Un plat fàcil i suculent per a nits de convidats

Adoro les vetllades amb gent estimada a casa, però quan vaig aterrar a Roma, la perspectiva de preparar un bon sopar per als amics italians em semblava més terrorífica que agradosa. Una cosa és viure a Brussel·les o Madrid i que el marit italià prepari als convidats un plat de pasta, que cuinats per un chef tan ben plantat i de tant de pedigrí garanteix ja la meitat dels punts, i l'altra, trobar-se com a mestressa de casa cuinant la mateixa pasta per a italians de veritat. De debò penso que la identitat italiana, més i tot que en la llengua, es basa en un amor sense compromisos per una determinada gastronomia. Itàlia és l'únic país del món occidental on fins i tot els joves en edat adolescent poden passar una tarda sencera discutint quina és la forma millor de cuinar uns spaghetti al ragù. A més, mig any després d'aterrar en aquest país, ja m'havien convidat dos cops a festes en què l'activitat estrella seria un concurs de gastronomia: les noies em convidaven a portar un plat que competiria amb els de la resta. Com és fàcil d'imaginar, aquelles nits em va agafar un atac de febrada o grip inoportuna que em van impedir, amb molta de recança, de poder mostrar les meves habilitats culinàries.
Com que no tinc cap intenció de quedar-me sola a casa els propers anys de la meva vida, i perquè sentir parlar de bons plats fa venir gana i ganes, vet aquí que m'he apropat definitivament als fogons. Per integrar-se bé a Catalunya, cal aprendre català, oi? Doncs aquí, aprendre a cuinar. I ale. Uns deures més aviat engrescadors, confessem-ho. La qüestió és que, buscant buscant, he donat amb un plat tardoral-hivernal que ha deixat als meus convidats italians amb els ulls com a plats i les papil·les extasiades. Un exitàs. Un gol en camp contrari! A més, es pot començar a preparar una miqueta abans.
La jugada comença tallant mitja carabassa. La meitat d'aquest tros, a dauets, l'altra meitat, a la julienne, o sigui, a bastonets allargassats (mireu la foto, que és del cuiner que m'ha assabentat de la recepta). Els daus, els coem en una olla on prèviament haurem sofregit ceba triturada amb oli d'oliva. Un cop hem remenat ceba i carbassa, banyem amb vi blanc i un cop ha anat evaporant, hi afegim aigua, sal i pebre, o bé brou vegetal. Ho fem coure entre 10 i 15 minuts i llavors ho traslladem a un bol i ho passem per la batedora elèctrica fins que quedi una crema -cal vigilar de no posar massa brou a la cocció-.
Quan arribin els convidats, tindrem una olla amb aigua a foc baix i, quan quedi un quart d'hora per seure a taula, arranquem el bull, afegim sal gruixuda a l'aigua -tres cullerades plenes per a quatre persones- i tirem la pasta -millor mezze maniche rigatte, o uns rigatoni-. Just una mica abans, a una paella hi posem oli i mantega, hi aboquem la carbassa a la julienne, i després de 5 minuts, primer a flama alta i després baixa, hi aboquem cansalada fumada -biològica o de granges de cria a l'aire lliure, millor, així no haurem fet patir cap porquet!- i la saltem cinc minuts més. Abans que acabi, anem a buscar una branqueta de romaní fresc al nostre raconet de plantes aromàtiques, i li posem. Com que aquest tipus de pasta es cou en 12-14 minuts, a aquest punt la traiem del foc, just abans que estigui al dente, i l'afegim a la paella, ho remenem i ajuntem amb la crema que teníem apartada, i alhora hi afegim una bona ruixada de parmesà. I a taula, a triomfar.