquè a l'improvís, a terra es forma un quadradet de llum que arriba de la finestra. Es el gran esdeveniment del dia, i els meus companys i jo fem una petita correguda per veure qui el toca primer amb el morro. De vegades, m'he despertat justament perquè he sentit l'escalforeta d'aquest quadradet de llum a la pell. Altres dies, en canvi, l'estable és molt fosc i fred i només entren algunes gotes minúscules que mullen el fang que tinc sota els peus. No és que m'empipi, perquè sempre trepitjo fems i pixats meus i dels companys, ja hi estic avesat. De vegades, però, tinc fred, i m'estimaria més anar fins on és la mamà, tancada en una gàbia on no es pot moure ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra, només pot anar un metre endavant o un metre endarrere.
A mi alguns companys de l'estable em van dir que un dia em tallarien a trossets i portarien les meves potes cap a Itàlia, on diuen que són famosos els pernils de Parma. Tant famosos, que alguns els han d'elaborar amb porquets estrangers. Fa només un dia, però, ha corregut el rumor que estem destinats a ser cremats per culpa d'una cosa que se'n diu Dioxina. No se sap ben bé què és, però diuen que cada dos per tres hi ha un escàndol en alguna granja com la meva, on els animals vivim apinyats per tal que uns senyors i senyores ens comprin ben baratets al supermercat. Jo això no sé si creure-m'ho, perquè aquests humans sovint viuen amb gossos i gats a casa, i jo, ho he sentit dir a la ràdio del mosso d'estable, sóc tan intel·ligent com un animal de companyia.
Segur que tot això que em diuen deu ser mentida. Em fan bromes perquè sóc molt petit. En realitat, potser encara no he nascut del tot i un dia arribaré a néixer animal i no pernil i correré content pels prats i em ficaré dins el fang només quan tingui calor, com diuen que fan els porcs de veritat.

dimecres, 24 de març del 2010

Foie-gras

Ja mai més no podrem dir que no sabem què mengem quan comprem foie-gras o el demanem al restaurant.

Si voleu contribuir a aturar aquesta crueltat inenarrable, que atempta contra la pretesa civilitat humana, podeu a més signar aquest manifest:
http://www.stopgavage.com/es/manifiesto.php