Tornava a casa passejant, pregant perquè aquesta ciutat no deixi mai de sorprendre'm. Demanant de conservar els ulls nets. Extasiada amb els suaus colors del tramonto estiuenc que es posen sobre el timpà acribillat del Panteon o sobre les façanes blavoses de la casa del davant i la de borroses pintures de la plaça Sant'Eustachio. Em preguntava qui havia tingut la desaforada i genial idea de construir una església taronja, estreta i barroca, arrepenjada sobre una església clàssica a la via Monterone.Enfilava ja la via Arenula amb els ulls plens de bellesa quan passo pel costat d'una dona estesa a terra. Estic a punt de continuar camí quan el meu cervell ensomniat baixa de peus a la vorera, i els meus ull giren i tornen a la dona estesa. Es queden allà, atònits. I llavors, es produeix un fenòmen molt humà. El fluxe de persones que fins llavors havia passat de llarg, en veure que algú s'atura i es pregunta què fer, s'aturen també. De sobte, la dona, vista pels passejants com un objecte més de la ciutat, com una bossa d'escombraries o un paper de diari abandonat, passa a adquirir condició de persona. Un noi truca al 113, que descobreixo que és el número de la policia, i l'altra, l'118, que ho és de les ambulàncies.
La dona té cabells arrissats, d'un marró esborrat, i un gest als llavis compungit. Un senyal d'agulla al braç. Les mans, brutes, sostenen un cigarret. El col·lapse li ha arribat quan encara no l'havia encès.
Em renyo perquè estic allà, aclaparada, miro de posar-li la bossa sota el cap, però ella es mou, una altra dona, molt alta, li parla. Li he tocat les mans però no s'ha despertat. Només ho farà quan arribi l'ambulància, no massa minuts després, malgrat les protestes de la noia que l'ha trucat. A aquell punt ja hi ha un bon punyat de curiosos. Quan pugen la dona dalt la llitera i l'introdueixen a la furgoneta, el grup es desfà, sense més paraules.
Reprenc el camí i en creuar el pont Garibaldi em dic que avui no és un dia per regalar-me una vista esplèndida, perquè no tinc ganes de bellesa després de tocar l'angoixa i la soledat d'algú amb les mans. I la Isola Tiberina sembla del mateix humor, perquè està fosca. I miro a l'altra banda del riu i descobreixo que ni tan sols ara, que pespunten els primers estels de la nit, es veu cap rastre de la llum que cada vespre converteix la cúpula del Vaticà en una postal. I de les aigües del Tevere sorgeix una olor fètida, de tots els fems acumulats.
