Un papa moderadament progressista

Estic doblement contenta. Professionalment, perquè tot i ser una sorpresa per a molts, i tot la meva inexperiència vaticana, jo havia inclòs la possibilitat que Jorge Mario Bergoglio fos escollit nou papa en la meva llista de papables al diari Ara. I personalment, perquè entre tants cardenals carques, el conclave ha sabut escollir algú amb aires aperturistes. Era la bandera dels cardenals "progres" l'any 2005: l'únic contendent contra qui va ser escollit finalment, el conservador Joseph Ratzinger. Un seguidor de Jesús no pot ser algú doctrinalment tancat, ni amant del llenguatge i la litúrgia del poder. Ha de ser un servidor.

Vet aquí el perfil que he pogut escriure per a l'Ara en la poca estona disponible. Difícil d'escriure, perquè Bergoglio no és blanc ni negre. En tot cas, dels candidats que hi havia, un dels què personalment penso que són millors, dins dels candidats que hi havia per triar. Ho ha demostrat avui en sortir al balcó de Sant Pere.

Humil i defensor dels pobres
Bergoglio és conservador en temes morals i progressista en els socials

Al Vaticà fa temps que defineixen Jorge Mario Bergoglio com un possible nou Roncalli, el papa Joan XXIII que va renovar profundament l'Església en obrir el Concili Vaticà II. El primer papa llatinoamericà i jesuïta de la història té credencials per aportar aires de renovació a l'Església catòlica, començant pel nom que ha triat, Francesc, que immediatament trasllada al sant tingut per més humil de la història catòlica, el “pobret” d'Assís.

Bergoglio és conegut a Roma, sobretot, per ser el candidat del sector moderat- progressista dels cardenals en el conclave de 2005, és a dir, de tots aquells a qui no agradava la línia conservadora de Joseph Ratzinger, papa emèrit amb el què ara Bergoglio conviurà entre els murs vaticans.

Els cardenals, doncs, han votat per algú que promet obertura i renovació. Amb matisos, però: Bergoglio ni ha simpatitzat amb un moviment tan socialment progressista com la Teologia de l'Alliberament, per exemple, ni s'ha apartat mai de la ortodòxia vaticana en temes de moral sexual o en l'obertura cap als homosexuals. L'acreditat vaticanista John Allen recorda com fins i tot s'ha acostat en els darrers anys a un moviment conservador, Comunió i Alliberament; ha participat en diverses ocasions en les famoses trobades que se celebren a Rímini, Itàlia.

A Argentina es va oposar frontalment al matrimoni o la possibilitat d'adoptar per a les parelles gais. Però, en canvi, ha criticat com una forma de “neo-clericalisme” els capellans que es neguen a batejar els nens tinguts fora del matrimoni catòlic.

El que és innegable és que, amb tots els matisos que s'hi puguin aportar, el que fins ara era arquebisbe de Buenos Aires s'ha convertit en els darrers anys a Llatinoamericà en un símbol en la defensa dels pobres. Potser no ha anat tan lluny com alguns dels seus col·legues jesuïtes, però ha estat una pedra a la sabata per als últims governs argentins, en recordar-los el seu deure d'atendre els necessitats en primer lloc.

El primer Papa amb nom Francesc de la història ha donat proves evidents d'humilitat. En ser nomenat arquebisbe, va declinar viure al palau episcopal, i va preferir viure en un apartament. Es mou sovint en transport públic i prefereix ser anomenat “padre Bergoglio” abans que no pas “Sa Eminència”.

Una de les periodistes argentines que millor el coneix, l'argentina Alicia Barrios, explicava ahir a l'Ara com la Nitbona de 2005, arran d'un mal moment que passava, va decidir anar a la catedral. Es va aproximar a un capellà per demanar-li que li beneís els rosaris. Només després va entendre que aquell senzill prevere que l'havia atès molt càlidament era l'arquebisbe, ja que ja llavors no vestia els paraments de bisbe -no seria nombrat cardenal fins l'any següent, per Joan Pau II-. Ja ahir va aparèixer vestit molt senzillament de blanc, amb el cap cobert pel solideu. “És un cardenal que treballa de capellà perquè s'embruta les sabates en els llocs més marginals. I ha tingut una gestió impecable a la diòcesis, sense cap escàndol”, explica Barrios. Afegeix que el nou papa parla 5 idiomes i que la tranquil·litat que va mostrar ahir l'ha caracteritzat sempre, en públic i en privat.

Els cardenals que l'han escollit esperen també que no li tremoli la mà per fer net a la cúria que tants escàndols i sospites de corrupció ha aportat durant el mandat de Benet XVI. Bergoglio, de fet, té fama d'home enèrgic. I al Vaticà es diu que el cardenal Angelo Sodano, líder de la “vella guàrdia curial”, li és enemic.

Bergoglio va néixer el 17 de desembre de 1936 a Buenos Aires, fill d'immigrants italians que van tenir quatre fills més. El pare era un piamontès que es guanyava la vida com a empleat de ferrocarrils, la mare, una mestresssa de casa també d'orígen italià. Per això, i pel fet que va estudiar Teologia a Alemanya, al Vaticà es considera que pot ser un pont entre el primer i el tercer món. El jove Bergoglio inicialment va tenir una nòvia i volia ser químic, però als 21 anys va ingressar als jesuïtes. Va ser ordenat sacerdot el 1969. Alguns capellans l'han acusat de col·laborar amb la dictadura argentina, mentre que els seus defensors asseguren que aquestes acusacions van néixer com a part d'una guerra bruta quan el seu nom va sonar com a papable l'any 2005.

Aquest cardenal no ha tingut cap intervenció remarcable en els darrers sínodes, però en canvi, en l'òrgan preparatori del conclave, on es va parlar, entre d'altres coses, de la necessitat d'una nova evangelització i d'aturar els escàndols financers i de pedofília, així com de la necessitat de reformar la cúria, va “impressionar” els cardenals, com remarca el veterà vaticanista John Thavis.

Als seus 76 anys, a Roma es considera que se l'ha elegit en certa manera per ser un papa de transició, amb un mandat que s'espera curt. Un papa, però, que en poc temps pot deparar moltes sorpreses. Cap expert vaticanista recorda, per exemple, de cap papa que s'hagi dirigit als fidels de la plaça de sant Pere amb tanta humilitat, demanant primer als fidels que preguessin per ell abans de beneïr-los. I recalcant no tant la seva condició de papa, sinó de bisbe de Roma, el que dóna esperança als que pensen que aquest pot ser un papa que escolti de debò tant als altres bisbes i cardenals com a la gent comú. Un papa que, com suggereix el seu nom, hagi “vingut a servir”.

