Viatge a la tragèdia

Per un cop, penjo una notícia que he escrit per a l'Avui/El Punt i que surt publicada avui. Jo mateixa no sóc del tot conscient de la tragèdia que significa néixer en bona part dels països de l'Àfrica subsahariana, i aquesta notícia m'ha obert una mica els ulls.

"La meva dona i el meu fill han mort entre les onades. El nen només tenia tres anys". És el testimoni d'un dels 51 supervivents del naufragi, ahir a la matinada, d'una barca amb almenys 300 immigrants que havia sortit de Líbia en direcció a Lampedusa, l'illa siciliana on han desembarcat uns 25.000 desplaçats indocumentats des que van esclatar les revoltes al nord d'Àfrica. La majoria fugien dels horrors de Somàlia i Eritrea, Costa d'Ivori o Darfur; alguns havien passat anys en presons de Líbia. Entre ells hi havia dones embarassades i nens.
La barca era a 39 milles al sud de Lampedusa, en aigües malteses. Tenia dificultats des de feia hores i va bolcar durant l'operació de socors d'una patrulla italiana. Un dels passatgers havia aconseguit enviar una petició d'ajut a les autoritats de Malta per telèfon via satèl·lit. Aquestes van negar l'ajut, argumentant que no tenien prou mitjans, i van avisar Itàlia, que va enviar-hi una patrulla des de Lampedusa. "Érem al mar des de feia dos dies, l'aigua entrava a la barca i quan hem vist apropar-se una nau ens hem mogut i la barca s'ha capgirat. A bord hi havia 370 persones", narrava ahir el pare que ha perdut la família. Alguns dels ofegats sabien nedar, però van voler ajudar altres persones, entre onades de més de tres metres.
"El mar estava molt mogut i al meu voltant tots han mort, incloent-hi la meva promesa i el meu amic", deia el camerunès Peter Hugo, 29 anys, que havia pagat 400 dòlars per aquest viatge cap a la tragèdia. El noi explicava que, fugint del Camerun, va passar dos anys en una presó de Líbia -com molts altres refugiats- fins que el van alliberar. Quan va esclatar la guerra, la policia el va instar a agafar les armes contra els rebels que s'enfrontaven al règim de Gaddafi. S'hi va negar i el van torturar, però va escapar. "Em vaig dir: m'estimo més afrontar la mort al mar que posar-me a matar", deia ahir. Diverses ONG advertien que tragèdies com aquesta es podien haver evitat si la UE hagués acceptat acollir els subsaharians atrapats a la guerra de Líbia.
El flux d'immigrants a Lampedusa no s'atura: ahir va haver-hi noves arribades. El govern Berlusconi reparteix els que arriben en campaments de tendes per tot Itàlia, però els indocumentats fugen en massa amb l'esperança d'arribar a d'altres països.
França els intercepta a la frontera, però Itàlia ha amenaçat de donar a tots els refugiats un permís de residència temporal perquè puguin creuar la frontera legalment. Finalment, el president francès, Nicolas Sarkozy, i el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, han acordat buscar una sortida en una cimera que se celebrarà el 26 d'abril.

P.D. Veig hores després per l'informatiu Rai3 que són ja 800 les persones que han mort intentant arribar a Itàlia des de començos d'any.

La ciutat oblidada

L'Àquila era una de les joies artístiques d'Itàlia, una "città d'arte", i capital d'una de les 20 regions italianes. Ara no és res. Un fantasma. Un record de la que fa exactament dos anys era una animada ciutat universitària als peus del Gran Sasso, el massís més alt dels Apenins, meta dels caminaires del país. Va deixar de respirar a les 03:32 de la matinada del 6 d'abril de 2009, per un sisme que va destruir tota la vall, malgrat que ja se sabia que era una zona de risc i Itàlia tenia la tecnologia necessària per evitar esfondraments -fins i tot l'exportava al Japó! És clar que l'excel·lència investigadora en aquest país conviu amb la desídia i temeritat en les realitzacions de la vida quotidiana.
Quan fa exactament dos anys vaig precipitar el meu trasllat a Itàlia per viatjar a la terra que tremolava i que havia enterrat centenars de persones sota la runa -en van morir 309- vaig poder palpar la solidaritat de gent vinguda de tota Itàlia que ho havia deixat tot per poder donar un cop de mà als refugiats. També em va cridar l'atenció l'interès de la premsa estrangera. Semblava que el país estava decidit a fer renéixer la ciutat, i el món es desvivia per ajudar-lo.

Avui, dos anys després, encara hi ha 30.000 famílies que no poden tornar a casa seva; algunes -13.800- viuen provisionalment en les cases construïdes a cuita-corrents per Berlusconi; edificis sense personalitat que quedaran per sempre més, i serviran d'allotjament a estudiants. Quasi 2.000 segueixen instal·lades, com els primers dies, en habitacions d'hotels de la costa. Unes 11.000 simplement campen com poden.... Fins a 19.000 edificis del centre de la ciutat segueixen igual que el dia del terratrèmol: per les parets esfondrades es veu fins i tot roba polsosa penjada dels armaris. I això que un bon grapat ja podrien tornar a allotjar vida. Què ha passat? El govern Berlusconi ha tardat més d'un any i mig en aprovar les normes necessàries per reconstruir la ciutat. Ha firmat el darrer plec, ves per on, només una setmana abans de l'aniversari del terratrèmol, quan sabia que la premsa internacional tornaria a donar una ulladeta a la situació.
I l'ajut internacional? Japó i Alemanya, dos països amb una ètica pública com cal, han complert amb matrícula d'honor. També han arribat diners de França, Israel, Austràlia... Dels Estats Units i Anglaterra, ni una moneda. El president espanyol Zapatero ha enviat tècnics per avaluar els danys del castell fet alçar per l'emperador Carles V sota disseny d'un arquitecte valencià, Lluís Escrivà, però no ha enviat ni un euro.
Milers de persones han desfilat aquesta matinada pels carrers de l'Àquila amb torxes enceses, i al matí s'ha celebrat una missa commemorativa. Només s'hi ha presentat el president de la República, Giorgio Napolitano, Sant Jordi d'Itàlia. Berlusconi, que durant mesos va utilitzar l'Àquila com a reclam per a pujar a les enquestes, ha preferit enviar-hi el seu secretari al Govern, Gianni Letta. Ja. Volia evitar una escridassada general. Però és que tampoc els mitjans italians han creat la pressió necessària perquè les autoritats polítiques no oblidessin l'Àquila. Algun reportatge de tant en tant, alguna foto-notícia. Prou. Per això no és d'estranyar que, a la llum de les espelmes, els habitants de la ciutat enterrada coincidissin en el mateix sentiment, en la mateixa realitat: "Ens han oblidat".

