La nit és ja fresca a Roma, però reserva delícies insospitades, com caminar per carrerons deserts del ghetto jueu. De retorn a casa, en travessar el barri a hores ja avançades, em sento afortunada de dur soles de goma i trepitjar sense fressa l'empedrat, sentir-me un ésser invisible que transita com un fantasma ensonyat per la Roma nocturna.Per desgràcia, la font de les tortugues està coberta d'una tela blanca. Per a ella, també s'ha acabat l'estiu. Ja no hi ha parelles juganeres assegudes vora l'aigua de reflexos turquesa sota els fanals, ja no és aquella visió d'ensomni, aquella bella quietud, aquella màgia que apareix de sobte en el trencall de carrers estrets. Els romans han decidit que ja és hora de reparacions, ara que la humitat i el vent conviden més al recolliment a casa que a la gatzara del got de vi nocturn a la plaça.
Però hi ha éssers que es resisteixen a morir. Camí del carreró de Monte Cenci, em desvetlla la veu d'un supervivent. Un grill que fa ressonar entre les parets de cases silencioses un cant fort, però que li surt tremolós, com en un esforç sobrehumà. Sembla voler omplir la nit de la vivacitat estiuenca de l'antic aplec de companys. Un animaló que, tot sol, revifa l'encant d'una ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada