Orgasmes gastronòmics

No és cert que a Itàlia un pugui entrar en qualsevol restaurant i menjar bé, però hi ha algunes ciutats on l'èxit és gairebé garantit i, amb només una mica de sort, es pot arribar a quasi perdre els sentits. Penso, per experiència -però em queda tanta Itàlia per recórrer!- en Florència, Torí, Nàpols o qualsevol llogarret de Sicília.
Si se'm permet ser vulgar, el primer autèntic orgasme gastronòmic de la meva vida va tenir lloc en una taula amb estovalles a quadrets vermells i blancs a Modica, (Sicília). Més inesperat quan el plat semblava de poca entitat: entrants de verduretes. Jo creia que un cert tarannà calvinista em condemnava a la frigidesa gastronòmica, però una cuinera casolana siciliana va abatre pacíficament els meus murs, deixant-los a ras de terra. Ja se sap que els italians han patit sempre invasions, però al final de la partida, no se sap qui era el conqueridor i qui el conquistat.
El dia després, l'experiència es repetia amb uns simples spagheti de sardines no gaire lluny, a Noto. Tota aquesta zona, per cert, curulla de castells i esglésies catalans amb imatges de Sant Jordi.
És aquesta la bondat de la gastronomia italiana: que pots tenir experiències inoblidables en restaurants casolans, sense agressions al compte corrent. Són artistes generosos, els bons cuiners.
Aquest cap de setmana un d'aquests regals me'l ha donat la trattoria de nom tant pretesament humil com I Fagioli (les mongetes) però ben coneguda per tot bon vivant de Florència -inútil apropar-s'hi sense reservar-. Mentre encara feia cua per seure -perquè la reserva és només un primer pas- vaig veure com el cuiner pesava dos immensos trossos de bistecca fiorentina: un quilo quatre-cents cadascun. A menjar, cada tall, entre dos. La matemàtica no rebaixa el valor de l'empresa.
Jo vaig preferir una recepta més vegetariana: l'altre plat de més renom de Toscana, la Ribollita. Una feliç sopa d'ingredients que van de la col negra a les mongetes, passant pel tomàquet, la ceba i altres hortalisses i llegums que, combinats, fan tocar el cel amb els dits. Però el plat més bo de la vetllada, cal reconèixer-ho, van ser les patates al forn, fetes amb algun tipus de vareta màgica, perquè no s'assemblaven a res que hagi pogut tastar amb aquest nom.
A la Trattoria del Carmine, en un deliciós barri popular florentí, el premi se'l van endur els entrants -crostini de porros amb gorgonzola, i de fetge calent- i una milanesa revisitada, amb salsa d'anxoves -possible que casi el bou amb el peix salat? puc jurar que sí-. Es clar que el fenoll bullit amb parmesà gratinat presentava batalla. Competició incruenta i de gustosa memòria.