L'Àquila era una de les joies artístiques d'Itàlia, una "città d'arte", i capital d'una de les 20 regions italianes. Ara no és res. Un fantasma. Un record de la que fa exactament dos anys era una animada ciutat universitària als peus del Gran Sasso, el massís més alt dels Apenins, meta dels caminaires del país. Va deixar de respirar a les 03:32 de la matinada del 6 d'abril de 2009, per un sisme que va destruir tota la vall, malgrat que ja se sabia que era una zona de risc i Itàlia tenia la tecnologia necessària per evitar esfondraments -fins i tot l'exportava al Japó! És clar que l'excel·lència investigadora en aquest país conviu amb la desídia i temeritat en les realitzacions de la vida quotidiana.
Quan fa exactament dos anys vaig precipitar el meu trasllat a Itàlia per viatjar a la terra que tremolava i que havia enterrat centenars de persones sota la runa -en van morir 309- vaig poder palpar la solidaritat de gent vinguda de tota Itàlia que ho havia deixat tot per poder donar un cop de mà als refugiats. També em va cridar l'atenció l'interès de la premsa estrangera. Semblava que el país estava decidit a fer renéixer la ciutat, i el món es desvivia per ajudar-lo.
Avui, dos anys després, encara hi ha 30.000 famílies que no poden tornar a casa seva; algunes -13.800- viuen provisionalment en les cases construïdes a cuita-corrents per Berlusconi; edificis sense personalitat que quedaran per sempre més, i serviran d'allotjament a estudiants. Quasi 2.000 segueixen instal·lades, com els primers dies, en habitacions d'hotels de la costa. Unes 11.000 simplement campen com poden.... Fins a 19.000 edificis del centre de la ciutat segueixen igual que el dia del terratrèmol: per les parets esfondrades es veu fins i tot roba polsosa penjada dels armaris. I això que un bon grapat ja podrien tornar a allotjar vida. Què ha passat? El govern Berlusconi ha tardat més d'un any i mig en aprovar les normes necessàries per reconstruir la ciutat. Ha firmat el darrer plec, ves per on, només una setmana abans de l'aniversari del terratrèmol, quan sabia que la premsa internacional tornaria a donar una ulladeta a la situació.
I l'ajut internacional? Japó i Alemanya, dos països amb una ètica pública com cal, han complert amb matrícula d'honor. També han arribat diners de França, Israel, Austràlia... Dels Estats Units i Anglaterra, ni una moneda. El president espanyol Zapatero ha enviat tècnics per avaluar els danys del castell fet alçar per l'emperador Carles V sota disseny d'un arquitecte valencià, Lluís Escrivà, però no ha enviat ni un euro.
Milers de persones han desfilat aquesta matinada pels carrers de l'Àquila amb torxes enceses, i al matí s'ha celebrat una missa commemorativa. Només s'hi ha presentat el president de la República, Giorgio Napolitano, Sant Jordi d'Itàlia. Berlusconi, que durant mesos va utilitzar l'Àquila com a reclam per a pujar a les enquestes, ha preferit enviar-hi el seu secretari al Govern, Gianni Letta. Ja. Volia evitar una escridassada general. Però és que tampoc els mitjans italians han creat la pressió necessària perquè les autoritats polítiques no oblidessin l'Àquila. Algun reportatge de tant en tant, alguna foto-notícia. Prou. Per això no és d'estranyar que, a la llum de les espelmes, els habitants de la ciutat enterrada coincidissin en el mateix sentiment, en la mateixa realitat: "Ens han oblidat".
dimecres, 6 d’abril del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada