Cap d'Any a Roma

L'any, a Itàlia, comença sempre amb un plat de llenties a l'estómac. Símbol de prosperitat, i no de pobresa. Aquest any, una zuppa elaborada amb dedicació. Ja destriar els llegums de les pedres és tasca de pacients -no pas per mi, doncs; no pas encara-. És el primer esforç del dia, abans de deixar les minúscules perletes en remull. Després, al vespre, cal preparar el brou barrejat amb puré fresc de carbassa i ceba. I com a últim afegit, una mena de botifarra d'escudella a la italiana, el cotechino de Módena, que per fortuna venen mig preparat. Abans d'anar al plat, un plugim de fulles de julivert.

Per postre, hi esmunyo un dolç català, el tronc de Nadal. Però m'he oblidat de comprar nata, i reviure les cues al supermercat fa venir suor freda. Així que dins hi apinyo galetes maria remullades en llet, separades l'una de l'altra per una capa de xocolata negra desfeta amb mantega i conyac. La mateixa crema gustosa i llaminera que s'aboca al damunt per fer-li un terradet -si es vol, nevat de sucre glaç- al pastís. Una crosta cruixent després d'una estança a la nevera. A taula s'hi agermanen el rosso de Montepulciano i el cava català, o un spumante si no hi ha més remei -quin dia, Senyor, acabarà la Creu dels controls de líquids als aeroports?-. I una llambregada per internet a la televisió catalana, perquè no hi ha res més emocionant que sentir, amb raïm o sense, com a casa les Dotze van tocant.