El Papa ornamentat

Avui porta sobre el mantell una mena de tela daurada subjectada amb una agulla de topazi. Diu coses molt interessants, sobre la necessitat d'obeir la veritat, no només l'última, la divina, sinó la de la vida quotidiana. Però la gent no se l'escolta quan parla, la gent del carrer que per casualitat fent zàpping s'ha trobat a la pantalla amb els cabells blancs i les ulleres fines. Perquè no té auctoritas, que era allò que distingia Jesús. Perquè ell mateix es vol autoimposar l'auctoritas amb tota aquesta parafernàlia d'or i pedres precioses i seguici imposat.
Tan senzill seria distingir-se, si tan vol, anant d'un color diferent. Els bisbes de vermell, posem, i el Papa de blanc. Com al karate. Més amunt, més blanc. Però compte, que per passar d'un grau a l'altre, la gent els hauria de confirmar. Perquè no és cert que la gent no sàpiga distingir les persones que busquen de debò la veritat. Només cal veure la devoció a Catalunya per Vicent Ferrer, la de tot el món per Santa Teresa.

Pesta

Tornava a casa passejant, pregant perquè aquesta ciutat no deixi mai de sorprendre'm. Demanant de conservar els ulls nets. Extasiada amb els suaus colors del tramonto estiuenc que es posen sobre el timpà acribillat del Panteon o sobre les façanes blavoses de la casa del davant i la de borroses pintures de la plaça Sant'Eustachio. Em preguntava qui havia tingut la desaforada i genial idea de construir una església taronja, estreta i barroca, arrepenjada sobre una església clàssica a la via Monterone.
Enfilava ja la via Arenula amb els ulls plens de bellesa quan passo pel costat d'una dona estesa a terra. Estic a punt de continuar camí quan el meu cervell ensomniat baixa de peus a la vorera, i els meus ull giren i tornen a la dona estesa. Es queden allà, atònits. I llavors, es produeix un fenòmen molt humà. El fluxe de persones que fins llavors havia passat de llarg, en veure que algú s'atura i es pregunta què fer, s'aturen també. De sobte, la dona, vista pels passejants com un objecte més de la ciutat, com una bossa d'escombraries o un paper de diari abandonat, passa a adquirir condició de persona. Un noi truca al 113, que descobreixo que és el número de la policia, i l'altra, l'118, que ho és de les ambulàncies.
La dona té cabells arrissats, d'un marró esborrat, i un gest als llavis compungit. Un senyal d'agulla al braç. Les mans, brutes, sostenen un cigarret. El col·lapse li ha arribat quan encara no l'havia encès.
Em renyo perquè estic allà, aclaparada, miro de posar-li la bossa sota el cap, però ella es mou, una altra dona, molt alta, li parla. Li he tocat les mans però no s'ha despertat. Només ho farà quan arribi l'ambulància, no massa minuts després, malgrat les protestes de la noia que l'ha trucat. A aquell punt ja hi ha un bon punyat de curiosos. Quan pugen la dona dalt la llitera i l'introdueixen a la furgoneta, el grup es desfà, sense més paraules.
Reprenc el camí i en creuar el pont Garibaldi em dic que avui no és un dia per regalar-me una vista esplèndida, perquè no tinc ganes de bellesa després de tocar l'angoixa i la soledat d'algú amb les mans. I la Isola Tiberina sembla del mateix humor, perquè està fosca. I miro a l'altra banda del riu i descobreixo que ni tan sols ara, que pespunten els primers estels de la nit, es veu cap rastre de la llum que cada vespre converteix la cúpula del Vaticà en una postal. I de les aigües del Tevere sorgeix una olor fètida, de tots els fems acumulats.