Dormir junts

Ja sé que és impopular dir-ho, que és a contracorrent en aquesta orgullosa i intel·lectualitzada Europa proclamar que disfrutes dormint amb la teva prole.

Però és que, mirant-ho amb perspectiva, fent un zoom out que se'n diu en llenguatge televisiu, és Occident el que està en minoria. L'univers sencer dorm acompanyat. Els ocells només fan fora del niu els pollets que ja poden volar. I també dormen junts els óssos, els ximpancès i els lleons. I no se'ns acut de recriminar-li a un lleó o a un llop que està massa emmarat, que és massa tou, perquè dormi plàcidament en el calor de la seva família.

Entre els homes, igual. A Amèrica Llatina, al Japó, a l'Àfrica, en fi, a quasi totes les cultures, els pares dormen amb els nens. I no és perquè siguin pobles retardats, com emfatitzen alguns, amb menyspreu. Si és que personatges tan excelsos com Sòcrates o Sèneca, o tan braus guerrers com Juli Cèsar, Napolió o Atila, van dormir tranquil·lament en braços de mares o dides quan eren petits. Aquest era el costum també d'Europa fins fa quatre dies... Fins i tot avui, a casa nostra, alguns nens dormen amb les àvies, o amb els altres germans.

Abans, a ningú se li acudia que els nens havien de dormir sols als tres o sis mesos. Es un costum nou, si es mira amb la perspectiva dels centenars de milers d'anys d'humanitat. Si tota la família dorm bé cadascú per separat, estupend -sempre hi ha nens que dormen fantàsticament des del primer dia, almenys això diu la gent. Però no deu funcionar sempre tan bé quan alguns pediatres s'han fet famosos i han guanyat molts diners aconsellant als pares desesperats que dimiteixin i es dediquin a abandonar paulatinament la criatura, amb un mètode tan racional i científic com és anar comptant els minuts per veure quant resisteix abans de caure vençuda per l'esgotament nerviós. I potser el mètode deixa a molts pares un regust amarg -potser alguna veueta els diu que el mètode no és ni tan científic ni tan racional-, vist que demanen obsessivament als altres pares si els fills ja dormen sols, assegurant-los -sense cap prova, perquè les proves més aviat indiquen el contrari- no sé sap quina catàstrofe emotiva en cas que pares i nens dormin plàcidament junts.

I així, milions de pares claudiquen abans del que voldrien per la pressió de gent que no hi hauria de ficar el nas. Com una amiga que aquests dies m'escriu perquè el seu nen de tres anys passa la meitat de la nit amb ells, i ells ja hi estan bé així, però és clar, tothom els diu que ja és massa gran... i ara que passen les vacances amb els pares del marit, els tremola la voluntat de seguir sent lliures i fer el que desitgen.


El que seria "normal" en un continent tan "avançat", no seria que, per fi, tothom tingués llibertat per seguir el camí que el fa més feliç?


P.d. Aquí parlem de llibertat i prejudicis... Però és que dormir amb els nens, a més, és una opció sana i convenient. Lògic -la lògica de la natura-. El nen dorm tal i com la natura li ho demana. Els humans naixem especialment vulnerables, si ens comparem a d'altres animals, i tot el nostre organisme infantil està programat per reclamar aquesta protecció. Alguns avantatges immediats de dormir amb els pares els explica el pediatra nord-americà Bill Sears, en aquest link
http://www.askdrsears.com/topics/sleep-problems/co-sleeping-yes-no-sometimes
I els avantatges a llarg termini, els explica aquest article de difusió general.
http://www.crianzanatural.com/art/art28.html

La mort de la creativitat

Gillian Lynne era una nena que no parava mai quieta. La mestra va alertar un dia la mare: "amb aquesta nena no es pot fer res". I la mare la va portar al doctor. Un metge britànic dels anys 30, dels que encara prenia una mica de temps per estudiar cada cas. Va estar una bona estona escoltant les preocupacions de la mamà, després li va dir: "miri, haig de parlar amb vostè en privat". Llavors es va girar, i li va dir a la Gillian: "ara tornem". Abans de tancar la porta rere seu, va encendre la ràdio. Gillian, d'acord amb la seva mala fama, no va estar gens de temps asseguda; es va alçar i es va posar a ballar, mentre doctor i mare l'espiaven. "Aquesta nena no té cap problema; el que li passa és que és una ballarina, porti-la a classes". Pocs anys després, la Gillian entrava al Royal Ballet i esdevindria coreògrafa de dos dels musicals més famosos del món: "Cats" i "El Fantasma de l'Òpera". Ara és una anciana multimilionària.
Aquest és un dels exemples citats per Sir Ken Robinson per explicar com el sistema educatiu mata la creativitat de les persones, perquè està dirigit a crear només bons acadèmics, però menysprea qualsevol altra disciplina. Robinson és un expert multi-premiat que ha estat escoltat per més de 200 milions de persones, ha assessorat diversos governs i empreses i ha escrit best-sellers com "The Element". Un altre reflexió clau: el principal problema del sistema educatiu és que estigmatitza els errors. I només les persones que no tenen por d'equivocar-se poden arriscar-se a fer alguna cosa realment original.

