En una d'aquestes empreses netejadores, ciclòpies, estava embarcada amb delit quan em vaig haver d'aturar, encallada, presa de dubtes. Havia topat amb un llibret blau, petit, però amb solera: el Directorio del Congreso de los Diputados, edició 2008. Dins, quatre dades oficials sobre cada diputat, acompanyades per una foto. Quan treballava acreditada com a periodista a l'òrgan major de la democràcia espanyola, que en diuen -amb permís del Constitucional- va ser un privilegi poder accedir, finalment, a aquest elemental llibret. El Congrés només reservava una trentena d'exemplars per a la premsa, i aquests, naturalment, quedaven reservats per als periodistes "importants" -els què participaven a les tertúlies de la tele-. La resta, la tropa, havíem d'acudir cada dia a un mostrador i intentar acabar amb la paciència d'alguna encarregada de premsa, per exasperació o per pena, tant se val.Jo vaig fracassar en aquest intent, però vaig procurar-me el llibret gràcies a una ànima caritativa que treballava en un departament tancat al públic, que va apreciar els meus esforços per rescatar llibres oblidats de la Biblioteca i que estava escandalitzada de veure com funciona tot plegat. Em vaig adonar de com n'era d'important en veure les mirades envejoses d'alguns companys -com l'has aconseguit?, perquè ells només el van obtenir molts mesos després, quan l'any ja caducava-. Fixa't tu ara, em dic mentre tiro el document a la filera de papers condemnats: tants d'esforços, i vet aquí que aquestes pàgines, que de tota manera es poden trobar per internet -l'únic avantatge per al periodista es poder seguir amb eficàcia les sessions o trobar ràpidament el nom d'un diputat que s'ha trobat pel passadís- acabaran ofegades en la democràtica aglomeració d'una paperera de reciclatge, juntament amb tiquets del supermercat, oueres de cartró i paperots de diari.
Em consolo pensant que no hauré d'enfrontar-me a la tràgica opció de tirar o no el carnet permanent d'acreditació de periodista al Congrés dels Diputats. Aquest, tot i que seguia els treballs parlamentaris cada setmana i escrivia per un mitjà de comunicació ben consolidat, no el vaig aconseguir mai. M'havia de conformar amb fer cua cada dia davant el mostrador d'un Policia Nacional per obtenir un deixa-passar que en deien "permanent" només perquè no calia enviar un fax cada matí. Veient que les transparents portes de l'òrgan representatiu dels ciutadans es tancaven davant el meu suposat Quart Poder -el de controlar els polítics i explicar-ne la feina- vaig recórrer a la tècnica mafiosa d'apropar-me a un company veterà, perquè intercedís per mi davant l'Invisible i Gran Poder de l'Encarregat de les acreditacions "de veritat", aquelles amb la foto i el nom del periodista i que obren totes les portes -i donen "dret" als regalets polítics de Nadal, per cert-. Vaig creure, ai de mi, que funcionaria la tradicional solidaritat catalana, i em vaig adreçar a un col·lega de les nostres llars. Però ell se'm va espolsar alegrement del davant, ajustant-se la corbata, i em va dir que això és: "questió de temps: cal que et coneguin". I que vegin que sóc acomodatícia, vaig dir-me jo. Es clar. No sé com no se m'havia acudit abans. Això era, com em recorda el Directorio, l'any 2008, exactament 30 anys després de l'aprovació de la Constitución Española. No vaig ser prou acomodatícia o un any i mig de treball no va ser "temps suficient per conèixer-me" -en realitat, vaig desistir, un cop vaig entendre tot plegat- perquè vaig marxar de Madrid sense el cobdiciat carnet , tant nua de "privilegis democràtics" com quan hi vaig arribar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada