Lleugeresa

Ha plogut fang. Roma és bruta, i les aigües del Tevere semblen voler estrangular l'illa Tiberina. Algunes gavines es barallen per prendre lloc en l'estreta franja de la riba que encara no ha estat engolida pel riu. És com si la base de pedra en forma de barco d'aquesta illa construïda pels romans hagués de dissoldre's com un terròs de sucre i l'hospital del damunt, el dels Fatebenefratelli (Sant Joan de Déu), es pogués despenjar d'un moment a l'altre i surar riu avall.
Avui és el dia que aquest hivern perennement humit hauria de beure's la darrera gota de paciència dels desanimats romans. Però, inopinadament, ha arribat la remuntada. La negror del dia no pot amagar que ja no fa fred. No duc abric amb caputxa, ni jersei de llana, i dalt la moto, en creuar sota els arcs de les muralles del Gianicolo, em sento lleugera, a un pas de l'acrobàcia. Intueixo ja el moment que Roma espolsarà les remullades terrasses i n'omplirà els carrers. L'aire, temperat, sembra voler dur-me un tast de dies més esperançadors de primavera. La llum del dia, fins i tot, llambrega per uns instants a la plaça Venècia. Ho fa des de darrera de l'església de Santa Maria de Loreto, i només arriba de refilada a calmar els malhumors dels núvols apesantits. Però és suficient per fer-me somriure als vianants que es juguen la vida per travessar la plaça. Tornaran els dies feliços a Roma. L'aire ho promet.