divendres, 17 de juny del 2011

El bebé mor perquè el Bisbat que diu defensar la vida abandona sa mare

S'hauria dit Fathy i hauria estat la llum que hagués apartat les tenebres de la vida dels seus pares. Però Fathy és mort, abans i tot de néixer. Mort perquè ningú va voler auxiliar la seva mare, una egípcia de 23 anys que el portava al ventre des de feia vuit mesos. Setze dies abans, la família havia estat expulsada d'una residència propietat del Bisbat de la rica província de Grosseto, a la Toscana, perquè havia caducat l'ajut dels Serveis socials municipals. Des de llavors vivien en un cotxe; ella no podia descansar i al final, se li va esquinçar la placenta. Una nit es va despertar amb forts dolors i el marit la va conduir veloçment a l'hospital, però tot i la cesària d'urgència no hi va haver res a fer. Havien perdut el quart fill.
La residència catòlica Casa Betània, un bonic alberg amb televisió i telèfon a totes les habitacions, l'1 de juny va fer fora el pare, Fathy, i la dona, Donya, tot i que ella duia un ventre prominent que indicava la proximitat d'un naixement. D'una vida. Aquella que tant diu defensar la jerarquia catòlica que organitza manifestacions contra les clíniques avortistes, que crida contra la píndola anticonceptiva i el preservatiu. I això que la vida de Fathy no era ni un projecte ni un minúscul esbós: era ja contundent, enèrgica: un bebè que pesava dos quilos, que fora de la panxa hauria sobreviscut com un nadó normal i que, encara calentet dins el cos de la mare, provocava bonys al ventre que feien la delícia dels esperançats pares.
Ells necessitaven tant Fathy com el petit a ells. La Donya havia patit tres avortaments. Ara estava segura que en menys d'un mes, finalment, abraçaria el petit Fathy i ell li respondria mirant-la amb els ulls insegurs dels nadons. Però ningú la va ajudar quan ho necessitava. Casa Betània, amb 18 habitacions i 53 llits, no en va cedir cap per a Donya: la va fer fora l'endemà mateix que l'Ajuntament deixés de pagar-ne l'estada. I ni el Bisbat ni l'Ajuntament van saber trobar un llit en una escola, en una residència, al Bisbat mateix, per a l'embarassada de 8 mesos amb una tràgica història d'avortaments indesitjats a l'esquena.
El pare vol justícia... però ningú li pot tornar el nen
El petit moria dos dies després que el marit hagués trobat, finalment, feina com a pizzaiuolo, cuiner de pizzes. Però per cobrar calia passar el mes. Per això va demanar ajut de nou a l'Ajuntament, al Bisbat, a Càritas. Res, no hi havia lloc per a ells.
Cada 25 de desembre, els responsables del Bisbat de Grosseto recordaran amb escàndol com ningú va voler allotjar Maria de Natzaret quan era a punt d'infantar Jesús. Tindran paraules per com ells van deixar sola Donya i Fathy?
Els metges diuen que el nen hauria viscut si la mare hagués pogut descansar normalment. Com es justifiquen els Serveis Socials? Argumentant que ja no tenen diners, que havien gastat 60.000 euros per a les sis famílies desallotjades. I la responsable de la catòlica Casa Betània? Sònia Palmieri li deia a un periodista de La Nazione l'1 de juny, el dia que va fer fora sis famílies, entre elles Fathy i Donya: "ja no és el nostre problema. L'administració ens havia demanat un favor i nosaltres els l'hem fet".
Ara, Sònia Palmieri ja no respon al telèfon.
-No tornarà fins la pròxima setmana, m'explica una veu femenina de Casa Betània.
-Bé, voldria saber la seva versió sobre els fets d'aquesta família, explico. Les circumstàncies del desallotjament, qui el va autoritzar, etc.
-Millor truqui als Serveis socials, van ser ells qui ens els van enviar, argumenta la veu.
-Ah, llavors, és només cosa seva el fet que vostès els fessin abandonar l'habitació?
-No ho sé, la veritat, no en tinc ni la més mínima idea.
És aquesta l'Església defensora de la vida, de l'acolliment als necessitats, de l'amor? Els qui tenien cap possibilitat d'ajudar Donya, que no llegeixen mai l'Evangeli, quan Jesús diu que tot el que fem als més petits, als més desvalguts, li ho fem a Ell? Que allò decisiu és vestir els pobres, visitar malalts, preocupar-se pel proïsme? Quan ensenya que això és l'únic, de debò l'únic que importa a Déu, l'únic que és Amor?
Ara papà Fathy diu que tothom els vol ajudar. Però ja és massa tard. "Vull justícia", diu. La Donya, en canvi, no té forces per parlar...

dijous, 16 de juny del 2011

Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).
L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.

S'estima allò que es coneix


S'estima allò que es coneix.
Es coneix allò que es cultiva.
Cultivar duu esforç.
Es pot esmerçar en sembrar flors... o pedres.

