També els gossos són solidaris al Japó

Una prova més de la "humanitat" dels animals. Un gos sobreviscut al tsunami del Japó roman quiet entre runes i llacs d'aigua salada per no abandonar el company, greument ferit. L'animal només se separa del lesionat per apropar-se als qui filmen l'escena i bordar breument com per demanar ajut, mentre retrocedeix cap al company per donar a entendre que li cal socors. Com que no li fan cas, torna enrere i després d'olorar l'aigua -deu tenir set i es deu voler cerciorar que continua sent estranyament salada- s'asseu a fer companyia i fins i tot acariciar el malparat amic.  (minut 1,55").
La història, segons assegura el diari La Repubblica, té final -dins el que es pot esperar- feliç; han portat tots dos animals a una gossera que a hores d'ara se n'ocupa. No sé si hi deu quedar gaire personal -la zona més colpida pel tsunami és prop de la central nuclear desguitarrada i qui pot, fuig-, o si igualment moriran d'aquí a uns dies, unes setmanes o uns mesos per l'excés de radioactivitat. El que és segur és que han donat un altre exemple de moralitat animal. I, en aquest cas, recalquem per als escèptics, no era per ajudar cap humà, cap amo que proporciona menjar. Senzillament, el protagonista de quatre potes d'aquesta història no ha volgut deixar sol qui pateix.

Va arribar mai a casa?

És tan esfereïdor el que ha passat, i està passant, al Japó, que no hi ha paraules per descriure la magnitud de la tragèdia. Són els detalls, el zoom cap a la història d'una persona concreta, fins i tot d'un objecte, el que ens pot conduir mentalment a buscar explicacions i compartir dolors aliens. Entre les muntanyes d'imatges de runes, destrucció, mort i perill radioactiu n'hi ha dues que em desfilen una i altra vegada per la retina de la memòria.
La primera pot semblar estúpida i és del primer dia. La monstruosa riera d'aigua de mar empenyia furiosament cotxes i barques, els estampava contra un pont i destruïa proes i arbres de vaixells que mai van ser construïts per transitar entre cases i lliscar per carreteres. Enmig d'aquest trànsit infernal vaig poder entrellucar un cotxe blanc amb els quatre llums d'emergència posats. No es veia si hi havia algú dins. Em vaig imaginar que no. Segur que la propietària, em vaig dir -era dona, no em pregunteu per què- havia anat a comprar alguna cosa a la botiga i havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Per un minut o dos. El temps just perquè l'enxampés el tsunami. Era una botiga d'una sola planta, inevitablement destruïda, o va tenir la immensa sort de poder pujar encara algunes escales per salvar-se? Però potser ni tan sols aquest gest immediat dictat pel prodigiós instint de supervivència va ser suficient.
La segona torna a tenir per protagonista un cotxe, aquest cop amb algú dins i que encara transitava per un carrer davant el mar. Era just l'instant en què arribaven unes ones espantosament negres i començaven a arrossegar tot el que trobaven pel port. El conductor, ¡un home, em dic! potser duia la ràdio posada i va tardar uns quants segons a poder capir el que estava passant. O potser no va ser-hi a temps, ¿alguna ment humana pot digerir un cataclisme? però el peu va prémer compulsivament l'accelerador. El vídeo acabava aquí, just en el moment en que el cotxe, blanc també, s'allunyava de pressa, de pressa, de la primera línia de la mort. Va ser més ràpid el motor o l'ona implacable?

Una veu al jardí

Una tarda entre llençols, a primers de març, un cant tímid s'entremet en el descans calmós. Lluny de pertorbar-se, l'esperit s'alça rabent i corre a acollir l'intrús a la finestra, mentre el cos, encara cargolat, es tensa, expectant.
És un amic? Sí que l'és. La veu de la Bellesa ha vingut a fer niu al jardí. Una Bellesa fugissera, que s'amaga sota el fullam, però des d'allí, discreta, aferma que els mesos d'amorosa cura de branques i herbes ha convertit el ciment en jardí i ha enamorat la delicada criatura. Ella ha escollit aquest refugi per als cants galants i per a somniar amb un deler correspost.
Són instants de meravella. Aviat, però, una màquina infernal, un camió d'impacient propietari que llança brams de planxes de ferro i freturosa descàrrega, amenaça la fràgil conquesta. El passerell calla. S'haurà envolat? Haurà cregut que la llar promesa era un miratge i li cal trobar un indret menys hostil? Quan, després de minuts interminables, el camió arrenca entre espantosos esgarips, altres humans semblen decidits a calcigar tot bri d'esperança, entre passes sorolloses, xerric de portes, crits esvalotats. Resignada, em dic que l'home mai sabrà apreciar les suaus bondats de l'harmonia.
La Natura, però, em reserva una sorpresa. El meu petit amic no s'ha deixat intimidar i, a penes s'interromp l'estrèpit, endega de nou un cant despreocupat i alegre. Viu assetjat pels rugits i fums de ciutat, obligat a trobar l'amor entre paret i paret d'una minúscula taca de verd. Però sap aprofitar cada petit respir per viure un instant d'eternitat.

Amor sense possessió

L'actor que encarna Tadzio a la pel·lícula de Visconti

Fins que el protagonista de "La Mort a Venècia" no veu Tadzio, el jovenet bellíssim de pell blanca i rínxols d'or, la novel·la és com una barqueta que tracta inútilment d'arribar a un illot vora la costa en un dia sense vent. El pal mestre caboteja llastimosament, les ones sacsegen el buc en desordre i desídia.
El meu primer contacte amb Thomas Mann semblava destinat al fracàs. Bé, el segon: ja abans havia tractat inútilment de quedar seduïda per les pàgines de "La Muntanya Màgica" però havia retornat el llibre a les lleixes de la llibreria, inapetent. Amb tot, no em resignava, no és Mann un dels grans escriptors del segle XX? En l'art, el que és elevat ho és de manera objectiva -quan empeny l'artista més enllà del que semblarien els límits humans- però només té un sentit per a l'espectador si és capaç de sintonitzar-hi. Amb tot, intuïa que calia donar a la meva relació amb la literatura de Mann una oportunitat.
Benvolguda la paciència, la mare de la ciència, com deia ma tieta, perquè la sensibilitat de les escenes, la potència de les imatges, la capacitat d'explorar sentiments a "La Mort a Venècia" té moments sublims, difícilment imitables. Bé que la passió amorosa de l'escriptor Aschenbach per un adolescent avui seria bandejada per pedòfila. Però seria un judici precipitat; el protagonista no vol apropiar-se del jove Tadzio, posseir-lo, doblegar-lo, que és la manera predominant d'entendre l'amor. No, ell es conforma amb admirar-lo en silenci, pel que veu en ell d'expressió divina de la Bellesa. L'atracció pel que és bell és el camí per enlairar-se a les màximes alçades espirituals. A la manera platònica. Aquest home adult no vol interferir en la vida del jove adorat, coartar-ne la llibertat, dominar-lo. No només té un respecte màxim per l'ésser estimat, sinó que entén que només podrà apreciar la bellesa en la seva totalitat quan aquesta flueix lliure, intacta. Però, com que Aschenbach no és només un artista, sinó un home de carn i ossos, cada cop se li fa més difícil sostreure's a la temptació de sentir-se també una mica estimat, i s'enxampa ell mateix en actituds adreçades a captar l'atenció del jove, encara que sigui sempre relació mental, silenciosa; d'esperit a esperit. I és així com, empès per dos vents contraris, el reclam del Jo i el de la Totalitat, el nostre protagonista es va consumint a poc a poc. I la seva història acaba assemblant-se sospitosament a la vulgaritat dels nostres amors mortals, que de l'afany de possessió en recapten autodestrucció de l'ànima. L'ideal ha d'acabar confrontant-se sempre amb la nostra petitesa i fragilitat.

Brutalitat d'una submissió

Sens dubte, és una novel·la estranya. Té de deliciós la llargada, només 108 pàgines, tot un atreviment en un temps en què els llibres es venen a quilo. He arribat a la conclusió que fins i tot superbs escriptors com Tolstoi acaben ensopegant quan volen explicar-nos cada obsessió sota tots els punts de vista i, per si no l'havíem captat encara, ens la tornen a remugar i mastegar. Quasi com si pensessin que som una mica ximplets. No és el cas de Joan-Lluís Lluís, un mestre de la paraula que ho és, justament, perquè ens du de la maneta a l'abisme i ens abandona al moment precís en què arribem a la gola.
També és atraient la brutalitat amb què explica la submissió i mediocritat d'un poble, el de la Catalunya Nord, llar de l'escriptor, però que podria ser qualsevol altre. És encertat com ens ventila l'oblit forçat o volgut d'una llengua sense haver de semblar un anunci de la Generalitat. Tot és essencial, nu, descarnat.
"El dia de l'ós", la novel·la-revelació del 2004, és, per tant, meritosa. Amb tot, he llegit que a alguns lectors els sembla magistral la barreja de temps històrics: la protagonista, Bernardette, que podria ser la nostra veïna de casa, torna al poble, Prats de Molló, i no se sap si el que li passa -que no deixa indiferent, aviso- és propi del segle XXI o del XVII. O almenys, no ho acaba de saber el lector. És cert, això crea una inquietud, una tensió somorta, però aquí la cosa em patina com quan vaig topar amb un personatge de cabells verds en la Isabel Allende i ipso facto vaig abandonar, avorrida, el llibre. Perquè el món real és sorprenent, estrambòtic i inversemblant; voler fer-lo competir amb la nostra imaginació és una cursa perduda d'antuvi.

Els tres regals de la gardènia

És ver, és la nena mimada de la casa. Cada matí ruixo les fulles delicades amb un plugim d'aigua fresca perquè no s'enyori de les terres tropicals. És el meu major orgull: ja diu la cançó que la gardènia és tan capriciosa i vulnerable com l'amor, i un sol dia de descurança li pot ser fatal, però ella viu ufana i graciosa des que va arribar al jardí. Ara viu refugiada a casa, ben a prop de la finestra però prou lluny del radiador, mentre espera que, fora, es dilueixi l'hivern. I ella, aviciada per tantes atencions, avui ja m'ha ofert tres flors de primavera. Els pètals encara no han acabat de badar-se, i ja regalen el més preuat dels perfums. Ara ja n'estic segura: és un amor correspost.

No la van violar abans d'assassinar-la. I jo sense saber-ho.

