Anhel del desert

Deu ser com l'art flamenc, que no es pot escoltar en disc; s'ha de viure en directe. Una tardor em trobava a Torí, engrescada d'escoltar per primer cop el nostre músic de més prestigi internacional, Jordi Savall, que amb un instrument avui en desús, la viola de gamba, treu la pols a músiques oblidades i bellíssimes: medievals, renaixentistes, barroques. Savall havia reunit músics de pobles antagònics; catalans, castellans, turcs, armenis, israelians, palestins, per evocar la Istanbul otomana. En especial, la música que van compondre al segle XVII armenis i sefardites -els jueus expulsats pels Reis Catòlics el 1492-. Tot era delicat, suggeridor, balsàmic; una meravellosa unió de pobles i instruments mediterranis arrenglerats en una única voluntat: convertir sons en art sublim. Fins que va entrar en escena la veu del desert i va escombrar la pau benaurada per bufar-hi un desassossec tan inquiet com dolç. Un vent terriblement malenconiós, que duia tristor, esperança... i aquell anhel indesxifrable de l'ànima, que tothom té i que no es pot expressar. Anhel d'unió divina, d'immortalitat? Només ho podreu saber si algun dia us trobeu, com jo, amb un solo d'aquest instrument: el ney. Una mena de flauta adoptada per la tradició musical sufí, que és aquesta branca mística de l'Islam tinguda per herètica pels musulmans majoritaris -els sunnites-.  Aquest ney, però, és molt més antic, perquè apareix en pintures de l'Antic Egipte i fins i tot de l'antiquíssima Ur. El tocava aquella nit el turc Kudsi Ergüner, un mestre. Res del què trobo per YouTube és comparable: és com pretendre reviure la passió d'un concert flamenc des del saló de casa. Però un se'n pot fer una petita idea amb aquesta cançó, Taksim Makam Usak, amb Erguner al ney i Nezih Uzel a la percussió.