Neu a Roma

Neva! Al principi, semblava un miratge. A les nou del matí, queien flocs, però l'aigua acumulada de la pluja impedia que enfarinessin el terra. Per acabar de desinflar il·lusions, s'ha posat a ploure fort.
Quan ja ningú mirava més per la finestra, ha succeit l'inesperat. Els flocs s'han espessit. Queien gruixuts i amb força. Ha estat qüestió d'instants. En un no-res, les plantes de la terrassa han quedat colgades. A l'altra finestra, la que dóna a la insulsa Via de Quattro Venti, gairebé no es veia el paisatge. I ara mateix, mentre escric, el pi del davant ha deixat caure una branca gruixuda. Només s'ha sentit un soroll sec i el lladruc de l'únic altre testimoni de l'esdeveniment.
No sé perquè l'amor a la neu és tan universal, unànim. Ens agermana a tots, urbanites, moderns, nostàlgics, carques. No només per la bellesa d'un firmament blanc. És també que, en aquest món accelerat i atapeït, ens fascina la lentor i el silenci de la neu. Com si la natura ens obligués a retrobar-nos amb l'autèntic ritme dins nostre. L'harmonia sempre es mou a pas lent.

L'espagat metafísic

Estudiar metafísica és com provar de fer l'espagat a trenta anys.
És impossible que mai arribis a la perfecció, a entendre què és el món i perquè i com existeix. De fet, al principi, és com una mena de tasca de bojos, una estupidesa, un luxe innecessari. Comencen a tremolar i grinyolar els músculs acomodats, que es queixen i es diuen perquè se'ls demana un esforç semblant si fins ara han viscut prou bé sense tantes tibantors, i una se sent incapaç d'arribar a moure's ni un centímetre.
Però, a força d'intentar-ho, a força d'empènyer les parets estretes del cervell, l'enteniment s'eixampla. I un cop acabat l'exercici, l'ànima se sent més lleugera, tonificada.
No és un exercici inútil.

P.D. Deixa'm pensar-ho, que mentre la colla es passeja ara mateix per la verdor de Villa Pamphilj, una és aquí reclosa forçant a tota pressa un espagat prou digne per a l'examen de dimarts! Un impossible, ai!