La vida secreta dels arbres

Tanta gent bandeja amb menyspreu la intuïció que animals i plantes són éssers valuosos, sensibles i fins i tot intel·ligents. Pensen que l'home és l'únic ésser interessant de l'univers i la resta són només andròmines de segona classe. Com a molt, andròmines belles i curioses. Una mica com a l'Edat mitjana i Moderna, quan es discutia si les dones o els indígenes americans tenien ànima.
Una tal apreciació sol néixer més de la mandra que de la tant pregonada racionalitat. Considerar que plantes i animals executen actes voluntaris i conscients significaria canviar hàbits, adquirir noves pautes de comportament basades en el respecte, i això, ui, això fa molta pigrícia. Les lluminàries pensants de la Creació fins i tot solen arrufar el nas quan algun científic els desfà aquest món tan ben estructurat que s'han construït. Treballs com el del doctor en Biofísica Stefano Mancuso tenen per a ells molt menys valor que qualsevol altre recerca científica que arribi a la conclusió contrària.
Només les persones curioses o convençudes llegiran amb plaer, en canvi, l'entrevista a Mancuso de l'admirada Ima Sanchís a La Vanguardia. Mancuso explica que els arbres tenen una vida social insospitada. Quan són grans i acaricien els núvols amb els dits, no obliden ajudar el petit germà i cosí que neix a sotabosc, lluny de la llum indispensable del sol. Li allarguen una arrel i comparteixen la sàvia plena de nutrients fruit de la fotosíntesi que al nadó li és negada. Això sí, als estranys, ni aigua. La xenofòbia no és exclusiva de les persones.
Els arbres també solen avisar els amics i coneguts del perill que s'acosta. Ho fan fins i tot en el moment de morir, com un últim acte de solidaritat. Els altres es preparen armant-se amb tots els recursos que els dóna la Natura. Per exemple, fabricant a tota màquina tanins que enverinin una plaga d'antílops que amenaça la supervivència d'un bosc d'acàcies.
Les plantes infantívoles fins i tot juguen, com els nens o els cadells. Difícil de creure, oi? Doncs el tal Mancuso ha comprovat com els petits gira-sols criats en un camp aprenen junts a moure's al voltant del sol, mentre que els exemplars crescuts en solitud són matussers i inexperts.
El secret d'aquesta animada vida xerraire està en les arrels, que serveixen per dir-se tantes coses fora de mirades inquisitives. I de tota la pell de la planta, que no només rep un mar de sensacions sinó que sap llegir-les, interpretar-les i compartir-les. Seran aturades, les plantes. Però badoques, no. Els badocs són els qui veuen en aquests éssers vius poca cosa més que una munió de fullaraca.

Cap d'Any a Roma

L'any, a Itàlia, comença sempre amb un plat de llenties a l'estómac. Símbol de prosperitat, i no de pobresa. Aquest any, una zuppa elaborada amb dedicació. Ja destriar els llegums de les pedres és tasca de pacients -no pas per mi, doncs; no pas encara-. És el primer esforç del dia, abans de deixar les minúscules perletes en remull. Després, al vespre, cal preparar el brou barrejat amb puré fresc de carbassa i ceba. I com a últim afegit, una mena de botifarra d'escudella a la italiana, el cotechino de Módena, que per fortuna venen mig preparat. Abans d'anar al plat, un plugim de fulles de julivert.

Per postre, hi esmunyo un dolç català, el tronc de Nadal. Però m'he oblidat de comprar nata, i reviure les cues al supermercat fa venir suor freda. Així que dins hi apinyo galetes maria remullades en llet, separades l'una de l'altra per una capa de xocolata negra desfeta amb mantega i conyac. La mateixa crema gustosa i llaminera que s'aboca al damunt per fer-li un terradet -si es vol, nevat de sucre glaç- al pastís. Una crosta cruixent després d'una estança a la nevera. A taula s'hi agermanen el rosso de Montepulciano i el cava català, o un spumante si no hi ha més remei -quin dia, Senyor, acabarà la Creu dels controls de líquids als aeroports?-. I una llambregada per internet a la televisió catalana, perquè no hi ha res més emocionant que sentir, amb raïm o sense, com a casa les Dotze van tocant.

Un rei guanyador

"Pere el Gran és tot el contrari de la imatge que Catalunya ha anat construint de la seva història, ja que és un guanyador", deia fa uns dies l'historiador italià Stefano Maria Cingolani al diari Ara. Ha estat un científic estranger qui s'ha pres la molèstia de regirar 200 pergamins, 6.000 manuscrits i 20.000 documents per acostar-se al personatge català que va desafiar les grans potències de l'Edat Mitjana -França, el Papa- i va conquerir Sicília i Malta.
El 90% del material dormia, polsós, en arxius atapeïts d'història oblidada. Els documents revel·len un rei astut, que confia més en les petites victòries guerrilleres que en les grans batalles, i que té una visió política encertada d'Europa. Més i tot, potser, que el pare, el nostre idolatrat Jaume I. Això opina Cingolani.
Pere, que és quasi tan alt com son pare, pot ser també maquiavèlic, capaç de matar el germanastre Ferran Sanxis. A l'inrevés que Jaume I, que va enamorar-se sincerament i apassionadament de la segona dona, Violant d'Hongria, la vida conjugal amb Constança, néta de Frederic II d'Alemanya, va ser més aviat freda. Ella, segons els documents, no sembla estar a l'alçada de la consideració de beata catòlica, perquè no resa mai pel marit ni té cap intenció que l'enterrin al seu costat, al monestir de Santes Creus. Una tomba, la de Pere, que té el dubtós honor de ser l'única d'un rei català que no ha estat mai profanada, diu Wikipèdia. Això no és del tot cert, perquè, si bé cap escamot popular va obrir la tomba per escampar-ne els ossos, com va passar amb tots els reis enterrats a Poblet quan la desamortització de Mendizábal en va foragitar els monjos, un equip científic sí que va foradar el sarcòfag fa uns anys per examinar les restes del rei. En va concloure que el monarca havia tingut bona salut.  Profanació és una i l'altra, només varien els motius: fúria anticlerical, curiositat científica.
La conclusió de Cingolani: "Pere el Gran és un rei que demostra que si vols, pots. Si Catalunya vol canviar el seu tarannà i el seu model d'identificació ha de mirar més enrere. Per què en lloc de celebrar l'11 de setembre de 1714, que és una derrota, no se celebra el 4 de setembre de 1282, el dia en què l'estol català va desembarcar a Palerm?". O el dia que va conquerir Atenes, afegiria jo. O Nàpols. O el naixement de Jaume I, artífex dels Països Catalans. O...