Un dia a Jesús li van preguntar quin mal havia fet un cec per néixer sense vista. Cap, va contestar, però així es manifesta l'obra de Déu (Joan 9,2). Resposta massa misteriosa, difícil o insatisfactòria per a la immensa majoria, diria, dels què ens indignem pels mals dels innocents, especialment els què són obra de la Natura, davant la qual la llibertat de l'home sovint s'estavella. Perquè encara que convinguem que Déu és amor, constatem que una persona pot donar amor (actuar com Déu o amb Déu) al cec o inhàbil o malalt, però en la majoria de casos el mal seguirà sense desaparèixer.
El patiment sense remei és especialment frustrant pels qui, moguts per una fe en un poder diví bo i poderós, confien que l'oració pot aportar esperança. I doncs, quan el mal segueix allà, inamovible, es pregunten... aquesta és tota l'obra de Déu? Sorgeixen llavors les hipòtesis: o Déu no existeix, o no és poderós, o no és bo... o no hi ha miracles perquè tampoc hi ha fe...o és que en realitat, no n'entenem un borrall, de la vida, el bé, el mal... o serà que l'única resposta és que, en contra de la nostra mentalitat científica i materialista, hi ha de debò una vida espiritual eterna on triomfarà el bé... preguntes i respostes velles com la humanitat, a les quals ens encarem apassionadament encara avui, els creients full-time, creients a estones i ateus.
Cadascú va assajant una resposta, però, potser en alguna cosa podríem concordar pel què fa a l'explicació que uns admiradors van atribuir a Jesús: sí que és cert que arran del patiment es posa en moviment la compassió, l'amor gratuït, sublim, diví. És llavors que un surt d'un mateix per preocupar-se per un altre que crida amb la mirada. Quan tot va bé, és natural compartir energia desbordant. Quan apareix el mal, quan estem necessitats... com busquem el miracle d'una carícia, i quina meravella trobar-la!
Una lesió que em té al llit des de fa uns dies, necessitada i vulnerable, em fa agrair i meravellar-me com mai de l'amor que mou la mà que em sosté delicadament la testa en plena nit. Que em fa llegir en uns altres ulls la sol·licitud, la voluntat de donar consol i benestar. Que fa aparèixer persones benvolgudes darrera la porta de casa o de la línia de telèfon. Malgrat les xacres, em sorprenc saludant el bé que m'ha portat el mal. Ja ho sé que d'aquí a poc estaré curada, però... aquest sentiment només serveix en els mals amb final feliç, o també s'aplica d'alguna manera en els que no tenen el desenllaç desitjat?
El mal és sempre un mal, i si no hi ha final feliç, tot allò de bo que pugui néixer es barrejarà amb el dolor. Però potser sí que hi ha sempre alguna cosa misteriosament esperançadora i bona en la nostra resposta al mal. És llavors, en el combat desigual, que s' allibera una abnegació insospitada. Una entrega que, mirant enrere i resseguint la nostra pròpia història, és potser la que hi introdueix els moments de màxima dignitat i plenitud.
dijous, 27 de gener del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Uf! dificil tema toques...molt boniques i profundes les teves reflexions.
És questió de donar-hi voltw
es encara que aquest tema sols és de fè.
Hola!
Sí que és un tema difícil i no sabia si tocar-lo, però... és un dels què més em plantejo.
Em sembla que el què és de fe és arribar a la conclusió de perquè hi ha mal al món, i si hi ha un poder per acabar amb aquest mal. Si Déu existeix o no, o si intervé en afers materials... això cadascú ho viu o ho reflexiona de manera diferent i arriba a conclusions personals.
En canvi, no es de fe reflexionar sobre la nostra pròpia resposta humana al mal. Penso que davant el mal, o ens encongim, o abdiquem, o bé despleguem una força espiritual que és la que ben mirat dóna sentit a la nostra vida...
Jo crec que el mal no té res a veure amb Déu. El mal més aviat seria l'absència de Déu, l'entropia natural dels éssers i de les coses quan no hi ha vocació de significat, ànim de transcendència. Déu no és cap garantia contra el mal. Només garanteix que tota la immensa lògica del mal no s'imposi. És un immens i bellíssim acte de la voluntat de derrotar el caos. Adorno deia que no es podien escriure poemes després d'Auschwitz. Doncs no només se'n van escriure (H.G. Adler) sinó que una i altra vegada el bé va alçar el cap en aquell infern de nihilisme. Gent que va donar la seva vida pels altres, mestres que van renunciar a salvar-se per a no deixar enrere els nens jueus orfes que els havien estat confiats. La dona d'Adler va triar anar voluntàriament a la cambra de gas només per a acompanyar-hi la seva mare, perquè no hi hagués d'anar sola.
Després de veure això, es pot dubtar de Déu?
Hola, Anna.
Gràcies per la referència a H.G. Adler, el buscaré. Em sembla que en català no l'han editat. Per cert que em sembla que Etty Hillesum tampoc.
Concordo amb tu en veure el mal provocat pels éssers lliures, per les persones, com a absència de Déu -i/o d'humanitat-. Aquest és un mal explicable teològicament o filosòficament: els camps de concentració van ser possibles perquè milers de persones els van impulsar o permetre. Persones que no van escoltar el què segurament Déu els deia a través de la consciència. Si Déu ha fet l'home lliure, aquest pot decantar-se cap al mal. D'acord. (Ja sé que la qüestió de fons és perquè no va ajudar els innocents, però la resposta va implícita: si Déu existeix i l'home és lliure, Déu no actuarà contra aquesta llibertat perquè quedaria en entredit... o perquè la manera d'ocupar-se'n és donant vida eterna als qui pateixen.
El principal problema per a mi és el mal nascut de la matèria: d'una malaltia congènita, d'un handicap de naixement... vet aquí com a exemple el cas del cec. O la mateixa crueltat present a la Natura. Aquí no em sembla que hi entri en cap moment la llibertat de l'home. Què ha passat? Déu ha creat la matèria de manera defectuosa? No l'ha creat ni actua sobre ella? O pot i no vol...?
L'única manera, em sembla, que les coses adquireixin un sentit, si Déu existeix i és bo (i, efectivament, hi ha una bondat al món tan sublim que fa pensar que hi ha necessàriament alguna cosa superior que la sosté/encoratja), és que sigui veritat que, com afirmava Jesús -i com van testimoniar-ne els deixebles- hi ha vida més enllà de la matèria... trobes?
Naturalment, arribar a aquesta conclusió, com diu Anònim, és qüestió de fe i aquí hi entren arguments difícils d'explicar, conviccions basades en l'experiència personal, en una determinada observació i explicació del món... però és alhora una fe racional: l'única manera que les peces encaixin.
De tota manera, hi ha encara una cosa que em sembla més important que creure en una altra dimensió de la vida: tractar de viure aquesta terrenal d'acord amb el model que ens va ensenyar Jesús... racionalment i intuïtivament, el que més pot acostar les persones a la felicitat.
Cara Sandra,
Que el tema del mal és un clàssic del pensament. A més, no es un tema abstracte. Hem de saber què és el mal i perquè és dolent. Segons Wittgenstein, permeteu-me fer broma, si no existeix una resposta a aquestes preguntes, es que estan mal formulades. Però, llavors, quina és la pregunta?
Leibniz va defensar que viviem en el millor dels mons possibles; Schopenhauer va raonar que de l'argumentació de Leibniz es podia concloure igualment que vivim en el pitjor dels mons possibles. Tots dos s'equivocaven, perquè la qüestió és que no és important quin món hauria estat possible si no hagués estat aquest, sinó què fem amb aquest, cosa força diferent.
Epicur (cito de memoria, potser sigui un altre) va plantejar el problema del mal i Déu en els següents termes. Hi ha quatre possibilitats, a escollir-ne una. Déu vol acabar amb el mal i pot acabar amb el mal, però per què no ho fa? Déu pot acabar amb el mal, però no vol fer-ho; pere qué no? Déu vol acabar amb el mal, però no pot fer-ho; llavors no és omnipotent? Finalment, ni vol ni pot acabar amb el mal; llavors és realment Déu? Quina de totes quatre possibilitats s'aplica en el nostre cas? Potser cap de les anteriors? Com veieu, no hi ha respostes, perquè no donem pas a la pregunta correcta. No em mireu així, no sé quina és.