Els fills no esclavitzen; alliberen

Quatre mesos de sequera en aquest blog, sense atrevir-me a escriure ni una línia, pensant que això de la maternitat és un afer massa privat, íntim, com per fer-ne reflexions en veu alta. Quatre mesos amb el full en blanc. Quatre mesos de foscor, perquè de vegades, escriure és pensar, és viure. I, no obstant, quanta llum, quanta vida en aquest temps sense lletres. Ella, la meva filla -per qui tres mesos i mig ho són tot- quanta nova vida ha generat en tots els que l'han tinguda en braços i n'han rebut un somriure! Fins i tot la mare, que en molts mesos no ha pogut cloure ull durant més de poquíssimes hores seguides -ja la panxa esclafant dels darrers mesos d'embaràs priva de son- s'adona que és possible fer vida normal i tenir energia i ser feliç tot i haver expulsat el son sacrosant de l'altar.
Pobra filla, més aviat la desperto jo a ella, quan de vegades m'assalten, en aquest temps de tsunami vital, angoixes, traumes, afers irresolts.
Avui és una d'aquestes nits en què m'alço per no despertar-la; busco consol en la tassa relaxant d'infusió, pa, nous, fins i tot una inesperada flor de bach. El motiu és absurd -tota angoixa, al final, no és absurda?-: la propera nit veuré una caríssima amiga amb qui em vaig adonar que no li havia discutit prou un dels seus axiomes: "Els nens s'eduquen, Sandra", em va dir, quan em va preguntar si la meva petita dorm tota la nit i jo li vaig respondre que no, és clar, que té tres mesets. Li vaig dir que, evidentment, no hi estic d'acord -i no perquè hagi perdut l'oremus: prou que hi crec, en l'educació dels fills. Però li vaig explicar que ni se m'acudiria esperar d'un cadell de gos que no pixi per terra; ho exigiria només al cap d'uns mesos, quan el gos fos gran. I el que no demano a un gos, tampoc ho espero del meu fill recent nascut. Però ella em va confessar: és que jo ho necessitava per a mi, per tenir una mica de "vida".
Ah, així doncs, la meva amiga va decidir un dia que no volia alimentar més la seva "cadelleta" per la nit. No perquè no ho necessités la nena -els bebès estan programats per alimentar-se cada poques hores, perquè així és la seva biologia-, sinó perquè la mare va decidir que vivia malament, que vivia esclavitzada. Així ho proclamen les revistes, els amics, la tele: els nens, ja se sap, esclavitzen, i cal fer tot el què calgui per evitar-ho, per frenar-los, per impedir que ens facin malbé. (I mentre, els nens, que no saben llegir revistes, plorant a les nits per reclamar el que els és just i necessari reclamar: l'aliment). Amb tot, la meva amiga va admetre que tampoc va aconseguir suportar les queixes naturals de la nena i va buscar la forma de saciar-la més, no tant d'ignorar-la. És a dir, que no la va aconseguir "educar" a no reclamar menjar, sinó que va buscar com alimentar-la altrament. La meva amiga va escoltar-me, però, quan li vaig explicar que, tot i les interrupcions nocturnes, és possible descansar tot i alletant tant com necessita un nadó. De fet, si s'accepta amb tota naturalitat que els nens són com són, que les mares estan perfectament equipades biològicament per atendre'n totes les necessitats, i es dorm amb el petit al costat, com fan totes les cultures del món menys la nostra, la mare de vegades és incapaç de recordar quants cops ha alletat durant la nit. Encara en somnis, ha sentit remugar el nadó, s'ha girat un instant per ajudar-lo a trobar la meta i ella ha seguit descansant.
Jo no puc dormir aquesta nit perquè, dins, tot el meu cos crida, es rebel·la contra una fal·làcia -els nens són molt macos però de petits bàsicament emprenyen- que ha creat la nostra societat del Prozac. I, en regirar-me inquieta, destorbo aquest petit cosset que respira molt més tranquil que jo al meu costat. Llavors un petó meu, lluny de desvetllar-lo, l'ha empès suaument cap a la placidesa interrompuda. Abans de readormir-se, però, m'allarga una maneta calentona que dóna ¿ignara? tant de consol en les meves angoixes nocturnes.
És això esclavitud? O és que no tenim prou humilitat per reconèixer que aquests fills que reclamen aliment nocturn en donen, a canvi, tant o més?

Primers somriures

Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

Si som esclaus de les borses és perquè volem

Barack Obama ha decebut molts sostenidors per les concessions massa generoses que ha fet a la colla de capitalistes egoistes del Tea Party en la lluita contra el deute públic. Però de vegades, la premsa i sostenidors no publiquen prou algunes mesures que són una autèntica revolució. Com la lluita contra el secretisme bancari a Suïssa, el país que amaga milers de milions de dòlars de corruptes, dictadors i milionaris insolidaris i que després es vanta de civilitat.
Se'ns ha dit prou que no hi havia manera de lluitar contra el secretisme dels bancs suïssos perquè, a tal fi, calia un acord global de la major part dels països industrialitzats. Obama no ha esperat la resta. Va acarar-se al banc Ubs i va exigir que li passés la llista de milers d'evasors nord-americans. El banc va fer-se el sord, segur que tot acabaria en un no-res, però resulta que poques setmanes després, es rendia. L'administració nord-americana va trobar la manera de doblegar-lo: prohibir-li operar en territori nord-americà i bloquejar qualsevol transferència procedent d'aquest banc a un banc nord-americà. L'Ubs es va trobar amb les mans lligades per a milers d'operacions i privat de milers de clients. I va capitular.
Va passar, però, que 4.450 clients nord-americans que tenen milers de milions de dòlars fugitius de la hisenda nord-americana no van tardar ni un dia a retirar els diners d'Ubs per a col·locar-los en d'altres bancs suïssos. Ara Obama amenaça també aquestes entitats.

Anna Hazare

Com va dir el president dels Estats Units en campanya electoral, quan es vol, es pot. No val l'excusa, tan repetida arreu, que el poder del diner és superior al poder dels estats. Per això, els ciutadans europeus de països que paguem la factura de l'especulació de la borsa sobre el deute públic ens hauríem d'indignar una miqueta més contra els nostres governs, que es declaren víctimes de la situació. Se'ns diu, com en el cas dels paradisos fiscals, que per frenar l'especulació cal un acord global. Que cada un dels nostres estats és massa petit. Naturalment que no es pot comparar Espanya o Itàlia amb els Estats Units. Però per a això es va crear, em sembla recordar, la UE: per establir una àrea enorme de progrés econòmic i social.
A més, per a endegar qualsevol revolució, cal que algú s'atreveixi a encendre una metxa. Mirem què ha passat a l'Índia: un ancià activista que havia començat la seva vida econòmica venent flors en una estació de tren de Bombai, Anna Hazare, ha engegat una campanya contra la corrupció de l'estat que ha arrossegat milions i milions de persones i està aconseguint els primers resultats. Cal que algú comenci, per més insignificant que sembli.

Un niu de privilegis

"Quan veieu un cotxe oficial que corre rabent amb les sirenes desplegades, sapigueu que dins hi ha només una senyora que va de compres o acompanya els nens a l'escola. Ara us explico el truc pel qual els parlamentaris s'apropien dels cotxes oficials". Així comença un article del blog del misteriós Spider Truman, un presumpte exajudant d'un diputat italià que causa furor aquests dies a Itàlia revelant els sumptuosos privilegis dels parlamentaris del seu país.

Desvelar la identitat d'aquest personatge s'ha convertit en un afer vital per al món polític i mediàtic. Però per als centenars de milers de seguidors dels seus escrits, Spider Truman és només un catalitzador de la ràbia que senten pel cinisme i irresponsabilitat de la classe dirigent, que ha convertit la política en una manera de fer-se rics i instal·lar-se permanentment en un niu de privilegis.

Ser polític a Itàlia és una bicoca. Els parlamentaris italians són els millors pagats del món, amb un sou de 11.704 euros bruts mensuals. És el doble d'un francès, i el triple d'un espanyol. Afegint-hi reemborsaments per a despeses que no s'han de justificar, poden arribar fins als 14.500 nets, és a dir, descomptats els impostos.

A meitat de juliol, aquest Parlament daurat va aprovar un pla d'austeritat draconià amb els vots dels partits del Govern de dreta de Silvio Berlusconi. El pla apuja els impostos a les famílies -que són les terceres a la UE amb més pressió fiscal- sense tenir en compte el rèdit -l'augment mig és d'uns 700 euros anuals-, i augmenta el copagament per als malalts que utilitzen la sanitat pública. En canvi, els parlamentaris no s'han abaixat ni un euro el sou.

Spider Truman assegura que alguns diputats fingeixen ser objecte d'amenaces de la màfia per aconseguir un cotxe oficial i una escorta que utilitzen sovint els familiars. N'hi ha que simulen un robatori per tal de cobrar l'assegurança il·limitada que cobreix qualsevol furt a la Cambra. I com que tenen els vols i bitllets de tren gratis, acumulen punts per a què també viatgin de franc els familiars. Aquests familiars, a més, s'alliberen de qualsevol multa de tràfic perquè utilitzen el cotxe del diputat, que té un distintiu amb el qual poden argumentar que estaven de servei.

Són afirmacions que la Cambra ha tractat de rebatre però que han estat documentades també per periodistes com Sergio Rizza i Gian Antonio Stella, autors del llibre "La casta". Stella afirma que els més estrets col·laboradors de Barack Obama cobren 118.500 euros anuals, 15.000 menys que el sou dels perruquers del Senat italià.

El mateix president dels Estats Units, la principal potència del planeta i país de 300 milions d'habitants, cobra 34.416 euros bruts menys anuals que el president de la província italiana de Bolzano, de 100.000 habitants, Luis Durnwalder. I és que la vida daurada, a Itàlia, s'estén més enllà del Parlament de Roma. El Governador de Nova York, estat de 20 milions d'habitants, guanya 10.612 euros bruts al mes, menys de la meitat del què cobra el governador de Sicília, i només 400 euros més del què guanya un simple diputat de la regió de Molise, de 319.000 habitants, com detalla un estudi de la universitat de Pennsylvania citat pel diari Il Corriere. El mateix diari recorda que segons un estudi del sindicat UIL, 1,3 milions d'italians viuen de la política i costen a l'estat 24.700 milions d'euros anuals, és a dir, 646 euros l'any per ciutadà.

La creixent indignació ha portat el Govern Berlusconi a treure la pols a una reforma constitucional per reduir el nombre de parlamentaris dels quasi 1000 actuals a 500. L'oposició proposa reduir un altre factor d'escàndol, les pensions d'or dels parlamentaris. Ara bé, el pla per carregar els pes dels sacrificis a les espatlles de les famílies el van aprovar en només 4 dies. Tallar-se el sou seria qüestió d'un sol dia, però aquest dia encara està per arribar.

*Article escrit el juliol i publicat el 9 d'agost a l'Avui /El Punt

Sense pasta italiana no hi ha festa

Una amiga italiana que viu a París es queixa que, cada cop que torna a Roma, els seus amics només li proposen de quedar per anar a menjar junts; no hi ha manera d'anar al cinema, a una mostra o a una trobada qualsevol que no acabi indefectiblement davant d'un plat de pizza. "Stanno sempre a magnà", es lamenta jocosament, adoptant l'accent romà, conegut per l'expressivitat acolorida -o vulgaritat extrema, depèn de com es miri-.

Fa temps que sostinc que la passió per una certa gastronomia és l'autèntica cola que manté unit un país tan divers, però aquest cop n'he tingut una nova prova en el nostre pas fugaç pels paisatges de la Sabina, la zona pre-apenninica al nord de Roma. Ha estat arribar al poble de Casperia i no sentir parlar d'altra cosa que d'una festa que, pel nom, evocava algun ritus misteriós d'origen medieval, com el poble: la "Sagra degli Stringozzi".

El meu italià marit, però, m'apartava aviat de les meves esotèriques fantasies. Els stringozzi, em va mostrar anant a una pizzeria propera, són com uns spaghetti plans, grassonets, artesanals, i són l'especialitat gastronòmica de Casperia i rodalies. I el què és sagrat és reunir el poble durant quatre nits seguides per tal de tastar-los amb pau i alegria. Al voltant de tan elevat esdeveniment es programen altres activitats: una missa divendres al matí en una ermita -amb servei d'autocar inclòs-, un "sant rosari, seguit del tradicional refresc" i, sobretot, "vetllada musical" cada nit.

Hauria jurat que els italians s'han oblidat completament dels plaers del ball -és molt estrany que una festa privada, fins i tot un casament, acabin amb els convidats movent l'esquelet-. Ja hi ha pot haver provisió abundant de vi, limoncellos o noccinos que els habitants del país no es treuen de sobre un exacerbat sentit del ridícul. Ara bé, dona'ls una ració generosa de stringozzi i veuràs què passa. Nosaltres ho vam poder comprovar la nit de dijous: a l'aparcament municipal del poble hi havia muntades unes taules, unes olles enormes i un escenari. A les deu de la nit, amb els stringozzi fent efecte a l'aparell digestiu, desenes de persones es van llençar a ballar plegades cançons tipus Macarena o bé es van unir en parelles per dansar els ritmes més romàntics. Un clima d'autèntica festa major de poble, com a Catalunya, per entendre'ns. En canvi, al cim del poble, els joves van preferir escoltar un meritós grup de jazz mentre prenien aperitius alcohòlics i picaven chips i galetes salades industrials. Resultat: la pista de ball pràcticament buida, i el públic distret i apàtic. Com diria George Clooney: no stringozzi, no party.

La pau al camp, (massa sovint) un mite

Hem triat els turons de la Sabina per descansar. Encara és una terra semi-desconeguda, tot i que a l'estiu la comencen a poblar els anglesos asfixiats pel turisme comprimit de la Toscana. El nostre poble, Casperia, pren una posició dominant entre les valls suaus que s'aproximen a la costa, i les muntanyes boscoses que condueixen a Rieti.

