Vida en un carrer desert

Encara no són les vuit del matí i cau un diluvi a Roma, però el dia es lleva de pressa, a marxes forçades, vencent la tenebra i l’oratge. Un gos solitari travessa rabent un carrer desdibuixat entre un descampat de terra i un d’herbes altes. Se suposa que som en un barri chic de Roma –ho delata la quantitat de mendicants que aguaiten els burgesos i intel·lectuals d’esquerra que s’atansen a les pastisseries-, però l’abandó és un paisatge quotidià. Uns eterns moments després apareix, finalment, l’amo, un home distingit d’aire vagament anglès, amb el paraigua encara a la mà, vencent ell també el diluvi i el vent.
Es cola sense pensar-s’ho per entre una tanca de ferro esbotzada, que deixa una ferida prou gran com perquè s’hi pugui enfilar una persona. Es el camí cap a l’estació de tren, per aquí no n’hi ha d’altre. Com que a Roma falta l’organització i l’estat, els romans improvisen solucions d’emergència que acaben convertint-se en la normalitat.
El gos, negre i blanc, de caça, sembla acomplir un ritus: ha aprofitat l’absència de senyor per furgar entre els arbres i les males herbes -potser s'ha parat a ensumar els sostens negres oblidats entre les arrels d'un arbre, testimonis sòrdids d'una transgressió en nit fosca-, però ara que veu el company s’hi arrapa i trota alegrement al costat. Ha estat lliure uns moments, però ara pesa més l’amistat amb el caminant. Desapareixen junts.
Un segon després, creua en sentit contrari una banda de quatre gossos. Apareixen un al cantó de l’altre, així que és clar que estan lligats. Però no és això només el què els delata: és també l’aire impacient, neguitós, forçat. No tenen l’alegria que dóna la llibertat. Però tampoc la dona que els domina tindrà mai la satisfacció d’un gest espontani, desinteressat, d’amistat.

Bellesa sublim i gastada

A Roma, la paraula bellesa se'm gasta. No és que no hi hagi lletjor, ni roïnesa, ni vulgaritat. N'hi ha, i és evident, palpable, cridanera. Però difícilment en cap altre indret del món hi ha tanta bellesa en la màxima sublimitat. Ho deia l'Adriano en sortir d'una mostra -sublim, inimitable, insuperable, tornem-hi!- a la Galeria Borghese, ja en si una obra d'art. Em diu ell: hi havia tanta bellesa, aquí dins -els estadis més sublims de l'escultura en Bernini, de pintura en Caravaggio- que n'he sortit torbat.
Només faltava sortir, a les onze del vespre d'un dia de gener, i trobar el jardí desert, que deixava arribar fins a nosaltres les notes de l'aigua, atraients. Ens hi hem acostat com els somnàmbuls d'un somni, perquè oníric era el paisatge. Una placeta de bancs de marbre il·luminats pels fanalons i la mitja lluna, panxa enlaire, entre els arbres. I al bell mig, un caminet també invitador, prohibit, que s'endinsa en la nit.
Ja prou, em dic. Ara haig de marxar, sóc jo la què escapo, temerosa que acabi l'encanteri. Però, encara no hem sortit d'aquest jardí de les meravelles per entaforar-nos en el tràfic eixordador del Muro Torto, que l'Adriano i jo quedem bocabadats d'una escena més enllà de la tanca de pedra: un llimoner i un nesprer en el màxim de l'esplendor, amb fruits gustosos i esplèndids, madurs, alguns ja pel terra. Sí que deu ser un somni, perquè som a gener, i aquest espectacle és contra natura. Un altre miracle que quedarà engabiat en uns instants, quan el vigilant doni la volta a la clau d'un cancell vulgar, anodí, gastat.

San Lorenzo, nit primera

Jo que pensava que començava a conèixer Roma, i encara no havia posat els peus al barri de San Lorenzo. Cauen aquí tots els arquetips, com monedes que s'escapen de la butxaca dels pantalons. Això no és la Roma històrica, majestuosa, impassible, d'arenes movedisses. Això és Berlín, la ciutat a mig fer, la cultura que s'esparpella entre velles fàbriques, la pizza de tota la vida i el bar més alternatiu, el pastificio -quina paraula adorable- elegant a només unes passes d'un carrer solitari, nafrat per les vies d'un tramvia que a aquella hora ja no passa, que va a parar sota un pont elevat, com a les millors pel·lícules de Brooklyn.
A la via dels Enotri, nom que evoca un poble antiquíssim, pre-romà, primitiu, entrem en un bar on el grup del Filippo Trentalace cavalca entre la nostàlgia de la cultura-cultura, la d'època comunista als països d'Occident, i un toc post-modern. Aquest nano -quin carisma, aquests italians- es menja el públic amb vocables incomprensibles per a la majoria dels noctàmbuls de Barcelona: pathos, Schopenhauer, Le Corbusier, chansonnier. I la gent riu i aplaudeix!
Fora, fa un fred espantós, i els forats a la calçada que esderneguen la moto fan interminable la tornada a casa. Però Roma és l'única ciutat on per tornar al niu has de passar de la vella fàbrica renovada de San Lorenzo a les formes escultòriques del Colosseu, aquest habitant immens de Roma que deixa el cor encongit, per la grandiositat, la bellesa, la història que encara li batega dins. I encara en girar una curva t'encares amb el misteri del temple circular de Vesta, una capsa romana de gràcil forma i secrets divins segellats entre les parets tapiades. Roma és una ciutat per viure amb el bon temps, i no amb aquest fred humit, gelat, que fa témer pel microscòpic llimoner de la terrassa enfonsada d'allò que en dic casa. L'hivern, però, és necessari. T'obre la gana per a noves descobertes d'aquesta ciutat que mai s'acaba.