dijous, 9 de juny del 2011

Els catalans, sense premi Nobel per no ferir els castellans

Llegeixo, amb retard, un article il·luminador de l'escriptor Joan-Lluís Lluís a l'Avui/El Punt i quedo amb els ulls com a taronges. Acabo de saber que la llengua catalana encara no té Nobel... perquè els suecs, al seu dia, no van voler indisposar-se amb els castellans. Un cop més els catalans, en no tenir un Estat propi, van ser considerats gent de segona classe, per molt que tinguessin mèrits de primera. Una altra mostra clara de com una llengua necessita al darrere un estat que li doni estatus. Però una notícia com aquesta no la va publicar cap dels mitjans més potents a Catalunya. La major part dels periodistes d'aquest país pensa que aquestes coses són "cultureta", manies minoritàries... en canvi, escriuran àmpliament sobre el Nobel a Vargas Llosa.
Àngel Guimerà
Ens hem de situar als inicis del segle passat. Gràcies al llibre sobre les entranyes del Nobel escrit per un dels seus acadèmics, Kjell Espmarck, descobrirem que el dramaturg Àngel Guimerà "va ser un candidat recurrent al Nobel, discutit en les fases finals de votació, durant disset anys, del 1907 al 1923". Tanta insistència responia al fet que Guimerà era considerat per l'Acadèmia sueca com «un dels escriptors més eminents» del seu temps, gràcies a la seva «imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis». Per què no li van donar el Nobel? Perquè primer calia premiar un escriptor en castellà per «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». L'únic escriptor en castellà que havia guanyat el Nobel era José Echegaray el 1904, però havia hagut de compartir el premi. Com explica Lluís, "el primer espanyol a ser guardonat en solitari va ser Jacinto Benavente, el 1922, però, l'any següent, els acadèmics van badar i, l'any posterior, Guimerà havia mort".
Sembla que els suecs, dècades després, també van deliberar donar-li el premi al poeta Salvador Espriu, però els arxius de l'Acadèmia són secrets fins que no han passat 50 anys i no ho podem confirmar encara.
Ja ho sabíem tots, que el Nobel és un premi polític. Però, per si ens en calien més proves, repassem de la mà de Lluís les llengues més premiades, que reflecteixen un domini polític o cultural: l'anglès té 27 guardons; el francès, 14; l'alemany, 13; l'espanyol , 11; el suec -llengua amfitriona- 7; l'italià, 6; el rus, 5... Consolem-nos: els catalans tenim la companyia de llengües literàriament molt potents com el neerlandès, el persa o l'hindi, que tampoc han obtingut mai el premi. Però, amb l'insistència dels seus estats, un dia o l'altre l'aconseguiran. És evident que el català, en canvi, no comptarà mai amb l'impuls de l'estat espanyol.

dimarts, 7 de juny del 2011

Seguir els instints, seguir el cor

Cal seguir els instints, sempre. Dit altrament: fer el que et digui el cor. Ja està bé de mandangues racionals, que solen amagar, en el fons, indiferència cap a la vida. No tant per estupidesa com per voler evitar el sofriment; des de petits entrenem la ment a no entretenir-nos en coses que ens poden fer mal.
Avui he après la lliçó: una amiga generosa, en saber de la meva necessitat de descans, ens deixa per uns dies una casa prop de la bella Capalbio, amb vistes esplèndides a camps d'oliveres i un de blat amb les garbes ja recollides -estètics manyocs daurats-. Idíl·lic. Només un so entela la pau: el d'una ovella, cridaner i insistent. Beh, beh, se sent a l'alba. Beh, beh, a l'hora d'esmorzar. Beh, beh; interromp la lectura del diari. "Empipadora, incansable, aquesta ovella", protesto, i a l'instant em meravello que una bucòlica bèstia em pertorbi l'ànim, em creï aquest rau-rau interior. "Serà possible que al camp hi hagi sons que es fan insuportables, com a ciutat?". Em paro a escoltar. És llavors que la sospita inicial que havia romàs ignorada per la meva ment aprofita per fer-se sentir: és una ovella en dificultats. Alguna cosa li passa.
Una ovella semblant, amb la cria
Intento, però, una altra explicació, encara."És estrany, només se'n sent una, d'ovella, quan normalment, van totes juntes. Serà que el pastor se les ha endut a pasturar i se n'ha deixat una?" Dins meu, però, temo que hagi caigut en algun lloc i s'hagi fet mal. Ara bé, per a aquestes situacions no hi ha el pastor? "Bé, quan marxem amb el cotxe, si veiem alguna cosa rara, ja avisarem la gent del poble", pacto amb mi mateixa.
Surto un instant a fora. "Beh, beh", crida fort ella. M'espolso la mandra, les prescripcions mèdiques de repòs físic i totes les cabòries enganyosament tranquil·litzadores. "Vaig a explorar a veure què passa", dic. "T'acompanyo", respon el marit.
No hem fet ni vint passes per la carretera que ja la veiem. És una ovella d'aquelles que als de ciutat ens semblen d'anunci: amb el cap blanc i el morro rosadet, una mirada dòcil. Ens hi apropem. Té el cap fora del tancat, de cara a la carretera, i ens mira. No sembla ferida, però... "Està atrapada, se li ha quedat el cap fora del filat i ara no pot enretirar-se i sortir-ne", se m'acut. Ella ens mira amb aquella carona i fa encara "beh, beh...".
"Vinga, puja al marge i ajuda-la", animo el company. "I com ho faig? És molt empinat i ple d'esbarzers", analitza ell, carregat de sentit comú: es pot trencar tranquil·lament una cama i, com a mínim, sortir-ne ple d'esgarrinxades. Però jo ja no escolto la raó, he alliberat el cor i l'obeeixo. "Vinga, saps que ara en el meu estat no puc, que si no, saltaria jo", insisteixo, explorant si em puc repenjar en algun arbre de la vorera. Ell es decideix. I en el moment de fer-ho, com diria Goethe, sembla que tot l'univers confabuli per ajudar-lo: amb un sol bot de Tarzan ja és dalt, sense prendre mal. L'ovella, espantada per tanta energia, tracta d'alliberar-se, inútilment. "Tranquil·la, petita, que et volem ajudar", li dic, com si parlés amb una criatura, i el so afectuós de la veu sembla calmar-la; em mira fixament. Ell em diu que caldrà trencar una part del filat, i estudia les eines que li calen, però de seguida li ve en ment un altre gest molt més senzill i eficaç; aixeca amb la mà un extrem del fil espinat, i la presonera el secunda amb un moviment decidit del bescoll. Ja està, ja és lliure; amb un bot enrere ja és al mig del camp. Queda encara uns moments indecisa. Ens mira un instant abans de córrer feliç cap a les companyes.
També nosaltres tornem, contents, a casa: quin canvi, ara sí que se senten els ocells, els picarols suaus de les altres ovelles del ramat... cert, també els camions dels homes corrent per la carretera general, però queda prou al lluny. El gessamí estrellat a la porxada fa més olor, l'herba ens sembla més fresca. Ha estat seguir l'instint, i la Naturalesa, agraïda, ens ha regalat una pau generosa. Tantes vegades ens xiuxiueja el que cal fer: només cal parar-se a escoltar-la.

dijous, 2 de juny del 2011

Dolç descobriment

Foto del Bloc d'en Marià; branquilló de salze
El vaig rescatar d'un garatge, polsegós i ennegrit per les partícules de quitrà. Treballava a la Generalitat i al despatx ens van avisar que hi havia una pila de llibres per llençar: qui en volgués, que n'arreplegués.
No vaig ser pas la primera en arribar, però a ningú més li havia fet el pes. I això que, de pes, en tenia: un llibrot de més d'un quilo, d'aquells que costa de sostenir amb la mà quan t'ajeus al sofà. Contenia la poesia completa de Josep Carner.
Suposo que a mi, inculta de poesia, Carner m'evocava el que pot suscitar en d'altres adolescents la lectura a escola d'algun poema cursilega dels Fruits Saborosos, poblat de nimfes i prunes d'or, quan fora de classe una busca emocions un pelet més fortes. Amb tot, a la facultat havia conegut la vàlua del Carner periodista; vaig regirar, admirada, desenes de microfilms que contenien un estil periodístic culte i incisiu que avui ja no existeix. Però allò definitiu que em va impulsar a recollir-lo va ser que em semblava un afront a la nostra cultura deixar un clàssic de la literatura catalana tirat per terra, prompte a ser reciclat en paper d'impremta per a qualsevol fax d'oficina.
No és el llibre qui va tenir sort, sinó jo. Cert, alguns mots em semblen tan incomprensibles ara com quan tenia 17 anys, però la culpa és de la nostra castigada història, no del poeta. De l'empobriment a ritme de tsunami de la nostra llengua. Quina íntima alegria, llavors, redescobrir i assaborir paraules inestimables com "dolençós" o "rufagada" en aquesta poesia que sí, és clàssica, però també emocionant, i de múltiples lectures.

FIDELITAT (del llibre Arbres, 1953)

Un salze vell aquesta riba empara
tot dolençós de l'aire que el despulla;
ja, malmenat pel vent, s'acaramulla
el trist fullam vora la soca mare.

Vindran els dies de delit encara;
bé li ho prediu en la més fina agulla
del seu brancatge, vora el cim, la fulla
que hi menyspreà la rufagada avara.

Car si llarga com mai la nit davalla,
la fulla, l'encongida romanalla,
fins quan, punyent, el gebre la trastoca,

parla d'una futura revifalla
amb veu poruga, a cada instant més poca:
i, tot finant, rejoveneix la soca.

dijous, 26 de maig del 2011

El pecat de l'escandalosa Mare de Déu de Venècia

Suposo que molts crítics i aficionats em retrauran que no hi entenc ni un borrall, d'art. Com que l'art no té amos, però, jo els podria retreure el mateix a ells. El cas és que trobo plàsticament i conceptualment impresentable la nova atracció de la mostra d'art més important del món, la Biennal de Venècia: una Mare de Déu amb cara de calavera que sosté el Fill mort. Una còpia barroera d'una de les escultures més belles que ha creat l'home, la Pietà de Michelangelo, exposada a Sant Pere del Vaticà -i, malauradament, torturada diàriament pels flaixos de milers de turistes que són incapaços de contemplar-la, simplement contemplar-la-. Naturalment, els diaris s'han llançat a sobre tan apetitosa "presa", satisfets de poder col·locar en titulars la paraula "escàndol" i d'entrevistar eclesiàstics esquinçant-se els vestits.
El diguem-ne "artista" de la nova Pietà, el flamenc Jan Fabre, ha assegurat, per si les mosques -un no pot estar mai segur davant un jurat que delibera en la catòlica Itàlia-, que no volia escandalitzar, sinó escenificar com la Mare adolorida voldria morir en lloc del fill. L'argument està agafat amb pinces, però acceptem-lo. Ara, l'escultura no val un rave: analitzem-ne només el braç caigut de Crist, i comparem-lo amb el de Michelangelo. Un abisme artístic els separa, oi? O els plecs del vestit de la Verge. Dels cossos, ja no en podem discutir, perquè l'artista modern ha vestit el seu Crist per no haver de competir amb els prodigiosos músculs esculpits per Michelangelo. Tampoc podem posar a competició el poètic rostre de la Mare sortit del martell de l'artista de la Toscana, perquè el belga l'ha substituït per un crani.
La Pietà de Michelangelo
I ves per on, l'operació "Pietà" calavèrica recorda el vídeo de Judes de Lady Gaga o a la Madonna que es crucifica als escenaris: una forma facilíssima de fer-se publicitat. Tan grapejada, que ja provoca nàusea. Em té admirada, això sí, que ficar-se amb símbols catòlics encara provoqui tant de rebombori, o que el Codi da Vinci de Dan Brown fos un best-seller: deu ser que l'Església catòlica té més appeal del que tant els seus defensors com els seus detractors poden imaginar. O que tots plegats, no tenim gens d'imaginació ni de sentit de l'humor. Els qui s'ofenen per una escultura horrorosa, o per un vídeo o escenografia absolutament mancats d'originalitat, no serien més intel·ligents si donessin, més aviat, senyal que tot plegat els fa pena?
I es podrien consolar pensant en altres provocacions artístiques que han portat igualment milers de persones al deliri estàtic: sense anar més lluny, la sensació de la penúltima Biennal veneciana va ser una construcció de làtex que imitava un cadàver que surava cap per avall en una piscina. Impactant, sí. Però... artístic?  Igual com els cavalls decapitats de Cattelan (o el seu monumental dit alçat dins una mà de guix, que ens convida a anar a fregir espàrrecs), les merdes fumejants, l'artista napolità que fa unes setmanes "posava en venda" sa mare en una pretesa subhasta... Posem-los al costat de la Pietà de Michelangelo, i en qüestió de segons capirem quin és l'autèntic pecat: la seva patètica banalitat. És l'atenció que prestem a aquestes mediocritats el que crida a escàndol.

dimecres, 25 de maig del 2011

Cura de seda

Unes paraules inexpertes d'algú que no en sap res, de poesia. Sí, d'agraïment. Dedicat a Maria i Jesús, que tant ens han cuidat a la petita vida i a mi en dies foscos. I a la mare i espòs terrenals, infatigables i balsàmics, que s'han desviscut per nosaltres. I a tots els qui ens han animat i ajudat, pare, germans i amics.





Una nit riallera, ve el Mal
a burxar en indefenses entranyes.
Irromp sense avís el seu buf mortal
omple el ventre de negres aranyes.

Colpeix la vida amb afany brutal
N'embesteix el tresor amb cruels banyes
El silenci sobtat del joc fetal
presagia el triomf de les tzizànies.

Mare, en tes mans la petita deixo:
impediràs el mossec de la fura!
Ja no hi pensaré més ni en tindré cura.

Que a mi em cal lluitar i no me'n queixo;
Jesús fa suau la prova més dura,
amb tel de seda el sagnat atura.

dilluns, 23 de maig del 2011

Endevina qui parla: un savi grec, un jueu o un cristià

A Occident tenim dos equips filosòfics en lluita permanent. Uns, creients en un Déu únic i bo, competeixen Bíblia en mà. Els altres brandeixen els escrits dels savis grecs i llatins de l'Antiguitat, anomenant-los herois del pensament auto-suficient. Els dos equips van discutir molt en redactar la Constitució europea i, al final, van dir que Europa és un arbre amb dos tipus d'arrels: les clàssiques, i les judeo-cristianes. Juntes, però no barrejades.
Són tan irreconciliables, les posicions? Què tal si féssim un joc: tapar-los els ulls i, com qui tasta un vi a cegues, els féssim endevinar si l'autor d'aquestes frases és un savi clàssic o un de judeo-cristià?
Qui és qui...? Provem primer de llegir les frases, en negreta, i després, els autors.
Tales, "pare" de la filosofia grega
  • "El més bell és l'univers, perquè és creació de déu". Tales de Milet, 585 a.C., "pare" de la filosofia grega. El mateix que diu la Bíblia sencera; per exemple, al Salm 8,4. "Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: "Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tenguis present?".
  • "El perdó és millor que la venjança". Resumeix la doctrina de Jesús, però la cita en aquest cas és Pítac de Mitilene, 600 a.C., un dels Set Savis de Grècia, en deixar lliure un enemic. També havia alliberat... l'assassí del seu fill! amb la frase: "El perdó és millor que el penediment". /  Més lluny encara que el "Perdona'ns les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem qui ens ofèn", de la pregària cristiana del Parenostre.
  • Pítac també va dir: "Practica la pietat, estima la moderació, sostén la veritat", i "No parlis malament d'un amic, ni tan sols d'un enemic". 
  • El Déu "humilia allò elevat, i eleva allò humil", va dir Quiló de Lacedemònia, 560a.C, un altre dels Set Savis (es referia a Zeus). En altres paraules, "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però qui s'humilia serà enaltit", com va dir Jesús, segons Lluc 14,11.
  • "Res en demesia" (Res en excés) era la màxima del savi Soló, pare de la democràcia atenenca, que va ser arcont el 594 a.C. Ja se sap, la riquesa acaba per ofegar. "Les preocupacions no deixen dormir el ric, i l'insomni li fa perdre les forces", com il·lustra el Siràcida 31,1, llibre bíblic del III-II a.C.
  • "Jove, viu la joventut amb alegria, sigues feliç mentre encara ets jove. Allunya del teu cor la tristesa, aparta del teu cos el sofriment, perquè la joventut i la flor de la vida passaran aviat ". Cohèlet (Eclesiastès) 10, 9-10, atribuït al Rei jueu Salomó. Podrien ser els versos successius al Carpe Diem del poeta romà Horaci, Oda 1,11: "Viu al dia, confia el menys possible en el futur". A l'Antic Testament -i al Nou- trobem altres himne a la vida del sever poble jueu: "Per als homes, el vi és vida, si es beu amb moderació. Quina vida més dura quan no hi ha vi! Al principi, Déu va crear el vi perquè fos l'alegria dels homes". Siràcida 31,27
  • "He tornat encara, amb tota l'ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l'estupidesa, follia". Cohèlet 7, 25. O bé "Estimar la Saviesa és estimar la vida; els qui de bon matí s'aixequen per cercar-la seran omplerts de goig". Siràcida. 4,12. No estaven sols Aristòtil o Sèneca en defensar l'amor màxim a la saviesa... que ells entenien com una comprensió dels fenòmens físics i una cerca de l'excel·lència en el capteniment moral.
    • "Abans de totes les coses va se creada la saviesa, la intel·ligència prudent existeix des de l'eternitat". Siràcida, 1-4, llibre bíblic de III-II a.C. Això ho diu un creient jueu... i un savi grec: "La Intel·ligència coneix totes les coses i va ordenar totes les coses que seran i les que foren, les que ara són i les que no són". Ho va afirmar Anaxàgores de Clazomene, viscut el 500-428 a.C., que creia en un déu creador. Després Aristòtil, el més "terrenal" dels filòsofs grecs, desenvoluparia la idea al llibre XII de la Metafísica. / Abundem-hi: "Pel Logos, tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell". Evangeli segons Sant Joan, 1,3
    • "No et deixis dominar pels teus desigs, refrena les passions". Siràcida 18,20 / "Si vols fer feliç un home, no li afegeixis riqueses, més aviat disminueix-li els desitjos". Epicur, a la Carta a Idomeneu (sí, sí, el mateix Epicur que ha passat injustament a la història com un disbauxat).
    • "Qui es domina la llengua viurà sense baralles i qui avorreix la xafarderia fuig del mal. No repeteixis mai el que has sentit a dir i no en sortiràs perjudicat". Siràcida 19,6. "Domina la llengua, sobretot en els banquets. No parlis malament dels veïns". Quiló, segons recull Diògenes.
    • "Tracteu als altres com vulgueu que ells us tractin". Jesús, segons Lluc 6,31. "Com viuríem de la manera més justa? Si no féssim el què critiquem dels altres". Tales de Milet.

    dimecres, 11 de maig del 2011

    Les monedes robades de la mítica Fontana di Trevi

    Quin turista de Roma no ha llançat la moneda a la Fontana di Trevi? L'Associació de Premsa Estrangera és just al costat de la mítica font i puc testimoniar que és plena com un ou a qualsevol hora del dia. Cada minut se'n deuen tirar almenys 10, i crec que sóc modesta en el càlcul. Feu números, que ja sabeu que quan els periodistes en fem, ens surten autèntics disbarats. La versió oficial és que cada dilluns al matí, tota aquesta massa monetària, aquesta muntanya de diners, es dóna a l'associació catòlica Caritas per tal que pugui assistir els més necessitats de la ciutat.
    La realitat és una mica més crua. A Roma hi ha una associació mafioseta que recull les monedes a l'alba, l'únic moment en què l'Oceà, les deesses, tritons i cavalls queden solitaris. Així que per a Caritas no queda ni la quincalla. Un programa de televisió, potser l'únic potable de les cadenes del senyor Berlusconi, anomenat Le Iene (les hienes) ha documentat per vídeo com aquests aprofitats sense escrúpols han arribat a un acord amb uns personatges que sí que n'haurien de tenir, d'escrúpols: els guardes municipals de la zona. Els dos reporters que van filmar l'escena es van jugar el tipus, com es veu en les imatges...
    http://www.video.mediaset.it/video/iene/puntata/223190/roma-ladri-di-monete.html

    Saps dir-ho en català?

    M'arriba aquest mail i m'ha semblat útil!
    La paraula
    retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.

    Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

    Com també existeix
    donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

    Txungu
    eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadao desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

    Com es diu pujar en una subhasta?
    Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.  

    No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

    No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la
    yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

    En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

    Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya,
    li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

    dimarts, 10 de maig del 2011

    Todos los culpables de una muerte atroz

    Morían como medusas sobre la arena, derretidos bajo el sol, tratados con desdén por todos los barcos con que se cruzaron. Uno tras otro, dejaban de respirar, mientras sus compañeros escudriñaban las aguas y trataban, en vano, de obtener ayuda. Pero los 72 prófugos de la guerra de Libia apiñados en una barca a la deriva, la mayoría de los cuales murieron de hambre y de sed en una de las zonas más traficadas del Mediterráneo, jamás perdieron la dignidad ni el sentido de la solidaridad. Conservaron hasta el último minuto de vida la humanidad que les faltó no sólo a los patrones de los barcos que les vieron sufrir entre las olas y pasaron de largo, sino a una larga lista de culpables de mirar hacia otro lado.

