Fragàncies

He saltat de l'autobús i he fet un càlcul: avui em podia permetre de desviar-me 50 metres per trepitjar un altre món. El que neix i mor cada matí al carrer Giovanni Battista Niccolini.
Si aconsegueixo arribar-hi a la una, quan tot just és a punt de desaparèixer, ja és un triomf. Des que giro cantonada ja no sento el pes de l'ordinador i els papers a l'espatlla ni penso en la muntanya de feines pendents: ja només som el mercat i jo. M'és igual que les primeres parades siguin aquelles tan horribles -però pràctiques- de perfumeria i electricitat barata. El meu amor és incondicional. Els ulls del cor van quedar encegats el dia que, passejant, vaig endinsar-me en aquell paradís de verdures i fruita sota els arbres. Era la fi de la tardor, la llum era suau i es colava sense esforç pels arbres que ja perdien les fulles. Em vaig asseure a la vorera negra, respirant-ne únicament l'atmosfera irreal, de figuretes sense pressa, de venedors amables que enfonsen les mans entre enciams i tomàquets. Un ventijol lleu semblava capaç d'emportar-se d'un moment a l'altre tot l'escenari i jo amb ell.
Els arbres han quedat nus i han tornat a germinar els brots, però la màgia és intacte. Avui el meu venedor favorit -o forçat, és dels darrers a tancar- m'ha rebut recordant els dos gols del Barça al Madrid. Fa bingo. Li dic que avui començarem per les olives verd fosc, dolces, gegants. Si ja sé que al darrer moment acabaré caient en temptació, més val donar-li la benvinguda d'entrada. Però llavors una nova delícia reclama la meva disposició d'ànim condescendent: un perfum en forma de maduixa. Em diuen que són de Terracina, l'orgull de la regió. No recordava que les maduixes, a les botigues de les places de Gràcia, tinguessin cap mena de fragància. A quarts de vuit del matí, però, havia llegit un article perfecte per a la gent de ciutat informant que les maduixes maduren a l'abril. Així que aquestes són acabades de collir i a més, de ben aprop, de dalt dels turons que sotgen el mar d'Heracli i d'Ulisses. L'urbanita que sóc pren encara un segon paquet i se'n va somrient a casa, segura d'haver-se endut un tresor.

Farts

M'arriba un d'aquells powerpoints que tan abunden per internet. S'alimenta de textos de Pierre Teilhard de Chardin, però tan se val: és semblant a d'altres que corren per la xarxa amb reflexions de Gandhi, Sòcrates, Eduardo Galeano. Els textos sovint coincideixen, però hi ha un tret comú que no falla: estan servits en imatges de paisatges relaxants: boscos, muntanyes, salts d'aigua. Com si la cerca espiritual, l'eixamplament de l'ànima, la millor comprensió del món, només s'assolissin amb l'ascesi. Perdent-se en un bosc solitari, incontaminat, profund. Com si un gest dels homes, una paraula d'un conegut, un pensament sorgit en la lenta espera d'un embús, no poguessin ser portadors de significats. Com si allò quotidià no ens pogués fer pensar.
Però, com ens podem imaginar que trobarem la pau de saber que ens estem dedicant a tractar de ser millors, si no és fugint d'aquest moviment esbalordidor que ens assalta a cada minut? Estem farts, estabornits, de llevar-nos amb un ti-ti-ti estrident, escoltar les notícies, enfilar-nos al primer autobús capaç d'obrir portes, creuar veïns, porters, comerciants, obrir el mail i respondre en temps real a 15 persones, concentrar-nos en un text, reunir-nos, saludar els amics de Facebook, no faltar a una trobada d'aniversari, ni deixar de telefonar l'amic que ho passa malament, recordar de regar les plantes i pagar la butlleta del gas, barallar-nos amb la companyia de telèfon, rentar el cotxe, arreglar la rentadora, arribar a temps al cine o al teatre... La tecnologia i la gran oferta de les ciutats potser ens ajuda, però també ens apreta. L'excès d'informació, de contactes, de possibilitats, ens atabala. Quin somni millor que trobar el silenci, uns arbres amables, una herba on reclinar el cap i descansar. Com podrem omplir-nos si a abans no ens hem buidat?

