Un pensament atribuït a Santa Teresa

"Que hoy more la paz en tí. Que sepas y confíes en que estás exactamente
en el lugar en que debes estar. Que no puedas olvidar las posibilidades
infinitas que surgen a través de la fe en ti misma y en otros. Que puedas
utilizar los dones que has recibido, y puedas pasarle a otros el amor que
has recibido. Que puedas estar contenta por la persona que eres, tal como
eres, ahora mismo. Permite que este conocimiento penetre hasta tus
huesos, y permítele a tu alma la libertad de cantar, bailar, alabar y
amar. Todo ello está ahí para cada una y todas nosotras."

Un temps per viure, un temps per morir

L'Eluana podria ser jo, o tu. Una estimada germana bessona, un ésser molt proper.
La mort l'ha fet pròxima. Per fi ha trobat la pau. I el seu ésser ara arriba a tot arreu. Mentre vivia, mentre era forçada monstruosament a mantenir en vida el seu cos, ella no hi era. Ara sí que hi és. Ara ella és aquí per recordar-nos que la vida és un instant, que res val la pena més que la voluntat.
No tinc passat, l'he deixat enrera. Ara només hi ha present i futur. I aquesta unió amb aquesta nova amiga espiritual, que viu perquè ha mort. Perquè hi ha un temps per a viure, i un temps per a morir. I el seu dia per morir va ser fa 17 anys. Tot aquest temps, ha patit una violació permanent de la seva natura. Per fi suggeria avui Il Corriere l'horror de la situació, les llagues, l'absurd. La màquina que impedeix la dignitat de la persona.
No sé quanta gent haurà estat amb algú en el moment de morir. De cop, un sap que és l'hora i ja no la vol allargar més. Sap que ha de marxar. I des d'aquell moment, el què tarda el cos a seguir la voluntat és només una agonia. Hi ha una nova situació que impel·leix la voluntat més enllà.
L'Eluana se n'ha anat ràpid. Li han donat l'oportunitat de ser ella, i no ha esperat gens. Per fi la carcassa del seu cos ja no és motiu de manipulació per a ningú, i és lliure d'ensenyar-nos a viure. Perquè ella ara viu, més fins i tot que quan vivia aquesta vida atrafegada, distreta, sense present.

Excel·lir sense ambicionar

"Llull havia de ser un personatge amb una vida excepcional. Una d’aquelles persones que van evolucionant i els passen coses a la vida que els fan únics i irrepetibles, sense haver-ho premeditat. Si un mateix es proposa ser excepcional, mai ho serà, només viurà la vida d'un personatge de cartró que ell mateix s'ha inventat. Hi ha persones que, sense proposar-s'ho tenen vides irrepetibles, i Llull havia de ser una d’aquestes persones". Josep Batalla, traductor i impulsor d'Obrador Edèndum
http://onsonelssabonetsdepropaganda.blogspot.com/2007/11/josep-batalla.html

Déu existeix perquè és bo?

Una amiga em va dir un dia que, després de la terrible desgràcia de perdre un fill, no podia creure en Déu. I volia saber perquè jo (crec que) crec.
Em semblava agosarat respondre a una persona que ha patit tant el mal en aquest món. Però ella em preguntava sincerament. Vaig aventurar que potser la desgràcia no és eterna, i un dia tu retrobaràs al Cel el teu ésser estimat. El mal, doncs, no és tal mal. Només ho crèiem, però no era veritat.
El mal, però, continua turmentant la fràgil humanitat, alguns dies és ben a prop meu, i entenc que una resposta així sembla de conte de fades. Hi ha d'haver encara més respostes.
Llegia avui una disputa entre Sant Tomàs d'Aquí i Averroes sobre si el món va ser creat per Déu a partir del no-res, o bé el món és etern, sense començament ni final.
Què en penso jo? Em dic. Aquesta és una qüestió tan difícil que sempre l'havia deixat per impossible. Va, pensa-hi. Imagino una mena d'univers obscur... un cel negre sense estrelles...què difícil és pensar en el no-res!
I Déu? Qui l'ha creat, a ell? L'eterna pregunta.
Llavors... òndia, quina meravella, no? Perquè mentre m'esforço a pensar en l'obscuritat, constato no obstant la verdor del meu petit i anàrquic ficus benjamí, que llença les branques en totes direccions sense harmonia ni direcció, esbojarrat, personalíssim, i em dic que quina meravella tot plegat. Que jo ara sigui aquí, morta de son, en aquest sofà. I tot existeixi al meu voltant.
És una meravella sentida altres vegades, però avui era quasi com la primera vegada. Quina meravella, un Déu així. Un Déu que s'ha posat a fabricar planetes, persones, plantes. I si no hi hagués Déu, és tal la meravella del món, que si no l'hagués fet Déu, seria igual, seria el mateix. El món existeix, i això ja de per si ja és diví.
Es més. Tot el què existeix, és tal meravella, que neix un fill i ens n'enamorem. És un miracle tan gran, que admetem que potser Déu existeix.
Però mor el fill, i Déu deixa d'existir.
Perquè?
Déu només desapareix per les coses dolentes del món?
I les bones? Qui les ha fet?
Qui ha creat la meravella de l'altre fill de la meva estimada amiga?