Escric volgudament des de la desinformació sobre el cas, i ja és difícil. A totes hores, els telenotícies es delecten en bombejar notícies sobre una noia de 13 anys que fa un parell de mesos va desaparèixer d'un poblet al nord del país, prop de Bèrgam. El cadàver s'ha descobert aquesta setmana. Avui s'ha sabut que no la van violar. Una no pot obrir una pàgina web informativa sense que a tota pantalla li llancin els detalls més escabrosos del cas. És la notícia més llegida als diaris on-line. I si obres un diari seriós, a les primeres pàgines trobaràs un desplegament de gràfics que retraten on tenia posada la cama la nena quan va morir, si tenia una clatellada al coll, una altra a l'alçada de la melsa, si va arrencar un grapat d'herba abans d'exhalar l'últim sospir...
I així, la nena, que es deia Yara, no només va tenir la desgràcia d'anar a petar a mans d'un assassí, sinó que ara cada un dels patiments mortals, cada gest de l'agonia és pregonat grollerament, vomitat pels mitjans i regurgitat pels lectors, tant si hi estan interessats com si no han estat a temps d'abaixar el volum del televisor.

Fent cua per filmar el lloc on es trobà el cadàver

És un espectacle quotidià a Itàlia: abans de la Yara tothom va voler saber qui havia escanyat la Sarah, una noia del Sud, si la cosina o l'oncle, i si el crim va ser dins el garatge o a les escales del soterrani. La mare, per cert, va saber que la filla era morta durant la intervenció en directe en un programa de televisió en hora de màxima audiència. I encara abans, Itàlia es va dividir entre els partidaris de considerar la nord-americana Amanda com una malvada patològica que va apunyalar una companya d'Erasmus i els que la consideren una innocent màrtir enfangada per policies mentiders. I el dret a la intimitat de la víctima i el dolor de les famílies, que els bombin. Fins i tot els dels presumptes criminals: a Amanda el show no la va ajudar gens, perquè es va muntar perquè ella era atractiva, i no perquè sorgissin -que van sorgir- dubtes sobre la seva culpabilitat.
Ningú parla de callar o de censurar notícies, però, sincerament, si la pobra Yara va vomitar o no de desesperació i dolor abans de morir no és de la meva incumbència ni la de ningú fora de la desgraciada mare o dels investigadors policials. El que necessita saber l'opinió pública és si aquest crim és aïllat o no, si es prenen les mesures necessàries per evitar-los, si la policia té prou mitjans, si el jutge dicta sentència amb proves segures, i si la llei és adequada. Punt. Fer periodisme és una cosa una miqueta més seriosa que dedicar-se a filmar pel·lícules gore i estampar-les als morros de la clientela. Per a això ja tenim Hollywood, i qui vulgui anar a distreure's amb jocs i assassinats sàdics, que pagui entrada de cinema.
(Bé, no caldrà. Acaben de descobrir el cadàver d'un xicotet en un bosc. Es diu Daniel. I arran de la mort, ja ha aconseguit les primeres portades...)

Combatre una crueltat inenarrable? Sí, es pot

Un ós "salvat", tingut en gàbia encara mentre se'l cura

És una pràctica d'una crueltat tan esfereïdora que tractaré d'explicar-la amb tota suavitat, per no ferir la sensibilitat de ningú. Perquè quan l'espectacle és massa horripilant, tanquem els ulls i ens neguem a veure'l. Almenys,  a mi em passa molt sovint. Voldríem eliminar el mal foragitant-lo de la nostra percepció de la realitat. Però el mal no desapareix per molt que ens hi tombem d'esquena.

Afortunats: han estat salvats

El mal és per tot arreu i al món hi ha milions d'éssers que pateixen i que criden auxili. Què hem de fer? Comencem pels crits humans i deixem per a més endavant els dels animals? Això m'ho han repetit manta vegades: per què lluitar pels drets dels animals quan els de les persones són sistemàticament esclafats? Què val més, la vida d'un nen o la d'un gos? Són discursos que fan, precisament, les persones que mai han apadrinat un nen ni tenen plans per fer-ho. Justament, moltes persones que es dediquen a salvar gossos abandonats o que es neguen a menjar ous de gallina criada en gàbia es preocupen, també, pels nens de l'Àfrica o del barri. Afirmen i protegeixen la dignitat del nen; sostenen, però, que es pot lluitar també per la dignitat d'altres criatures capaces de sofrir i, com els nens, igualment indefenses. Algú em va dir una vegada: "en les associacions de solidaritat o cíviques, sigui sobre la matèria que sigui, sempre ens trobem els mateixos".

Un ós torturat. El poso en foto petita, va.

I ara anem al crit d'auxili que llancen, en aquest precís instant, més de 10.000 óssos de la Xina, víctimes d'una de les majors aberracions humanes. Són els óssos de la Lluna, negres com el carbó excepte una taca blanca en forma de l'astre del cel que els creua el pit. La medicina tradicional xinesa sosté que tenen una bilis capaç d'enfortir els cabells més febles o fer empinar el penis més decaigut. Grans farmacèutiques del país els empresonen en gàbies minúscules, on siguin incapaços de moure's, els fan una ferida a l'abdomen que no curen mai i n'extreuen la bilis. L'animal viu sota tortura tota la vida. Bé, a menys que tingui la sort de ser alliberat per associacions com l'Asia Animals Foundation, fundada per una anglesa, Jill Robinson. Els veterinaris curen els animals i els instal·len en tanques a l'aire lliure amb bosquets de bambú i tot allò que necessiten per recobrar la interrompuda vida animal. La Fundació fa campanyes arreu del món i dins de la Xina per aconseguir el tancament de les anomenades eufemísticament "granges". Per ara, Jill ha pogut salvar 345 animals. Com més mitjans econòmics i de difusió tindrà, més podrà posar remei a aquesta crueltat humana. L'ajudem*?

* De causes bones n'hi ha moltes i hi ha qui ja va sobrecarregat. Hem d'escollir... escoltant el cor. La difusió d'un fet ja és ajudar.

No era ningú (i la criada va llançar la pellissa per la finestra)

No era ningú. Un hereu d'una família noble ja tronada, decadent, oblidada, d'una terra ignota, estranya, incompresa: Sicília. Els títols de Príncep de Lampedusa o de Duc de Palma feien riure els senyorets de la capital romana o de les industrials regions del nord. Era petit d'estatura per una malaltia d'infància; els ulls, grans i malenconiosos, tenien un punt femení i vivia enganxat a les faldes de la mare, fins al punt que la dona, la Licy de Letònia, el va deixar plantat fins que no va morir-li la sogra.
Així com els jueus de fa 2.000 anys es preguntaven quin profeta important podia emergir de Galilea, els editors de les prestigioses editorials Mondadori i Einaudi van retornar-li el manuscrit de nom pretensiós, El Gattopardo, sense miraments. Què en podia sortir d'un personatge insignificant, consagrat a revifar la flama d'un títol nobiliari polsós? Deliris de grandesa d'un inadaptat, es van dir: està ben escrit, però no interessarà ningú.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va morir rebutjat per aquest món literari que ell havia conegut un estiu, de la mà del cosí poeta. Després de tractar de tu a tu literats famosos, de conversar-hi, es va dir que ell mateix, lector incombustible des de la infantesa solitària, podia escriure alguna cosa del mateix nivell.
Es va equivocar. No estava a l'alçada. Estava molt per sobre. El seu relat gravita a l'òrbita de les estrelles que obsessionaren el besavi, el príncep passat a la història amb el nom literari de Salina. El meu judici és inexpert i il·literat, però dubto que hi hagi gaire novel·listes moderns més capaços d'explorar amb tanta sensibilitat els sentiments davant la mort o la decadència, el matrimoni, l'avarícia. Pocs deuen haver pogut forjar, com ell, imatges que han quedat clavades a la retina i que juraríem haver vist, tot i no haver-les contemplat mai. Fins i tot, sensacions corporals. Jo encara sento la remor de la mar que, de sobte, calla a les oïdes del Príncep. Veig com riuen els ulls jogassers de Tancredi i com rellueix el verd de les ambicioses pupil·les d'Angelica. Aspiro el perfum bigarrat i apegalós d'un jardí sicilià a l'estiu, i...

Un serval, gattopardo en italià

Es deuen comptar amb els dits de les mans, a més, les novel·les que clouen amb una escena en aparença nímia i no obstant això, de tanta força evocativa: una criada llença per la finestra una pellissa vella de gos dissecat, perquè se l'emporti el carro de les escombraries. Però compte, es tracta de Bendicò, el gos del Príncep, l'únic company d'intimitats. I, abans de desaparèixer submergit en la pols, una pota alçada pel vent dibuixa en l'aire l'orgullosa figura del serval. És només un instant, suficient per catapultar l'obra a l'eternitat. No us disgusteu si no l'heu llegit i penseu que us aixafo el final. No sabreu interpretar-lo fins que no hàgiu llegit cada línia de la novel·la sencera. A banda, és que no sabeu com acaba la guerra de Troia o quina fi fa Dant a la Divina Commedia, El Quixot, Anna Karenina? No patiu: us emocionareu sense remei quan arribareu a les darreres paraules d'aquest petit gran mestre.

Un cadàver de 300.000 euros

Aquestes coses només passen a Itàlia, em vaig dir, incrèdula, en llegir la notícia a finals de gener: havien robat un mort per fer xantatge econòmic a la família. Avui m'assabento que els segrestadors de difunts demanen ni més ni menys que 300.000 euros per tal de tornar les despulles a la tomba d'on la van rampinyar. La xifra sembla desorbitada, però no és un cadàver qualsevol: és el de Mike Bongiorno, presentador estrella de la televisió italiana. Per fer-se una idea de la popularitat, només cal saber que va presentar en onze ocasions el Festival de San Remo, l'autèntic esdeveniment mediàtic d'Itàlia -aquest any, s'han arribat a puntes d'audiència d'entre els 12 i els 15 milions d'espectadors-. I tot i que el senyor Bongiorno va morir als 85 anys, no es pot dir que deixés enrere un cos de poca vàlua: fins a l'últim minut l'home va estar al peu del canó, negociant contractes sucosos amb les principals cadenes del país. Què seran 300.000 euros per a la família: quincalla, a canvi de tenir de nou les despulles estimades a Dagnente di Arona,  el bucòlic cementiri amb vistes al Lago Maggiore.


p.d. No, siguem justos, aquestes coses no passen només a Itàlia... un altre cadàver il·lustre robat per lladregots sense moral és el de Charles Chaplin, pispat a Suïssa. Però està clar que a Itàlia és quasi una tradició: n'han robat uns quants de famosos en el darrer segle, com el del banquer Enrico Cuccia o el del fill del futbolista Salvatore Bagni.

