Una bona pasta tot ho justifica -i més si és a peu de platja-

Quan els romans, després dels plujosos mesos d'hivern, necessiten tornar a veure el fulgor de la mar i sentir-se bressolats per la remor de les onades, van a Ostia. Un dia incert d'abril, la crida de l'aigua blava recorre imperceptiblement la ciutat. Tots la reconeixen perquè, de sobte, milers de vehicles es posen en moviment i encallen resignats al tram final de la inacabable Cristoforo Colombo. Una via amb l'asfalt aixecat pels pins poderosos que vigilen la desfilada, i amb els marges farcits de pinyes que posen a prova l'habilitat innata dels bregats motoristes romans.
Després, més avançada la primavera, els habitants de Roma aniran a menjar peixet a Fregene o portaran les criatures a Santa Severa; fins i tot s'empenyeran per l'atrotinada Pontina que porta a Sperlonga i San Felice, però això serà quan ja hagin calmat la set imperiosa de tornar a reconciliar-se amb l'horitzó blau. Ostia, a 40 quilòmetres del Panteó però encara dins el municipi de Roma, és la manera més immediata de satisfer el desfici primaveral escrit a l'Adn dels pobladors del Mediterrani.
L'hora més concorreguda és la de dinar. Sembla que tots s'hagin posat d'acord per trobar taula a restaurantets a peu de platja, fins i tot en indrets més minoritaris com Capocotta, un racó de dunes i vegetació que imanta famílies nudistes, parelles gai i tropes tatuades. A Er Zagaja, tot un clàssic de l'estiu, ens serveixen a ple sol -i no volíeu celebrar el bon temps?- insalata di mare -gambes i calamars bullits-, spaghetti amb vongole i cozze -cloïsses i musclos-, fritto di mare elaborat amb totano -un mol·lusc molt semblant al calamar i molt apreciat a Sicília-, amanida, aigua i vi blanc de la casa, tot per 24 euros -els romans desconfien, sàviament, dels locals cars-.
És llavors, amb l'estómac acontentat, que em fixo en la conversa de dues amigues italianes. L'una proposa d'anar a passar un vespre cultural a l'Auditorium, per escoltar lectures de textos que han marcat la història d'Itàlia. És una noia morena de pell blanca amb un entusiasme vital que arrossega les masses i mou muntanyes. Fa poc ha dit com pensa convèncer un amic reticent a afegir-se a un cap de setmana al mar: el martellejarà cada dia de la setmana fins que es rendeixi. Llavors, per què accepta sense moure una cella el refús de l'altra noieta, més apagada i crepuscular? Perquè la mosqueta morta li contesta que no pot venir de cap manera, perquè "saps, al vespre un amic pensa cuinar una pasta a la napoletana".
La rèplica no admet discussió possible, i l'altra assenteix, convençuda i quasi delerosa de ser invitada a l'esdeveniment culinari, fins i tot si cal engegar a rodar els admirats poetes. Som a Itàlia, el país on, més que la llengua o l'afició al futbol, el que uneix és la devoció per una gastronomia. Que és, alhora, una certa manera d'entendre la vida. Una bona pasta compartida és, senzillament, la sal de l'existència. Irrenunciable.