Misteris divinals

Diumenge de Pasqua, era a missa amb el Papa. Amb el Papa, i milers de "fidels" aplegats a la plaça de Sant Pere, desafiant la pluja inclement. Un escenari perfecte per a la devoció. I no obstant, això, la meva ment dotada per Déu -per Déu, no?- d'una intel·ligència racional, s'entestava en una operació senzilla d'infant: comptar les pedres precioses de la mitra papal. El barret blanc en forma de tovalló plegat albergava quatre pedres vermelles, brillants, semblants a robins. La casulla i l'alba -les vestimentes que duia el Pastor de l'Església-, eren cosides amb filigranes d'or. Les sabates vermelles es diu que Benet XVI les ha comprades a la firma de luxe Prada. El símbol de la humilitat i l'amor a la Terra vestit com un Emperador medieval. Misteris terrenals.
Només em distreia de les meves distraccions mentals la monja del davant, que en plena missa va treure el cap de sota el paraigües per contestar dues vegades al telèfon mòbil. Problemes d'alguna mena amb un cotxe.
En canvi, rere meu, una estimada amiga que es considera més aviat anti-Església m'explicava que havia gaudit amb la litúrgia, els cants, les lletanies en llatí. Que allò sí que li arribava. El cerimonial li havia transmès un sentit sagrat.
Les monges i les estudiants de Teologia llunyanes a la missa; les atees, en canvi, embaladides pels rituals vaticans. Misteris divinals.

Ells són més sants?

Les monges tenen fama de submises. Però sota la catifa de l'Església hi ha un món sovint ignorat.
A Catalunya, moltes monges intel·ligents i d'indubtable capacitat crítica s'han afegit al Col·lectiu de Dones en l'Església per la Paritat, fartes de la concepció antropològica i religiosa masclista de la dona predominant a l'Església. Una d'aquestes monges és Roser Garriga i Trullols, missionera del Cor de Maria, que escriu al número de gener de la revista Paraules i Fets de Dones per queixar-se que l'Església hagi retirat del Santoral una dona, Tecla, que predicava i batejava al costat de Sant Pau.Poca broma que Santa Tecla fins i tot apareix mencionada a la Bíblia, als Fets dels Apòstols ((2 Tim 3,11), però de res no li serveix.
Que ningú no s'estranyi, però. Només a Catalunya, el Vaticà ha canonitzat 47 barons i 10 fembres. Son més sants, ells?
La Roser diu que la discriminació arriba fins i tot a les Actes Apòcrifes de Pau i Tecla, que van ser son considerades un document històric per a Sant Hipòlit romà i per Orígens, però "Tertul·lià, gran misògin, ho negà entre els segles II i III. El què realment pretenia era afirmar que a les dones no els és lícit batejar i predicar". "Aquest text", afegeix, "ens mostra com una dona participa en el ministeri de la predicació juntament amb Sant Pau a qui s'ha fet autor de les frases com que les dones no parlin en les assemblees, perquè així no dominin els marits, com ens diu la primera carta a Timoteu que en realitat va escriure un autor posterior, seguint l'antifeminisme que s'anava implantant i que encara perdura, per desgràcia de tothom".
I jo que me l'havia empassada, la misogínia de sant Pau. No sé on és la veritat, però la història l'escriuen els vencedors, i la història de l'Església ja se sap quin sexe l'ha escrit.

El mirador de Sant Pere

Un dia que vaig trobar la floristeria tancada vaig saber perquè només m'agradava la basílica de Sant Pere vista de lluny, des del pont Garibaldi, surant sobre les corbes del riu. En apropar-m'hi, en canvi, em sentia colpida per la pròpia indiferència.
Em trobava a les acaballes de la via Aurelia, l'antiga via romana que porta al barri catòlic per excel·lència, l'Aureli, conegut pels autòctons com Gran Pretagna -prete vol dir capellà en italià- per la concentració de monges i capellans. Per assossegar l'enuig, vaig baixar del cotxe, vaig admirar una garsa salvatge abeurant-se a l'estany del viver -una escena com aquesta, un aiguamoll improvisat, només pot passar a Roma- i vaig passejar per la porció del barri més elegant.
En tombar una cantonada em vaig trobar amb una visió que ja havia pogut entrellucar un dia inopinadament des de l'autobús: la cúpula de Sant Pere, enorme com una lluna d'un capvespre d'estiu. Imponent. Val la pena veure l'espectacle almenys un cop si un va a Roma: té lloc a la via Niccolò Piccolomini, que recorda un antic cardenal i que neix al capdamunt del turó del Vaticà per acabar rodolant per la vessant contrària a la Basílica. Com em va dir la meva amiga Nora, l'efecte de grandiositat s'accentua en allunyar-s'hi perquè el carrer fa baixada i la cúpula s'eleva piano piano de l'altra banda del turó vaticà. A més, l'única separació amb la basílica, que es contempla des del darrera, són prats coberts de béns, que barregen els seus bels amb les campanades de les esglésies. L'únic que cal és tenir bon estómac per evitar sentir enveja de les cases senyorials al capdamunt d'aquesta talaia. Els propietaris que per distendre's baixen als jardins o surten al balcó tenen vista privilegiada sobre el paisatge bucòlic i religiós.
En canvi, de prop, vista des de la plaça Pius XII o ja dins l'abraç de la columnata de Bernini, la cúpula de Miquel Àngel gairebé no es veu, perquè algun genial arquitecte posterior va decidir allargar la nau de la basílica i bastir un frontal alt i ple d'estàtues que n'oculta la vista. No paga la pena escarrassar-se en buscar un bon angle de visió des de l'embocadura de via de la Conciliazione o des dels museus vaticans: és millor prendre un bus que porti a l'Aurèlia i que de pas permeti tenir una idea de com n'és d'enorme aquesta ciutat. A més, si amb sort l'autobús enfila l'estreta via romana, flanquejada per murs carregats d'anys, un acaba per preguntant-se si no s'és en una carretera de conte romàntic o en un túnel del temps.

*Al Laci, regió habitada pel 8,6% de la població italiana, hi viuen 18.123 monges -el 22% de les religiosesa a Itàlia- i 5.138 monjos -el 29,5%-. En canvi, de pàrrocs n'hi ha pocs: 2.096, només el 6,2% del total nacional. I hi ha oficialment 326 seminaristes, el 7,7%. A missa, hi va el 20% dels lacials, segons el cardenal Agostino Vallini, vicari de la diòcesi romana i en aquest sentit, número dos del Papa de Roma.

Foie-gras

Ja mai més no podrem dir que no sabem què mengem quan comprem foie-gras o el demanem al restaurant.

Si voleu contribuir a aturar aquesta crueltat inenarrable, que atempta contra la pretesa civilitat humana, podeu a més signar aquest manifest:
http://www.stopgavage.com/es/manifiesto.php

Una tassa de té

Per què ens fan feliços els rituals? M’ho pregunto mentre porto una tassa de té calenta a l’escriptori. No he pogut dormir bé per la quantitat de feina que m’espera, i els meus caps ho volen tot de seguida, ràpid, ràpid, ràpid. Però en percebre el fum que surt de la tassa i comprovar que la cullerada de mel ha estat generosa, somric. L’escalfor ha arribat fins a l’ànima. Per un moment, he conjurat l'ànsia, el treball rutinari, la incomprensió de qui només espera de tu facilitat, docilitat, una massa de lletra ben ordenada. De qui no es calma amb una bossa de té, perquè només ofega l'ànsia amb la voluntat de poder.

Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.

Estupideses

Per acomplir un somni, un s'ha de deixar d'estupideses. Que si cal esperar al moment propici, que si cal estar inspirat, que si cal tenir una garantia econòmica al darrera. Potser esperarem a que neixi un fill, a que tinguem una casa acollidora. O mirarem d'endarrerir el moment amb l'excusa que cal preparar-nos, formar-nos tècnicament, bastir uns fonaments del nostre somni abans de pretendre tocar-lo amb les mans.
Els somnis, però, es poden fer realitat en una habitació d'hotel. La inspiració pot venir mentre tallem l'api a rodelles fines per donar gust al brou, mentre ens colem entre les persones que atapeeixen l'autobús.
El somni ens espera. Som nosaltres els què el tenim tancat al rebedor, els què ens inventem no sé sap quantes excuses per no deixar-lo entrar.
Els pensaments em venien a les mans -perquè no em venen a la ment, sovint només apareixen quan els obro jo mateixa les portes del teclat- mentre llegia la narració admirada de Roberto Saviano sobre l'èxit sacrificat de la Puça, Leo Messi. És clar que en Messi no va poder dubtar: era el somni o la vida. O era el millor en futbol -i aconseguia així que un club li pagués un tractament per no quedar nan- o deixava que la vida el nafrés. I va sortir corrent, amb la pilota entre els peus.

Abismes

El mont Soratte, a Roma, ja va ser lloat per Horaci com una muntanya única, evocadora. És una protuberància del terreny que sorgeix entre camps i pobles, prop dels llacs de Bracciano i Martigniano, i per això es veu des de Roma, encara que és més aviat nana: només alça 691 metres de terra.
Camí amunt des del poble Sant Oreste, la ruta és esquitxada d'ermites que donen forces al caminant i l'empenyen muntanya amunt. També es pot portar la contrària a la corrent i baixar turó avall, entre caminois escalonats i fangosos. Duen a una ermita excavada a la roca, molt antiga. És dedicada a santa Romana, però ja els pagans penetraven la cavitat de la roca per a pregar. A poques passes hi ha uns esvorancs que fan feredat. La roca de cop i volta s'esquerda i forma uns pous que fan de tobogan cap a les entranyes de la terra. Abismes sobtats amagats en un paisatge amable.
Són com les cavitats que deixa al cor la punyalada de saber què algú pateix sense esperança. Que ja està tot escrit. Ningú no guarirà un fillet malalt. Perquè Déu, en aquestes coses, ho hem après, no intervé. Potser si depengués de la Verge Maria, una mare, seria diferent, però el món és dominat pels homes i l'univers diví, si hi és, també deu ser masculí. No importa allò que és perd, només allò que se sembra. Recull el Nou Testament com Jesús va plorar la mort de l'amic Llàtzer, però ara, on són els vells miracles? Potser visiten al perfecte que se'ls ben mereix, però la resta de criatures els veiem passar de llarg.
Una es pregunta, llavors, quin sentit té que tinguem consciència per plorar. Si és veritat que això serà perquè algú ens ha creat així, i per tant, hi ha un Ésser que ens transcendeix. No hi ha cap seguretat, i tanmateix, el cos es revolta tot. Alça el puny, rebel. Potser no hi haurà respostes. Però sí un desafiament a la mort. Una determinació a no deixar-la guanyar. "La mort haurà de passar pel nostre cadàver!", bromejaríem. I l'estrany és que sentim que la vencem en el mateix moment en què sabem que no ens pot enfonsar en vida. La dominem amb el pensament, l'únic poder que ens pertany.

Paraules

No és veritat que cada dia sigui més difícil ser poeta, perquè ja està tot dit i inventat. Només cal pronunciar paraules que ja ningú no diu. Paraules que eren en boca del pagès i del sabater, del botiguer i del llenyataire, i que avui, de tan rares, sonen poètiques a oïdes de l'advocat, del llicenciat a Oxford i del farmacèutic.
"Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa". Qui ho va dir, Salvador Espriu, va ser molt més que un magatzem de paraules. Va ser-ne un encantador, algú capaç d'embadalir els deixebles saberuts, els desconeguts i els ignorants amb la mera sonoritat i evocació de cada paraula. Algú haurà de mantenir ple el magatzem d'on s'abasteixin nous mestres.

Lleugeresa

Ha plogut fang. Roma és bruta, i les aigües del Tevere semblen voler estrangular l'illa Tiberina. Algunes gavines es barallen per prendre lloc en l'estreta franja de la riba que encara no ha estat engolida pel riu. És com si la base de pedra en forma de barco d'aquesta illa construïda pels romans hagués de dissoldre's com un terròs de sucre i l'hospital del damunt, el dels Fatebenefratelli (Sant Joan de Déu), es pogués despenjar d'un moment a l'altre i surar riu avall.
Avui és el dia que aquest hivern perennement humit hauria de beure's la darrera gota de paciència dels desanimats romans. Però, inopinadament, ha arribat la remuntada. La negror del dia no pot amagar que ja no fa fred. No duc abric amb caputxa, ni jersei de llana, i dalt la moto, en creuar sota els arcs de les muralles del Gianicolo, em sento lleugera, a un pas de l'acrobàcia. Intueixo ja el moment que Roma espolsarà les remullades terrasses i n'omplirà els carrers. L'aire, temperat, sembra voler dur-me un tast de dies més esperançadors de primavera. La llum del dia, fins i tot, llambrega per uns instants a la plaça Venècia. Ho fa des de darrera de l'església de Santa Maria de Loreto, i només arriba de refilada a calmar els malhumors dels núvols apesantits. Però és suficient per fer-me somriure als vianants que es juguen la vida per travessar la plaça. Tornaran els dies feliços a Roma. L'aire ho promet.

