Abismes

El mont Soratte, a Roma, ja va ser lloat per Horaci com una muntanya única, evocadora. És una protuberància del terreny que sorgeix entre camps i pobles, prop dels llacs de Bracciano i Martigniano, i per això es veu des de Roma, encara que és més aviat nana: només alça 691 metres de terra.
Camí amunt des del poble Sant Oreste, la ruta és esquitxada d'ermites que donen forces al caminant i l'empenyen muntanya amunt. També es pot portar la contrària a la corrent i baixar turó avall, entre caminois escalonats i fangosos. Duen a una ermita excavada a la roca, molt antiga. És dedicada a santa Romana, però ja els pagans penetraven la cavitat de la roca per a pregar. A poques passes hi ha uns esvorancs que fan feredat. La roca de cop i volta s'esquerda i forma uns pous que fan de tobogan cap a les entranyes de la terra. Abismes sobtats amagats en un paisatge amable.
Són com les cavitats que deixa al cor la punyalada de saber què algú pateix sense esperança. Que ja està tot escrit. Ningú no guarirà un fillet malalt. Perquè Déu, en aquestes coses, ho hem après, no intervé. Potser si depengués de la Verge Maria, una mare, seria diferent, però el món és dominat pels homes i l'univers diví, si hi és, també deu ser masculí. No importa allò que és perd, només allò que se sembra. Recull el Nou Testament com Jesús va plorar la mort de l'amic Llàtzer, però ara, on són els vells miracles? Potser visiten al perfecte que se'ls ben mereix, però la resta de criatures els veiem passar de llarg.
Una es pregunta, llavors, quin sentit té que tinguem consciència per plorar. Si és veritat que això serà perquè algú ens ha creat així, i per tant, hi ha un Ésser que ens transcendeix. No hi ha cap seguretat, i tanmateix, el cos es revolta tot. Alça el puny, rebel. Potser no hi haurà respostes. Però sí un desafiament a la mort. Una determinació a no deixar-la guanyar. "La mort haurà de passar pel nostre cadàver!", bromejaríem. I l'estrany és que sentim que la vencem en el mateix moment en què sabem que no ens pot enfonsar en vida. La dominem amb el pensament, l'únic poder que ens pertany.