Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.
Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.
El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.
És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. 
Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos, la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.
______________
*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.
