Callat retorn

"Què t’ha semblat, el santuari de la màfia"? Em pregunten el periodista i l’escriptor de Calàbria mentre, encaixats entre les altes muntanyes de l'Aspromonte, ens barregem en la processó religiosa. És als volts d'aquesta ermita que, durant anys, encoberts per la devota multitud, cada 1 i 2 de setembre els capos de la 'Ndrangheta han pactat minuciosos plans d’assassinats, assalts al poder, partició del territori entre clans.
Els responc amb el silenci. No hi ha paraules a la meva ment, només una opressió que m'estreny el cos, una tensió a les espatlles, un ofegat instint de fuga. Atuïda, sobrepassada pel què he vist o, més aviat, albirat. De primer, els centenars de marrecs vestits de macarra, una processó de cabells tallats a l’u que deixen al descobert petites crestes, com les dels gats a punt per l’atac. Noies, escasses. Una dona d’ulls blaus, acerats, que respon al nom clàssic de Maria i que, com tantes altres Maries del món, no vol faltar a la cita de la Madonna, baixa descalça la muntanya. “Per prometença?”. “Sí, per prometença”, em diu, i queda clar que el pacte amb Déu que l’ha dut a caminar a peu nu arranca d’un dolor massa profund per ser compartit.
En arribar al fons de la vall, després de creuar un riu pudent, de delictes mai netejats, el bisbe de la contrada demana als mafiosos que es converteixin i no taquin el nom de la Verge. Tota la plaça, un teatre grec muntanyenc, aplaudeix. Entre els què piquen de mans, em diu l’amic, hi ha també ndranghetisti: els coneix, perquè tothom sap qui són. La policia n’ha empresonat 300 aquest estiu. L’any passat va ancorar micròfons i càmeres ocultes entre els arbres i les imatges santes i va filmar com una munió d’ells escollia el seu capo dels capos, Domenico Oppedisano. O això diuen els carabinieri, els Guàrdies civils italians, i això reproduïen els diaris.
Aquí, a Polsi, però, res és el què sembla. Els mafiosos que veneren la Verge i fan negocis sangonosos a la seva falda potser no són els més importants, els què han colonitzat el món amb la cocaïna. Són, més aviat, barons de la vella i centenària 'Ndrangheta: maten lentament la gent de Calàbria, però no són ells els qui acaparen portades dels diaris. Tampoc tot els noiets d'aire dur són aprenents de màfia: alguns, en realitat, són joves carabinieri vestits de paisà: idealistes que volen acabar amb el mal de la seva terra.
I llavors, quants són bons, i quants són dolents, aquí, avui, en aquest aplec? Es difícil de dir, perquè la màfia no és un club de bandits, sinó un pop opressor que corromp moltes de les ànimes que avui han creuat la muntanya per saludar la Verge. Són sincers els qui avui han aplaudit el sermó del bisbe?, pregunto a un jove carabinieri. “Sí que ho són. Però tornaran a casa i oblidaran aquestes paraules”.
Ara sóc al tren de retorn. Plou, i els núvols negres semblen prou pesats com per esclafar les punxes del Aspromonte, la muntanya ferotge. El gris endureix el mar, les cases a mig cimentar, els castells espanyols. Es un retorn trist. La pluja sembla voler esborrar de la finestra tot rastre d’esperança. Terra aïllada: a qui li importa el teu destí, si les llargues hores de tren poden esborrar el teu contorn i fer creure el foraster que tot ha estat un malson.