El poeta-filòsof més "obscur" de l'antiguitat, Heràclit, deia que el foc és el principi que tot ho mou, pel qual totes les coses existeixen. Que les coses són foc. Mirant un grup de persones depositant espelmes davant un altar, sota una petita escultura d'un sol radiant que representa la divinitat, entenc el perquè de tot plegat. No era tan estrany, aquest filòsof que va viure 500 anys abans de Crist a Efès, la ciutat turca on va néixer també Sant Pau i on es diu que va morir la Verge Maria. El foc és la imatge més fidel al misteri, perquè és inaprensible, perquè ningú no el pot tocar, ni immobilitzar, ni prendre, ni posseir. Com el misteri del sagrat que tots portem dins.Hem arribat aquí atrets per aquest mateix foc sagrat. Teníem encara a la retina la imatge idíl·lica d'un núvol, la del darrer fotograma de la pel·lícula "La leyenda del tiempo", d'Isaki Lacuesta, i sortiem ja per la porta de l'Institut Cervantes de la plaça Navona. Davant nostre, els jocs d'aigua i llum de la superba font de la Font dels Quatre Rius de Bernini, captivadors, i una certa animació encara a les terrasses. Però els ulls van a les escales de l'Església de Sant Agnese in Agone, la meravellosa obra projectada per Borromini. Un reguitzell d'espelmes a les escales ens condueixen, hipnòtics, a l'entrada, i ja dins hi veiem un espectacle, si es pot dir així, mai vist abans. Un grup ampli de fidels s'apropen a l'altar i deixen espelmes enceses. Una jove de cabells arrissats, daurats, angèlica i alhora moderna, contemporània, s'alça després de dipositar l'ofrena. S'hi atansen grups de dos en dos, o de quatre en quatre, dispersos, espontanis. També una nena que deixa l'espelma decidida i sense tots aquells miraments. Estem a 22 d'octubre i jo tracto de recordar si és cap dia assenyalat de la festivitat cristiana. Finalment, tres capellans s'acosten amb encens. Jo, que m'ho mirava tot com a espectadora, entro en pànic quan m'acosten d'imprevist el sol daurat. Esdevinc sobtadament protagonista, adquireixo una responsabilitat. Què haig de fer? Em senyo, en respecte per aquell acte al qual m'he introduït sense que ningú me n'hagi privat. La cerimònia acaba de forma més sorprenent encara: el grup catòlic es posa a cantar i batre de mans com els negres dels espirituals. L'Adriano i jo n'estem gratament sorpresos, ens mirem, ens n'alegrem. Tot això passa a Roma, i passa a Piazza Navona.
1 comentari:
Cara Sandra,
Sant'Agnese és una església que hem té robat el cor, per raons purament espirituals. Al costat mateix del temple, pots tastar el millor tartufo del món, acompanyat per les campanes sempre sonores i brillants de Santa Inés a la Sorra (Sant'Agnese in Agone). La xocolata es desfà a la boca mentre l'esperit calla i deixa gaudir d'allò que, com va dir el poeta, no pot dir-se, sinó només mostrar-se.
Publica un comentari a l'entrada