La caseta rural que ens acull és aspre i poblada de formigues gegantines, mosquits tigre, vespes massa curioses i algun escorpí -per sort, modest-. Estan per tot arreu, però tots ells tenen una debilitat per passejar per la terrassa amb vistes superbes a Casperia i els dos turons bessons.  L'un va ser un dia llar dels habitants del desaparegut poble de Caprignano fins que se'ls va ocorrer de guerrejar amb els veïns de Casperia. Racó maleït, encara avui és despoblat. L'altre és coronat pel monestir de monges de Montefiolo.

Els bitxos del camp no tenen mal gust i s'apleguen al millor indret de la casa. Als capvespres la posta de sol queda amagada per l'espès fullam d'una alzina, però la resta de la vall queda sospesa per boirines blavoses, els grills prenen el relleu de les cigales, s'encenen els primers llums i, per instants, la pau pren possessió de la vall.

Són moments, però, rars, escollits. Massa sovint, la vall fa eco a sons de patiment: el de tots els animals empresonats de manera despietada per l'home. Els que més es queixen són els gossos de caça, tancats en gàbies petites i aïllades del contacte humà. Udolen quan s'aproxima l'hora en què l'amo acut per donar-los un menjar sovint insuficient, esperant que l'home atengui el crit d'auxili. Nit rere nit, però, s'enduen un desengany.

L'home els té confinats només pel plaer de poder matar fàcilment unes bestioles. Entre el fusell i els cans, és difícil que marxi de la cacera sense un triomf amb què presumir davant els amics. Tant se val si, per assaborir aquesta sensació d'omnipotència, ha de tenir enclaustrats els seus dòcils amics animals. Alguna vegada s'ha parat a pensar què sentiria ell si l'obliguessin a viure reclòs en una presó minúscula, asfixiant a l'estiu, gelada a l'hivern, sense poder ni tan sols consolar-se cos contra cos amb la resta de companys de reclusió, cadascun enfrontat a una tortura individual? Passen dies i dies sots-alimentats, per l'esperança mesquina que cacin amb més ferotgia el dia escollit de cacera; sols, embogits per l'estretor de les parets. Però l'amo, si algun dia hi ha pensat, ha decidit foragitar els pensaments de pietat. Al capdavall, no se sent un criminal: centenars i milers d'altres homes han triat, com ell, de considerar normal i necessari aquest sofriment. I no se n'adonen que, junt amb els gossos, també pertorben la pau de tots aquells éssers humans que s'han acostat al camp per deixar-se omplir de la bellesa de la natura i han d'escoltar, en canvi, uns esgarips desesperats.

La grandesa de dos homes grans

Un article magnífic sobre la grandesa de dos homes. La de Chateaubriand, un tipus amb els pebrots d'escriure pamflets públics contra el mateix Napoléo. I la de Napoleó, que encaixava les crítiques amb ràbia però admirava i respectava el seu enemic declarat número 1. Una lliçó, escrita esplèndidament per l'amic Luis, amb aquell to de riure-sota-el-nas que tant amenitza els seus articles.

http://luissoravilla.blogspot.com/2011/07/de-buonaparte-y-de-los-borbones.html

Que pagui un altre

Les famílies italianes de classe mitjana i baixa són les que més pagaran els plats trencats de l'atac especulatiu contra el deute públic del seu país. En un obrir i tancar d'ulls, es troben amb què la dreta de Silvio Berlusconi els prepara per a 2013 -quan ja haurà deixat el govern- un augment d'impostos igual per a tothom independentment del rèdit. A més, cada tractament sanitari públic els sortirà més car, perquè augmenta la taxa de copagament.

És aquest el resultat de la cursa empresa pel Govern, Parlament i presidència de la República per calmar els mercats després de la tempesta caiguda sobre la borsa de Milà el 9 i 11 de juliol. Una tisorada draconiana de 80.000 milions d'euros en tres anys aprovada en temps rècord: quatre dies.

Tot això, en un país ja molt castigat per uns impostos que reverteixen ben poc en els ciutadans: és el tercer a la UE amb més càrrega fiscal, després de Suècia i Dinamarca. Els serveis que, a canvi, reben els italians, estan a anys llum dels nòrdics. El gruix dels impostos ha de sufragar els interessos d'un deute exorbitant, d'un 120% del PIB, una herència enverinada dels anys 80. En canvi, les escoles passen el barret entre els pares per comprar pupitres, la policia no té diners per a benzina i els jutjats van curts de personal i no tenen ni per a fer fotocòpies. Per no parlar de l'estat de les autopistes o dels edificis escolars i hospitalaris.

Amb el nou pla impulsat pel ministre d'Economia, Giulio Tremonti, la fiscalitat s'encarirà en un 1,2% del PIB, arribant al 43,7%, però els serveis seran pitjors. No es cobriran la majoria de vacants entre els funcionaris públics i els joves que han guanyat oposicions es trobaran sense plaça durant anys. Els treballadors s'hauran de jubilar més tard i veuran semicongelada la pensió. I cada visita al metge especialista i prova de laboratori costaran 10 euros més del què ja suposaven, arribant a una mitjana de 46 euros. A banda, qui vagi a urgències i se li diagnostiqui un problema sense importància haurà de pagar 25 euros.

L'encariment del co-pagament és conseqüència dels talls indirectes a la sanitat que el pla aplica a través de les regions, que són les competents en la matèria. Els ha tocat el rebre, perquè calculen que els afecta el 50% de la tisorada total. Ja ara la meitat d'elles estan ofegades i intervingudes.

El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, ha desaparegut d'escena mentre els especuladors sembraven el pànic al país. El seu portaveu deia que no volia posar nerviosos els inversors, senyal que el premier seria conscient que malmet el prestigi del seu país. O potser no volia donar la cara davant d'un augment d'impostos tan impopular, ell que ha guanyat eleccions a base de prometre una rebaixa fiscal? Abans de pujar al poder va defensar que els italians tenien dret a evadir impostos perquè la pressió fiscal és massa alta*.

Berlusconi ha deixat que els focus es concentressin en aquell polític que tem que un dia li robi la poltrona: Tremonti, el ministre més popular del país. Aquest, però, també ha buscat fórmules per evitar sortir esquitxat per la indignació popular: ha concentrat la tisorada al 2013, quan hi haurà un nou govern al país perquè és quan caduca l'actual legislatura. I, a més, ha deixat que el pes de la tisorada la suportin regions i ens locals. Són aquests ens els qui s'ocupen de la despesa solidària, per la qual cosa qui acabarà rebent és la part més feble de la població.