    El artículo sigue aquí

    dimarts, 3 de maig del 2011

    L'assassinat de Bin Laden; algunes perplexitats

    La televisió mostra les imatges a Nova York d'una multitud que crida: "USA, USA!", seguida de crits histèrics com de qui ha guanyat la Champions League. No puc evitar-ho, em vénen a la memòria els musulmans que cridaven "Allah-o-akbar" i cremaven banderes daneses perquè un dibuixant va fer sàtira de Mahoma. Diguem-ho: si no estem al mateix nivell, ens hi acostem.
    Hem rebaixat els avenços de la nostra civilització si els Estats Units reconeixen sense embuts -després rectifiquen, massa tard- que l'objectiu de l'operació "Gerónimo" era assassinar, no capturar, Ossama Bin Laden. Ja només la tria del nom amb què es referien a l'odiós terrorista m'entristeix: utilitzen el del capitost apache que va complicar la conquesta dels colons anglesos fins que va ser reclòs en un camp militar a Oklahoma, i demostra el poc respecte que tenen encara els americans pels indis, als quals van exterminar sense pietat -i mai n'han fet cap mea culpa seriós-.
    Tampoc sé per què els manifestants americans canten "USA" o "God bless America", com si l'ajusticiament d'un fanàtic criminal que va matar 2.752 persones l'11 de setembre de 2001 tingués res a veure amb l'orgull nacional... si no és perquè els americans, amb Bush, van interioritzar que Bin Laden estava fent un torcebraç als Estats Units. Naturalment, no han caigut que a Madrid Al-Qaida va matar 191 persones, i també ha causat massacres a Bali, Anglaterra, Turquia o l'Iraq.
    Capturar viu Bin Laden era una missió quasi impossible, siguem honestos, però en tot cas, els Estats Units no van preveure mai la possibilitat de comportar-se com el far de la civilització que presumeixen de ser. Portar viu Bin Laden als Estats Units i jutjar-lo no hauria canviat gaire el resultat, perquè l'haurien condemnat a mort. Però haurien utilitzat, almenys, un procés previst per l'estat de dret, que tants segles ha costat de bastir. Però no ho han fet amb els presos, alguns innocents, de Guantánamo, i no ho faran pel rei del mal.
    Si haguessin seguit l'estat de dret, però, s'haurien estalviat la possibilitat de matar la persona equivocada. Perquè, com se'ns ha informat, no va ser fins hores més tard de l'assassinat que els Estats Units van estar segurs d'haver matat el perill públic número 1 de la societat occidental. Fins llavors, només en tenien sospites. Si s'haguessin equivocat, no hauria passat res: danys col·laterals a una persona que no és ni blanca ni occidental i, per tant, és menys persona. Haurien fet el mateix a Gran Bretanya?
    Parlo d'assassinat i no de "mort" perquè ens hem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Em disgusta que ningú hagi utilitzat la paraula en cap titular. Ningú no s'hi ha atrevit, perquè tots seguim com ovelles el sentiment general, no sigui que, en parlar de la realitat tal i com és, no aixequéssim algun interrogant. I un diari seriós com el Corriere della Sera explica, amb l'asèpsia d'un cirurgià, que a Bin Laden els nord-americans hi van arribar després de sotmetre dos presoners al "waterboarding". Una paraula tècnica en anglès, que a un italià no li diu res i el diari no es molesta a explicar, i que amaga una realitat una mica més crua: la tortura amb tècnica de l'ofec.
    L'ús d'eufemismes ens serveix per disfressar els nostres propis mètodes, les nostres crueltats.  Potser la majoria de nosaltres estaríem d'acord que preferim torturar un terrorista abans que posar en risc la vida d'un bon grapat d'innocents. Mal per mal, triem el menor. Però si no utilitzem les paraules precises, ens estem enganyant a nosaltres mateixos, i estem obrint la porta a torturar qualsevol sospitós, a cometre abusos gratuïts, més o menys com feia la Inquisició a l'Edat Mitjana. Llavors, també es creia lluitar per una causa justa. Total, si sotmetem un innocent a algunes sessions de waterboarding, quin mal serà?
    Fa temps que hem tornat a la llei bíblica del Talió, ull per ull, dent per dent. Per a això, no calia que se signés una Constitució Americana ni que es promulgués la declaració dels Drets de l'Home. Critiquem Israel pels assassinats selectius a palestins, que inclouen la mort de les dones i els fills, però ens sembla encomiable liquidar de la mateixa manera Bin Laden o el fill de Gaddafi. La propera vegada que veiem a la tele una manifestació de pakistanesos cremant banderes, potser que ens ho pensem dues vegades abans d'anomenar-los bàrbars. Potser ho són, però nosaltres tenim menys coses de què presumir que no ens pensem.

    dijous, 28 d’abril del 2011

    Carta d'un capellà al New York Times

    M'arriba per correu electrònic una carta d'un sacerdot catòlic al New York Times, diari que ha fet bandera de la denúncia contra els abusos sexuals a menors de l'Església Catòlica. Sigui veritable o no, trobo interessant el contingut i en reprodueixo alguns fragments:

    Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.Veo en muchos medios de información, la ampliación del tema en forma morbosa...(...)


    ¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de
    guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado
    la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...

    Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados. No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a sero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.

    No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.

    No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve. La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia , esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.

    No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura…
     

    Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido

    P. Martín Lasarte sdb
    És una reflexió que he fet sovint. Encara en tinc una altra. Si els mitjans saben que els capellans pedòfils són menys del 0.5% del total del col·lectiu. Si són conscients que més del 90% dels abusos sexuals es cometen A L'INTERIOR DE LES FAMÍLIES DELS NENS. Un pare, un germà, un oncle... I de l'altre 10%, la majoria són coneguts de la família: un professor, un amic dels pares... Per què els nostres mitjans no fan una campanya per aturar de debò els abusos sexuals, pressionant els serveis socials i les escoles per tal que es dotin d'instruments de prevenció i acció ràpida? Tan simple com que algú, a l'escola, quan els nens encara són petits, els expliqui que és normal i què no que els faci un adult, i què han de fer si els passa... comentar-los que és important explicar-ho a algú de confiança. Però no. Ha quedat demostrat que, o als diaris no els interessa un rave els abusos sexuals a menors, o bé són completament incompetents.

    divendres, 22 d’abril del 2011

    Quin valor tenen les opinions d'un Papa a la tele?