Séneca IV. Triar el camí

"Todos los hombres, hermano Galión, quieren vivir felices, pero al ir a descubrir lo que hace feliz la vida, van a tientas, y no es fácil conseguir la felicidad en la vida, ya que se aleja uno tanto más de ella cuanto más afanosamente se la busque, si ha errado el camino.
Hay que determinar, pues, primero lo que apetecemos; luego se ha de considerar por dónde podemos avanzar hacia ello más rápidamente.
Mientras erremos de acá para allá sin seguir a otro guía que los rumores y los clamores discordantes que nos llaman hacia distintos lugares, se consumirá entre errores nuestra corta vida, aunque trabajemos día y noche para mejorar nuestro espíritu. Hay que decidir, pues, a dónde nos dirijamos y por dónde, no sin ayuda de algún hombre experto que haya explorado el camino por donde avanzamos.
Nada importa, pues, más que no seguir, como ovejas, el rebaño de los que nos preceden, yendo así, no a donde hay que ir, sino a donde se va.
Perecemos por el ejemplo de los demás; nos salvaremos si nos separamos de la masa. Busquemos lo que es mejor, no lo que es más común, o frecuente". Cartas a Lucilio.

Séneca III. Tu

La filosofía no desdeña ni prefiere a nadie; su antorcha brilla para todo el mundo. Sócrates no era patricio; Cleantes alquilaba sus brazos para regar un jardín; Platón debió su nobleza a la filosofía. ¿Por qué no has de igualar a esos grandes hombres? Ellos serán tus antepasados, si eres digno de ellos; y lo serás, con la convicción de que nadie es más noble que tu. Todos tenemos los mismos grados de nobleza, porque el origen de todos y de cada uno se pierde en la noche de los tiempos. "No hay rey, dijo Platón, que no descienda de esclavos, ni esclavo que no descienda de reyes". Una larga serie de revoluciones ha mezclado y confundido las generaciones. Cartas a Lucilio.

Séneca II. Ahora

Nos decimos con frecuencia: en cuanto acabe esto, me entregaré por completo a la filosofía; tan pronto como arregle tal asunto fastidioso, me dedicaré al estudio. Para filosofar no hay que esperar la ocasión para estar desocupado; hay que dejar todas las ocupaciones para consagrarnos a la gran ocupación que agotará todo nuestro tiempo y mucho más, aunque nuestra vida se extendiera hasta los más remotos límites de la existencia humana. Cartas a Lucilio

Séneca I. Tu vida

¿Por qué no, mejor, aprovechas tu breve vida y la ofreces llena de placidez a ti y a los demás? ¿Por qué no, mejor, te vuelves amable para todos mientras vivas, añorable cuando mueras? ¿Por qué deseas echar abajo al que trata contigo desde demasiada altura? (...) Contente un poco: he aquí que viene la muerte para haceros iguales. Sobre la ira

Abandono en la multitud

Me preguntaba un buen amigo si no creía yo que Madrid era la ciudad más acogedora del mundo. Aquella en la que la gente te abre los brazos sin preguntar de dónde vienes, sólo adónde vas. Quedó decepcionado y taciturno al confesarle yo que no veía en la ciudad más calor que en cualquier otra. Que todo ello es un mito, un inventarse un algo, un querer ser más. Que también en esta ciudad bulliciosa, divertida, orgullosa, miles de personas se sienten en soledad.

No es un reproche. Expresaba hoy en Facebook mi sorpresa al comprobar que casi nadie se para nunca a socorrer alguien en dificultades. Y siguió una alud de almas corroborantes de todas partes del mundo: de Madrid, pero también de Barcelona, de Bruselas.

Hoy era yo aquella a quien todos evitan. Renqueante alcanzaba una mesa en una cafetería de hospital, se desplomaba la cabeza, titiritaba el cuerpo. El dolor absorbía la sangre del rostro, dejándolo blanco, muermo. Sólo los ojos buscaban entre la multitud una mirada comprensiva, una mano acariciante, un brazo donde sostenerse. Las otras miradas parecían no ver. Y las que veían, huían, presurosas.

No, no me he sentido sola. Tenía el consuelo de un marido atrapado en la tormenta de nieve en su intento por venir a verme y, mientras, la seguridad de un Dios que cuida de mi, porque yo le dejo un huequecito en el alma. Y hasta al fin, una camarera que tras gritarme, se acercaba arrepentida a transmitirme la energía de su mano sobre mi mano, y que alejaba con este simple gesto todo peso en el pecho. Pero me sentía apenada por todas esas otras personas tiradas en la calle, por esos niños solos, por esa mujer que moría en una sala de hospital en Estados Unidos entre graves convulsiones, ignorada por médicos, pacientes, enfermeras, por la humanidad entera.

La gente tiene miedo. Un miedo atávico a contagiarse de la desgracia ajena. Terror a mirar cara a cara el desconsuelo, el vacío, el dolor. Sin darse cuenta que un día serán ellos los que caerán un día en una calle mojada, quienes esperaran inútilmente que aparezca un rostro en la puerta desde su cama de hospital. Sin nadie que los acaricie. Sin nadie que les de la mano, simplemente para estar, para compartir.

El mundo está solo, porque lo dejamos solo.

Plou a Madrid

Només Raimon acalla la suau remor de l'aigua que cau, apelfada, sobre l'asfalt de Madrid. Però quan Espriu canta l'amor a la terra, obro les finestres i sento el miracle de la pluja. Malgrat el sòl urbà brut i negre que acull els meus ulls, l'olor de l'aigua que rellisca pels carrers fa de bo aspirar. I els geranis refugiats dins de casa, eixerits, fan companyia i em regalen la vivor dels colors d'àmbar i verd jove. Perquè avui, la casa és plena d'absència. Se n'ha anat al seu país d'Itàlia. També jo hauré d'esperar 120 hores. Viure és això. Sentir les coses. Estimar.

Catalans a Madrid I

El ministre d'Interior alemany, Otto Schilly, un dia va comentar que el català era com el sorbisch, una llengua que parlen unes 30.000 persones, els mateixos que, posem per cas, l'encantadora i altiva vila de Ciutadella de Menorca. Ho recordava avui l'expresident -el President- Jordi Pujol en un esmorzar al Ritz organitzat pel Foro Nueva Sociedad.
Reia Pujol irònicament -d'aquella manera que té, guinyant els ulls plorosos i estrafent els llavis- en explicar com li havia fet notar a Schilly que era un ignorant. Es va limitar a dir-li: "miri, li enviaré un llibre. No serà un diccionari català-alemany d'avui dia, ni tan sols l'editat el 1502 a la ciutat de Perpignà, llavors políticament catalana. Li faré arribar un diccionari publicat per una empresa privada -patriota, això sí-: el català-sànscrit. Escolti, veurà que no parlem de la mateixa llengua que el sorbisch. Però vostè és formidable, eh?". I això en Pujol li podia dir a en Schilly perquè, com proclama ell mateix: "sóc un bon amic d'Alemanya". El president va estudiar a la Deutsche Schule de Barcelona i segueix amb atenció l'actualitat del país més gran d'Europa.
En Pujol avui no tenia pèls a la llengua. Vivaç, incisidor, mostrava tenir encara molts cartutxos i capacitat rejovenida per encertar a la diana. No dubtava a donar-li un mastegot a en Duran -que arribava tard a l'esmorzar- pels seus flirteigs amb el Partit Socialista de Catalunya. Rebufava en sentir parlar de l'Economist i el documentat article que l'havia comparat a ell amb un cacic i al català com una obsessió malsana d'algunes ments retortolligades. "Catalunya és difícil d'entendre fins i tot des de Madrid, imagini's per a algú de fora". Cal, diu, dosificar orgull i modèstia, com va mirar de fer ell amb en Schilly. I encara: "Tot el què no és conformisme a Catalunya, es tendeix a presentar com a radical. N'Artur Mas és presentat com un radical pel fet de no acceptar la política d'incompliments, enganys i foment de l'hostilitat, fins i tot cert menyspreu, contra Catalunya per part del Govern, alguns mitjans, i un PP i el PSOE que tampoc no n'estan exempts". En Pujol té ara mateix 78 anys, dos dels quals se'ls va passar a les presons franquistes després de ser torturat. D'això li va quedar, diu, una certa sequedat en el tracte que s'ha fet famosa entre els periodistes. És ell qui diu que no havia vist mai a Espanya un clima anticatalà d'aquesta intensitat.

Impressing, look at that!

Impressing. They look like a sit-com family. But they're true! The Obama's are simply fascinating. Many things are going to change from now on, on politics worldwide. They're inspiring. How can they be soooo good, have this sense of responsability and also that sense of humour, and transmit all that positive energy? The future president of USA and his wife seem to really love each other and the world they live in...