Viatge de tornada

És de nit. Vibren les rodes de la moto en resseguir l'asfalt estripat que llepa les curves del Gianicolo. Estem sols, només un petit Smart d’aquells que ja saps que te la fotran es clava al davant sense mirar, des d’un carreró que duu qui sap on. El conductor, un jove grassonet de cabell tallat a l'u, ni mira la calçada, pendent com està d’enviar un missatge pel mòbil.
L’avancem i enfilem la recta del far, que quasi no es veu, perquè de far només en té la forma: a dalt, a la cabina, hi ha només un fanal vermell, de casa de putes. Així que, tot i que la lluna és quasi plena, la figura negra de Garibaldi a cavall només s’intueix.
Brillen molt més les llums de la ciutat allà baix, palpitant, perquè som a les portes del Cap d’Any i milers de turistes han tirat la crisi per la finestra. La ciutat és plena, i l’aire quasi primaverenc acompanya una nit de gresca. A les esquenes del turó, però, el barri de Monteverde ja fa estona que s’ha recollit. Més enllà de la floristeria, dalt de tot de les espatlles del Gianicolo, hi ha pocs signes de vida. Només arriben veus a uns metres de casa, i el flaire d’un porro es cola des del jardí tancat de la pizzeria.
Hem deixat enrere el castell de sant Angelo, que ens vol fer recordar com n’és de majestuós en colar-se des del fons d'un carrer prop del riu. Quan encara érem a peu, hem travessat el Panteon, bellíssim, il·luminat per una lluna alta, que ens ha volgut seguir per delimitar millor els volums de les cornises de les cases vora Campo de’Fiori, o de l'Església de Sant Agnese feta escultura. Però la imatge més punyent de la nit, Roma me l'ha regalat d’entrada, només endinsar-m'hi, encara al tramvia ple de gent que esperava amb paciència el canvi de semàfor: el riu, fosc, i la mole en penombra de l’illa Tiberina. Són les portes, de postal, del centre de la ciutat. De cop, m'he adonat de com enyorava Roma. De com és d’inimaginable pensar que un es pugui acostumar a la rutina d’un pis calent i acollidor i deixar de sentir-se colpit, trasvalsat, per tanta bellesa.

Una ciambella i dos croissants

M'ho havia anunciat per aquest Facebook tan denostat la mitjanit abans, però igualment, quan apareix a pocs minuts de les deu del matí és tot un esdeveniment. Truca a la porta. Porta una ciambella, una mena de donut saborossíssim, un croissant de crema i un de simple. No només: també uns regalets de Nadal: un petit despertador a l'antiga, en miniatura, que canta com si fos un rellotge molt més forçut, i un llibre de pensaments de la pastora a Roma de l'Església valdesa -la germana intel·lectual del franciscanisme, condemnada com a heresia pel Vaticà el segle XIII i sobreviscuda qui sap com-. Amb aquest gest, la Daniela alegra una setmana fosca, atrafegadíssima, ofegadora. Pensar que una mica més i, escanyada per la quantitat ingent de deures, he tingut per un moment la temptació de dir-li que passi un altre dia. Sort que l'alegria de saber-me privilegiada destinatària d'aquest gest d'amistat era massa forta com per trepitjar-la amb els estrictes i cecs manaments cerebrals. Gràcies, Daniela!

Una ciambella i due cornetti. Me l'aveva annunciato la notte scorsa su questo Facebook tanto deprecato, eppure lo stesso, quando è apparsa pochi minuti prima delle 10 è stato un evento. Bussa. Porta una ciambella, specie di gustosissimo donut, un cornetto semplice e uno alla crema. Non solo: anche dei regalini di Natale: una piccola sveglia all'antica, in miniatura, che canta come se fosse un orologio parecchio più forzuto, e un libro di pensieri della pastora a Roma della Chiesa valdese – la sorella intellettuale del francescanesimo, condannata come eresia dal Vaticano nel secolo XIII e sopravvissuta Dio solo sa come. Con questo gesto, Daniela rallegra una settimana scura, affannosissima. E pensare che c'era mancato poco che, sommersa dalla quantità ingente di cose da fare, per un attimo ho avuto la tentazione di dirle di passare un altro giorno. Per fortuna che la gioia di sapermi privilegiata destinataria di questo gesto d'amicizia era troppo forte per tarparla con i severi e ciechi comandi cerebrali. Grazie, Daniela!

Preguntes tancades dins un aula

Una cinquantena de persones tancades en una aula. Una creu i dues pissarres a la paret, i el professor que mira d'explicar la realitat segons Aristòtil. Em pregunto què hi fem, tots plegats, preocupats a saber de la finalitat i el perquè de nosaltres mateixos, quan la nostra vida és breu i finalment, la nostra naixença i la nostra mort no depenen de nosaltres.
Busco una resposta simple. Tinc a la bossa un llibre de 500 pàgines sobre els misteriosos orígens de la fortuna del Cavaliere. Va fer diners gràcies a les inversions de la màfia? Línies i línies amb explicacions sobre la contractació d'un mafiós a la seva finca a Milà, entrevistes a jutges, actes policials. Al meu costat, un noi té també un llibre de 500 pàgines a la seva cartera de pell, i me l'imagino com un dels llibres bàsics del primer curs de filosofia, com la Crítica a la Raó Pura de Kant, o la Metafísica d'Aristòtil, o la Repubblica de Plató. I em dic, ara i avui, què és més interessant per a mi, saber una cosa concreta sobre el món en què puc intervenir, o deixar la meva ment volar cap a preguntes sense resposta?
La meva ànima s'inclina més cap al pensament abstracte, es deleix per preguntar-se perquè sóc aquí i perquè existeixo, però jo sortiré de classe i continuaré amb el llibre periodístic, i ho argumentaré dient que és important actuar ara i aquí. Després, però, maldaré per esbrinar què en pensa Aristòtil de Déu, la natura i l'home llegint fragments de la Metafísica el cap de setmana o a les nits. Dedicar-se plenament a una de les dues coses, però, sembla una quimera. Ara bé, si em dedico només a Aristòtil, no per això tancaré l'argument d'una vegada per totes. Ni tampoc aconseguiré resoldre per mi sola si Berlusconi és o no un delinqüent.
El nostre temps i les nostres forces són limitades, quina és la millor manera de gastar-les?

Admiració

Sol, tancat en una presó de les acaballes de l'edat mitjana, grillons a les mans. "Desert d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada". És Jordi de Sant Jordi (València, ?-1424), poeta que hem deixat diluir en la boira del temps. *
El desconhort que patia era ben material, real, que diríem ara: cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, va entrar a Nàpols amb el monarca i poc després va ser fet presoner per l'italià Francesco Sforza. La imaginació es queda curta per arribar a comprendre la desesperació, la impotència, l'ànsia de sentir passar els minuts i els dies i no saber si s'arribaria mai més a veure la llum del sol, a menjar pa fresc, a acariciar una mà estimada.
En aquesta habitació, neta i cuidada, en què em trobo, penso en aquest home coratjós, que enmig la pitjor brutor humana, és capaç de convertir el mal en motiu d'alçament espiritual.
Vola, l'ànima presonera. I ens deixa dita una lliçó que converteix en vergonya les nostres fatigues i en motiu d'admiració i encoratjament aquests versos:

Eu hai vist temps que no em plasia res
ara em content de ço qui em fa tristura
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia

Avui ho podríem recontar, lliurement, així..
Hi havia un temps en què res no m'omplia /ara m'acontento d'això que em fa trist/ i valoro més els grillons lleugers d'avui/ que els bells luxes del passat / El destí se m'ha mostrat capritxós, desafortunat / i ha volgut que em trobi així d'aquesta manera/ però no me'n faig mala sang, no me'n preocupo / perquè he complert el meu deure/ amb tota la resta de gent bona que ara pateix al meu costat

* Raimon ens l'ha rescatat, però. Gràcies...

Solitud

La Pola, una velleta de 86 anys, de cabells blancs esvalotats i rebels, ens surt al pas al punt mort d'un carrer, en un poble perdut a les muntanyes, a la regió més desconeguda del Lazio. Amb aquells ulls blaus vius i la cara eixerida, té un aire entremeliat d'eterna nena Pippi Lanstrum. Ens acull al portal i ens conta com una vegada va fer fora dues dones males puces que pretenien robar-la aprofitant que la veien sola. Però ella va fer un gest amenaçador amb el pal d'escombra, i amb aquella mirada antiga, profunda, va esporuguir les covardes. Menys sort van tenir les estàtues de l'església de Valdecupola, que van robar a les dues de la matinada -fins i tot el Jesuset petit amb les mans enfaixades- o el porc recent escorxat i salat que van robar d'un garatge a Varco, el poble del costat.
De sobte, Pola calla. Quina solitud, aquí, diu. Tothom ha marxat. Els joves només venen el cap de setmana. Amb prou feines hi ha un veí a cada cap de cantó.
La solitud pot ser encara més punyent en una ciutat plena de gent, intervé l'Adriano. Ella escolta. Ens mira; ben equipats contra el fred, recent baixats d'una excursió de diumenge al mont Navegna, urbanites que tenen el luxe d'escapar alegrement al camp. Es pregunta si serà veritat que els seus néts que han marxat del poble, han prosperat, han comprat cases confortables, van al cine i reben gent a sopar a casa, se senten sols com a cans enmig aquell garbuig llunyà de gent. Si no faran més companyia, de vegades, la fressa del vent entre els arbres, el bel d'una ovella, el silenci de les muntanyes quan cau el dia i es converteixen en gegants negres, eterns, inamovibles. Toscs i hostils a voltes, però sense falses promeses.

Això és la guerra

Era enfilat dalt d'una de les branques més altes de les margarites. Un animal horrible, espantós, mai vist. Un cuc marró fosc, d'ulls negres i boca enorme. No era un cuc corrent, llefiscós, normal, sinó una bèstia seca, desafiant, com creada només per a amenaçar, sense cap punt dèbil per a enfrontar-s'hi. Com un avís monstruós. La viva personificació del mal.

Era a escassos metres de la meva mà que recorre les fulles per a extirpar-ne les parts mortes, podrides, cercant de crear vida, i del llibre amb què tracto d'omplir el meu ànim cansat de burocràcies i cops de la fortuna amb una mica d'espiritualitat compartida amb homes que milers d'anys abans van tractar de buscar una resposta a allò que més em preocupa avui i ara.

No m'he atrevit a buscar unes estisores i mirar d'extirpar aquella bèstia infame de les meves margarites. He decidit fer com en els darrers mesos: suspirar, mirar d'aguantar, tancar els ulls i continuar fent, com si res, tractant de gaudir de la mitja hora de sol a la terrassa, l'escàs moment per descansar d'uns mesos agobiants. Sobrevivint al mal, esquivant-lo, fent com si no l'hagués vist.

Però no és així que es venç aquest follet que sembla estar a l'aguait per a fer-te caure, que et complica la vida fins a nivells d'extenuació. Al mal se'l combat sortint a la batalla amb totes les armes, disposat a batre'l, a humiliar-lo. Amb la força del bé, i tant, demostrant que no t'abatrà pas, i que amb el teu ànim triomfant, d'amor cap a les coses que importen, l'abatràs, l'arrossegaràs. Es la guerra. O mor ell, o mors tu.

Ja no hi és

Aquest mati han tallat l'arbre del jardí de sota casa. El propietari hi està construint garatges per vendre i li feia nosa. Conservar-lo haguera volgut dir anar amb compte en les obres, sortejar arrels... Millor carregar-se'l, tot i que estava en un raconet del terreny i era l'únic exemplar.
Dec haver arribat finalment a l'edat adulta, perquè no he seguit l'impuls de córrer al jardí i tractar d'aturar com fos els treballadors de la serra elèctrica. Dec haver perdut l'innocència. M'ha bastat una frase del meu interlocutor: "és una pena, però el propietari pot fer el que vulgui del jardí", per tractar d'apartar els pensaments i rendir-me d'immediat davant l'evidència que es tractava d'una guerra perduda d'antuvi. Serà per tot el què ha passat aquest estiu, però ara veig el mal com a inevitable, indefugible. Perquè em sembla un mal tallar un arbre verd i frondós, a risc de passar per una flour-power passada de moda, d'aquelles que ploren en veure tallar una pastanaga. El mal serà indeturable, i és impossible per a una sola persona eliminar-lo d'aquest món, però per molt que les cames no sempre segueixin ja els meus impulsos, no puc deixar de sentir patiment i ràbia per la impotència que sent una en arribar als 35 anys i adonar-se que canviar el món, ben mirat, és una quimera. I que com a la nostra vida, amb sort podrem només contribuir a millorar alguns patiments i salvar algunes vides, hem de triar batalles i tractar d'ofegar la pena per totes les altres.
No n'estic convençuda, d'això que dic, però avui, aquell arbre ja no hi és i l'absència em recordarà un falliment, un cansament, una retirada.

La felicitat d'uns porcs

Encara hi ha llocs d'ensomni, esperant-nos, amagats no gaire lluny de la nostra grisor quotidiana. Prop de Roma, un d'aquests indrets és a Cottanello, a la vall del Tíber. Si Déu va fer l'home a imatge seva, segur que aquesta vall meravellosa és feta a imatge de l'Edèn. Sé que no serà així sempre, però avui, de tan bonica, semblava irreal, treta d'un somni, sense vent ni núvols ni fred. Només el sol i, a l'ombra, els colors tamisats de la tardor.
Hi ha casetes arrecerades en un extrem d'una plata, però els habitants no són els habituals a d'altres llogarets: hi viuen cavalls musculosos de crineres accentuades, anyells de cos blanc i cara negra que s'enfonsa entre les herbes, vaques que a la llum del crepuscle semblen luminescents, de tan blanques. Ens han acollit al migdia amb l'amabilitat de les postures, semblants a la d'un nen entre cotons: escampades, estirades amb peresa satisfeta, els caparrons posats delicadament sobre la molsa verda i suau. Només un ensurt, en arribar a un prat més muntanyós: de darrera els arbres s'abat sobre nosaltres una truja grossa, a la carrera, amb els colors i el morro quasi d'un senglar, amb grunys esfereïdors, tan de pressa que l'única escapatòria no són les cames, sinó la concentració mental d'allunyar l'ànima de pressa enlaire, per sobre dels avatars terrenals, esperant que la fugida de la por dels nostres cossos calmarà l'animal. I ella passa de llarg. Vol protegir, per si de cas, uns encantadors éssers que descobrim rera unes alzines, una colla inacabable de porcells, rosadets, rodonets, que semblen sortits d'un film de tan polits i adorables. Tots ells coberts de suau borrissol i només la punta del morro tacadeta de fang.
El pastor d'aquest món idílic animal, "Tersilio Scorza s'escriu el meu nom, però em diuen Beppino", ulls blaus i cara afable sembla també sortit d'una fàbula franciscana. És caçador, però només mata senglars. Detesta els urbanites de Terni que venen a disparar els ocells assedegats que beuen en fonts acabades de desglaçar o els què, cansats, es retiren al capvespre. És ell qui, enlloc de tancar en estables bruts, sense mai treure'ls a la llum del sol, la seva gran família animal prefereix abrigar-se cada matí per treure'ls pels camps. Ens ha rebut, abans de trobar-lo, un mastí blanc tan pacífic com el propietari, com tot aquesta colla d'animals que, ben tractats, conviuen amb l'home sense destorbar-lo ni fugir-ne.
Per als qui en veure un porcell pensen ja en la butifarra, pensin quan saborosos han de ser els animals que han viscut feliços al camp... Que no han viscut confinats, estressats, en la brutícia i la foscor. Buscant una mica, es troben les carnisseries que venen carn de porquets feliços...

La nova lliçó de Luter

Enveja, un dels set pecats capitals. Sembla que la meva ànima està en greu perill perquè la meva cara es posa verda en llegir que també els protestants alemanys es posen a l'alçada dels temps i elegiran una dona al capdavant de l'Església evangèlica per primer cop des dels temps de Luter. Exercirà de "papessa", com diu el Corriere -com ho diríem en català, el femení de Papa? Mama? No conec l'etimologia de l'apel·latiu del líder de l'Església catòlica-. Tant de bo arribi a saber-ne algun dia el molt femení "oficial", encarnat en una dona de carn i ossos, però em temo que ni tan sols els meus néts ho coneixeran, al pas que anem a l'Església. I això que de tant en tant surten dones com una monja que aquest mes al Sínode Africà ha dit davant els col·legues i el Papa que les dones han de servir per alguna cosa més que per a rentar sagristies. És aquest més o menys el paper que el Vaticà té reservat per a la dona. Jesús, que va mostrar el seu missatge més important, la Resurrecció, a dues dones abans que a ningú, diguem que tenia una consideració de la dona una miqueta més elevada.
La nova papessa protestant es diu Margot Kaessman i és divorciada. Reconec, això sí, una certa perplexitat en assabentar-me que al Hamburger Abendblatt aquesta dona de mirada franca i pentinat fresc i modern ha justificat el divorci dient que "el do del matrimoni m'ha estat retirat després de 26 anys. No volia mantenir un matrimoni de façana, sinó viure de manera sincera". Això estaria molt bé per a una persona del carrer, com jo, si vols, però per a la líder espiritual d'una comunitat religiosa que segueix els ensenyaments de Jesús em sembla força més discutible. Tothom coneix aquelles declaracions de Jesús, aquell titular, que en diríem avui -el què ha unit Déu no ho separi l'home- i, per tant, com a mínim, el tema mereix una mica més de profunditat. Perquè les comunitats que tenen la Bíblia com a far cometen errors molt grossos, però em sembla que entre ells no està el de la lleugeresa. Cada cas és un món, cada consciència és única, i ningú no pot jutjar les circumstàncies del matrimoni d'aquesta persona, però també sap greu que la primera dona "Papa" no sigui un model de compromís d'amor, gratuïtat, lluita. Especialment, perquè això que el "do" li ha estat retirat significa que ella s'espolsa tota responsabilitat en l'afer, com si el divorci li hagués caigut del cel.
I si alguna cosa m'ha quedat clara és que en aquesta Terra les coses no cauen del Cel, sinó que són els homes i dones les responsables de construir el món. No crec en els miracles. Només en la determinació humana de fer un món millor.

Foc sagrat a Piazza Navona

El poeta-filòsof més "obscur" de l'antiguitat, Heràclit, deia que el foc és el principi que tot ho mou, pel qual totes les coses existeixen. Que les coses són foc. Mirant un grup de persones depositant espelmes davant un altar, sota una petita escultura d'un sol radiant que representa la divinitat, entenc el perquè de tot plegat. No era tan estrany, aquest filòsof que va viure 500 anys abans de Crist a Efès, la ciutat turca on va néixer també Sant Pau i on es diu que va morir la Verge Maria. El foc és la imatge més fidel al misteri, perquè és inaprensible, perquè ningú no el pot tocar, ni immobilitzar, ni prendre, ni posseir. Com el misteri del sagrat que tots portem dins.
Hem arribat aquí atrets per aquest mateix foc sagrat. Teníem encara a la retina la imatge idíl·lica d'un núvol, la del darrer fotograma de la pel·lícula "La leyenda del tiempo", d'Isaki Lacuesta, i sortiem ja per la porta de l'Institut Cervantes de la plaça Navona. Davant nostre, els jocs d'aigua i llum de la superba font de la Font dels Quatre Rius de Bernini, captivadors, i una certa animació encara a les terrasses. Però els ulls van a les escales de l'Església de Sant Agnese in Agone, la meravellosa obra projectada per Borromini. Un reguitzell d'espelmes a les escales ens condueixen, hipnòtics, a l'entrada, i ja dins hi veiem un espectacle, si es pot dir així, mai vist abans. Un grup ampli de fidels s'apropen a l'altar i deixen espelmes enceses. Una jove de cabells arrissats, daurats, angèlica i alhora moderna, contemporània, s'alça després de dipositar l'ofrena. S'hi atansen grups de dos en dos, o de quatre en quatre, dispersos, espontanis. També una nena que deixa l'espelma decidida i sense tots aquells miraments. Estem a 22 d'octubre i jo tracto de recordar si és cap dia assenyalat de la festivitat cristiana. Finalment, tres capellans s'acosten amb encens. Jo, que m'ho mirava tot com a espectadora, entro en pànic quan m'acosten d'imprevist el sol daurat. Esdevinc sobtadament protagonista, adquireixo una responsabilitat. Què haig de fer? Em senyo, en respecte per aquell acte al qual m'he introduït sense que ningú me n'hagi privat. La cerimònia acaba de forma més sorprenent encara: el grup catòlic es posa a cantar i batre de mans com els negres dels espirituals. L'Adriano i jo n'estem gratament sorpresos, ens mirem, ens n'alegrem. Tot això passa a Roma, i passa a Piazza Navona.