Sis cavalls negres per al funeral de la dona de Camorra

Són les rareses de la Camorra, l'extravagància d'una Itàlia que tanca els ulls al crim organitzat, llevat d'un grapat de policies, periodistes o magistrats esforçats, i uns pocs milers de ciutadans valerosos. El 30 de març, en ple centre de la Nàpols de l'any 2011 desfila una escena de pel·lícula d'època: sis cavalls negres amb plomall a joc de la pell arrosseguen una carrossa negra i daurada, amb quatre cotxers vestits també del color del dol. Custodien un fèretre pels carrers del barri de Forcella, camí del cementiri.
No, no hi ha cap rodatge. És un funeral de veritat. Dins la caixa, les despulles d'Amelia Stolder, dona de Carmine Giuliano, El Lleó, que va ser boss del clan del mateix nom. La família mafiosa que es feia retratar amb Diego Armando Maradona, la que guardava cocaïna en un sofà custodiat per dues pitons. Una sempre es pregunta com pot ser que els clans mafiosos continuïn desplegant aquestes demostracions de força, a plena llum del dia. Però aquesta és, precisament, la clau de la Camorra. Si pot campar lliurement no és només per les aliances amb la política, sinó perquè es permet de recordar a cadascun dels habitants del seu territori que és inútil enfrontar-s'hi.

Una bona pasta tot ho justifica -i més si és a peu de platja-

Quan els romans, després dels plujosos mesos d'hivern, necessiten tornar a veure el fulgor de la mar i sentir-se bressolats per la remor de les onades, van a Ostia. Un dia incert d'abril, la crida de l'aigua blava recorre imperceptiblement la ciutat. Tots la reconeixen perquè, de sobte, milers de vehicles es posen en moviment i encallen resignats al tram final de la inacabable Cristoforo Colombo. Una via amb l'asfalt aixecat pels pins poderosos que vigilen la desfilada, i amb els marges farcits de pinyes que posen a prova l'habilitat innata dels bregats motoristes romans.
Després, més avançada la primavera, els habitants de Roma aniran a menjar peixet a Fregene o portaran les criatures a Santa Severa; fins i tot s'empenyeran per l'atrotinada Pontina que porta a Sperlonga i San Felice, però això serà quan ja hagin calmat la set imperiosa de tornar a reconciliar-se amb l'horitzó blau. Ostia, a 40 quilòmetres del Panteó però encara dins el municipi de Roma, és la manera més immediata de satisfer el desfici primaveral escrit a l'Adn dels pobladors del Mediterrani.
L'hora més concorreguda és la de dinar. Sembla que tots s'hagin posat d'acord per trobar taula a restaurantets a peu de platja, fins i tot en indrets més minoritaris com Capocotta, un racó de dunes i vegetació que imanta famílies nudistes, parelles gai i tropes tatuades. A Er Zagaja, tot un clàssic de l'estiu, ens serveixen a ple sol -i no volíeu celebrar el bon temps?- insalata di mare -gambes i calamars bullits-, spaghetti amb vongole i cozze -cloïsses i musclos-, fritto di mare elaborat amb totano -un mol·lusc molt semblant al calamar i molt apreciat a Sicília-, amanida, aigua i vi blanc de la casa, tot per 24 euros -els romans desconfien, sàviament, dels locals cars-.
És llavors, amb l'estómac acontentat, que em fixo en la conversa de dues amigues italianes. L'una proposa d'anar a passar un vespre cultural a l'Auditorium, per escoltar lectures de textos que han marcat la història d'Itàlia. És una noia morena de pell blanca amb un entusiasme vital que arrossega les masses i mou muntanyes. Fa poc ha dit com pensa convèncer un amic reticent a afegir-se a un cap de setmana al mar: el martellejarà cada dia de la setmana fins que es rendeixi. Llavors, per què accepta sense moure una cella el refús de l'altra noieta, més apagada i crepuscular? Perquè la mosqueta morta li contesta que no pot venir de cap manera, perquè "saps, al vespre un amic pensa cuinar una pasta a la napoletana".
La rèplica no admet discussió possible, i l'altra assenteix, convençuda i quasi delerosa de ser invitada a l'esdeveniment culinari, fins i tot si cal engegar a rodar els admirats poetes. Som a Itàlia, el país on, més que la llengua o l'afició al futbol, el que uneix és la devoció per una gastronomia. Que és, alhora, una certa manera d'entendre la vida. Una bona pasta compartida és, senzillament, la sal de l'existència. Irrenunciable.

El major misteri de l'univers

El lleó s'abraona sobre la zebra per devorar-la, però alguna cosa es torça en el moment decisiu i acaba amb el nas aixafat i una ganyota de dolor. Ella ha estat a temps de donar-li una guitza en plena faç just abans de caure a terra. I tot i que el lleó encara li esqueixa la pell amb les urpes una darrera volta, ella escapa, lliure, viva, encara amb cara de terror i els flancs sagnants. Ell queda rebolcat en el fang, afamat i masegat. L'escena és espectacular i val la pena veure'n les fotos que en va treure un afortunat naturalista:
http://www.repubblica.it/ambiente/2011/03/30/foto/il_calcione_della_zebra_fine_della_caccia_per_il_leone-14255368/1/?ref=HRESS-2
En la lluita despietada de la naturalesa, la víctima aconsegueix, per un cop, alliberar-se del botxí. Bé, no ben bé: passa més sovint del que sembla que un depredador surti escaldat de la cacera. Precisament una escena tan quotidiana com aquesta, que es reprodueix centenars de milions de vegades cada dia -la fagocitosi d'un animal per un altre- és per a mi el misteri més inextricable de l'univers. Si Déu va crear uns cossos animals que funcionen com un rellotge, si és una meravella observar com creix un fetus dins un úter, si és inexplicable com un nervi i unes neurones poden permetre que un ésser pugui contemplar el mar i les postes de sol, i si la nostra zebra guarirà tota sola de les ferides per la silenciosa acció d'unes microscòpiques plaquetes... per què aquesta obra d'enginyeria insuperable ha d'anar acompanyada inexorablement de la crueltat? Com poden conviure maldat i bellesa en un mateix instant?
Algú pot respondre que matar per alimentar-se no és maldat -no ho fem els humans cada dia, i de manera molt pitjor, ja que torturem durant mesos i anys les nostres preses, tancant-les en la foscor de gàbies reblertes?-. Però que algú aixequi la mà i em digui que no sent pietat si veu un cérvol devorat per un puma, per molt que senti, alhora, gran admiració per aquest felí i desitgi que pugui alimentar-se per no defallir. Matar, interrompre el miracle de la vida, per força ha de ser un mal. Llavors, si hi ha un Déu bo Creador, per què és alhora Destructor i dolent? Per què en el mateix ADN de les criatures hi inocula la cruenta necessitat de batallar per la supervivència?
Els hindús ho expressen amb el déu de les tres cares: Brahma, el Creador, Vishnu, el Conservador, Shiva, l'Anihilador. Els visionaris jueus com el profeta Isaïes esperaven que un dia ovelles i llops fossin amics fraternals*. Una de les maneres d'intentar respondre aquesta pregunta amb un esbós de coherència és la cristiana: consolar-se pensant que la vida terrena potser és només un passatge. Una aparença, que diria Parmènides. Una ombra, en llenguatge de Plató. Però si això ens conhorta als humans, que estem convençuts -de manera discutible, com ens ensenya la ciència- de tenir un esperit diferent de la resta d'animals, digueu-me què li expliquem a l'abella que agonitza lentament en una tela d'aranya. També tindrà un raconet al Cel dels insectes? O és que som nosaltres els insectes atrapats en una xarxa d'il·lusions?

*"El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, el minyó jugarà vora el cau de l'escurçó, l'infant ficarà la mà a l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix el fondal de la mar" (Is 11, 6-9)

Pa negre, pa blanc

Els fascinants actors Marina Comas i Francesc Colomer

Una mica més i em quedo sense llegir una joia literària, per culpa d'una pel·lícula que no per més guardonada és menys violenta. La versió cinematogràfica de "Pa Negre" és tan fascinant com els actors, però és molt bèstia. O serà que jo evito com la pesta les pel·lícules violentes, i llavors em deixa trastocada veure una escena inicial amb un cavall despenyant-se cingles avall, arrossegant un carro amb un nen dins, després que li hagin tallat els tendons.
Em vaig atrevir a prendre la novel·la d'Emili Teixidor només en saber que la pel·lícula no n'era un recull fidel, sinó que més aviat agafa escenes de tres novel·les. Em deia que un llibre que s'atreveix a començar així, amb ritme més decimonònic que del segle XXI -"Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres"- havia de tenir mèrits innegables. I sí: si la pel·li és pa negre, nutritiu però indigest, la novel·la és pa blanc, exquisit, perfumat i desitjable. En algun moment decau o fluixeja -el paràgraf final, posem per cas- però globalment, m'atreviria a dir que aquesta sí és la gran novel·la de la postguerra espanyola. No debades, catalana, perquè aquí s'hi jugava un doble drama. Més completa en el meu record que "la Plaça del Diamant" i de ritme més sostingut que "Incerta Glòria" -a la qual sobra tota la darrera part, "El vent de la nit"-. Ja sé que goso molt, perquè les obres de Mercè Rodoreda i Joan Sales són excel·lents i molt estimades.  Però aquesta novel·la té alguna cosa més, penetra fins a les estances més profundes de l'ànima, té alguna cosa de mirall inexplorat d'un mateix, i amoroseix l'horror amb una melangiosa tendresa que se't cola dins com a balsàmica companyia.
"Pa Negre" retrata no només la decadència moral d'un poble vençut i humiliat, sinó que, com les grans obres mestres, té molts altres punts d'interès. El bosc profund i viu de les rodalies de Vic n'és el gran protagonista. I, a excepció de la fixació del nen Andreu amb un tísic que cada dia exposa la nuesa blanca al sol, la novel·la és preciosa perquè tracta el lector de persona intel·ligent, perquè insinua més que imposa. Això sí, si mai havíeu tingut el somni d'abandonar la ciutat i tenir criatures en una casa prop del bosc, perquè corrin lliures i aprenguin el nom dels ocells i dels arbres, no llegiu "Pa Negre". És una lectura massa perillosa, perquè malgrat que insisteix a propagar l'olor de resclosit dels camins rurals, podria contagiar-vos l'atracció salvatge per les profunditats boscanes i llavors ho tindríeu fumut per resistir encara un minut més la crida de la selva.

També els gossos són solidaris al Japó

Una prova més de la "humanitat" dels animals. Un gos sobreviscut al tsunami del Japó roman quiet entre runes i llacs d'aigua salada per no abandonar el company, greument ferit. L'animal només se separa del lesionat per apropar-se als qui filmen l'escena i bordar breument com per demanar ajut, mentre retrocedeix cap al company per donar a entendre que li cal socors. Com que no li fan cas, torna enrere i després d'olorar l'aigua -deu tenir set i es deu voler cerciorar que continua sent estranyament salada- s'asseu a fer companyia i fins i tot acariciar el malparat amic.  (minut 1,55").
La història, segons assegura el diari La Repubblica, té final -dins el que es pot esperar- feliç; han portat tots dos animals a una gossera que a hores d'ara se n'ocupa. No sé si hi deu quedar gaire personal -la zona més colpida pel tsunami és prop de la central nuclear desguitarrada i qui pot, fuig-, o si igualment moriran d'aquí a uns dies, unes setmanes o uns mesos per l'excés de radioactivitat. El que és segur és que han donat un altre exemple de moralitat animal. I, en aquest cas, recalquem per als escèptics, no era per ajudar cap humà, cap amo que proporciona menjar. Senzillament, el protagonista de quatre potes d'aquesta història no ha volgut deixar sol qui pateix.

Va arribar mai a casa?