És Sabat a Venècia

És Shabat a Venècia. El ghetto aquí és de veritat. Sembla d'altres temps, com si res no hagués passat. Aquí els jueus han lluitat per ser qui són, i s'hi han quedat.
Hi ha el barri vell i el nou, separats per un pont. Al vell, l'escola i comerços kosher -què admirable, què tothom sàpiga les tradicions d'un poble tan petit-. Al nou, l'estreta sinagoga, el Centre Israelià del Repòs, el Memorial de l'Holocaust -protegit per una garita militar- i una petita estança en una planta baixa que fa de centre social i espai religiós quotidià, dels matins de pregària i tardes de conversa.
És sabat i el barri és fosc i silenciós. L'única presència, la lluna sobre el pont que uneix els dos ghettos.
Al final del Vell, però, se senten uns cants. Al matí, en passar per davant el restaurant kosher, fosc, anticuat, buit, creia que venien les samarretes de l'aparador per sobreviure. En canvi, aquesta mitjanit, és ple de famílies i homes que canten. Un nen surt al carrer batent les mans al ritme de la música vocal.
I en girar la cantonada per agafar un carrer -fondamenta- principal del barri -sestier- de Cannareggio, vet aquí que trobo a la vora de l'aigua una taula llarga, com de bodes, plena joves d'ambdós sexes. Em sorprèn, m'alegra, m'agradaria compartir-ho, però no és la meva festa. Passo de llarg, ressegueixo el canal, amb ganes ja de donar mitja volta i mirar-los més atentament. M'endinso en el carrer, em fa timidesa que, si em giro de seguida, alguns em puguin cridar. He vist que algun mirava el llibre a la mà -el Viaggio a Itàlia de Goethe, però no ho podien veure-.
El carrer, més enllà dels fanals del restaurant, s'enfosqueix. L'única llum, a l'altra banda del canal, la lluna enfilada dalt els edificis. Els núvols estenen els seus dits i l'acaronen, abans d'esfilagarsar-se.
Giro, torno sobre les meves passes. En passar pel costat de la taula en festa, em creuo amb tres joves occidentals, que van qui sap cap a on. Desganats, arrosseguen els peus. Em dic, quin contrast, quina sort formar part d'una comunitat, saber que tens una cosa concreta per celebrar. M'assec un poc més enllà dels cants, a la cafeteria on esmorzo els matins, molt d'hora, quan els peixaters de la barca del davant encara apilen caixes i netegen el peix. L'aigua negra desborda la riba i es vessa per l'empedrat. Els joves ara s'han alçat i ballen en rotllana.
Serà pel shabat que el poble jueu ha sobreviscut.

Dieu-me si Itàlia no és fabulosa

Un dels avantatges de ser ignorant és que encara guardes lloc a la sorpresa. Vet aquí que em planto al bell mig d'Itàlia, a Roma, als meus 35 anys, sense tenir més que una nubolosa idea de qui era Gianni Agnelli, i em trobo amb una mena d'heroi de pel·lícula, amb una família de fàbula. De fàbula moderna, amb racons tenebrosos i rars esclats de misticisme per sobre les lluites de poder.
Gianni no és només un dels cinc homes més elegants de tots els temps i propietaris de l'imperi Fiat que, per als ignorants com jo, heu de saber que abraça també Alfa Romeo, Ferrari i Maserati, sinó que a la Segona Guerra Mundial fins i tot va ser ferit dos cops quan lluitava contra la Russia d'Stalin, i poc després va rebre un tret mentre discutia amb un americà per una dona.
Per tenir vida de pel·lícula, fins i tot es va lligar la protagonista de la felliniana Dolce Vita, Anita Ekberg, la rossa de pits inacabables que es banya de nit a la Fontana de Trevi davant els ulls desorbitats de Marcello Mastroianni.
Tenia un poder de seducció tan gran, que als anys 80 va aconseguir que 40.000 dels seus obrers es rebel·lessin contra una vaga general i tornessin a la fàbrica. Només faltava que algú posés el disco d'Apocalipsi Now com a banda sonora. La lluita obrera va quedar-ne molt tocada, però això ja és una altra història.
Gianni era pare, fins i tot, d'un fill incomprès, Eduardo, que aliè al poder dels diners, va estudiar Religió a Princeton i no en volia saber res de l'imperi familiar. Però tampoc va poder suportar ser bandejat pel pare i es va acabar tirant de dalt d'un pont, a Torí. Burgesia i poesia, ja ho explicava Santiago Rusiñol a l'Auca del senyor Esteve. En això, Catalunya i Piemont són cosines-germanes.
Els Agnelli també van produir una rica-inconformista-inclassificable, la germana de Gianni i Umberto, Susanna, la primera dona ministra d'Exteriors en un país rematadament masclista, que alhora exercia literalment de consultora sentimental a l'estil senyoreta Pepis a la revista Chi. Itàlia és una delícia.
I la història potser continuarà. Perquè... qui és l'hereu del clan Agnelli? Avui comparteixo el meu descobriment amb Público: "John Elkann, Yaki para los amigos, se parece más al joven que con su belleza y candidez vuelve loco al protagonista de Muerte en Venecia que al heredero de la fortuna de los Agnelli. Y, sin embargo, pese a sus poco más de treinta años, melena peliroja de artista y ojos almendrados fotocopiados de su madre poeta, él es el único que mereció la aprobación del abuelo Gianni. Por el camino quedó su tío Eduardo, que se suicidó tras ser arrinconado por el patriarca. Nacido en Nueva York, tras una formación exquisita John picó también piedra: pasó por una fábrica del grupo Fiat..."

