Cal seguir els instints, sempre. Dit altrament: fer el que et digui el cor. Ja està bé de mandangues racionals, que solen amagar, en el fons, indiferència cap a la vida. No tant per estupidesa com per voler evitar el sofriment; des de petits entrenem la ment a no entretenir-nos en coses que ens poden fer mal.
Avui he après la lliçó: una amiga generosa, en saber de la meva necessitat de descans, ens deixa per uns dies una casa prop de la bella Capalbio, amb vistes esplèndides a camps d'oliveres i un de blat amb les garbes ja recollides -estètics manyocs daurats-. Idíl·lic. Només un so entela la pau: el d'una ovella, cridaner i insistent. Beh, beh, se sent a l'alba. Beh, beh, a l'hora d'esmorzar. Beh, beh; interromp la lectura del diari. "Empipadora, incansable, aquesta ovella", protesto, i a l'instant em meravello que una bucòlica bèstia em pertorbi l'ànim, em creï aquest rau-rau interior. "Serà possible que al camp hi hagi sons que es fan insuportables, com a ciutat?". Em paro a escoltar. És llavors que la sospita inicial que havia romàs ignorada per la meva ment aprofita per fer-se sentir: és una ovella en dificultats. Alguna cosa li passa.
 |
| Una ovella semblant, amb la cria |
Intento, però, una altra explicació, encara."És estrany, només se'n sent una, d'ovella, quan normalment, van totes juntes. Serà que el pastor se les ha endut a pasturar i se n'ha deixat una?" Dins meu, però, temo que hagi caigut en algun lloc i s'hagi fet mal. Ara bé, per a aquestes situacions no hi ha el pastor? "Bé, quan marxem amb el cotxe, si veiem alguna cosa rara, ja avisarem la gent del poble", pacto amb mi mateixa.
Surto un instant a fora. "Beh, beh", crida fort ella. M'espolso la mandra, les prescripcions mèdiques de repòs físic i totes les cabòries enganyosament tranquil·litzadores. "Vaig a explorar a veure què passa", dic. "T'acompanyo", respon el marit.
No hem fet ni vint passes per la carretera que ja la veiem. És una ovella d'aquelles que als de ciutat ens semblen d'anunci: amb el cap blanc i el morro rosadet, una mirada dòcil. Ens hi apropem. Té el cap fora del tancat, de cara a la carretera, i ens mira. No sembla ferida, però... "Està atrapada, se li ha quedat el cap fora del filat i ara no pot enretirar-se i sortir-ne", se m'acut. Ella ens mira amb aquella carona i fa encara "beh, beh...".
"Vinga, puja al marge i ajuda-la", animo el company. "I com ho faig? És molt empinat i ple d'esbarzers", analitza ell, carregat de sentit comú: es pot trencar tranquil·lament una cama i, com a mínim, sortir-ne ple d'esgarrinxades. Però jo ja no escolto la raó, he alliberat el cor i l'obeeixo. "Vinga, saps que ara en el meu estat no puc, que si no, saltaria jo", insisteixo, explorant si em puc repenjar en algun arbre de la vorera. Ell es decideix. I en el moment de fer-ho, com diria Goethe, sembla que tot l'univers confabuli per ajudar-lo: amb un sol bot de Tarzan ja és dalt, sense prendre mal. L'ovella, espantada per tanta energia, tracta d'alliberar-se, inútilment. "Tranquil·la, petita, que et volem ajudar", li dic, com si parlés amb una criatura, i el so afectuós de la veu sembla calmar-la; em mira fixament. Ell em diu que caldrà trencar una part del filat, i estudia les eines que li calen, però de seguida li ve en ment un altre gest molt més senzill i eficaç; aixeca amb la mà un extrem del fil espinat, i la presonera el secunda amb un moviment decidit del bescoll. Ja està, ja és lliure; amb un bot enrere ja és al mig del camp. Queda encara uns moments indecisa. Ens mira un instant abans de córrer feliç cap a les companyes.
També nosaltres tornem, contents, a casa: quin canvi, ara sí que se senten els ocells, els picarols suaus de les altres ovelles del ramat... cert, també els camions dels homes corrent per la carretera general, però queda prou al lluny. El gessamí estrellat a la porxada fa més olor, l'herba ens sembla més fresca. Ha estat seguir l'instint, i la Naturalesa, agraïda, ens ha regalat una pau generosa. Tantes vegades ens xiuxiueja el que cal fer: només cal parar-se a escoltar-la.