Especial escàndol ha causat en el país el fet que la pujada d'impostos no tingui en compte les diferències de rèdit: totes les desgravacions fiscals es redueixen en un 5% el 2013 i un 20% el 2014. Qui més en patirà són els treballadors amb fills i cònjuge a càrrec -la meitat de dones a Itàlia no treballen-. Tot i que Itàlia és a la cua d'Europa en ajuts a la família, ara aquestes tindran encara menys beneficis fiscals per a la llar d'infants, escola, sanitat. Es calcula que una família mitjana haurà de pagar entre 1.000 i 1.800 euros més en dos anys.

A tot això, la dreta ha impedit que els polítics italians, els millors pagats del món, es redueixin el sou aquesta legislatura. Són ells els què han volgut calmar els especuladors, però no han volgut contribuir en un sol euro a la factura. 

Article publicat dilluns 18 al Punt/Avui. El mateix dia, la borsa de Milà cau... tants sacrificis exigits als italians per a calmar els inversors, i resulta que fins i tot els especuladors detesten aquesta cura de cavall iniqua! 

Record d'una alba grega i marinera

un port de l'illa de paxos

No sé si m'ha despertat el gall, però sento una necessitat imperiosa de llevar-me. En sortir treballosament del cau, inevitablement ell es desperta i em fa un gest manyac, l'home que estimo, abans d'encongir-se cap a un costat per a recollir amb delícia noves dosis de son.

En mirar enfora, quedo meravellada. És l'alba. Els velers fondejats drecen inútilment les llums dels màstils: ja el sol es lleva i dóna vida a la cala. La lluna encara lluu a babord, de camí a un turó però, vençuda, només fa una taca feble a un costadet de la barca. Als seus peus, la platja és de sal.

A estribord, en canvi -el sol es lleva a popa, i a proa el poblet ha callat esperant el matí- una espinada d'arbres es retalla cap al cel. Quan el gall pren alè, entre el dringueig gronxador dels vaixells se sent un guirigall d'ocells sota les dents arbrades, i una gavina solitària que avorta un crit, car s'adona que és massa matinera.

El matí es destaca per l'única llengua descoberta, a llevant, d'aquesta cala recollida, generosa -som uns 30 velers, apinyadets-. La mar desfila de pressa cap a la sortida. Si no fos per aquest afany de les ones, minúscules, ben bé a flor d'aigua, semblaria que fos de glaç, de tan plana, i es pogués caminar a peu entre les barques.

L'espectacle és tan bell que aquí, dalt el pont, xop, no tinc fred. Només el ronquet d'una barca que, com jo, ha estat cridada pel matí, trenca l'encant i m'impel·leix a tornar als braços adormits del meu estimat.

Enyor d'una festa i admiració per un poble... que és el meu!

No és, potser, la coca més gustosa del món, però... quanta alegria porta! Ja tota ella acolorida i festiva, ensucrada i empinyonada. Amb ella el cel s'omple de colors, i els focs juguen amb la fosca a les places i les platges. Bufa una mica d'aire fresc i es cola en tots els jardins i cases, i només troba alegria d'estar junts. És de de la distància que una s'adona que n'és de bonic, malgrat tots els defectes, el seu poble, a qui plau tant de celebrar coses junts, a qui plauen tant les persones: el llibre i la rosa, la nit dels focs, les cuca-feres, els correfocs, els castells, els cremats i havaneres...
Sant Joan en terres catalanes... quin enyor!

P.D. Gràcies a en Manel per la coca virtual, i a la Sònia per deixar-me tastar uns instants de la nit!

Si és Harvard qui avala la viabilitat econòmica de la independència d'estats petits

L'argument que els estats petits no són viables econòmicament sol aparèixer quan una regió es planteja independitzar-se de l'estat on està inserida, com és el cas de Catalunya -que recordem-ho, no va integrar-se com a regió a Espanya per gust, sinó que li van extirpar les institucions sobiranes com a càstig després de perdre una guerra, i això ja va fer que el gran projecte de l'estat-nació espanyol naixés coix-.
Molts empresaris catalans, com els del Cercle Català de Negocis, fa temps que amb paciència expliquen que es tracta de tot el contrari. La independència, per a Catalunya, seria un negoci. Deixem per ara l'argument que és tracta, a més, d'un acte de justícia.
El negoci de la independència, afegeixo jo, no va en detriment de la solidaritat, perquè Catalunya, com a nou estat europeu, seguiria aportant diners als estats més febles de la Unió.
Hi ha qui diu que Catalunya quedaria fora de la UE, però això és no saber res de dret internacional, perquè Catalunya ja és dins la Unió Europea. La jurisprudència de Nacions Unides en aquest sentit és clara.
Encara més, si es cometés alguna il·legalitat internacional per motius polítics -ja se sap que a una llei se li pot donar una volta de mitjó si un s'hi entesta-, i calgués fer algun tràmit més que un repartiment de vots i reestructuracions institucionals, a Espanya no li convindria gens boicotejar la pertinença de Catalunya a la Unió Europea. Seria renunciar a un soci mediterrani amb qui compartir lluita a favor de polítiques agràries favorables per als països del Sud (l'agricultura s'emporta el gruix de fons europeus i, per tant, és vital tenir bons socis amb qui teixir aliances davant els interessos contraris dels països nòrdics o continentals), pesquers, migratoris, d'infraestructures...
Per a qui no em cregui, afegiré el què va dir-nos un altíssim diplomàtic espanyol fa anys a un nodrit grup de periodistes a Brussel·les: Espanya i Catalunya, per separat, serien molt més fortes dins la UE, perquè sumarien més vots dins l'arena europea -això és així perquè els estats petits tenen més vots en les institucions europees, proporcionalment, que els grans-.
És més, a Espanya no li convindria gens boicotejar l'adhesió de Catalunya, perquè les empreses espanyoles que exporten i importen a Catalunya en sortirien perjudicades, i l'economia espanyola se'n ressentiria. Seria com fer-se el harakiri.
En fi, acabo recordant la potència econòmica d'estats com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Eslovènia, Bèlgica, Luxemburg, etc. Sense comptar que hi ha ara mateix 12 estats europeus amb menys població que Catalunya: alguns no arriben ni al milió d'ànimes. Resulta que Catalunya seria un dels estats mitjans de la UE!
Naturalment, aquests són arguments d'una ciutadana catalana qualsevol que, sense cap animadversió cap a Espanya, a qui uneixen importants lligams sentimentals, vitals i literaris, està convençuda que la independència de Catalunya és no només convenient, sinó necessària per Catalunya. Més encara: és natural. Anant pel món, quan em pregunten per la llengua catalana, els haig de recordar, amb dades a la mà, que es tracta d'un cas únic a Europa: igual que una llengua d'estat, però sense estat. I amb la independència, quantes discussions i mala bava entre uns i altres ens estalviaríem! I dins Catalunya mateix, ja no podríem seguir donant les culpes a Madrid de tots els nostres mals.
Tot això, repeteixo, avui ho dic jo o qualsevol altra persona que tranquil·lament hagi fet l'opció per la independència, i les paraules se les podrà endur el vent sense que ningú les hagi escoltades. Però resulta que ara també un estudi de Harvard avala la viabilitat econòmica dels estats petits. I com sol passar en les discussions familiars, fàcilment donem més autoritat a les paraules d'un de fora que no pas a les d'un dels contendents.