Tots fora de la Fontana de Trevi

"Vist això, és clar que els catalans no aconseguirem mai la independència", rondina un periodista veterà al meu costat. És mitjanit del 27 de maig i davant nostre, dos-cents caps morenos onegen a les escales de la Fontana de Trevi. Dos minuts abans, les blaves aigües de la Dolce Vita bullien amb quaranta gamberots que saltaven dins, amb les camisetes blaugranes arrapades al cos. Però han arribat els antidisturbis italians i el joc s'ha acabat. "Quatre antidisturbis, i tots fora, no farem mai res", continua remugant l'home, amb un punt de menyspreu o, com se'n diu ara, d'autoodi.
I no obstant, això, la festa de celebració de la Copa Champions segueix. Una festa catalana, d'acord. Tranquil·la, alegre, festiva, familiar. No, no tots som hooligans incapaços de pronunciar la paraula diversió sense un got de cervesa a la mà i el rostre enrogit. Deixeu-me-la dir, aquesta! Tenim els nostres hooligants, sí, però el nostre estil no és aquest.
L'estil català és el que va impregnar Roma durant tot el dia. Una es perdia per un carreró estret del Trastevere, lluny de les multituds, i a qualsevol cantonada sentia un grupet d'aficionats blaugrana bromejant amb un cambrer o una família de passants. D'anglesos, ben pocs. Eren gairebé tots concentrats prop dels seus hotels, als voltants de l'estació de Termini, o asseguts a les terrasses més populars, aquelles que surten a totes les guies. Els catalans també tenien hotels al centre, però havien sentit la necessitat de caminar per Roma, apreciar els seus racons, comunicar-se amb la gent, descobrir-la més enllà del tòpic. I serà perquè jo també soc catalana, però em sentia encantada de sentir aquesta gent passar per sota la finestra de casa de la minúscula Via della VII Coorte mentre jo era enfebrosida de feina. Es més, gairebé diria, ofegant el nostre afinat sentit del ridícul i oblidant la nostra secular auto-ironia, que em sento orgullosa d'haver-me criat en un poble... que no és mesell i prou, com comentava l'exasperat periodista, sinó on també són valors predominants la curiositat, la companyonia, el sentit del bon viure. Com a marca catalana... no està gens malament! Ai, que torna l'auto-ironia, deixem-ho...

Roma és blaugrana

La Ciutat Eterna rebrà els aficionats culers amb els braços oberts. Els romans estan amb el Barça, no només per la vella rivalitat amb els clubs anglesos, o per l'afinitat mediterrània, sinó perquè el joc dels de Guardiola els ha ben captivat. Els programes esportius locals no obliden mai comentar la darrera virgueria del Barça. “El Barça és tot un espectacle, fa fregar-se els ulls”, exclamava el diari La Repubblica fa uns dies.
Els lligams històrics entre el món romà i el català, a més, són estrets. Ho recorda la gastronomia: a molts restaurants no només és tradició la crema catalana com a postres, sinó que a Roma hi ha una insalata Catalogna, d'antiga tradició, confeccionada amb les puntarelle, un enciam local. També les vetustes pedres romanes guarden molts tresors catalans. En ple centre, al ghetto, a tocar de la moderna sinagoga, hi ha la Via Catalana, que recorda els jueus que van ser expulsats al segle XV pels Reis Catòlics i van trobar refugi en aquesta acollidora ciutat. Aquí hi tenien fins i tot sinagoga pròpia.
Era la mateixa època en què el valencià Roderic de Borja era nomenat Papa, amb el nom d'Alexandre VI, i els rivals italians es queixaven de la invasió de catalani als passadissos del poder vaticà. El Papa es va envoltar de familiars amb qui es comunicava amb la llengua pròpia, i la cúria italiana ho veia amb tanta gelosia que es va afanyar a omplir d'oprobis la família Borja un cop el Papa va expirar. El van enterrar cuita-corrents, i segles més tard, se'l va traslladar a l'església de Santa Maria al carrer de Monserrato, que duu el nom del monestir símbol de Catalunya perquè era l'església de la comunitat catalana a la ciutat. Ara, però, se'l coneix com l'església dels espanyols, perquè el rei Ferran VII la va restaurar i hi va traslladar la parròquia castellana.