Neu a Roma

Neva! Al principi, semblava un miratge. A les nou del matí, queien flocs, però l'aigua acumulada de la pluja impedia que enfarinessin el terra. Per acabar de desinflar il·lusions, s'ha posat a ploure fort.
Quan ja ningú mirava més per la finestra, ha succeit l'inesperat. Els flocs s'han espessit. Queien gruixuts i amb força. Ha estat qüestió d'instants. En un no-res, les plantes de la terrassa han quedat colgades. A l'altra finestra, la que dóna a la insulsa Via de Quattro Venti, gairebé no es veia el paisatge. I ara mateix, mentre escric, el pi del davant ha deixat caure una branca gruixuda. Només s'ha sentit un soroll sec i el lladruc de l'únic altre testimoni de l'esdeveniment.
No sé perquè l'amor a la neu és tan universal, unànim. Ens agermana a tots, urbanites, moderns, nostàlgics, carques. No només per la bellesa d'un firmament blanc. És també que, en aquest món accelerat i atapeït, ens fascina la lentor i el silenci de la neu. Com si la natura ens obligués a retrobar-nos amb l'autèntic ritme dins nostre. L'harmonia sempre es mou a pas lent.

L'espagat metafísic

Estudiar metafísica és com provar de fer l'espagat a trenta anys.
És impossible que mai arribis a la perfecció, a entendre què és el món i perquè i com existeix. De fet, al principi, és com una mena de tasca de bojos, una estupidesa, un luxe innecessari. Comencen a tremolar i grinyolar els músculs acomodats, que es queixen i es diuen perquè se'ls demana un esforç semblant si fins ara han viscut prou bé sense tantes tibantors, i una se sent incapaç d'arribar a moure's ni un centímetre.
Però, a força d'intentar-ho, a força d'empènyer les parets estretes del cervell, l'enteniment s'eixampla. I un cop acabat l'exercici, l'ànima se sent més lleugera, tonificada.
No és un exercici inútil.

P.D. Deixa'm pensar-ho, que mentre la colla es passeja ara mateix per la verdor de Villa Pamphilj, una és aquí reclosa forçant a tota pressa un espagat prou digne per a l'examen de dimarts! Un impossible, ai!

Atreveix-te a ser el canvi

No cal que ens diguin els teòlegs i els filòsofs -tots ells interessats en el mateix- quant limitat és l'home. Només cal llegir el què deien els antics, i comparar-ho amb el què diuen els pensadors d'avui, per adonar-se que fa mil·lers d'anys que pensem les mateixes preguntes i generem les mateixes respostes. Sòcrates, fa 2.500 anys, no estava tan lluny del Jesucrist de fa vint segles, ni del Mahatma Gandhi d'abans d'ahir.

"Sigues el canvi que vols veure en el món", deia Gandhi. Ell ho va ser, Jesucrist i Sòcrates també. Què ens apostem que, pensant-ho bé, la majoria coincidiríem que aquesta frase de poques paraules és una autèntica genialitat? I doncs, a què esperem...?

O som uns eterns adolescents, incapaços d'avançar, o és que ser home, caure, aixecar-se, dormir, despertar-se, és una obra tan meravellosa, que val la pena deixar-nos procrear i perpetuar aquesta eterna pregunta-resposta, deixar-nos fugir per poder retornar. Potser per això valen la pena tots aquests milers de milions d'homes i dones que cada minut, tenim l'oportunitat d'apartar-nos o ser coherents amb les veritats que reconeixem com a nostres.

"Sigues el canvi que vols veure en el món". Sí que sería bonic, sí... Ah, vols dir ara mateix, en aquest precís instant, avui dissabte, demà diumenge? Mm... i si anem a buscar una pastilla de xocolata per calmar aquesta sobtada ansietat i ens capbussem en alguna altra inútil activitat?

Soroll

Silenci! Apago la televisió, esborro els meus enllaços a diaris que dediquen pàgines senceres a futilitats. Estalvio paraules inútils.
M'estic tornant una velleta rondinaire, o és que, com deia el savi, només en el silenci, en la inactivitat, en l'oci, pot néixer alguna cosa? On poden arrelar les llavors d'un arbre gran i frondós, si no hi ha un prat per acollir-lo i donar-li aliment?

L'aranyó

Confessem-ho; la visió, de sobte, d'una aranya negra que s'introdueix en la meva plaent intimitat em submergeix en un remolí del pànic. Un animaló petit, minúscul, que només és visible a l'ull perquè camina pel parquet blanc i s'arrauleix al costat d'una figureta vermella, em rebolca en la paor.
Jo, que acabo de llegir els pacients arguments de Plató sobre la supremacia de la part racional de l'ànima en l'home, cerco de respirar fons i fugir de la irracionalitat. Però les potes com a garfis de la bestiola són una amenaça molt superior a les forces de tot un exèrcit de neurones en combat.
No hi ha res a fer. Per a mi, aquest ésser, insignificant en mida, és la personificació del mal. Què cal fer, amb el mal? Esclafar-lo? Això em diuen els instints: eliminar la font de la pertorbació de l'ànim, i de seguida. Però una altra veueta -la consciència, en dirien- em clama que és una injustícia matar, utilitzar la superioritat de les meves forces per a vèncer.
Només hi ha una solució que em permet tornar a la meva pau sense tacar-me amb el mal: agafar el bitxo i llençar-lo fora, per la finestra, perquè pugui tornar al seu espai natural: les herbes i, entre elles, la seva font d'aliment. Però, ai caram, és fàcil de dir, això! Cal tenir el coratge d'agafar un tros de paper, i pensar, fredament, en quins plecs hi he de fer perquè pugui servir d'eina sense que faci de tobogan cap als meus dits.
Què ràpid és, el mal! Al primer intent, vola a uns mil·límetres de la meva mà -menteixo, a uns centímetres, però ja se sap que l'angúnia no és objectiva-, i llenço per terra bèstia i paper.
Cal, però, acabar allò que s'ha començat. Segon intent, i aquella negror amb potes puja ara dòcilment sobre el full: ja no el fuig, s'hi avé. La victòria de la perseverància? Amb l'aranyó ja immòbil, puc deixar-lo tranquil·lament a l'ampit de la finestra i tancar-ne els vidres per deixar-lo fora. Per evitar que les potes fastigoses arribin mai a tocar la meva pell.
Em dic: potser és per això que Déu permet que hi hagi el mal. Perquè extirpar-lo és la solució fàcil, la mateixa que triaria el mal. És deixar que guanyi. Apartar-lo és l'únic camí, i el més atrevit. Deixar el món en llibertat de triar els seus camins.

Vida en un carrer desert

Encara no són les vuit del matí i cau un diluvi a Roma, però el dia es lleva de pressa, a marxes forçades, vencent la tenebra i l’oratge. Un gos solitari travessa rabent un carrer desdibuixat entre un descampat de terra i un d’herbes altes. Se suposa que som en un barri chic de Roma –ho delata la quantitat de mendicants que aguaiten els burgesos i intel·lectuals d’esquerra que s’atansen a les pastisseries-, però l’abandó és un paisatge quotidià. Uns eterns moments després apareix, finalment, l’amo, un home distingit d’aire vagament anglès, amb el paraigua encara a la mà, vencent ell també el diluvi i el vent.
Es cola sense pensar-s’ho per entre una tanca de ferro esbotzada, que deixa una ferida prou gran com perquè s’hi pugui enfilar una persona. Es el camí cap a l’estació de tren, per aquí no n’hi ha d’altre. Com que a Roma falta l’organització i l’estat, els romans improvisen solucions d’emergència que acaben convertint-se en la normalitat.
El gos, negre i blanc, de caça, sembla acomplir un ritus: ha aprofitat l’absència de senyor per furgar entre els arbres i les males herbes -potser s'ha parat a ensumar els sostens negres oblidats entre les arrels d'un arbre, testimonis sòrdids d'una transgressió en nit fosca-, però ara que veu el company s’hi arrapa i trota alegrement al costat. Ha estat lliure uns moments, però ara pesa més l’amistat amb el caminant. Desapareixen junts.
Un segon després, creua en sentit contrari una banda de quatre gossos. Apareixen un al cantó de l’altre, així que és clar que estan lligats. Però no és això només el què els delata: és també l’aire impacient, neguitós, forçat. No tenen l’alegria que dóna la llibertat. Però tampoc la dona que els domina tindrà mai la satisfacció d’un gest espontani, desinteressat, d’amistat.