Watch CBS Videos Online

Inici de Càntic en el Temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
SALVADOR ESPRIU

Ja sabem com ser feliços, només cal actuar

La Vanguardia avui ve carregada de consells: "busca intereses vitales que te motiven, sé disciplinado, sigue alguna técnica de sosiego como el yoga o la meditación, aliméntate sanamente, haz ejercicio, estate en contacto con la naturaleza, evita estresarte, aprender a ir controlando los pensamientos nocivos, cultiva emociones sanas... vive"-Ramiro Calle

"La decisión más importante de tu vida la tomas sin darte cuenta: cada uno de nosotros decide ser víctima o protagonista de su propia existencia. Ejemplo: "no he llegado tarde por culpa del tráfico, sino porque me dormí, pude haberme levantado media hora antes y así lo haré en adelante. Si usted se siente inocente, se priva de la posibilidad de rectificar. El precio de la inocencia es la impotencia. Busco la eficiencia, no culpables. Se trata de mejorar. Usted puede elegir ser más eficaz. Si algo no funciona, usted reconoce la disfunción, asume que puede corregirla y la corrige. La clave no está en la receta, sino en aplicarla". Fred Kofman.

El catalán retrocede en la universidad

Algunos extractos de ABC del 2 de octubre de 2008

El castellano gana peso en la Universidad Pompeu Fabra pese a las trabas lingüísticas ESTHER ARMORA | BARCELONA

Lo demuestran las estadísticas sobre usos lingüísticos de la Universidad Pompeu Fabra (UPF), uno de los centros más beligerantes con las exigencias de la Generalitat en esta materia.

Desde el curso 1990-91 el porcentaje de clases que se imparten en catalán ha descendido progresivamente en esta universidad catalana -especialmente desde el curso 2002-2003-. El castellano y el inglés han ido ganado peso en las aulas. En el curso 1990-1991, el 80,05% de las clases se impartían en catalán -llegó a situarse en el 84,75% en el curso 1991-1992-, mientras que el año pasado se rebajó hasta el 61,68%. Mientras, el castellano ha ido conquistando nuevas parcelas y ha pasado de representar el 19,95% del total de clases que se impartían en el curso 1990-91 al 32,67% del pasado curso. También hay un aumento de las clases en inglés.

«Promocionaremos el catalán pero también otras lenguas como el castellano o el inglés porque somos una universidad multilingüe», indicaron portavoces de la UPF. La Universidad Pompeu Fabra ha sido la que se ha opuesto de forma más contundente a los designios del Gobierno de la Generalitat de exigir el nivel C de esta lengua a todos los profesores extranjeros o de otras comunidades que opten a un contrato fijo en los centros catalanes. «Ni lo hemos pedido hasta ahora ni lo pediremos», indicaron fuentes de esta universidad, que relacionaron ese aumento de la presencia del castellano con la llegada de profesorado de otras comunidades y con el crecimiento de este centro y sus nuevas necesidades lingüísticas. «Si reclamáramos el nivel C de entrada podríamos frenar la llegada de buen profesorado de fuera», precisaron fuentes de la Pompeu Fabra.

A moment for ever

El Temps, o la raó per a ser optimistes

Mentre existeixi El Temps, hi haurà motius per a ser optimistes.
L'ésser humà i, en concret, el que s'expressa en català, és encara capaç de buscar el millor d'ell mateix. Capaç de tirar endavant un projecte informatiu d'aquesta qualitat durant anys tot i que només l'hagin apreciat quatre gats.
Sóc de les què guarda els exemplars fins a tenir temps de llegir-los: fent un cafè, a l'autobús, a l'AVE. Són una font inesgotable de tresors. Avui n'he redescobert uns quants. Un Lluís Bonada que ens acosta sense complexos i amb sentit crític al millor de la cultura catalana; un periodista inabastable pel doll inesgotable i sorprenent de coneixements. El plaer de riure i, alhora, plorar íntimament amb la ironia punyent de Sebastià Alzamora. La capacitat de Joan F.Mira de recrear paisatges i de descriure pobles -als Països Catalans, però també i sobretot, els d'Itàlia- que esdevenen mítics. I el descobriment de tantes realitats properes i llunyanes gràcies a l'anàlisi dels excel·lents professionals de la casa.
El Temps és, a més, l'única revista d'informació catalana que ens acosta a l'actualitat de tots els pobles que compartim la mateixa llengua, i que fa absurds tots els intents d'oblidar lligams històrics i de trossejar una cultura. I tot i l'escassedat de mitjans, ho fa amb una qualitat, rigor i atreviment que haurien de poder atreure a aquells catalans acostumats a menystenir allò vist com "de casa". Si s'espolséssin els prejudicis de sobre. Si volguéssin posar-hi a sobre la mirada clara.
Gràcies, Eliseu Climent, per crear El Temps. Gràcies Àlex, i tots els redactors i col·laboradors que el feu possible.