Fragment d'article a l'AVUI del 25 de maig. Per als puristes: la Catalogna es com es coneix a Roma a les puntarelle madures, d'aquí el nom de l'amanida de puntarelle

Trastevere, un capvespre de maig

Roma és tan bella des de la plaça de San Pietro in Montorio, al capdamunt del turó del Gianicolo, que la fosca t'atrapa quan encara tens el roig del cel sobre les cúpules de la ciutat a la retina.
Cal, doncs, baixar les escales del Monte Aureo a les palpentes, mirant de no fer fressa per no espantar un gos que jau solitari al costat d'una autocaravana deserta. Les veus de joves vestits amb camisa i noies primes com un pinzell que arriben des de la terrassa del bar de via Garibaldi t'orienten entre la negror de les siluetes de les plantes silvestres. Ja a la carretera empedrada, després d'un parell de curves que cal girar resant perquè no t'enxampi cap cotxe massa veloç s'arriba a l'elegant primer tram de Via Garibaldi. Un somni de carrer, com no n'hi ha d'altre. En només uns metres hi ha restaurants i bars animats, cases de la burgesia bohèmia, racons solitaris, antics espais d'adoració de la Verge abandonats, flors i heura, una caserna dels Carabinieri i, a més, la fascinant i misteriosa església de Santa Maria dei Sette Dolori. Han convertit la resta de l'edifici en hotel de luxe, però fins i tot a Roma tenen el bon gust de camuflar els hotels dins la pedra.
Un cop dins el cor del Trastevere, no hi ha només els turistes somrient a desafinats violonistes d'Oh Sole Mio. A pocs metres de la pizzeria Dar Poeta, al Vicolo del Bologna, al bell mig d'un centenar de motocicletes, com en l'ull d'un huracà, quatre pakistanesos han estès cartons per terra i, assaguts, juguen una partida de cartes. Uns joves alternatius els veuen i els imiten, sense cartons, però, que no són tan apanyats.
Passada la piazza de santa Apollonia, tornem al carrer més transitat del barri, la via della Lungaretta, que uneix el sorollós i brut Viale Trastevere amb l'animada piazza de Santa Maria. Una veu em distreu: "lavanda!", és un venedor amb saquets i lavanda en pols que deu vendre a qui sap quin preu. Però fa goig de veure. Li somric, i en deixar-lo enrera se'l sent que crida: "Ma come sei carina, come ti vesti, come ti comporti". Després diuen que els romans són els més maleducats del món... També tenen una forma espontània d'adular les noies que et fan sentir-te una princesa fins i tot si arrossegues unes velles abarques i t'has recollit els cabells de qualsevol manera. Davant meu, un nen ensopega: sort que és hàbil com una cabreta, perquè el què se li ha posat al davant és un troç d'empedrat, gran com un meló francès. Plantat al mig d'un sot, deu provocar desenes de contusions per hora als turistes, però demà segur que el trobarem al mateix lloc. Compte, Roma és bonica, però també molt perillosa per als tormells.

El Vaticà se n'en fot de Sant Pere -i II-.

A Roma hi ha un turó conegut només pels catalans que coneixen prou bé la ciutat, el Gianicolo. Aquest puig separa el Trastevere del Vaticà i permet unes vistes fabuloses de la ciutat antiga, a l'altra banda del Tíber. Un edifici és particularment privilegiat: l'Academia de España. Cal conèixer el Gianicolo encara una mica més per saber que just al costat de l'Academia, darrera unes reixes, hi ha un harmoniós templet circular projectat pel mestre renaixentista Bramante, a la dreta de l'Església de San Pietro in Montorio. Al costat hi ha una placa informativa que conta la batalla dels habitants de Roma afectes a la República contra la França absolutista, el 1849, i com aquell punt va ser testimoni de lluites sangonoses. És un passatge important per a la història d'Itàlia. Ara bé, el passejant curiós no troba cap altra placa ni informació sobre el templet ni sobre l'església.

Ha hagut de ser el meu amic Luis qui m'expliqués que va ser allà, en el punt on s'alça l'obra de Bramante, on se suposa que un Sant Pere ja vell va ser crucificat peus per avall. Em vaig quedar atònita de pensar que havia contemplat tants cops els templet des de fora estant de les reixes i mai hi havia trobat cap indici que allà, a la cripta d'aquest monument fet edificar pels Reis Catòlics el 1502, fos el lloc on Sant Pere va dir adéu al món entre grans dolors físics. No em podia creure que a Roma, la seu del Vaticà, no hi havia ni una miserable placa recordant el lloc del martiri del deixeble a qui Crist va donar la gran responsabilitat de perpetuar-ne el missatge. Que cap dels papes recents que han governat l'Església des d'uns quants centenars de metres més avall del turó i que se'n diuen successors hagin vetllat per facilitar-ne la veneració.

El Vaticà se n'en fot de Sant Pere (I)

La tradició diu que les despulles de Sant Pere van ser enterrades on ara hi ha la basílica del Vaticà. Fins i tot hi ha una petita estància a la cripta del vaticà que diu: "sepulcre de Sant Pere". Està enterrat amb la resta de Papes, com si fos un més de la família, i no el deixeble que va voler defensar Jesús a l'Hort de les Oliveres i que va ser escollit per a instituir l'Església, o sigui, la comunitat de creients que vol viure el missatge de Crist i transmetre'l a tot el món i de generació en generació.

