Un poble també està fet de sons. De música. I quan un poble es desmoralitza, es desintegra, calla. Oblida la pròpia veu.
Alguns catalans -la Resta- senten plorar l'ànima quan la tenora escapa de les mans i les galtes inflades del músic, dóna un passeig per la plaça i parla a cada esperit de melangies, anhels, sentiments que són d'uns altres i que són propis. La tenora reparteix el que és de tots a cadascú.
A Calàbria, el cant que dóna identitat, sentit de pertinença, amor per una terra i uns avis és el de la zampogna: meitat cabra, meitat arbre. Per això transporta els records de vents i nevades de les rocoses faldes de l'Aspromonte. Els du al caliu d'una taula de casa senzilla, acompanyant el vi i les rondalles que parlen de temps difícils. Ha suavitzat tristeses durant segles. Ara, però, el soroll de la modernitat l'ofega. La impersonalitat de la massa la constreny a melodies ximples, iguales. Ja no parla amb l'accent de cada família, de cada contrada. M'ho diu Nino Cannatà, un jove de pell pàl·lida i ulls massa sensibles per a suportar el món sense la protecció d'ulleres fosques. Ell ha endegat el projecte Sentieri del Suono perquè la zampogna recuperi la veu. Qui sap si trobarà gent disposada a escoltar-la.
dijous, 9 de setembre del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada