El Museu dels Disbarats, o com jugar a amagar les obres d'art

Imagineu que un dia arribeu a Florència, extasiats amb la perspectiva de confrontar-vos amb obres de Brunelleschi, Botticelli, Michelangelo, Giotto, Fra Angelico, Tiziano. Després de meravellar-vos amb el Duomo fulgent, i abans d'entrar als Uffizi, l'opció clàssica és pagar els 6,50 euros que costa l'entrada a la Galleria dell'Accademia per admirar el bell i gigantesc David de Michelangelo i delectar-se amb altres obres mestres. Així ho fan un milió de visitants l'any, i així ho vam fer ahir nosaltres. En vam sortir amb els pèls de punta. El què vam veure, o millor dit, el què no vam poder veure, és causa suficient per rebatejar aquest museu florentí com a Galeria dels Horrors.
No podem culpar-ne el David -en posició immillorable, i envoltat de bancs antics de fusta que permeten extasiar-s'hi amb tanta calma i perspectiva com es desitgi- ni les altres obres extraordinàries de l'artista -les més colpidores són, potser, les inacabades, perquè mostren la dificultat de fer aparèixer una meravella escultòrica d'un tosc bloc de pedra-.
No és el cas, tampoc, de la bellíssima Madonna gòtica del Giottino, amb un Sant Joan Baptista que sembla llegir-te els pensaments, ni del delicat Crist del Mestre della Madonna Strauss.
Les altres obres, en canvi... on són? Cal sortir equipat amb una llanterna per descobrir un corprenedor Crist davallat de la Creu de Santi di Tito, o la mateixa escena de Filippino Lippi i el Perugino. Ambdós, a les fosques.
S'ha de tenir una vista de gat per discernir, en la penombra de la sala principal una tarda d'hivern, dos Verges de Sandro Botticelli dignes del top twenty de Madonnes de la història de l'art: la del Mar, que és un quadre petitet, i la del Nen amb Sant Joan i dos àngels (a la dreta), penjada sense rètol un metre i mig més amunt de la vostra mirada.
També 'ha d'alçar ben bé el coll i aguditzar la vista per apreciar un boirós Crist d'Andrea del Sarto.
Ara bé, la col·locació de dues Anunciacions sublims, una del Mestre de la Nativitat St John i Filippino Neri, l'altra del Neri de Bicci (a l'esquerra) és ja de premi a l'absurd: caldria anar al museu amb dos potents binocles equipats, si pot ser, de focus lluminosos de llarg abast, perquè els dos quadres estan penjats en una sala ombrosa... a cinc metres d'alçada! Cinc! Sense prismàtics, l'únic altre remei seria enfilar-se en una d'aquelles llargues escales de pintor de façanes.
I quadres fantàstics com els de Paolo Uccello, simplement, no són visitables.
Així és com aquesta Galeria maltracta els seus tresors i de pas, li fa pam-i-pipa al públic, que es pregunta si avui és el dia dels Innocents o si els responsables, amb l'excusa de la mancança de fons, han decidit sotmetre obres d'art meravelloses a un inenarrable Joc dels Disbarats.