Tot això no ho diríeu mai, a menys que acostumeu a viatjar atents a les guies. No és el cas de la immensa majoria. L'altre dia vaig posar els peus al Vaticà -em calia transmetre un "encàrrec"- i vaig passejar per la cripta buscant la tomba de Joan XXIII. Ressegueixo tomba rera tomba, llegint treballosament els cartellets de lletra microscòpica que identifiquen cada làpida. I vet aquí que em trobo amb un sepulcre star-system: l'únic que, just al davant, té un parell de rengleres de bancs perquè els fidels puguin parar-se a resar. Es ple a vessar. Me les apanyo per veure el rètol: Joan Pau II.

Passo de llarg -Joan Pau II em mereix igual consideració que molts altres predecessors- i només dues tombes més enllà, veig una tomba també especial. No per la gent, perquè entorn no hi ha ningú, sinó perquè hi ha un vidre al davant. I llegeixo: "sepulcre de Sant Pere". Em quedo garratibada pel descobriment. Decideixo inspirar-me pel deixeble tan apreciat per Jesús. Quedo quieta, a un racó. Alguns curiosos s'aturen llavors també, però es topen amb l'hostilitat d'un funcionari del Vaticà: don't stop!, i tiren endavant. Ve un senyor negre, no fa cas del funcionari, s'atura, s'agenolla, resa. Altres persones el veuen resant, s'apropen i descobreixen, com jo, que al Vaticà hi ha una tomba de Sant Pere.

Passada la sorpresa, ve la reflexió. Al Vaticà, el seu fundador se li en fot. Allà el té, a tres metres de la tomba de Joan Pau II, però no hi ha posat cap banc per a resar-hi. Ni tan sols un. Es més, hi posen un funcionari-policia perquè la gent no s'hi aturi.

¿Estic somniant, o això és la llar del Papa de Roma, seguidor de Sant Pere? Potser és que jo esperava encara alguna coherència d'una institució que va néixer com a perpetuadora del missatge de Crist i ara té com a cap un senyor vestit de Prada que viu en un palau sumptuós. Igualet a com els Evangelis descriuen Jesús i el seu deixeble pescador.

Aquest terratrèmol és infinit

Quan t'enganxa dormint, ve la por. Encara ets al llit, et sembla que tot aquest moviment sigui una crida sorda de la terra cap a la destrucció. Com si algú molt avall et digués: et toca. Me'n recordo de tu.

Quan deixa de sacsejar, a fora només sents lladrucs desaforats de gossos tan acollonits com tu en la nit de lluna semi plena.

Quan els peus nus toquen el terra fred -amb una certa recança perquè hi ha una cosa més poderosa que la por: la son i les ganes de fer veure que res ha passat-, recordes totes les persones que has entrevistat. Revius la por de milers de persones alhora en el moment del fatídic primer terratrèmol. La por, primer, dels supervivents. “Em vaig posar un abric per sobre i vaig sortir al carrer; darrera meu, el primer pis va explotar”, em deia un.

Pares orella, no sents que a l'hotel hi hagi corredisses. ¿Potser seràs ridícula?. Com quan, cap a les vuit del vespre, a la benzinera Esso de l'Aquila, el bar on escrius sobre els devastadors efectes de les sacsejades dels darrers tres dies, tot comença a agitar-se amb ritme endimoniat, i mires fora a les pompes de benzina, i al sostre, i als mobles que et podrien venir al damunt, però et quedes quieta perquè sents la veu de l'encarregat que, sense moure una pestanya, t'ordena seguir clavada a la cadira i et fa sentir petita petita per haver entrat en pànic: “Res, res, segueix aquí”.

Però aquesta nit ets lliure de ridículs i l'únic que ets permets és prendre tot el material de periodista, tranquil·lament, no et vagis a deixar res important i et fotis la crònica. Et poses els mitjons dels darrers tres dies, remugues perquè no has deixat preparats a la vista els nous que et volies posar després de la dutxa del primer matí que dorms de nou dins quatre parets. I agafes les claus de l'habitació, maleint haver tancat la porta.

El passadís és negre. Recoi, però si no saps sortir. Baixes les escales i tot és fosca. Et sents atrapada. Però si no hi ha ningú, és que t'has espantat per no res. “Res, no passa res", com et diria el de la benzinera. Tornes a pujar a l'únic espai conegut, l'habitació, i t'angoixes perquè no recordes la porta i a veure on vas a parar i la mirada reprovadora de qui trobaràs. Però trobes una porta millor, la del carrer, i a sobre té la bondat d'estar oberta. I això ja et calma del tot, perquè saps que, quan torni a venir el punyeter terratrèmol, ja sabràs sortir. Fora, els gossos continuen udolant.