El bebé mor perquè el Bisbat que diu defensar la vida abandona sa mare

S'hauria dit Fathy i hauria estat la llum que hagués apartat les tenebres de la vida dels seus pares. Però Fathy és mort, abans i tot de néixer. Mort perquè ningú va voler auxiliar la seva mare, una egípcia de 23 anys que el portava al ventre des de feia vuit mesos. Setze dies abans, la família havia estat expulsada d'una residència propietat del Bisbat de la rica província de Grosseto, a la Toscana, perquè havia caducat l'ajut dels Serveis socials municipals. Des de llavors vivien en un cotxe; ella no podia descansar i al final, se li va esquinçar la placenta. Una nit es va despertar amb forts dolors i el marit la va conduir veloçment a l'hospital, però tot i la cesària d'urgència no hi va haver res a fer. Havien perdut el quart fill.
La residència catòlica Casa Betània, un bonic alberg amb televisió i telèfon a totes les habitacions, l'1 de juny va fer fora el pare, Fathy, i la dona, Donya, tot i que ella duia un ventre prominent que indicava la proximitat d'un naixement. D'una vida. Aquella que tant diu defensar la jerarquia catòlica que organitza manifestacions contra les clíniques avortistes, que crida contra la píndola anticonceptiva i el preservatiu. I això que la vida de Fathy no era ni un projecte ni un minúscul esbós: era ja contundent, enèrgica: un bebè que pesava dos quilos, que fora de la panxa hauria sobreviscut com un nadó normal i que, encara calentet dins el cos de la mare, provocava bonys al ventre que feien la delícia dels esperançats pares.
Ells necessitaven tant Fathy com el petit a ells. La Donya havia patit tres avortaments. Ara estava segura que en menys d'un mes, finalment, abraçaria el petit Fathy i ell li respondria mirant-la amb els ulls insegurs dels nadons. Però ningú la va ajudar quan ho necessitava. Casa Betània, amb 18 habitacions i 53 llits, no en va cedir cap per a Donya: la va fer fora l'endemà mateix que l'Ajuntament deixés de pagar-ne l'estada. I ni el Bisbat ni l'Ajuntament van saber trobar un llit en una escola, en una residència, al Bisbat mateix, per a l'embarassada de 8 mesos amb una tràgica història d'avortaments indesitjats a l'esquena.

El pare vol justícia... però ningú li pot tornar el nen

El petit moria dos dies després que el marit hagués trobat, finalment, feina com a pizzaiuolo, cuiner de pizzes. Però per cobrar calia passar el mes. Per això va demanar ajut de nou a l'Ajuntament, al Bisbat, a Càritas. Res, no hi havia lloc per a ells.
Cada 25 de desembre, els responsables del Bisbat de Grosseto recordaran amb escàndol com ningú va voler allotjar Maria de Natzaret quan era a punt d'infantar Jesús. Tindran paraules per com ells van deixar sola Donya i Fathy?
Els metges diuen que el nen hauria viscut si la mare hagués pogut descansar normalment. Com es justifiquen els Serveis Socials? Argumentant que ja no tenen diners, que havien gastat 60.000 euros per a les sis famílies desallotjades. I la responsable de la catòlica Casa Betània? Sònia Palmieri li deia a un periodista de La Nazione l'1 de juny, el dia que va fer fora sis famílies, entre elles Fathy i Donya: "ja no és el nostre problema. L'administració ens havia demanat un favor i nosaltres els l'hem fet".
Ara, Sònia Palmieri ja no respon al telèfon.
-No tornarà fins la pròxima setmana, m'explica una veu femenina de Casa Betània.
-Bé, voldria saber la seva versió sobre els fets d'aquesta família, explico. Les circumstàncies del desallotjament, qui el va autoritzar, etc.
-Millor truqui als Serveis socials, van ser ells qui ens els van enviar, argumenta la veu.
-Ah, llavors, és només cosa seva el fet que vostès els fessin abandonar l'habitació?
-No ho sé, la veritat, no en tinc ni la més mínima idea.
És aquesta l'Església defensora de la vida, de l'acolliment als necessitats, de l'amor? Els qui tenien cap possibilitat d'ajudar Donya, que no llegeixen mai l'Evangeli, quan Jesús diu que tot el que fem als més petits, als més desvalguts, li ho fem a Ell? Que allò decisiu és vestir els pobres, visitar malalts, preocupar-se pel proïsme? Quan ensenya que això és l'únic, de debò l'únic que importa a Déu, l'únic que és Amor?
Ara papà Fathy diu que tothom els vol ajudar. Però ja és massa tard. "Vull justícia", diu. La Donya, en canvi, no té forces per parlar...

Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).

L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.

S'estima allò que es coneix

S'estima allò que es coneix.

Es coneix allò que es cultiva.

Cultivar duu esforç.

Es pot esmerçar en sembrar flors... o pedres.

Els catalans, sense premi Nobel per no ferir els castellans

Llegeixo, amb retard, un article il·luminador de l'escriptor Joan-Lluís Lluís a l'Avui/El Punt i quedo amb els ulls com a taronges. Acabo de saber que la llengua catalana encara no té Nobel... perquè els suecs, al seu dia, no van voler indisposar-se amb els castellans. Un cop més els catalans, en no tenir un Estat propi, van ser considerats gent de segona classe, per molt que tinguessin mèrits de primera. Una altra mostra clara de com una llengua necessita al darrere un estat que li doni estatus. Però una notícia com aquesta no la va publicar cap dels mitjans més potents a Catalunya. La major part dels periodistes d'aquest país pensa que aquestes coses són "cultureta", manies minoritàries... en canvi, escriuran àmpliament sobre el Nobel a Vargas Llosa.

Àngel Guimerà

Ens hem de situar als inicis del segle passat. Gràcies al llibre sobre les entranyes del Nobel escrit per un dels seus acadèmics, Kjell Espmarck, descobrirem que el dramaturg Àngel Guimerà "va ser un candidat recurrent al Nobel, discutit en les fases finals de votació, durant disset anys, del 1907 al 1923". Tanta insistència responia al fet que Guimerà era considerat per l'Acadèmia sueca com «un dels escriptors més eminents» del seu temps, gràcies a la seva «imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis». Per què no li van donar el Nobel? Perquè primer calia premiar un escriptor en castellà per «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». L'únic escriptor en castellà que havia guanyat el Nobel era José Echegaray el 1904, però havia hagut de compartir el premi. Com explica Lluís, "el primer espanyol a ser guardonat en solitari va ser Jacinto Benavente, el 1922, però, l'any següent, els acadèmics van badar i, l'any posterior, Guimerà havia mort".
Sembla que els suecs, dècades després, també van deliberar donar-li el premi al poeta Salvador Espriu, però els arxius de l'Acadèmia són secrets fins que no han passat 50 anys i no ho podem confirmar encara.
Ja ho sabíem tots, que el Nobel és un premi polític. Però, per si ens en calien més proves, repassem de la mà de Lluís les llengues més premiades, que reflecteixen un domini polític o cultural: l'anglès té 27 guardons; el francès, 14; l'alemany, 13; l'espanyol , 11; el suec -llengua amfitriona- 7; l'italià, 6; el rus, 5... Consolem-nos: els catalans tenim la companyia de llengües literàriament molt potents com el neerlandès, el persa o l'hindi, que tampoc han obtingut mai el premi. Però, amb l'insistència dels seus estats, un dia o l'altre l'aconseguiran. És evident que el català, en canvi, no comptarà mai amb l'impuls de l'estat espanyol.

Seguir els instints, seguir el cor

Cal seguir els instints, sempre. Dit altrament: fer el que et digui el cor. Ja està bé de mandangues racionals, que solen amagar, en el fons, indiferència cap a la vida. No tant per estupidesa com per voler evitar el sofriment; des de petits entrenem la ment a no entretenir-nos en coses que ens poden fer mal.

Avui he après la lliçó: una amiga generosa, en saber de la meva necessitat de descans, ens deixa per uns dies una casa prop de la bella Capalbio, amb vistes esplèndides a camps d'oliveres i un de blat amb les garbes ja recollides -estètics manyocs daurats-. Idíl·lic. Només un so entela la pau: el d'una ovella, cridaner i insistent. Beh, beh, se sent a l'alba. Beh, beh, a l'hora d'esmorzar. Beh, beh; interromp la lectura del diari. "Empipadora, incansable, aquesta ovella", protesto, i a l'instant em meravello que una bucòlica bèstia em pertorbi l'ànim, em creï aquest rau-rau interior. "Serà possible que al camp hi hagi sons que es fan insuportables, com a ciutat?". Em paro a escoltar. És llavors que la sospita inicial que havia romàs ignorada per la meva ment aprofita per fer-se sentir: és una ovella en dificultats. Alguna cosa li passa.

Una ovella semblant, amb la cria

Intento, però, una altra explicació, encara."És estrany, només se'n sent una, d'ovella, quan normalment, van totes juntes. Serà que el pastor se les ha endut a pasturar i se n'ha deixat una?" Dins meu, però, temo que hagi caigut en algun lloc i s'hagi fet mal. Ara bé, per a aquestes situacions no hi ha el pastor? "Bé, quan marxem amb el cotxe, si veiem alguna cosa rara, ja avisarem la gent del poble", pacto amb mi mateixa.

Surto un instant a fora. "Beh, beh", crida fort ella. M'espolso la mandra, les prescripcions mèdiques de repòs físic i totes les cabòries enganyosament tranquil·litzadores. "Vaig a explorar a veure què passa", dic. "T'acompanyo", respon el marit.

No hem fet ni vint passes per la carretera que ja la veiem. És una ovella d'aquelles que als de ciutat ens semblen d'anunci: amb el cap blanc i el morro rosadet, una mirada dòcil. Ens hi apropem. Té el cap fora del tancat, de cara a la carretera, i ens mira. No sembla ferida, però... "Està atrapada, se li ha quedat el cap fora del filat i ara no pot enretirar-se i sortir-ne", se m'acut. Ella ens mira amb aquella carona i fa encara "beh, beh...".

"Vinga, puja al marge i ajuda-la", animo el company. "I com ho faig? És molt empinat i ple d'esbarzers", analitza ell, carregat de sentit comú: es pot trencar tranquil·lament una cama i, com a mínim, sortir-ne ple d'esgarrinxades. Però jo ja no escolto la raó, he alliberat el cor i l'obeeixo. "Vinga, saps que ara en el meu estat no puc, que si no, saltaria jo", insisteixo, explorant si em puc repenjar en algun arbre de la vorera. Ell es decideix. I en el moment de fer-ho, com diria Goethe, sembla que tot l'univers confabuli per ajudar-lo: amb un sol bot de Tarzan ja és dalt, sense prendre mal. L'ovella, espantada per tanta energia, tracta d'alliberar-se, inútilment. "Tranquil·la, petita, que et volem ajudar", li dic, com si parlés amb una criatura, i el so afectuós de la veu sembla calmar-la; em mira fixament. Ell em diu que caldrà trencar una part del filat, i estudia les eines que li calen, però de seguida li ve en ment un altre gest molt més senzill i eficaç; aixeca amb la mà un extrem del fil espinat, i la presonera el secunda amb un moviment decidit del bescoll. Ja està, ja és lliure; amb un bot enrere ja és al mig del camp. Queda encara uns moments indecisa. Ens mira un instant abans de córrer feliç cap a les companyes.

També nosaltres tornem, contents, a casa: quin canvi, ara sí que se senten els ocells, els picarols suaus de les altres ovelles del ramat... cert, també els camions dels homes corrent per la carretera general, però queda prou al lluny. El gessamí estrellat a la porxada fa més olor, l'herba ens sembla més fresca. Ha estat seguir l'instint, i la Naturalesa, agraïda, ens ha regalat una pau generosa. Tantes vegades ens xiuxiueja el que cal fer: només cal parar-se a escoltar-la.