    Ens ho venen com la gran intervenció, històrica, d'un Papa a la televisió, però no n'hi ha per tant. Benet XVI s'ha avingut a respondre a preguntes formulades pels espectadors d'un programa religiós de la principal cadena italiana, la Rai, amb un format molt protegit, per evitar sorpreses. Només dir que el Papa va gravar les respostes una setmana abans, sense possibilitat de rèplica, en la solitud del seu despatx de la Biblioteca privada vaticana. Amb tot, les respostes de Benet XVI han estat, segur, de gran interès per als qui han vist "A sua immagine" a les 14:10, l'hora en què es creu que Jesús va expirar a la creu -i no em pregunti ningú qui i com ha establert l'hora al minut, quan ni tan sols es pot assegurar ben bé quin dia i any va morir!-. Misteris de la teologia.
    A la redacció han arribat més de 2.000 preguntes. Els responsables n'han triat primer tres, i després de consultar-ho amb el Vaticà, les han ampliat fins a set. El teòleg convertit en Papa ha acceptat tocar temes delicats. Per exemple, el dolor que pateix la gent innocent, plantejat per una nena japonesa de set anys que encara no s'ha recuperat de l'espant del terratrèmol. El Papa ha estat molt sincer: no té resposta per a aquesta pregunta, però està segur que Déu està al costat dels qui pateixen.
    Dues de les set preguntes inquirien sobre la vida després de la mort, senyal que és la preocupació estrella dels creients. I el Papa ha reconegut, de nou, que no pot donar detalls sobre com serem les persones ressuscitades, però ha apuntat un parell de coses interessants. Per exemple, que hi haurà una certa resurrecció de la carn, de la matèria, perquè si no, el sepulcre no hagués quedat buit en ressuscitar Jesús. Naturalment, qui ressusciti viurà embotit en un "cos gloriós", que no s'assembla a la nostra carcassa d'avui -això també queda narrat als Evangelis-. Joseph Ratzinger també ha afirmat que Jesús no va viatjar a cap lloc geogràfic anomenat infern, com sembla indicar el Credo catòlic pres al peu de la lletra, sinó que va tocar el fons de la realitat humana per rescatar les persones i ajudar-les a elevar-se cap a Déu.
    Un Papa, doncs, que accepta amb humilitat que no té resposta per a tot i que basa les seves interpretacions en passatges de l'Evangeli. Per això sobta, i molt, la resposta que li dóna a la mare de Francesco Grillo, un jove amb esclerosi múltiple, en coma des de fa dos anys. L'ànima de Francesco és encara dins el cos immòbil? Sí, assegura sense vacil·lar el Papa: tot i que no es pot comunicar ni entén amb detall el que li diuen, sí que sent l'amor dels pares que el cuiden.
    I aquí ve la meva perplexitat. I d'on ho treu, això, el Papa? Com pot endinsar-se en les profunditats de Francesco? Ratzinger no argumenta en absolut aquesta resposta, sinó que compara l'ànima atrapada al cos amb una guitarra amb les cordes trencades que ja no pot sonar. Molt poètic, sí, però no deixa de ser una opinió. Al marge que la pugui compartir o no, la qüestió és que el Papa ha dictat sentència. Ho ha fet en ple debat a Itàlia sobre la llibertat que pot tenir un pacient per decidir si vol que li allarguin artificialment la vida en cas de perdre la consciència. I, vist que tants catòlics creuen que el Papa té una opinió més important que la de la resta de creients, perquè pensen que té una mena de "fil directe amb Déu", aquesta opinió personal -que implícitament, exclou qualsevol desconnexió de sondes artificials, equiparant-ho a un assassinat- pot tenir molta repercussió.
    Perquè sí, senyors, aquests milers de catòlics no llegeixen amb atenció els Evangelis o, almenys, no paren esment en el passatge en què Jesús insisteix que ningú no pot atorgar-se el paper de mestre o de guia espiritual*. Que, en qüestions de fe i consciència, cadascun de nosaltres té la mateixa dignitat per buscar, a la llum de la seva relació amb Déu, la més honesta de les respostes. I, com va dir el fill de Maria en una altra ocasió, sovint la resposta més propera a Déu no la donen grans savis**; sacerdots, teòlegs i Papes que siguin, sinó la gent "del carrer", normal i corrent, que no passa el temps filosofant sinó responent amb cada gest d'amor als desafiaments de cada dia. Sense ànim de donar lliçons.

    *«Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist». Mt 23,1-12
    **«T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». Mt 11,25

    dimecres, 20 d’abril del 2011

    Atrapat al jardí

    Mira! Ell m'estira de la màniga, em fa caminar de puntetes i m'apropa a la porta-finestra que dóna a la terrassa. Tot i les precaucions, quan m'hi acosto unes ales negres prenen el vol. Una merla mascle, la reconec de seguida, no debades és el meu ocell favorit, tan salvatge i domèstic alhora, i amb aquell cant pletòric i joliu que anima les tardes de primavera. Però... i l'altre? Em pregunta ell. Veig llavors, sobre el test de l'hortènsia tot just trasplantada, un ocell més petit, d'ales brunes. Ah, és clar, aquesta és la femella, dic una mica dubitativa, perquè és tan petiteta que sembla un pardal. Fins que se m'acut la imatge dels pollets de merla que nien entre les plantes de casa els pares. Com per voler confirmar la intuïció, l'ocellet salta del test a terra. Té les ales massa curtes per a volar.
    És clar, és un dels pollets del niu de merles de l'arbre del jardí veí, improviso. El seu pare, com tots els mascles, l'haurà volgut fer espavilar a cop d'empentes, "vinga, nano, a volar, que ja és hora". I com tots els tios, més impulsius que previsors, no s'haurà parat a pensar que el llançava a una terrassa enclotada com la nostra, amb parets altes, molt difícils de superar, afegeixo, amb convicció feminista. "La mare no ho haguera fet", sentencio.
    Doncs tenim un problema. O no sortim durant uns dies al jardí, i deixem que el merlot vingui a alimentar el pollet sense espantar-se, o imitem els ocells i busquem uns quants cuquets entre les arrels dels llimoners, sense arribar a tocar mai el petit, perquè llavors els pares, sentint la nostra olor, no el reconeixerien mai més com a fill seu i es perdria tota possibilitat que se'n tornessin a ocupar. I llavors, qui ensenyarà el nouvingut a comportar-se com un ocell fet i dret?
    M'agradaria pensar que les meves teories furibundes contra el papà-merla eren infundades: l'endemà una primera mirada cautelosa no percep rastre de pollets. La Natura apareix sempre més llesta que la capacitat intel·lectual del pretès Fill predilecte de la creació, que ha perdut una eina tan imprescindible per a ésser ell mateix com la intuïció, a força de pensar que, amb raonaments aristotèlics, arribarà a una veritat superior. El senyor ocell potser no era tan beneit com suposava, i sabia què es feia en empènyer el petit a l'adolescència. Només que, de tant en tant, sento un crit potent i monòton que sembla provenir d'algun punt indeterminat del jardí, i llavors em pregunto, inquieta, si no serà que la Natura també s'equivoca. Si no serà que tots naveguem, cecs i fràgils, en una mar imprevisible.