I trobes la porta de l'habitació, sents que algú ha encès la ràdio molt suaument perquè tampoc l'acusin de covard, i et dius que ara sí, deixaràs tot preparat per si cal sortir, i aquest cop no t'oblidaràs de deixar preparats els mitjons nets.

I tornes al primer pensament, la por que tots els abrucesos t'han explicat, el drama dels atrapats, la terrible tragèdia que t'ha llançat a Itàlia abans d'hora. I reses perquè, si encara hi ha algú en vida sota la runa, trobi encara la mà dels equips de socors que el tregui del forat.

P. D. Què recony de periodista, no pots anar al llit sense saber quin grau en l'escala de Richter era això, però aquí enmig del camp, internet funciona com funciona. Aquest filldeputa de terratrèmol que segueix agitant els cors d'aquesta pobra gent ja massa castigada ha tornat a colpir 72 hores després de la primera ona cabrona. Perdò per les paraules, però aquest terratrèmol ja s'ha convertit en una força de la natura que té una ànima, i és una ànima molt negra, encara que, de tant venir-te a trobar, ja sembla una vella coneguda.

P.D.2. Sí que tenies raó d'amoïnar-te una mica: “Un'altra forte scossa, avvertita anche a Roma -2
Magnitudo 5,1, è durata pochi secondi, nessun nuovo danno. L'Aquila, 9 apr. (Apcom) - La nuova scossa, delle ore 2.52, ha fatto registrare una magnitudo di 5.1 gradi della scala Richter, è durata pochi secondi e non ha causato ulteriori danni. Lo annuncia la Protezione civile. Le località prossime all'epicentro sono Pizzoli, Capitignano e Barrete. (Apcom)

Poesia per a ser (misteriosament) feliç

Diu Joan Margarit que la poesia serveix "para ser más feliz. Misteriosamente. (...) Uno entra en un poema... y sale de él menos desgraciado. Entras con algún desorden y sales algo más ordenado. ¿Qué ha pasado allí dentro? Misterior. ¡Nadie lo sabe, pero la poesía ha operado!"

És més: "El mundo está lleno de poemas, y vas descubriéndolos: ser poeta es un modo de vivir".

Si precisas demasiadas condiciones para escribir..., ¡malo! De esos lugares tan ruidosos (bares) sle eso tan misterioso que es el poema, algo que una persona a la que ni conozco ni sé por dónde anda está necesitando sin saber ella que está necesitándolo".

Adiós Madrid

Diu l'Alberto Ruiz-Gallardón que la imatge més simbòlica de Madrid és la de la Cibeles amb la Puerta de Alcalá al fons, i per això es va empenyar en instal·lar l'alcaldia al Palacio de Comunicaciones. Erra l'Alberto -una de les persones més acollidores de la ciutat, amb el permís dels cambrers del Retiro i els venedors del Rotterdam- perquè no he trobat cap foto bonica al google. Almenys, gratis! Per tant, si no es troba a la Bíblia d'Internet...

Què vol dir marxar d'aquesta ciutat? Li deia a la Beatriz: "la verdad es que me cuesta dejar esta ciudad. Me quedaba mucho por ver y vivir, ha sido demasiado pronto. Y Madrid no es una ciudad tan fácil como dicen, requiere tiempo... Lo que más echaré de menos son las comidas y cenas con algunos amigos -entre ellos, políticos del PP!-, el café y periódico del fin de semana al sol de la plaza Olavide, los atardeceres en el Retiro en verano a la espera de que enciendan las lucecitas del otro lado del lago, o sus terrazas con camareros encantadores y pajarillos ávidos de pan, la amabilidad de algunos vendedores de Chamberí, las escapadas a las ciudades vecinas y a las fuentes del Manzanares... Y desde luego, la oferta increíble de cine, teatro, exposiciones... Me ha faltado más vida de bar, desde luego, qué penita no haberlo podido disfrutar más..."

Madrid és, com diuen els madrilenys, "la ciudad más acogedora del mundo"? O és la mena de monstre que imaginen els catalans que arrufen el nas quan els dius que hi vas a viure? En arribar, encara amb la maleta als peus, un cambrer va excloure'm immediatament del grup de "catalanes antipáticos". En un segon bar, un senyor desconegut em va pagar el cafè. Davant els ulls, les paraules blanques sobre fons vermell, "Madrid", del mapa inexplorat, em feien rodar el cap. A la primera entrevista de feina, vaig sortir encesa de l'esforç de navegar per aigues perilloses. Creia que no m'agafarien mai, i en canvi em van contractar. L'any que he passat creuant brases enceses al món periodístic i polític ha estat un exercici de faquir. Dolorós, però un aprenentatge necessari i un èxit final.

Madrid és una ciutat d'extrems. Esplendor i quietud al Retiro. Bellesa i aspror als paisatges castellans. Contaminació aberrant i tràfic fatxenda de cotxes homicides. Ganivetades i algun inesperat refugi als despatxos dels cercles de poder. Discussions polítiques acalorades acabades en cañita o vinito despreocupats. Ciutat d'enveges, solituds, i alhora acollença sense càlcul dels alegres i generosos paisans al bar.

Els seus habitants volen "conquistar" el món, com moderns Hernán Cortés, perquè ells mateixos han de guanyar un espai encara insegur. No saben si Espanya és Espanya, o si serà més petita d'aquí a uns dies. Quan durarà l'Espanya que coneixen. I no saber exactament quina és la nació que estimen és difícil de digerir, per força.

Els catalans ho tenim més fàcil. Sabem quina és la nostra terra, i més enllà, tot pot ser amic, o no. Les arrels estan ben enfonsades i per això, la direcció del brancam es pot redirigir i retallar.

I amb arrels segures, a Madrid només cal acceptar un dels verb favorits dels seus habitants, "triomfar". Que no vol dir altra cosa que submergir-te al ritme que vols en el batec d'aquesta ciutat.

Un pensament atribuït a Santa Teresa

"Que hoy more la paz en tí. Que sepas y confíes en que estás exactamente
en el lugar en que debes estar. Que no puedas olvidar las posibilidades
infinitas que surgen a través de la fe en ti misma y en otros. Que puedas
utilizar los dones que has recibido, y puedas pasarle a otros el amor que
has recibido. Que puedas estar contenta por la persona que eres, tal como
eres, ahora mismo. Permite que este conocimiento penetre hasta tus
huesos, y permítele a tu alma la libertad de cantar, bailar, alabar y
amar. Todo ello está ahí para cada una y todas nosotras."

Un temps per viure, un temps per morir

L'Eluana podria ser jo, o tu. Una estimada germana bessona, un ésser molt proper.
La mort l'ha fet pròxima. Per fi ha trobat la pau. I el seu ésser ara arriba a tot arreu. Mentre vivia, mentre era forçada monstruosament a mantenir en vida el seu cos, ella no hi era. Ara sí que hi és. Ara ella és aquí per recordar-nos que la vida és un instant, que res val la pena més que la voluntat.
No tinc passat, l'he deixat enrera. Ara només hi ha present i futur. I aquesta unió amb aquesta nova amiga espiritual, que viu perquè ha mort. Perquè hi ha un temps per a viure, i un temps per a morir. I el seu dia per morir va ser fa 17 anys. Tot aquest temps, ha patit una violació permanent de la seva natura. Per fi suggeria avui Il Corriere l'horror de la situació, les llagues, l'absurd. La màquina que impedeix la dignitat de la persona.
No sé quanta gent haurà estat amb algú en el moment de morir. De cop, un sap que és l'hora i ja no la vol allargar més. Sap que ha de marxar. I des d'aquell moment, el què tarda el cos a seguir la voluntat és només una agonia. Hi ha una nova situació que impel·leix la voluntat més enllà.
L'Eluana se n'ha anat ràpid. Li han donat l'oportunitat de ser ella, i no ha esperat gens. Per fi la carcassa del seu cos ja no és motiu de manipulació per a ningú, i és lliure d'ensenyar-nos a viure. Perquè ella ara viu, més fins i tot que quan vivia aquesta vida atrafegada, distreta, sense present.

Excel·lir sense ambicionar

"Llull havia de ser un personatge amb una vida excepcional. Una d’aquelles persones que van evolucionant i els passen coses a la vida que els fan únics i irrepetibles, sense haver-ho premeditat. Si un mateix es proposa ser excepcional, mai ho serà, només viurà la vida d'un personatge de cartró que ell mateix s'ha inventat. Hi ha persones que, sense proposar-s'ho tenen vides irrepetibles, i Llull havia de ser una d’aquestes persones". Josep Batalla, traductor i impulsor d'Obrador Edèndum
http://onsonelssabonetsdepropaganda.blogspot.com/2007/11/josep-batalla.html

Déu existeix perquè és bo?

