divendres, 24 de setembre del 2010

La mare

Erri de Luca diu que no és creient. Entesos. Però és un d’aquells no-creients tan obsessionats per “la cosa”, que arriben a saber-ne molt més que no pas la majoria dels què accepten amb naturalitat, encara que només sigui a estones, que Jesucrist era fill de Déu. 
Per començar, Erri de Luca sap hebreu. Es més, n'està enamorat, de la llengua sagrada dels jueus. Li agrada de pronunciar en veu alta cada mot, lentament, per a fer-lo vibrar. I coneix pam a pam aquest llibre que, si te l’emportes al metro, ets sents quasi temptat de tapar amb un paper de diari, perquè no creguin que ets un “rar”. I no el tapes i la gent sí, potser et mira estrany i et preguntes perquè no pots llegir això i perquè no podrà un musulmà llegir l’Alcorà sense que pensin que és un terrorista.
La Bíblia, llibre de llibres, versos de saviesa llaurats i recordats i madurats durant segles. El pilar literari del món occidental, per bé que ara sembli carrincló emocionar-se amb tanta poesia i tanta força, conèixer de memòria les històries que han omplert d’imatges les esglésies i ara els museus.
Doncs Erri de Luca una nit devia obrir la porta de casa seva, devia respirar a fons l’aire nocturn i es devia haver preguntat què devia ser per una noia jove, de poble, rebre la visita d’un àngel –d’un desconegut- i sentir-se prenyada sense haver estat mai amb un home. Una noia que havia de sostenir la mirada del seu promès i dir-li que estava embarassada, d'acord, però que no l’havia traït. Que ella era només un instrument de Déu. Que a ella, sí, a ella, li havia passat quasi com aquelles històries fabuloses dels pagans de la veïna Grècia, com aquelles verges innocents cobertes per un Zeus en forma de taur o de cigne. I que no era una broma. Que li havia passat, mira'm als ulls i creu-me.
Doncs Erri de Luca no s’ha imaginat només l’emoció, l’alegria indescriptible d’ella de sentir-se plena d’una força misteriosa i d’un privilegi impossible de pair, sinó que també s’ha hagut de preguntar com Josep va acceptar lluitar contra les mirades reprovadores dels veïns, com va combatre les veus que demanaven lapidació i assenyalaven la seva promesa com si fos un drap rebregat en la merda. I s’ho explica per l’alegria d’ella, contagiosa, la llum interior que vessava d’aquells ulls nets. Això vol dir estar "plena de gràcia". "Tu estàs enamorat perdut de mi", replica ella, riallera i emocionada perquè el seu marit, aquell veí amb qui ha creuat abans poques paraules -aquell home que ella veu jove i guapo, què punyetes-  li faci costat, a ella i al nen que du al ventre.
I a més, l'escriptor italià que aquesta nit presentava un espectacle al Teatre Carignano de Torí basat en la narració “In nome della madre”, aquell vespre que va sortir a respirar aire fresc també va intuir que, una nit estrellada com aquesta, fa més de 2.000 anys, una noia va haver de parir sola al món -mentre Josep acceptava les lleis jueves i s'apartava per no quedar contaminat de la sang i la placenta-.Tan sola, que va agrair sentir prop seu la companyia d'un ase i d’un bou. Que, per relaxar-se a cada cop de dolor, va distreure's adequant la respiració al buf de cada bèstia. Erri de Luca sospita que, un cop amb la criatura a les mans, la noia que havia esdevingut mare va alçar la veu a Déu, per única vegada, per exigir-li que no li arravatés aquell fill. Almenys, no de seguida. No abans dels 30 anys.