El tresor més preuat del món

Mitra gemmada (Corriere della Sera)

El tresor més valuós del món no l'ha reunit ni la família del tsar de Rússia ni la rica Corona d'Anglaterra.  És en mans d'una persona més aviat modesta, el sant patró d'una ciutat avui pudent, deixada i castigada pels governs i per la màfia: Nàpols, la bella i decadent Nàpols. Mitres d'or, robins i maragdes; creus de plata i nacre; àngels de plata massissa s'han anat amuntegant espontàniament als peus d'un bisbe decapitat per les tropes de Dioclecià al segle IV, San Gennaro (sant Genar). Només el collaret que la Diputació de la Capella del Tresor va encarregar per ornar el bust del sant és considerat el més preciós del món. Conté 13 malles d'or massís, 700 diamants, 276 robins i 92 maragdes. Els experts que han pogut entrar a les caixes fortes dels bancs que custodien les peces més importants de la col·lecció han calculat que tot plegat, San Gennaro ha atret al llarg de cinc segles prop de 15.000 gemmes i 21.000 obres d'orfebreria.
Aquest tresor no pertany a l'Església, sinó a la ciutat, i es va anar formant a partir de 1527, quan els napolitans, rics i pobres, van prometre al patró de construir-li una nova i sumptuosa capella si acabava amb tres terribles flagells; la guerra entre tropes franceses i espanyoles, els terratrèmols i la pesta. El sant no els va decebre i els napolitans, generosos, van omplir-lo d'or.
Vists els rèdits de la devoció a San Gennaro, altres s'hi van apuntar: els Anjou, els Borbó, Pius IX, els Savoia...
Aquestes joies, més que amuntegar-se als peus del sant, ho fan al voltant de dues ampolletes conservades amb zel al Duomo (catedral) que conté, diuen, la sang de Gennaro. Una sang coagulada però que tres cops l'any, sembla, es liqua. Poca broma, aquí que ningú gosi riure ni fer cap ganyota escèptica, si no vol que la Camorra li talli el coll com li va passar al pobre Gennaro. I és que si el tresor encara existeix i ningú no l'ha robat, sembla, és per la mateixa devoció dels mafiosos. El responsable del Museu del Tresor que a partir del 8 d'abril exposarà per primer cop a la història, juntament amb d'altres emplaçaments, el tresor del sant ho ha explicat a La Stampa. Un boss de la Camorra va presentar-se-li fa poc, "va entrar, va recórrer el museu, i després va dir: aquí davant jo hi jugava de petit, ningú no tocarà mai el sant ni allò que és seu". Els mateixos estudiosos que durant tres anys han catalogat les obres afirmen: "Ens vam sentir, no sense calfreds, en una mena d'extraterritorialitat protegida durant tot el temps que va durar la feina; el taxista no ens deixava pagar, sempre trobàvem lloc allà on volíem anar".
Em pregunto què en diria de tot plegat aquest màrtir que es va deixar matar pels ideals de Jesucrist quan l'Església no tenia riqueses ni tresors. Potser, si li ho hagueren preguntat, hauria argumentat tímidament que s'hagués estimat més que en lloc de joies, els rics i devots invertissin els seus dinerets a acabar amb la fam, els plors i la set de justícia del seu poble. Que a Nàpols, que se sàpiga, per ara les joies no han donat de què menjar als milers de joves sense feina que acaben sent pasta de Camorra, ni acabat amb la dictadura criminal de les famílies d'onore.

Mosques supersòniques o trens ranquejants

"Quan vas en tren pel nord d'Itàlia, les mosques queden esclafades contra el vidre del vagó. Al Sud, en canvi, no, perquè les mosques són més ràpides que el tren". Això va dir dimecres un personatge en vestit i corbata en parlar amb desenes de periodistes que li apropaven els micròfons. El senyor havia recorregut els 584 km que separen Milà de Roma en l'Ave italià, el Frecciarossa, en tres hores. Per superar els 709 km de distància entre Roma i Reggio Calàbria li n'havien calgut cinc. Resum: el nord del país té infraestructures acceptables, les del sud fan pena.
Un dels periodistes li va preguntar: "I li ha calgut pujar al tren per adonar-se d'aquesta situació?". "Sí", va respondre l'il·lustre passatger, tan tranquil. Qui era aquest senyor? El ministre d'Economia del Govern Berlusconi Giulio Tremonti, tan lloat per propagandistes del neoliberalisme com el Financial Times, l'Economist i companyia. El què cap periodista va preguntar a Tremonti és per què no hi ha posat remei si fa pràcticament 15 anys que és ministre d'Economia i per les seves mans passen decisions tan simples com invertir diners en ferrocarrils. Si les mosques van més ràpides encara que els trens, alguna cosa a veure hi deu tenir el Govern. O no? Potser sóc jo que encara confio massa en les coses bàsiques sobre l'estat que em van explicar a l'escola.

P.D. Quina pedregada li hauria caigut a un ministre espanyol si hagués fet el mateix comentari en pujar, posem per cas, al tren Barcelona-Puigcerdà, que tarda quasi tres hores per recórrer 156 km? A una mitjana d'entre 50 i 60 km per hora, segur que hi ha força més insectes que van més ràpids que el tren. Un escarabat de cuina, posem per cas, corre a 85 quilòmetres per hora. Més ràpid que els cotxes a la sortida de Barcelona.

La matança macabra d'un llop

Un llop italià (www.pastore abruzzese.it)

L'home surt de casa amb les mans nues. S'endinsa a les muntanyes fins arribar a un paratge solitari. Amb un gest familiar, quotidià, retira un fusell, municions, armes, de sota una roca. I espera.
Avui, la respiració se li accelera, una excitació malsana li rosega les entranyes. L'ha vist, per fi. El llop. Un exemplar bell, de pèl esborrifat castany, i una franja negra al llom, d'orelles petites i delicades que escolten, inquietes, mentre ensuma l'aire. Ha percebut el perill. L'instint que li han traspassat pares i avis, supervivents d'una persecució secular, implacable, li tensen els nervis. Però és massa tard. L'home dispara i l'animal cau després de fer un salt estrany. Encara hi ha un bri de vida en aquells ulls de llàgrima que es fa vidre. Però el caçador, salvatge, no espera. Amb un cop contundent de destral li arrabassa el morro i se'l guarda al sarró. Carrega la resta de l'animal mort i l'abandona, desafiant, davant l'edifici de les autoritats del seu poble, Borzonasca, perdut entre les valls de Ligúria.

La foto d'Eraldo Minetti al llop desfigurat

És el febrer de 2007 i el nostre caçador furtiu no tem res; encara se'n vanta. Sap que ja desperta sospites, però no li ha passat mai res fins ara. Ja ha matat sis llops: tres mascles i tres femelles. I en cada ocasió ha acomplert el ritual macabre: ha arrencat el morro per poder posar dos ullals nous en el seu collaret de trofeus. Ja hi ha enfilat deu dents i el du, altiu i sorneguer, penjat del coll.
Ningú, fins ara, havia estat condemnat per matar llops a Itàlia, una espècie protegida. Però aquest febrer, la història comença a canviar una mica. No és una revolució, però sí que alguna cosa es mou: a M.G., al nostre fanfarró, un tribunal de Ligúria el condemna a set mesos de presó i a pagar 6.000 euros a les tres associacions ecologistes que l'han denunciat, Wwf, Legambiente, Lav.
No el tancaran a cap presó, perquè per a això caldrien dos anys de condemna. Tampoc no en patirà la butxaca; l'estat li ha pagat milers d'euros perquè ell havia denunciat que el llop li havia devorat ovelles. Però ara M.G. ja no passeja el seu collaret pel poble ni pot presumir de ser un heroi. La justícia l'ha retratat com allò que és: un delinqüent. Ja no podrà creure's per sobre del bé i del mal. Ni ell, ni els furtius que maten bona part del centenar de llops que cada any moren a mans de l'home a Itàlia. La impunitat, finalment, grinyola.

Farnese, un cometa al cel artístic de Roma

El jardí renaixentista és a les fosques d'una nit sense lluna, però dues fileres d'espelmes envidriades ens conviden, hipnòtiques, a enfilar-nos per una ampla escala de marbre fins al primer pis. El fast apareix del no-res. Un Hèrcules gegant dóna la benvinguda a la primera sala, de sostres altíssims i esculpits en fusta, dissenyada per Sangallo i Miquel Àngel, amb una xemeneia policroma flanquejada per dues dones de marbre ajagudes; l'Abundància i la Caritat de Giacomo della Porta.

Un retrat de Tiziano a l'inici d'una inacabable successió de galeries ens recorda que tota aquesta glòria va néixer gràcies a Alessandro Farnese, un personatge extraordinari, que va sorgir gairebé del no-res per convertir-se en el Papa Pau III i esdevenir propietari d'un dels palaus més famosos de Roma, potser el més bell. Avui és l'envejada seu de l'Ambaixada de França, que ahir ens convidava a un sopar per degustar, sobretot, la mostra dels tresors dels Farnese que excepcionalment s'han reunit al palau i es mostren al públic.
Alessandro va ser el Rockefeller, el Bill Gates, el Rothschild del segle XVI, un cometa, que va saber aprofitar molt bé les espurnes que lluentejaren un instant al seu camí i que va deixar una estela que encara avui admirem, agraïts.
Una oportunitat va ser la bellesa de sa germana, Giulia Farnese, musa de pintors com Rafaello, casada amb un representant d'una de les famílies més poderoses de Roma, els Orsini, però que va convertir-se en l'amant més preuada del Papa nostrat Alexandre IV, Roderic de Borja. El Papa va convertir el "cunyat" en cardenal a només vint-i-cinc anys. És clar que la família Farnese ja tenia llavors una certa solera: un segle abans havia començat a fer fortuna gràcies a un avi molt llest que va guanyar-se el favor d'un altre Papa, Eugeni IV, i que va proporcionar a la saga dos castells i un palau a Viterbo. La política matrimonial va fer la resta.
La tercera gran fortuna d'Alessandro va ser la decisió de la família d'enviar-lo de ben jove a estudiar a Florència per iniciar una carrera eclesiàstica. Alessandro va saber brillar a la Cort dels Mèdici, que li tornarien amplament l'amistat cobrint-lo de riquesa anys més tard, durant el papat de Lleó X, fill de Lorenzo de Mèdici.
El cardenal Farnese ja havia tingut quatre fills abans d'arribar a Papa. Per què va poder amuntegar una fortuna com aquella -fins i tot va obtenir un ducat per als fills, el de Parma- sense passar a la història amb la mala fama del Borgia i, sobretot, sense l'amarg destí de Cèsar? Potser per dues raons. Era nascut a Roma, i el poble feia anys que anhelava un Papa "dels seus". I, com Obama, va saber construir-se un relat impregnat de poesia. Amant de l'art des de petit, va llançar-se a "recuperar" joies romanes de les Termes de Caracalla que el van convertir, a ulls de tots, en un ésser refinat, una encarnació dels millors ideals renaixentistes. Imagineu-vos l'efecte d'admirar a casa seva una col·lecció de bustos superbs d'emperadors, com el d'Adriano, confrontar-se amb l'escultura de l'Atles o de l'espectacular Toro Farnese i, sobretot, acariciar la delicada i freda Afrodita Callipige, més coneguda com la de les Natges pels bells mal·lucs al descobert. A més, va fer cridar Sangallo -primer- i Miquel Àngel per al seu Palau i, just al davant, va fer-hi traslladar les banyeres gegants romanes de Caracalla que va convertir en fonts. Un prodigi que fa d'aquesta plaça un dels indrets més bells d'una ciutat excelsa.
Des de les fonts s'entreveuen frescos superbs a través d'un finestral, i ahir vaig descobrir que són pintures de Francesco Salviati a la Sala dels Fasts, avui despatx de l'ambaixador La Sablière. Però encara hi ha una sala de frescs més valuosa, si cal, i és la Galleria dels pintors Carracci, la de les Venus, Polifems, déus lascius i unicornis, símbol de la família Farnese i de la puresa. L'ambaixador ens convida a fer un tast de cuina francesa en altres estances, de sostres esculpits, il·luminades per aranyes enlluernadores i canelobres de Venècia en forma de nimfa. L'ambaixada paga un euro a l'any pel lloguer del Palau, però a canvi ha trencat el malefici que el perseguia: Alessandro no el va veure acabat, els fills el van desertar, el casori d'Elisabetta Farnese amb Felip V d'Espanya va comportar el saqueig dels tresors cap al Regne de Nàpols, i la bella façana va acabar cobrint un niu de podridura i abandó. Avui ha tornat al lloc que li reservava la història.

Caça a la guineu entre àmfores romanes

Què hi fa una guineu en ple centre de Roma, esmunyint-se al Mercat de l'emperador Trajà sense pagar bitllet? Córrer darrera els gats que campen esplèndids entre les runes romanes. Aquests moixos són les icones dels turistes i viuen tranquils i protegits per la tendresa dels habitants i empleats municipals, que els donen aliment i han creat un centre d'adopció, la Miciopolis. La vida plàcida dels gats es va alterar diumenge passat, quan la irrupció d'un inesperat depredador els va fer estirar els muscles fins a límits atàvics.
La guineu, que sol conformar-se amb un menú de ratolins i fruita, aquell dia fred de gener devia portar gana, perquè, aprofitant que els empleats de la neteja obrien la porta del Mercat, va precipitar-se darrera els felins i va començar una cursa esbojarrada entre delicades relíquies de l'antiguitat: des de les escales del Matroneu fins a la Gran Aula, el majestuós cor del Mercat amb antigues tabernes -botigues- romanes a banda i banda. Per sobre dels esbufecs i marrameus  va sentir-se la veu poderosa d'un empleat, i la perseguidora, transformant l'ira en por, va refugiar-se en una cisterna renaixentista que semblava oferir un bon amagatall. El què no sabia l'esverat animal era que el cúmul d'objectes alts i punxeguts que semblaven crear el laberint perfecte per despistar els enemics era en realitat un bosc d'àmfores: la valuosa col·lecció Drexler.
La trencadissa podia ésser monumental. Calia trucar la policia. L'incrèdul comissari, mut a l'altra banda del telèfon, es va revifar i va avisar al Comandant en cap, que al seu torn va demanar ajut als veterinaris municipals, i així, es va arribar fins a la Policia Provincial, el Departament d'Ambient municipal i finalment, la plana major del Ministeri de Cultura.
Tota aquesta gentada reunida per respondre a una endevinalla. Com atraparies una guineu aterrida sense trencar una sola àmfora de 2.000 anys d'història? Calia actuar, precisament, amb la paciència i astúcia d'una guineu de Faula de Fedre. Després de molt discutir, i suposadament, al crit de "Mamma mia" i "Ma che c...", tots plegats van concordar que la millor manera era col·locar una gàbia-trampa amb un bon bistec dins (no vulgueu saber de quina bèstia). L'animal va resistir... fins la nit. Miracle que ningú perdés la paciència. A resguard de les tenebres, la bèstia famolenca va entrar a la gàbia... i la porta es va tancar rere la cua esponerosa.
Avui, una setmana després, els veterinaris, que han determinat que l'animal, un mascle de cinc anys, té bona salut, l'han alliberat al Parc de la Via Appia Antica. Perquè Roma, senyores i senyors, té un parc meravellós al llarg de la calçada romana on Sant Pere va sentir allò de "Quo Vadis"? És tan gran com 3.400 estadis de futbol, i això que neix prop del centre de Roma, vora les Termes de Caracalla. Entre les Termes i el Mercat de Trajà hi ha encara més vies arborades i runes històriques. Imagino, per això, que el animal devia provenir, precisament, del Parc. Perquè en aquest prodigi semiurbà únic al món hi pasturen no només ramats d'ovelles, sinó que hi corretegen conills, mosteles, fagines i guineus, a més d'un grapat de gossos abandonats.
Qui sap si la nostra guineu deu córrer hores d'ara pels amplis espais del Circ de Maxenci, si prefereix els camps de roselles o d'orquídies selvàtiques o si, cansada de l'aventura, ha preferit reposar en els espectrals silencis de les catacumbes de Sant Calixt o de Sant Sebastià. Jo aposto, més aviat, a què s'ha protegit de la pluja sota algun dels arcs de l'aqüeducte Claudi, que travessa la via Appia i es perd entre els camps de ginesta.