Una amiga em va dir un dia que, després de la terrible desgràcia de perdre un fill, no podia creure en Déu. I volia saber perquè jo (crec que) crec.
Em semblava agosarat respondre a una persona que ha patit tant el mal en aquest món. Però ella em preguntava sincerament. Vaig aventurar que potser la desgràcia no és eterna, i un dia tu retrobaràs al Cel el teu ésser estimat. El mal, doncs, no és tal mal. Només ho crèiem, però no era veritat.
El mal, però, continua turmentant la fràgil humanitat, alguns dies és ben a prop meu, i entenc que una resposta així sembla de conte de fades. Hi ha d'haver encara més respostes.
Llegia avui una disputa entre Sant Tomàs d'Aquí i Averroes sobre si el món va ser creat per Déu a partir del no-res, o bé el món és etern, sense començament ni final.
Què en penso jo? Em dic. Aquesta és una qüestió tan difícil que sempre l'havia deixat per impossible. Va, pensa-hi. Imagino una mena d'univers obscur... un cel negre sense estrelles...què difícil és pensar en el no-res!
I Déu? Qui l'ha creat, a ell? L'eterna pregunta.
Llavors... òndia, quina meravella, no? Perquè mentre m'esforço a pensar en l'obscuritat, constato no obstant la verdor del meu petit i anàrquic ficus benjamí, que llença les branques en totes direccions sense harmonia ni direcció, esbojarrat, personalíssim, i em dic que quina meravella tot plegat. Que jo ara sigui aquí, morta de son, en aquest sofà. I tot existeixi al meu voltant.
És una meravella sentida altres vegades, però avui era quasi com la primera vegada. Quina meravella, un Déu així. Un Déu que s'ha posat a fabricar planetes, persones, plantes. I si no hi hagués Déu, és tal la meravella del món, que si no l'hagués fet Déu, seria igual, seria el mateix. El món existeix, i això ja de per si ja és diví.
Es més. Tot el què existeix, és tal meravella, que neix un fill i ens n'enamorem. És un miracle tan gran, que admetem que potser Déu existeix.
Però mor el fill, i Déu deixa d'existir.
Perquè?
Déu només desapareix per les coses dolentes del món?
I les bones? Qui les ha fet?
Qui ha creat la meravella de l'altre fill de la meva estimada amiga?

Séneca IV. Triar el camí

"Todos los hombres, hermano Galión, quieren vivir felices, pero al ir a descubrir lo que hace feliz la vida, van a tientas, y no es fácil conseguir la felicidad en la vida, ya que se aleja uno tanto más de ella cuanto más afanosamente se la busque, si ha errado el camino.
Hay que determinar, pues, primero lo que apetecemos; luego se ha de considerar por dónde podemos avanzar hacia ello más rápidamente.
Mientras erremos de acá para allá sin seguir a otro guía que los rumores y los clamores discordantes que nos llaman hacia distintos lugares, se consumirá entre errores nuestra corta vida, aunque trabajemos día y noche para mejorar nuestro espíritu. Hay que decidir, pues, a dónde nos dirijamos y por dónde, no sin ayuda de algún hombre experto que haya explorado el camino por donde avanzamos.
Nada importa, pues, más que no seguir, como ovejas, el rebaño de los que nos preceden, yendo así, no a donde hay que ir, sino a donde se va.
Perecemos por el ejemplo de los demás; nos salvaremos si nos separamos de la masa. Busquemos lo que es mejor, no lo que es más común, o frecuente". Cartas a Lucilio.

Séneca III. Tu

La filosofía no desdeña ni prefiere a nadie; su antorcha brilla para todo el mundo. Sócrates no era patricio; Cleantes alquilaba sus brazos para regar un jardín; Platón debió su nobleza a la filosofía. ¿Por qué no has de igualar a esos grandes hombres? Ellos serán tus antepasados, si eres digno de ellos; y lo serás, con la convicción de que nadie es más noble que tu. Todos tenemos los mismos grados de nobleza, porque el origen de todos y de cada uno se pierde en la noche de los tiempos. "No hay rey, dijo Platón, que no descienda de esclavos, ni esclavo que no descienda de reyes". Una larga serie de revoluciones ha mezclado y confundido las generaciones. Cartas a Lucilio.

Séneca II. Ahora

Nos decimos con frecuencia: en cuanto acabe esto, me entregaré por completo a la filosofía; tan pronto como arregle tal asunto fastidioso, me dedicaré al estudio. Para filosofar no hay que esperar la ocasión para estar desocupado; hay que dejar todas las ocupaciones para consagrarnos a la gran ocupación que agotará todo nuestro tiempo y mucho más, aunque nuestra vida se extendiera hasta los más remotos límites de la existencia humana. Cartas a Lucilio

Séneca I. Tu vida

¿Por qué no, mejor, aprovechas tu breve vida y la ofreces llena de placidez a ti y a los demás? ¿Por qué no, mejor, te vuelves amable para todos mientras vivas, añorable cuando mueras? ¿Por qué deseas echar abajo al que trata contigo desde demasiada altura? (...) Contente un poco: he aquí que viene la muerte para haceros iguales. Sobre la ira