Roma es desperta

Ja sé que és una obvietat, però no hi ha res de més deliciós que una ciutat quan es desperta. La llum és suau, però el fred dóna brillantor als geranis del balcó acariciats pel primer raig de sol. Al semàfor etern de Lungotevere, els vianants que s'hi apiloten mostren en aquests instants la personalitat, la filosofia de vida. Hi ha qui aprofita per fumar una cigarreta, apartat de la calçada, altres sembla que es vulguin tirar a sobre dels cotxes, impacients. Els arcs del ghetto, encara en ombres, són grisos, i es fa visible la porqueria dels carrers. Però els nens entren a l'escola i travessen rabents la porta, els pares i mares s'apleguen amigablement per a un primer cafè, un veí s'ha deixat la porta oberta i els graons, antics, de pedra, s'enfilen cap amunt, muts testimonis de les generacions que s'hi han enfilat. S'obre la porta d'un bar i s'escapen de dins el tintineig de les tasses llençades a gran velocitat sobre la barra. Un grup de cinc joves vestits de negre creuen la ciutat a bon ritme. Els segueixo, segura d'haver trobat els meu cicerone. I sí, els vaig esbufegant al darrera per arribar a la classe de la Pontifícia Universitat Gregoriana el segon abans que soni el timbre d'inici de la classe. Els capellans volen sobre les escales inacabables. Que després diguin que qui es dedica a l'esperit no pot tenir una natura vivaç i la velocitat del vent.

El darrer grill de la nit romana

La nit és ja fresca a Roma, però reserva delícies insospitades, com caminar per carrerons deserts del ghetto jueu. De retorn a casa, en travessar el barri a hores ja avançades, em sento afortunada de dur soles de goma i trepitjar sense fressa l'empedrat, sentir-me un ésser invisible que transita com un fantasma ensonyat per la Roma nocturna.
Per desgràcia, la font de les tortugues està coberta d'una tela blanca. Per a ella, també s'ha acabat l'estiu. Ja no hi ha parelles juganeres assegudes vora l'aigua de reflexos turquesa sota els fanals, ja no és aquella visió d'ensomni, aquella bella quietud, aquella màgia que apareix de sobte en el trencall de carrers estrets. Els romans han decidit que ja és hora de reparacions, ara que la humitat i el vent conviden més al recolliment a casa que a la gatzara del got de vi nocturn a la plaça.
Però hi ha éssers que es resisteixen a morir. Camí del carreró de Monte Cenci, em desvetlla la veu d'un supervivent. Un grill que fa ressonar entre les parets de cases silencioses un cant fort, però que li surt tremolós, com en un esforç sobrehumà. Sembla voler omplir la nit de la vivacitat estiuenca de l'antic aplec de companys. Un animaló que, tot sol, revifa l'encant d'una ciutat.

Sorpresa

Confesso que m'apassionen els concursos d'aquest país. Són un mirall fantàstic de l'ànima popular italiana. Avui m'he enganxat mitja hora a X Factor, un programa que cerca de descobrir nous talents de la cançó. Temps suficient per indignar-me per com els "triomfadors de la societat" es deixen endur més pels clixés que no pas pel talent.
Una noia original, de rínxols estrets disparats al cel en una immensa aureola castanya i pell clara, -una versió en blanc de les cantants de Boney M-, llavis pintats de vermell primari i ulls somniadors i sensibles, es bellugava animadament per l'escenari. El seu nom, Francesca. La veu, la d'una gran artista, la d'aquelles cantants de soul que sorgeixen d'un vell vinil anys 50.
Però només un dels tres components del jurat semblava apreciar-la: una enorme senyora estil Farah Diva, amb cabells recollits en un mocador, grans ulleres rodones negres i camisa regada de falsos diamants. Un altre jutge, un jove de cabells canosos tipus George Clooney, d'aquells que es creuen l'ésser més estilós del món, es dedicava a humiliar la nostra concursant, que es defensava, però, amb dignitat dels atacs, malgrat el dolor als ulls. L'altra jutgessa mostrava desinterès.
El pseudo Clooney, en canvi, s'encandilava per un trio de noies que desafinaven a quina més, Yavanna. Però és clar, eren guapes, de cabells llargs i emmollats a cop de laca i secador, dues morenes i una de pèl roig brillant, molt més espectaculars -i estereotipades- que la Francesca estranya, rodanxona. El nostre heroi somreia també tendrament en sentir cantar un noi de veu baixa i monòtona, Mario. És clar, aquest li anava de negre rigurós en els cabells i en els vestits, seguint el patró del jove rebel que té la virtud de triomfar en l'imaginari col·lectiu des de fa 40 anys, des de James Dean i Marlon Brando. Amb una variació: Mario era la viva icona d'una corrent molt de moda ara, la dels"emo", que és una tribu urbana barreja de punk i Candy-Candy, de preferències gòtiques i melangioses. Cada detall era curat al mil·límetre per tal d'encaixar en aquesta nova pretensió de modernitat.
Al final, sorpresa. Aquest programa és sàdic de mena i el presentador va anunciant els aspirants a artista que passen de segur a la següent ronda, de manera que a l'escenari van quedant els candidats menys votats, que potser seran eliminats. Anaven sortint noms dels que se salvaven -entre ells, Yavanna i Mario, naturalment- i Francesca, cada cop més sola en l'escenari dels futurs fracassats, preparava ja una cara ploranera. Ella, prou conscient que el Guaperes hauria pogut influir l'espectador amb els seus prejudicis i les seves apostes pels cantants més banals, estava segura que l'acabarien de fulminar, i més quan ja només quedava una altra noia a fer-li companyia, morena, agradosa, que somreia al públic per atraure els darrers vots.
La salvació, però, li ha arribat a Francesca al darrer moment, com a les millors pel·lícules. Finalment, el presentador ha dit el seu nom i el disgust que anava estirant els músculs de la cara d'aquesta noia quedava truncat de forma inesperada. I ella saltava d'alegria, i davant la tele jo respirava alleujada. El públic italià encara sap reconèixer una artista. Encara que sigui pels pèls.

El sastre de via Rasella

Ha estat només un instant. Qui sap si ha arribat al segon. Baixava l'anònima i quieta via Rasella, amb el palau Barberini a l'esquena, corrent cap a la feina, quan per l'escletxa d'una finestra oberta he vist un home cosint. Un senyor d'aire distingit i respectables cabells blancs.
El meu pas accelerat ha tingut un moment d'indecisió quan el cervell li ha advertit que no és cosa de cada dia, veure tal dignitat humana aplicada a l'ofici menor de l'agulla. La ment atrafegada ha tingut temps per manar als ulls que es fixessin en algun element d'identitat. Només han registrat un nom de lletres daurades a la porta del costat, "Doriano", abans de perdre's en d'altres portals, carrer avall.
Deu ser una sastreria, he imaginat. I el senyor, el propietari, un sastre de renom. Però ni el carrer ni la humilitat de l'establiment semblaven indicar massa riquesa, i qui sap si qui cosia no era més que un simple empleat.
He anat a pensar en l'avi de l'Adriano, Alberto, també sastre, i com el fill, Ettore, va esdevenir advocat, i encara el nét, l'Adriano, periodista, llicenciat en Dret i amb màster a Estrasburg. Potser avi, fill i nét hauran estat igualment intel·ligents i sensibles, però el més humil només va poder aplicar la claredat d'idees a la confecció de roba, mentre que el de formació més privilegiada potser podrà arribar a cims intel·lectuals més excelsos. I així, amb la humanitat sencera. Quants escombriaires occidentals, immigrants sense papers, dones de països pobres sense instrucció podrien arribar a ser "algú", un intel·lectual reconegut, un empresari d'èxit, si tan sols en tinguessin l'oportunitat.

La Miss Itàlia del poble

Els magnats de la televisió diuen estar molt sorpresos amb l'elecció de Miss Itàlia d'enguany, tot un esdeveniment a la terra de les veline. Ha guanyat Maria Perrusi, la càndida adolescent d'un poblet de Calàbria. I ho ha fet gràcies al vot dels telespectadors, desafiant el veredicte del jurat de Miss Itàlia, que preferia a una estudiant de Dret de 23 anys, Mirella Sessa. De seguida han saltat els esteorotips: el poble ha preferit a la noieta bonica però tonteta, i ha donat l'esquena als perills de la guapa massa intel·ligent.
Decideixo mirar-me les fotos de l'edició 2009 de Miss Itàlia, acaptivada pel debat i per la trista sort de Mirella Sessa -no només s'ha quedat sense corona una vegada, sinó que a la mateixa final li van atorgar el premi de Miss Moda i tot seguit li van arravatar per donar-li a una altra noia, Federica Sperlinga, adduint que hi havia hagut un error-. Una web, Asylum, fins i tot li ha donat a Mirella el títol de Miss Sfigata, que a casa nostra seria com dir Miss Malastruga, Miss Gafe o Miss Desafortunada.
Es podria consolar la infortunada llegint que, com ella, Sofia Loren, Gina Lollobrigida i Silvana Mangano, tres de les actrius més esplèndides i famoses del cinema italià, també van quedar-se amb un pam de nas al concurs de Miss Itàlia, que van guanyar joves que no han passat a la història.
Reconec que veient les fotos, jo també tinc el cor amb Mirella, per la dolçor de la mirada. Però després passo al vídeo, i entenc el perquè de tot plegat. Cal només mirar-se els vint segons que transcorren des que la presentadora anuncia el moment del veredicte final fins que comença a pronunciar el nom de Maria i a la jove se li dobleguen les cames de l'emoció. No podia guanyar Mirella, ulls verds que esperen ansiosos el resultat, mirada espantada, espatlles rígides, boca premuda. Era de tota justícia que vencés Maria, ulls verds desperts, il·lusionats, confiats. Cabells recollits ben tibants al darrera, com per deixar ben al descobert la cara, les intencions, la bellesa del rostre sense artificis. El poble no només ha premiat la candidata que s'ha atrevit a apartar la cabellera, una de les grans cartes de presentació de la beutat femenina, per adoptar una postura aqua e sapone, que diuen aquí -cara que es presenta just rentada amb aigua i sabó, sense trucs; naturalitat, innocència-. També s'ha sentit inclinat a premiar l'alegria, la voluntat de construir-se un món millor, de sortir del cau miserable i menjar-se el món.
Perquè ja sabem que Miss Itàlia no és un concurs sobre sensibilitat, sinó sobre bellesa. I la bellesa, ho sap el poeta*, és la de la "deesa dels ulls fulgurants", la dona a qui brillen els ulls, el cos que transmet l'energia de les grans empreses. No podia ser d'altra manera. I menys en temps de crisi, en què el telespectador atrapat en la incertesa vol, almenys, contribuir a fer realitat un somni.

*Homer
Els vint segons a http://www.missitalia.rai.it/

Els nens de Pisticci

Els nens d'Itàlia són particulars. Quan els visita una càmera de televisió, es mouen amb desimboltura, somriuen càndidament o ben al contrari, adopten una actitud greu, conscients de la responsabilitat en què incorren al parlar a tant de públic. Però, sobretot, no tenen comparació possible quan arriba l'hora d'explicar alguna cosa. Quines paraules mirades, grandiloqüents! Semblen professors davant un micròfon. Escoltant els nens t'adones que alguna cosa encara és molt viva a Itàlia: la tradició oral. I, en especial, la tradició oral lligada a la mateixa tradició, als costums, a les vivències familiars.
"Veniu a Pisticci", diuen nens diversos en un curt programa sense presentació a Rai3, "trobareu, el castell, l'església de Santa Maria del Casale, i les cases del poble, fetes amb sostres de guix i de palla", asseguren sense vacil·lacions. Més convincents encara són al explicar com es cuina una recepta -de pasta, és clar-, tagliatelli ai ceci amb uovo i pepperoncino. "Es fa una massa, ni massa tova ni massa dura, feta de peces subtils", declara sense pestanyejar una petita de vuit o nou anys. Un noiet, líder d'un petit grup, desgrana la recepta gràcies a l'ajudeta a l'orella del saberut de la colla, recorda quan ha de bullir l'aigua, el treball de la farina, la consistència de la pasta. Tots ells miren amb devoció autèntica la iaia que cuina i aplaudeixen amb goig quan aboca la pasta al plat.
La gastronomia quotidiana és un esdeveniment a Itàlia. Hi ha mares -i pares, d'aquí la participació sense complexos dels noiets- que expliquen als petits els secrets de la pasta, que els permeten de remenar l'aigua, que els conviden a veure com tallen els tomàquets o empolseguen el pebrot picant. Hi ha a les famílies italianes moments de celebració festiva per cada posta en escena de la tradició.
Aquí la tradició no és carrinclona, és una font d'aigua viva i autèntica, que diria el capellà del poble.

L'autenticitat dels tomàquets

Ara entenc perquè aquest vespre he sentit el plaer de cuinar, similar al què sent algú en olorar un ram de flors. El secret està en el tomàquet. Aquesta hortalissa, columna vertebral de la cuina catalana, està en perill d'extinció a la terra que l'adora i, en canvi, a Itàlia, on està condemnada a jugar un paper secundari, de salsa base entre les mil-i-una combinacions de pasta, frueix d'una salut excel·lent. Digueu-me si en els darrers mesos heu quedat mai ebris del perfum d'un tomàquet. Si, mentre el tallàveu a trocets, heu sentit la temptació irresistible de portar-vos un bocí a la boca, com faríeu mentre prepareu un fuet per a l'aperitiu dels convidats. Aquest matí m'he fet un tip de “picar” tomàquet mentre preparava un entrepà de platja, i aquest vespre, tot i la fuita de gas als fogons d'una vella cuina, aspirava el perfum d'una mitja dotzena de tomàquets vermells i punxeguts comprats a l'única botiga de queviures d'una illa minúscula i apartada d'Itàlia. Tomàquets que, cuits al costat d'un all també perfumat, mantenien un color envejable i apetible. Ara entenc, també, perquè un veterà corresponsal català a Roma s'ha especialitzat en les qualitats del bon tomàquet i n'ha esdevingut un expert europeu, si no mundial. Un català sap estimar aquesta hortalissa, que per a alguns és un fruit, però no té l'oportunitat d'assaborir-la massa sovint. Culpeu-ne els tan mitificats hivernacles del Maresme, o blasmeu els latifundis d'Almeria. La qüestió és que a casa nostra, trobar un bon tomàquet, un d'aquells que donen feina i plaer a cada glàndula de la llengua, és gairebé tan difícil com trobar algú que no acostumi a canviar al castellà a la primera cambrera hispanoamericana de torn. Els catalans ens omplim de mites, però després no hi estem a l'alçada.