    P.D. Ai, ai. Aquesta tarda he vist una mamà-merla (bruna) emprendre el vol des d'un dels testos coberts d'heura... serà que és encara allà? M'hi he acostat a un metre, resistint amb esforç la nefasta temptació de remenar la planta, però no es movia ni una fulla. No té res de rar: si és aquest l'amagatall triat, el petit s'haurà quedat clavat, com fan tots els pollets eixerits. I encara més tard, quan regava unes plantes assedegades a pocs metres, m'he topat quasi de cara, de nou, amb la femella, que duia un cuc al bec i en veure'm ha fugit esperitada, amb un petit crit d'esglai. Tant de bo torni a donar-li a la bestiola l'aliment que li era destinat, si és que és cert que la tinc agotzonada al jardí...

    divendres, 8 d’abril del 2011

    Tan fàcil com mirar l'etiqueta, i adéu patiment

     Bona notícia: pots triar no menjar mai un ou produït així! (ADN K)
    Un bon matí em vaig presentar a una fàbrica de gallines, ara farà uns 14 anys, per poder fer un reportatge de comparança amb la cria de gallines "bio". Ja mai més he pres un ou de gallina "industrial", ni que sigui a costa d'haver de posposar una truita -que no cal, perquè trobar altres tipus d'ous és molt fàcil-. Un ou industrial ha estat expulsat en una mena de cambra dels horrors. Vaig entrar en un passadís ple a banda i banda de plomes i crestes -és que no es veien els animals, només això- i em vaig haver d'apropar per distingir bèsties de plomatge escàs, i amb les potes en difícil -i dolorós!- equilibri entre filferros. Estan tan histèriques, allà dins, que es matarien a picossades si no fos que, petit detall, els tallen el bec. Viuen amb llum artificial perquè es desorientin i dormin poc, i per tant, rendeixin més. Aquestes gallines mutilades duren entre 12 i 18 mesos. Els amos, a la meitat de la vida, les deixen diversos dies sense menjar perquè quasi morin i després "reneixin". Una "cura"... de cavall. Ja no us parlo dels pollets.
    Els ous número "3" són els pitjors
    Aquest tipus d'explotació de gallines -que no rep, per desgràcia, cap subvenció de la UE que pugui obligar els propietaris a mantenir els animals en millors condicions- és perfectament -i escandalosament- legal i, de fet, és ben normal i corrent. Hi viuen, només a Itàlia, 40 milions de gallines noves cada any.
    Reconèixer els ous fruit del sofriment és fàcil: una va al supermercat, mira l'etiqueta. Si veu que amb lletra petita-petita posa "cria de gallina en gàbia", o si obre l'ouera i veu que la numeració dels ous comença per la xifra "3", la torna a deixar ràpidament a la lleixa. Si la numeració comença per "2", també la desestima, perquè la millora és mínima: gallina apinyada de manera asfixiant en gàbia, però aquest cop, amb la pota sobre terra i no sobre un filferro.
    En qüestió d'ous gallinacis, per un cop, "menos es más", i val més anar al que comença per número "0" o "1". L'1 és de gallina de debò, no de màquina-d'ous. L'animal viu en un corral com els de tota la vida, amb sortida a l'exterior, i pot complir funcions per a les quals ha estat dissenyat per Déu -o per la Natura-: picotejar, veure el sol, sentir la pluja a les plomes, escarbar o enfonsar-se a la sorra. El 0 a l'esquerra és un ou "bio". La gallina ha tingut un bocí de prat per campar i se l'ha alimentada amb pinso biològic -és a dir, sense porqueries, o blat genèticament modificat, per la qual cosa l'ou és més sa i segur per a qui el menja-.
    Això ja són uns "altres ous"! Els "0" o bio
    Si, a sobre, al codi imprès sobre l'ou hi posa "ES" -els ous no tenen "CAT", o els catalans no tenen ous per aconseguir pacíficament un CAT- i va seguit de l'abreviatura de la nostra província, llavors és la crème de la crème, perquè vol dir que la gallina viu en una granja propera i l'ou ha recorregut pocs quilòmetres, ha contaminat menys i té més números de ser fresc. I estem donant feina al nostre veí pagès.
    Per als desconfiats de mena, hi ha una altra manera de reconèixer els ous bio a cegues: la closca és més dura. I, com el rovell, fa "cara de salut" i no de nena desmaiada.
    Tot això em ve a la memòria perquè  l'agència TMNews informa que aquest matí Itàlia ha segrestat més d'un milió de gallines confinades en gàbies fora de la normativa. És a dir, gallines més maltractades encara que les altres obreres industrials. Allà on havien de tenir 650.000 animals, dos establiments en tenien quasi un milió. Ja pot passar, dona. Els amos s'havien "descomptat", pobrissons, una més, una menys...