Camí del Sud (extrem) d'Itàlia

Hospitalària, aquesta gent del Sud. He pujat a un tren a l’estació central de Roma i m’esperen més de 6 hores de viatge en el tren exprés cap a Reggio Calàbria, el dit del peu d’Itàlia. El passatger del davant, que llegeix una voluminosa novel·la negra, m’ofereix aigua, galetes. Vol entaular conversa, però jo parlo poc, perquè no vull fiar-me de res ni de ningú. Vaig a una terra on viuen alguns dels homes més perillosos del món, la màfia més potent d’Europa. Potent i semidesconeguda: qui sàpiga alguna cosa de la ‘Ndrangheta que aixequi la mà. La meva estada serà tranquil·la, em promet un jutge, però millor ser prudent i no revel·lar a ningú la condició de periodista que ha d’escriure, precisament, sobre aquest niu de criminals.

Amb tot, no cal viatjar tant lluny per topar-se amb la màfia. El primer rètol que desxifro al costat de les vies és el de la ciutat de Fondi, que té l’ajuntament infestat de mafiosos, però el Govern de Silvio Berlusconi es nega a complir amb l’obligació d’enviar-los tots a casa seva -ja no parlem de la presó-.

Més famosos són els criminals d'una ciutat que el tren deixa enrera camí del Sud, Nàpols. La seva màfia local, la Camorra, s'ha fet famosa gràcies a l'èxit de Gomorra, de Roberto Saviano –i en especial, de la pel·lícula, excel·lent, millor que el llibre en la meva heretge opinió-. Curiosa ciutat, d'edificis atestats i fàbriques abandonades. La droga dóna més diners que els tallers.

Tot ho esborra, de sobte, un mar blavíssim, refulgent, a l’alçada d’Agropoli-Castellabate. La lluentor s’amaga a l’alçada de l'orgullosa contrada de Torchiara, envoltada d’alts turons, i reapareix a Pisciotta, Centola, Colle Bulgarie. Premuts contra el mar, negres penya-segats. El paisatge és tan bell que em venen ganes de cridar. Copistello, Sapri, Maratea. Per què no són el somni del Mediterrani? Sud, terra oblidada. Només alguns noms evoquen velles proeses, com Paestum, que conserva encara els temples bastits per mans gregues. Quan el tren passa rabent vora l'anònima vil·la de Paola, la brillantor de les aigües desvetlla les paraules del poeta*: "così tra questa immensità s'annega il pensier mio: e il naufragar m'è dolce in questo mare". Mar de Calàbria, ignota promesa.

*Giacomo Leopardi. "i entre aquesta immensitat es nega la meva pensa, i el naufragar m'és dolç en aquest mar"