Bellesa sublim i gastada

A Roma, la paraula bellesa se'm gasta. No és que no hi hagi lletjor, ni roïnesa, ni vulgaritat. N'hi ha, i és evident, palpable, cridanera. Però difícilment en cap altre indret del món hi ha tanta bellesa en la màxima sublimitat. Ho deia l'Adriano en sortir d'una mostra -sublim, inimitable, insuperable, tornem-hi!- a la Galeria Borghese, ja en si una obra d'art. Em diu ell: hi havia tanta bellesa, aquí dins -els estadis més sublims de l'escultura en Bernini, de pintura en Caravaggio- que n'he sortit torbat.
Només faltava sortir, a les onze del vespre d'un dia de gener, i trobar el jardí desert, que deixava arribar fins a nosaltres les notes de l'aigua, atraients. Ens hi hem acostat com els somnàmbuls d'un somni, perquè oníric era el paisatge. Una placeta de bancs de marbre il·luminats pels fanalons i la mitja lluna, panxa enlaire, entre els arbres. I al bell mig, un caminet també invitador, prohibit, que s'endinsa en la nit.
Ja prou, em dic. Ara haig de marxar, sóc jo la què escapo, temerosa que acabi l'encanteri. Però, encara no hem sortit d'aquest jardí de les meravelles per entaforar-nos en el tràfic eixordador del Muro Torto, que l'Adriano i jo quedem bocabadats d'una escena més enllà de la tanca de pedra: un llimoner i un nesprer en el màxim de l'esplendor, amb fruits gustosos i esplèndids, madurs, alguns ja pel terra. Sí que deu ser un somni, perquè som a gener, i aquest espectacle és contra natura. Un altre miracle que quedarà engabiat en uns instants, quan el vigilant doni la volta a la clau d'un cancell vulgar, anodí, gastat.

San Lorenzo, nit primera

Jo que pensava que començava a conèixer Roma, i encara no havia posat els peus al barri de San Lorenzo. Cauen aquí tots els arquetips, com monedes que s'escapen de la butxaca dels pantalons. Això no és la Roma històrica, majestuosa, impassible, d'arenes movedisses. Això és Berlín, la ciutat a mig fer, la cultura que s'esparpella entre velles fàbriques, la pizza de tota la vida i el bar més alternatiu, el pastificio -quina paraula adorable- elegant a només unes passes d'un carrer solitari, nafrat per les vies d'un tramvia que a aquella hora ja no passa, que va a parar sota un pont elevat, com a les millors pel·lícules de Brooklyn.
A la via dels Enotri, nom que evoca un poble antiquíssim, pre-romà, primitiu, entrem en un bar on el grup del Filippo Trentalace cavalca entre la nostàlgia de la cultura-cultura, la d'època comunista als països d'Occident, i un toc post-modern. Aquest nano -quin carisma, aquests italians- es menja el públic amb vocables incomprensibles per a la majoria dels noctàmbuls de Barcelona: pathos, Schopenhauer, Le Corbusier, chansonnier. I la gent riu i aplaudeix!
Fora, fa un fred espantós, i els forats a la calçada que esderneguen la moto fan interminable la tornada a casa. Però Roma és l'única ciutat on per tornar al niu has de passar de la vella fàbrica renovada de San Lorenzo a les formes escultòriques del Colosseu, aquest habitant immens de Roma que deixa el cor encongit, per la grandiositat, la bellesa, la història que encara li batega dins. I encara en girar una curva t'encares amb el misteri del temple circular de Vesta, una capsa romana de gràcil forma i secrets divins segellats entre les parets tapiades. Roma és una ciutat per viure amb el bon temps, i no amb aquest fred humit, gelat, que fa témer pel microscòpic llimoner de la terrassa enfonsada d'allò que en dic casa. L'hivern, però, és necessari. T'obre la gana per a noves descobertes d'aquesta ciutat que mai s'acaba.