És tan esfereïdor el que ha passat, i està passant, al Japó, que no hi ha paraules per descriure la magnitud de la tragèdia. Són els detalls, el zoom cap a la història d'una persona concreta, fins i tot d'un objecte, el que ens pot conduir mentalment a buscar explicacions i compartir dolors aliens. Entre les muntanyes d'imatges de runes, destrucció, mort i perill radioactiu n'hi ha dues que em desfilen una i altra vegada per la retina de la memòria.
La primera pot semblar estúpida i és del primer dia. La monstruosa riera d'aigua de mar empenyia furiosament cotxes i barques, els estampava contra un pont i destruïa proes i arbres de vaixells que mai van ser construïts per transitar entre cases i lliscar per carreteres. Enmig d'aquest trànsit infernal vaig poder entrellucar un cotxe blanc amb els quatre llums d'emergència posats. No es veia si hi havia algú dins. Em vaig imaginar que no. Segur que la propietària, em vaig dir -era dona, no em pregunteu per què- havia anat a comprar alguna cosa a la botiga i havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Per un minut o dos. El temps just perquè l'enxampés el tsunami. Era una botiga d'una sola planta, inevitablement destruïda, o va tenir la immensa sort de poder pujar encara algunes escales per salvar-se? Però potser ni tan sols aquest gest immediat dictat pel prodigiós instint de supervivència va ser suficient.
La segona torna a tenir per protagonista un cotxe, aquest cop amb algú dins i que encara transitava per un carrer davant el mar. Era just l'instant en què arribaven unes ones espantosament negres i començaven a arrossegar tot el que trobaven pel port. El conductor, ¡un home, em dic! potser duia la ràdio posada i va tardar uns quants segons a poder capir el que estava passant. O potser no va ser-hi a temps, ¿alguna ment humana pot digerir un cataclisme? però el peu va prémer compulsivament l'accelerador. El vídeo acabava aquí, just en el moment en que el cotxe, blanc també, s'allunyava de pressa, de pressa, de la primera línia de la mort. Va ser més ràpid el motor o l'ona implacable?

Una veu al jardí

Una tarda entre llençols, a primers de març, un cant tímid s'entremet en el descans calmós. Lluny de pertorbar-se, l'esperit s'alça rabent i corre a acollir l'intrús a la finestra, mentre el cos, encara cargolat, es tensa, expectant.
És un amic? Sí que l'és. La veu de la Bellesa ha vingut a fer niu al jardí. Una Bellesa fugissera, que s'amaga sota el fullam, però des d'allí, discreta, aferma que els mesos d'amorosa cura de branques i herbes ha convertit el ciment en jardí i ha enamorat la delicada criatura. Ella ha escollit aquest refugi per als cants galants i per a somniar amb un deler correspost.
Són instants de meravella. Aviat, però, una màquina infernal, un camió d'impacient propietari que llança brams de planxes de ferro i freturosa descàrrega, amenaça la fràgil conquesta. El passerell calla. S'haurà envolat? Haurà cregut que la llar promesa era un miratge i li cal trobar un indret menys hostil? Quan, després de minuts interminables, el camió arrenca entre espantosos esgarips, altres humans semblen decidits a calcigar tot bri d'esperança, entre passes sorolloses, xerric de portes, crits esvalotats. Resignada, em dic que l'home mai sabrà apreciar les suaus bondats de l'harmonia.
La Natura, però, em reserva una sorpresa. El meu petit amic no s'ha deixat intimidar i, a penes s'interromp l'estrèpit, endega de nou un cant despreocupat i alegre. Viu assetjat pels rugits i fums de ciutat, obligat a trobar l'amor entre paret i paret d'una minúscula taca de verd. Però sap aprofitar cada petit respir per viure un instant d'eternitat.

Amor sense possessió

L'actor que encarna Tadzio a la pel·lícula de Visconti

Fins que el protagonista de "La Mort a Venècia" no veu Tadzio, el jovenet bellíssim de pell blanca i rínxols d'or, la novel·la és com una barqueta que tracta inútilment d'arribar a un illot vora la costa en un dia sense vent. El pal mestre caboteja llastimosament, les ones sacsegen el buc en desordre i desídia.
El meu primer contacte amb Thomas Mann semblava destinat al fracàs. Bé, el segon: ja abans havia tractat inútilment de quedar seduïda per les pàgines de "La Muntanya Màgica" però havia retornat el llibre a les lleixes de la llibreria, inapetent. Amb tot, no em resignava, no és Mann un dels grans escriptors del segle XX? En l'art, el que és elevat ho és de manera objectiva -quan empeny l'artista més enllà del que semblarien els límits humans- però només té un sentit per a l'espectador si és capaç de sintonitzar-hi. Amb tot, intuïa que calia donar a la meva relació amb la literatura de Mann una oportunitat.
Benvolguda la paciència, la mare de la ciència, com deia ma tieta, perquè la sensibilitat de les escenes, la potència de les imatges, la capacitat d'explorar sentiments a "La Mort a Venècia" té moments sublims, difícilment imitables. Bé que la passió amorosa de l'escriptor Aschenbach per un adolescent avui seria bandejada per pedòfila. Però seria un judici precipitat; el protagonista no vol apropiar-se del jove Tadzio, posseir-lo, doblegar-lo, que és la manera predominant d'entendre l'amor. No, ell es conforma amb admirar-lo en silenci, pel que veu en ell d'expressió divina de la Bellesa. L'atracció pel que és bell és el camí per enlairar-se a les màximes alçades espirituals. A la manera platònica. Aquest home adult no vol interferir en la vida del jove adorat, coartar-ne la llibertat, dominar-lo. No només té un respecte màxim per l'ésser estimat, sinó que entén que només podrà apreciar la bellesa en la seva totalitat quan aquesta flueix lliure, intacta. Però, com que Aschenbach no és només un artista, sinó un home de carn i ossos, cada cop se li fa més difícil sostreure's a la temptació de sentir-se també una mica estimat, i s'enxampa ell mateix en actituds adreçades a captar l'atenció del jove, encara que sigui sempre relació mental, silenciosa; d'esperit a esperit. I és així com, empès per dos vents contraris, el reclam del Jo i el de la Totalitat, el nostre protagonista es va consumint a poc a poc. I la seva història acaba assemblant-se sospitosament a la vulgaritat dels nostres amors mortals, que de l'afany de possessió en recapten autodestrucció de l'ànima. L'ideal ha d'acabar confrontant-se sempre amb la nostra petitesa i fragilitat.

Brutalitat d'una submissió

Sens dubte, és una novel·la estranya. Té de deliciós la llargada, només 108 pàgines, tot un atreviment en un temps en què els llibres es venen a quilo. He arribat a la conclusió que fins i tot superbs escriptors com Tolstoi acaben ensopegant quan volen explicar-nos cada obsessió sota tots els punts de vista i, per si no l'havíem captat encara, ens la tornen a remugar i mastegar. Quasi com si pensessin que som una mica ximplets. No és el cas de Joan-Lluís Lluís, un mestre de la paraula que ho és, justament, perquè ens du de la maneta a l'abisme i ens abandona al moment precís en què arribem a la gola.
També és atraient la brutalitat amb què explica la submissió i mediocritat d'un poble, el de la Catalunya Nord, llar de l'escriptor, però que podria ser qualsevol altre. És encertat com ens ventila l'oblit forçat o volgut d'una llengua sense haver de semblar un anunci de la Generalitat. Tot és essencial, nu, descarnat.
"El dia de l'ós", la novel·la-revelació del 2004, és, per tant, meritosa. Amb tot, he llegit que a alguns lectors els sembla magistral la barreja de temps històrics: la protagonista, Bernardette, que podria ser la nostra veïna de casa, torna al poble, Prats de Molló, i no se sap si el que li passa -que no deixa indiferent, aviso- és propi del segle XXI o del XVII. O almenys, no ho acaba de saber el lector. És cert, això crea una inquietud, una tensió somorta, però aquí la cosa em patina com quan vaig topar amb un personatge de cabells verds en la Isabel Allende i ipso facto vaig abandonar, avorrida, el llibre. Perquè el món real és sorprenent, estrambòtic i inversemblant; voler fer-lo competir amb la nostra imaginació és una cursa perduda d'antuvi.

Els tres regals de la gardènia

És ver, és la nena mimada de la casa. Cada matí ruixo les fulles delicades amb un plugim d'aigua fresca perquè no s'enyori de les terres tropicals. És el meu major orgull: ja diu la cançó que la gardènia és tan capriciosa i vulnerable com l'amor, i un sol dia de descurança li pot ser fatal, però ella viu ufana i graciosa des que va arribar al jardí. Ara viu refugiada a casa, ben a prop de la finestra però prou lluny del radiador, mentre espera que, fora, es dilueixi l'hivern. I ella, aviciada per tantes atencions, avui ja m'ha ofert tres flors de primavera. Els pètals encara no han acabat de badar-se, i ja regalen el més preuat dels perfums. Ara ja n'estic segura: és un amor correspost.

No la van violar abans d'assassinar-la. I jo sense saber-ho.

Escric volgudament des de la desinformació sobre el cas, i ja és difícil. A totes hores, els telenotícies es delecten en bombejar notícies sobre una noia de 13 anys que fa un parell de mesos va desaparèixer d'un poblet al nord del país, prop de Bèrgam. El cadàver s'ha descobert aquesta setmana. Avui s'ha sabut que no la van violar. Una no pot obrir una pàgina web informativa sense que a tota pantalla li llancin els detalls més escabrosos del cas. És la notícia més llegida als diaris on-line. I si obres un diari seriós, a les primeres pàgines trobaràs un desplegament de gràfics que retraten on tenia posada la cama la nena quan va morir, si tenia una clatellada al coll, una altra a l'alçada de la melsa, si va arrencar un grapat d'herba abans d'exhalar l'últim sospir...
I així, la nena, que es deia Yara, no només va tenir la desgràcia d'anar a petar a mans d'un assassí, sinó que ara cada un dels patiments mortals, cada gest de l'agonia és pregonat grollerament, vomitat pels mitjans i regurgitat pels lectors, tant si hi estan interessats com si no han estat a temps d'abaixar el volum del televisor.

Fent cua per filmar el lloc on es trobà el cadàver

És un espectacle quotidià a Itàlia: abans de la Yara tothom va voler saber qui havia escanyat la Sarah, una noia del Sud, si la cosina o l'oncle, i si el crim va ser dins el garatge o a les escales del soterrani. La mare, per cert, va saber que la filla era morta durant la intervenció en directe en un programa de televisió en hora de màxima audiència. I encara abans, Itàlia es va dividir entre els partidaris de considerar la nord-americana Amanda com una malvada patològica que va apunyalar una companya d'Erasmus i els que la consideren una innocent màrtir enfangada per policies mentiders. I el dret a la intimitat de la víctima i el dolor de les famílies, que els bombin. Fins i tot els dels presumptes criminals: a Amanda el show no la va ajudar gens, perquè es va muntar perquè ella era atractiva, i no perquè sorgissin -que van sorgir- dubtes sobre la seva culpabilitat.
Ningú parla de callar o de censurar notícies, però, sincerament, si la pobra Yara va vomitar o no de desesperació i dolor abans de morir no és de la meva incumbència ni la de ningú fora de la desgraciada mare o dels investigadors policials. El que necessita saber l'opinió pública és si aquest crim és aïllat o no, si es prenen les mesures necessàries per evitar-los, si la policia té prou mitjans, si el jutge dicta sentència amb proves segures, i si la llei és adequada. Punt. Fer periodisme és una cosa una miqueta més seriosa que dedicar-se a filmar pel·lícules gore i estampar-les als morros de la clientela. Per a això ja tenim Hollywood, i qui vulgui anar a distreure's amb jocs i assassinats sàdics, que pagui entrada de cinema.
(Bé, no caldrà. Acaben de descobrir el cadàver d'un xicotet en un bosc. Es diu Daniel. I arran de la mort, ja ha aconseguit les primeres portades...)

Combatre una crueltat inenarrable? Sí, es pot

Un ós "salvat", tingut en gàbia encara mentre se'l cura

És una pràctica d'una crueltat tan esfereïdora que tractaré d'explicar-la amb tota suavitat, per no ferir la sensibilitat de ningú. Perquè quan l'espectacle és massa horripilant, tanquem els ulls i ens neguem a veure'l. Almenys,  a mi em passa molt sovint. Voldríem eliminar el mal foragitant-lo de la nostra percepció de la realitat. Però el mal no desapareix per molt que ens hi tombem d'esquena.

Afortunats: han estat salvats

El mal és per tot arreu i al món hi ha milions d'éssers que pateixen i que criden auxili. Què hem de fer? Comencem pels crits humans i deixem per a més endavant els dels animals? Això m'ho han repetit manta vegades: per què lluitar pels drets dels animals quan els de les persones són sistemàticament esclafats? Què val més, la vida d'un nen o la d'un gos? Són discursos que fan, precisament, les persones que mai han apadrinat un nen ni tenen plans per fer-ho. Justament, moltes persones que es dediquen a salvar gossos abandonats o que es neguen a menjar ous de gallina criada en gàbia es preocupen, també, pels nens de l'Àfrica o del barri. Afirmen i protegeixen la dignitat del nen; sostenen, però, que es pot lluitar també per la dignitat d'altres criatures capaces de sofrir i, com els nens, igualment indefenses. Algú em va dir una vegada: "en les associacions de solidaritat o cíviques, sigui sobre la matèria que sigui, sempre ens trobem els mateixos".

Un ós torturat. El poso en foto petita, va.

I ara anem al crit d'auxili que llancen, en aquest precís instant, més de 10.000 óssos de la Xina, víctimes d'una de les majors aberracions humanes. Són els óssos de la Lluna, negres com el carbó excepte una taca blanca en forma de l'astre del cel que els creua el pit. La medicina tradicional xinesa sosté que tenen una bilis capaç d'enfortir els cabells més febles o fer empinar el penis més decaigut. Grans farmacèutiques del país els empresonen en gàbies minúscules, on siguin incapaços de moure's, els fan una ferida a l'abdomen que no curen mai i n'extreuen la bilis. L'animal viu sota tortura tota la vida. Bé, a menys que tingui la sort de ser alliberat per associacions com l'Asia Animals Foundation, fundada per una anglesa, Jill Robinson. Els veterinaris curen els animals i els instal·len en tanques a l'aire lliure amb bosquets de bambú i tot allò que necessiten per recobrar la interrompuda vida animal. La Fundació fa campanyes arreu del món i dins de la Xina per aconseguir el tancament de les anomenades eufemísticament "granges". Per ara, Jill ha pogut salvar 345 animals. Com més mitjans econòmics i de difusió tindrà, més podrà posar remei a aquesta crueltat humana. L'ajudem*?

* De causes bones n'hi ha moltes i hi ha qui ja va sobrecarregat. Hem d'escollir... escoltant el cor. La difusió d'un fet ja és ajudar.

No era ningú (i la criada va llançar la pellissa per la finestra)

No era ningú. Un hereu d'una família noble ja tronada, decadent, oblidada, d'una terra ignota, estranya, incompresa: Sicília. Els títols de Príncep de Lampedusa o de Duc de Palma feien riure els senyorets de la capital romana o de les industrials regions del nord. Era petit d'estatura per una malaltia d'infància; els ulls, grans i malenconiosos, tenien un punt femení i vivia enganxat a les faldes de la mare, fins al punt que la dona, la Licy de Letònia, el va deixar plantat fins que no va morir-li la sogra.
Així com els jueus de fa 2.000 anys es preguntaven quin profeta important podia emergir de Galilea, els editors de les prestigioses editorials Mondadori i Einaudi van retornar-li el manuscrit de nom pretensiós, El Gattopardo, sense miraments. Què en podia sortir d'un personatge insignificant, consagrat a revifar la flama d'un títol nobiliari polsós? Deliris de grandesa d'un inadaptat, es van dir: està ben escrit, però no interessarà ningú.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va morir rebutjat per aquest món literari que ell havia conegut un estiu, de la mà del cosí poeta. Després de tractar de tu a tu literats famosos, de conversar-hi, es va dir que ell mateix, lector incombustible des de la infantesa solitària, podia escriure alguna cosa del mateix nivell.
Es va equivocar. No estava a l'alçada. Estava molt per sobre. El seu relat gravita a l'òrbita de les estrelles que obsessionaren el besavi, el príncep passat a la història amb el nom literari de Salina. El meu judici és inexpert i il·literat, però dubto que hi hagi gaire novel·listes moderns més capaços d'explorar amb tanta sensibilitat els sentiments davant la mort o la decadència, el matrimoni, l'avarícia. Pocs deuen haver pogut forjar, com ell, imatges que han quedat clavades a la retina i que juraríem haver vist, tot i no haver-les contemplat mai. Fins i tot, sensacions corporals. Jo encara sento la remor de la mar que, de sobte, calla a les oïdes del Príncep. Veig com riuen els ulls jogassers de Tancredi i com rellueix el verd de les ambicioses pupil·les d'Angelica. Aspiro el perfum bigarrat i apegalós d'un jardí sicilià a l'estiu, i...

Un serval, gattopardo en italià

Es deuen comptar amb els dits de les mans, a més, les novel·les que clouen amb una escena en aparença nímia i no obstant això, de tanta força evocativa: una criada llença per la finestra una pellissa vella de gos dissecat, perquè se l'emporti el carro de les escombraries. Però compte, es tracta de Bendicò, el gos del Príncep, l'únic company d'intimitats. I, abans de desaparèixer submergit en la pols, una pota alçada pel vent dibuixa en l'aire l'orgullosa figura del serval. És només un instant, suficient per catapultar l'obra a l'eternitat. No us disgusteu si no l'heu llegit i penseu que us aixafo el final. No sabreu interpretar-lo fins que no hàgiu llegit cada línia de la novel·la sencera. A banda, és que no sabeu com acaba la guerra de Troia o quina fi fa Dant a la Divina Commedia, El Quixot, Anna Karenina? No patiu: us emocionareu sense remei quan arribareu a les darreres paraules d'aquest petit gran mestre.

Un cadàver de 300.000 euros

Aquestes coses només passen a Itàlia, em vaig dir, incrèdula, en llegir la notícia a finals de gener: havien robat un mort per fer xantatge econòmic a la família. Avui m'assabento que els segrestadors de difunts demanen ni més ni menys que 300.000 euros per tal de tornar les despulles a la tomba d'on la van rampinyar. La xifra sembla desorbitada, però no és un cadàver qualsevol: és el de Mike Bongiorno, presentador estrella de la televisió italiana. Per fer-se una idea de la popularitat, només cal saber que va presentar en onze ocasions el Festival de San Remo, l'autèntic esdeveniment mediàtic d'Itàlia -aquest any, s'han arribat a puntes d'audiència d'entre els 12 i els 15 milions d'espectadors-. I tot i que el senyor Bongiorno va morir als 85 anys, no es pot dir que deixés enrere un cos de poca vàlua: fins a l'últim minut l'home va estar al peu del canó, negociant contractes sucosos amb les principals cadenes del país. Què seran 300.000 euros per a la família: quincalla, a canvi de tenir de nou les despulles estimades a Dagnente di Arona,  el bucòlic cementiri amb vistes al Lago Maggiore.


p.d. No, siguem justos, aquestes coses no passen només a Itàlia... un altre cadàver il·lustre robat per lladregots sense moral és el de Charles Chaplin, pispat a Suïssa. Però està clar que a Itàlia és quasi una tradició: n'han robat uns quants de famosos en el darrer segle, com el del banquer Enrico Cuccia o el del fill del futbolista Salvatore Bagni.

El tresor més preuat del món

Mitra gemmada (Corriere della Sera)

El tresor més valuós del món no l'ha reunit ni la família del tsar de Rússia ni la rica Corona d'Anglaterra.  És en mans d'una persona més aviat modesta, el sant patró d'una ciutat avui pudent, deixada i castigada pels governs i per la màfia: Nàpols, la bella i decadent Nàpols. Mitres d'or, robins i maragdes; creus de plata i nacre; àngels de plata massissa s'han anat amuntegant espontàniament als peus d'un bisbe decapitat per les tropes de Dioclecià al segle IV, San Gennaro (sant Genar). Només el collaret que la Diputació de la Capella del Tresor va encarregar per ornar el bust del sant és considerat el més preciós del món. Conté 13 malles d'or massís, 700 diamants, 276 robins i 92 maragdes. Els experts que han pogut entrar a les caixes fortes dels bancs que custodien les peces més importants de la col·lecció han calculat que tot plegat, San Gennaro ha atret al llarg de cinc segles prop de 15.000 gemmes i 21.000 obres d'orfebreria.
Aquest tresor no pertany a l'Església, sinó a la ciutat, i es va anar formant a partir de 1527, quan els napolitans, rics i pobres, van prometre al patró de construir-li una nova i sumptuosa capella si acabava amb tres terribles flagells; la guerra entre tropes franceses i espanyoles, els terratrèmols i la pesta. El sant no els va decebre i els napolitans, generosos, van omplir-lo d'or.
Vists els rèdits de la devoció a San Gennaro, altres s'hi van apuntar: els Anjou, els Borbó, Pius IX, els Savoia...
Aquestes joies, més que amuntegar-se als peus del sant, ho fan al voltant de dues ampolletes conservades amb zel al Duomo (catedral) que conté, diuen, la sang de Gennaro. Una sang coagulada però que tres cops l'any, sembla, es liqua. Poca broma, aquí que ningú gosi riure ni fer cap ganyota escèptica, si no vol que la Camorra li talli el coll com li va passar al pobre Gennaro. I és que si el tresor encara existeix i ningú no l'ha robat, sembla, és per la mateixa devoció dels mafiosos. El responsable del Museu del Tresor que a partir del 8 d'abril exposarà per primer cop a la història, juntament amb d'altres emplaçaments, el tresor del sant ho ha explicat a La Stampa. Un boss de la Camorra va presentar-se-li fa poc, "va entrar, va recórrer el museu, i després va dir: aquí davant jo hi jugava de petit, ningú no tocarà mai el sant ni allò que és seu". Els mateixos estudiosos que durant tres anys han catalogat les obres afirmen: "Ens vam sentir, no sense calfreds, en una mena d'extraterritorialitat protegida durant tot el temps que va durar la feina; el taxista no ens deixava pagar, sempre trobàvem lloc allà on volíem anar".
Em pregunto què en diria de tot plegat aquest màrtir que es va deixar matar pels ideals de Jesucrist quan l'Església no tenia riqueses ni tresors. Potser, si li ho hagueren preguntat, hauria argumentat tímidament que s'hagués estimat més que en lloc de joies, els rics i devots invertissin els seus dinerets a acabar amb la fam, els plors i la set de justícia del seu poble. Que a Nàpols, que se sàpiga, per ara les joies no han donat de què menjar als milers de joves sense feina que acaben sent pasta de Camorra, ni acabat amb la dictadura criminal de les famílies d'onore.

Mosques supersòniques o trens ranquejants

"Quan vas en tren pel nord d'Itàlia, les mosques queden esclafades contra el vidre del vagó. Al Sud, en canvi, no, perquè les mosques són més ràpides que el tren". Això va dir dimecres un personatge en vestit i corbata en parlar amb desenes de periodistes que li apropaven els micròfons. El senyor havia recorregut els 584 km que separen Milà de Roma en l'Ave italià, el Frecciarossa, en tres hores. Per superar els 709 km de distància entre Roma i Reggio Calàbria li n'havien calgut cinc. Resum: el nord del país té infraestructures acceptables, les del sud fan pena.
Un dels periodistes li va preguntar: "I li ha calgut pujar al tren per adonar-se d'aquesta situació?". "Sí", va respondre l'il·lustre passatger, tan tranquil. Qui era aquest senyor? El ministre d'Economia del Govern Berlusconi Giulio Tremonti, tan lloat per propagandistes del neoliberalisme com el Financial Times, l'Economist i companyia. El què cap periodista va preguntar a Tremonti és per què no hi ha posat remei si fa pràcticament 15 anys que és ministre d'Economia i per les seves mans passen decisions tan simples com invertir diners en ferrocarrils. Si les mosques van més ràpides encara que els trens, alguna cosa a veure hi deu tenir el Govern. O no? Potser sóc jo que encara confio massa en les coses bàsiques sobre l'estat que em van explicar a l'escola.

P.D. Quina pedregada li hauria caigut a un ministre espanyol si hagués fet el mateix comentari en pujar, posem per cas, al tren Barcelona-Puigcerdà, que tarda quasi tres hores per recórrer 156 km? A una mitjana d'entre 50 i 60 km per hora, segur que hi ha força més insectes que van més ràpids que el tren. Un escarabat de cuina, posem per cas, corre a 85 quilòmetres per hora. Més ràpid que els cotxes a la sortida de Barcelona.

La matança macabra d'un llop

Un llop italià (www.pastore abruzzese.it)

L'home surt de casa amb les mans nues. S'endinsa a les muntanyes fins arribar a un paratge solitari. Amb un gest familiar, quotidià, retira un fusell, municions, armes, de sota una roca. I espera.
Avui, la respiració se li accelera, una excitació malsana li rosega les entranyes. L'ha vist, per fi. El llop. Un exemplar bell, de pèl esborrifat castany, i una franja negra al llom, d'orelles petites i delicades que escolten, inquietes, mentre ensuma l'aire. Ha percebut el perill. L'instint que li han traspassat pares i avis, supervivents d'una persecució secular, implacable, li tensen els nervis. Però és massa tard. L'home dispara i l'animal cau després de fer un salt estrany. Encara hi ha un bri de vida en aquells ulls de llàgrima que es fa vidre. Però el caçador, salvatge, no espera. Amb un cop contundent de destral li arrabassa el morro i se'l guarda al sarró. Carrega la resta de l'animal mort i l'abandona, desafiant, davant l'edifici de les autoritats del seu poble, Borzonasca, perdut entre les valls de Ligúria.

