Lluna enlluernadora

Ja la tenim aquí, la lluna en perigeu. Més a prop, més brillant, més enlluernadora. Ella, la nostra vigilant nocturna, té un passejar capriciós: a voltes s'apropa, xafardera, altres, afartada del què veu, s'allunya per l'espai. Però sempre torna, perquè és fidel, la lluna.
Quan és a prop, com aquesta nit, els pagesos no s'atansen a les plantes, que no toleren que algú les vulgui distreure de la fascinant companyia. La Natura festeja la visita nocturna. Són hospitals, les herbes.
A ciutat, aquest sol nocturn entre les cases endormiscades desconcerta. Però aquí també hi ha festeig. L'alba es posa els millors colors i els desplega tots alhora, arrecerada al turó més bell, el de l'Aventino. Sant Pere ret tribut al satèl·lit pagà empetitint la cúpula insolent i cobrint-la de blau pàl·lid, manyac. El Coliseu conté els raigs del sol naixent entre els arcs perquè no fereixin l'amiga. Fins i tot la sorollosa via dell'Umiltà avui es neteja de fum i mostra orgullosa les façanes polides. Però és un esforç inútil, perquè les parets desagraïdes oculten ja la lluna en retirada i l'embruix es dissipa.



p.d. Els urbanites desmemoriats com jo descobrim a edat tardana que el perigeu és el moment de la rotació lunar de 28 dies en què el satèl·lit és més proper a la Terra, a només 363.000 quilòmetres, mentre que quan és a l'apogeu la distància augmenta fins als 405.000 quilòmetres.