No hi ha una resposta. De fet, acabaré donant la raó a Wittgenstein, no sabem què estem preguntant.
Caro Luis
Els plantejaments que atribueixes a Epicur crec haver-los citat ja, certament de manera més casolana, al segon paràgraf aprox. Sí, són les preguntes clàssiques. Encara en queda una altra: la que relativitza el mal. El què entenem com a mal... és mal? O potser només ho és segons els nostres paràmetres humans? (No sóc partidària d'aquesta interpretació tot i que me l'he plantejat més d'un cop. La majoria de les persones, però, reconeixen intuïtivament com a mal -racionalment, és més difícil argumentar-ho- tota acció que atempti contra la llibertat d'una persona o contra el seu benestar físic i moral.
Efectivament, em sembla que no són d'Epicur aquelles preguntes, tot i que és possible que algun cop els hi hagis vist atribuïts, perquè al pobre filòsof li atribuïen coses que no va dir ni fer mai. No responia, certament, a la imatge d'hedonista berlusconià amb què ha passat, molt injustament, a la història -encara que sé que tu no ho insinues en cap moment-, perquè l'altre dia vaig llegir com una persona culta citava Epicur com a sinònim de disbauxa, ell que s'assemblava més aviat a un monjo budista.
A la Carta a Meneceu, diu: "Els déus existeixen: el coneixement que tenim d'ells és evident, però (els déus) no són com la majoria de la gent creu". En especial, els déus no s'interessen pels homes. "És impiu no qui renega dels déus de la multitud, sinó qui aplica les opinions de la multitud (sobre) els déus, ja que són intuïcions, presumpcions vanes (...) que els majors mals i béns ens arribin gràcies a ells, perquè aquests, lliurats contínuament a les pròpies virtuts, acullen als seus semblants, però consideren estrany tot el què els és diferent".
Wittgenstein es va quedar tant ample amb això de la mala formulació de les preguntes (reconec que no en sé més d'ell). Qüestionar els raonaments està molt bé, però si ni tan sols avancem hipòtesis alternatives... quina contribució estem fent al pensament més enllà d'assemblar-nos als escèptics grecs?
Cara Sandra,
Ja ho he dit: si no era Epicur, seria algun parent. De fet, el joc de les quatres possibilitats és un sofisma típic, enginyós... i molt interessant. També coincideixo en allunyar a Epicur de la disbauxa, perquè era, efectivament, un home senzill, tranquil i modest, que cercava l'aurea mediocritas (Horaci) i el carpe diem (sovint, un altre cop, malinterpretat).
Recòrrer a Wittgenstein sobre el problema del mal és, en part, una humorada, però sota el somriure s'amaga quelcom seriós. El cert és que no tenim una resposta al problema del mal, si més no, no tenim una única resposta. De fet, posant-nos wittgensteinians, no té sentit preguntar-se què és el mal, perquè es mostra ell tot sol i no podriem definir-lo unívocament. Però potser sí que té sentit preguntar-nos com ens enfrontem al mal, què fem davant el mal, per què diem que quelcom és dolent...
Quin tema has anat a treure! Milers d'anys de filosofia, milers de religions, tothom donat-li voltes. Una senyora qüestió.
Cert, és el tema que més adhesions genera a la religió i alhora també el que n'aparta més gent!
Hi penso molt sovint, en el perquè del mal, però aquest cop la reflexió neix d'una constatació que no és nova: el mal pot generar un bé. Aquest bé i mal íntimament lligats desconcerta. És un bé que no neix del mal, sinó arran del mal. És una resposta lliure a un fenomen necessari -ningú no té la culpa que un nen nasqui cec-.
Mentre pensava en això, vaig llegir uns capítols de l'Evangeli de Sant Joan i vaig trobar aquesta resposta de Jesús, que entenc que significa això que acabo de dir. El què passa és que no sé si Jesús volia anar més enllà i volia expressar que hi ha d'haver mal perquè hi hagi un bé. En això hi he pensat moltes vegades, però em semblaria una barbaritat; significaria justificar un Déu autor de bé i de mal... o no? O un Déu relativitzador del mal. O és que en realitat, el mal serà relatiu! Què complicat!
Publica un comentari a l'entrada