La foto d'Eraldo Minetti al llop desfigurat

És el febrer de 2007 i el nostre caçador furtiu no tem res; encara se'n vanta. Sap que ja desperta sospites, però no li ha passat mai res fins ara. Ja ha matat sis llops: tres mascles i tres femelles. I en cada ocasió ha acomplert el ritual macabre: ha arrencat el morro per poder posar dos ullals nous en el seu collaret de trofeus. Ja hi ha enfilat deu dents i el du, altiu i sorneguer, penjat del coll.
Ningú, fins ara, havia estat condemnat per matar llops a Itàlia, una espècie protegida. Però aquest febrer, la història comença a canviar una mica. No és una revolució, però sí que alguna cosa es mou: a M.G., al nostre fanfarró, un tribunal de Ligúria el condemna a set mesos de presó i a pagar 6.000 euros a les tres associacions ecologistes que l'han denunciat, Wwf, Legambiente, Lav.
No el tancaran a cap presó, perquè per a això caldrien dos anys de condemna. Tampoc no en patirà la butxaca; l'estat li ha pagat milers d'euros perquè ell havia denunciat que el llop li havia devorat ovelles. Però ara M.G. ja no passeja el seu collaret pel poble ni pot presumir de ser un heroi. La justícia l'ha retratat com allò que és: un delinqüent. Ja no podrà creure's per sobre del bé i del mal. Ni ell, ni els furtius que maten bona part del centenar de llops que cada any moren a mans de l'home a Itàlia. La impunitat, finalment, grinyola.

Farnese, un cometa al cel artístic de Roma

El jardí renaixentista és a les fosques d'una nit sense lluna, però dues fileres d'espelmes envidriades ens conviden, hipnòtiques, a enfilar-nos per una ampla escala de marbre fins al primer pis. El fast apareix del no-res. Un Hèrcules gegant dóna la benvinguda a la primera sala, de sostres altíssims i esculpits en fusta, dissenyada per Sangallo i Miquel Àngel, amb una xemeneia policroma flanquejada per dues dones de marbre ajagudes; l'Abundància i la Caritat de Giacomo della Porta.

Un retrat de Tiziano a l'inici d'una inacabable successió de galeries ens recorda que tota aquesta glòria va néixer gràcies a Alessandro Farnese, un personatge extraordinari, que va sorgir gairebé del no-res per convertir-se en el Papa Pau III i esdevenir propietari d'un dels palaus més famosos de Roma, potser el més bell. Avui és l'envejada seu de l'Ambaixada de França, que ahir ens convidava a un sopar per degustar, sobretot, la mostra dels tresors dels Farnese que excepcionalment s'han reunit al palau i es mostren al públic.
Alessandro va ser el Rockefeller, el Bill Gates, el Rothschild del segle XVI, un cometa, que va saber aprofitar molt bé les espurnes que lluentejaren un instant al seu camí i que va deixar una estela que encara avui admirem, agraïts.
Una oportunitat va ser la bellesa de sa germana, Giulia Farnese, musa de pintors com Rafaello, casada amb un representant d'una de les famílies més poderoses de Roma, els Orsini, però que va convertir-se en l'amant més preuada del Papa nostrat Alexandre IV, Roderic de Borja. El Papa va convertir el "cunyat" en cardenal a només vint-i-cinc anys. És clar que la família Farnese ja tenia llavors una certa solera: un segle abans havia començat a fer fortuna gràcies a un avi molt llest que va guanyar-se el favor d'un altre Papa, Eugeni IV, i que va proporcionar a la saga dos castells i un palau a Viterbo. La política matrimonial va fer la resta.
La tercera gran fortuna d'Alessandro va ser la decisió de la família d'enviar-lo de ben jove a estudiar a Florència per iniciar una carrera eclesiàstica. Alessandro va saber brillar a la Cort dels Mèdici, que li tornarien amplament l'amistat cobrint-lo de riquesa anys més tard, durant el papat de Lleó X, fill de Lorenzo de Mèdici.
El cardenal Farnese ja havia tingut quatre fills abans d'arribar a Papa. Per què va poder amuntegar una fortuna com aquella -fins i tot va obtenir un ducat per als fills, el de Parma- sense passar a la història amb la mala fama del Borgia i, sobretot, sense l'amarg destí de Cèsar? Potser per dues raons. Era nascut a Roma, i el poble feia anys que anhelava un Papa "dels seus". I, com Obama, va saber construir-se un relat impregnat de poesia. Amant de l'art des de petit, va llançar-se a "recuperar" joies romanes de les Termes de Caracalla que el van convertir, a ulls de tots, en un ésser refinat, una encarnació dels millors ideals renaixentistes. Imagineu-vos l'efecte d'admirar a casa seva una col·lecció de bustos superbs d'emperadors, com el d'Adriano, confrontar-se amb l'escultura de l'Atles o de l'espectacular Toro Farnese i, sobretot, acariciar la delicada i freda Afrodita Callipige, més coneguda com la de les Natges pels bells mal·lucs al descobert. A més, va fer cridar Sangallo -primer- i Miquel Àngel per al seu Palau i, just al davant, va fer-hi traslladar les banyeres gegants romanes de Caracalla que va convertir en fonts. Un prodigi que fa d'aquesta plaça un dels indrets més bells d'una ciutat excelsa.
Des de les fonts s'entreveuen frescos superbs a través d'un finestral, i ahir vaig descobrir que són pintures de Francesco Salviati a la Sala dels Fasts, avui despatx de l'ambaixador La Sablière. Però encara hi ha una sala de frescs més valuosa, si cal, i és la Galleria dels pintors Carracci, la de les Venus, Polifems, déus lascius i unicornis, símbol de la família Farnese i de la puresa. L'ambaixador ens convida a fer un tast de cuina francesa en altres estances, de sostres esculpits, il·luminades per aranyes enlluernadores i canelobres de Venècia en forma de nimfa. L'ambaixada paga un euro a l'any pel lloguer del Palau, però a canvi ha trencat el malefici que el perseguia: Alessandro no el va veure acabat, els fills el van desertar, el casori d'Elisabetta Farnese amb Felip V d'Espanya va comportar el saqueig dels tresors cap al Regne de Nàpols, i la bella façana va acabar cobrint un niu de podridura i abandó. Avui ha tornat al lloc que li reservava la història.