 -----------------------------------------------------------------

FOTOS. La primera retrata la nostra guineu entre àmfores i és d'Omniroma. La segona és d'una web americana i tinc la sensació que retrata la cara -o el morro- que devia posar l'animal en quedar atrapat dins la gàbia i veure's envoltat de sorollosos funcionaris, polítics i veterinaris italians.

Llit cruixent de parmesà, un truc infal·lible

Un cuiner italià generós que proposa receptes al seu blog, Christian, fa poc compartia amb els afortunats lectors una manera facilíssima de preparar una amanida gustosa. Allò que la fa especial és el toc artístic en la presentació que garanteix, només de veure-la, una bona dosi de sucs gàstrics per a tots els comensals de la vetllada. Es tracta de col·locar l'enciam sobre un llit cruixent de parmesà. Preparar-ho és qüestió de dos minuts per plat i els resultats són sorprenents. Tan fàcil com espargir parmesà ratllat en una petita paella i, quan s'ha format una pel·lícula, agafar uns palets o forquilles de fusta i donar-li la volta (veure vídeo). Encara calent, abocar-lo sobre un plat soper o bol que li doni a aquesta pasta una forma de conquilla, barqueta, cistellet. El què s'hi aboca dins, un cop s'ha refredat, és per a la imaginació de cadascú. La proposta de Christian inclou radicchio (aquesta piloteta d'enciam de color púrpura encès), espinacs, nous i pinyons torrats, magrana i poma.
El mateix truc el fa servir el chef del restaurant Roma Sparita, a la bellíssima piazza di Santa Cecilia (enlluernadora de nit, i insospitadament tranquil·la) per a servir el tradicional Cacio e Pepe -spaghetti amb formatge pecorino i pebre, un plat tradicional de la cuina romana-, i el cas és que entusiasma els turistes i aconsegueix que els romans oblidin per una estona l'escepticisme. Sé d'algun català que vindrà a Roma aviat i sospito que no voldrà marxar de la ciutat sense tornar-lo a assaborir.

El mal incomprensible

Un dia a Jesús li van preguntar quin mal havia fet un cec per néixer sense vista. Cap, va contestar, però així es manifesta l'obra de Déu (Joan 9,2). Resposta massa misteriosa, difícil o insatisfactòria per a la immensa majoria, diria, dels què ens indignem pels mals dels innocents, especialment els què són obra de la Natura, davant la qual la llibertat de l'home sovint s'estavella. Perquè encara que convinguem que Déu és amor, constatem que una persona pot donar amor (actuar com Déu o amb Déu) al cec o inhàbil o malalt, però en la majoria de casos el mal seguirà sense desaparèixer.
El patiment sense remei és especialment frustrant pels qui, moguts per una fe en un poder diví bo i poderós, confien que l'oració pot aportar esperança. I doncs, quan el mal segueix allà, inamovible, es pregunten... aquesta és tota l'obra de Déu? Sorgeixen llavors les hipòtesis: o Déu no existeix, o no és poderós, o no és bo... o no hi ha miracles perquè tampoc hi ha fe...o és que en realitat, no n'entenem un borrall, de la vida, el bé, el mal... o serà que l'única resposta és que, en contra de la nostra mentalitat científica i materialista, hi ha de debò una vida espiritual eterna on triomfarà el bé... preguntes i respostes velles com la humanitat, a les quals ens encarem apassionadament encara avui, els creients full-time, creients a estones i ateus.
Cadascú va assajant una resposta, però, potser en alguna cosa podríem concordar pel què fa a l'explicació que uns admiradors van atribuir a Jesús: sí que és cert que arran del patiment es posa en moviment la compassió, l'amor gratuït, sublim, diví. És llavors que un surt d'un mateix per preocupar-se per un altre que crida amb la mirada. Quan tot va bé, és natural compartir energia desbordant. Quan apareix el mal, quan estem necessitats... com busquem el miracle d'una carícia, i quina meravella trobar-la!
Una lesió que em té al llit des de fa uns dies, necessitada i vulnerable, em fa agrair i meravellar-me com mai de l'amor que mou la mà que em sosté delicadament la testa en plena nit. Que em fa llegir en uns altres ulls la sol·licitud, la voluntat de donar consol i benestar. Que fa aparèixer persones benvolgudes darrera la porta de casa o de la línia de telèfon. Malgrat les xacres, em sorprenc saludant el bé que m'ha portat el mal. Ja ho sé que d'aquí a poc estaré curada, però... aquest sentiment només serveix en els mals amb final feliç, o també s'aplica d'alguna manera en els que no tenen el desenllaç desitjat?
El mal és sempre un mal, i si no hi ha final feliç, tot allò de bo que pugui néixer es barrejarà amb el dolor. Però potser sí que hi ha sempre alguna cosa misteriosament esperançadora i bona en la nostra resposta al mal. És llavors, en el combat desigual, que s' allibera una abnegació insospitada. Una entrega que, mirant enrere i resseguint la nostra pròpia història, és potser la que hi introdueix els moments de màxima dignitat i plenitud.

Anhel del desert

Deu ser com l'art flamenc, que no es pot escoltar en disc; s'ha de viure en directe. Una tardor em trobava a Torí, engrescada d'escoltar per primer cop el nostre músic de més prestigi internacional, Jordi Savall, que amb un instrument avui en desús, la viola de gamba, treu la pols a músiques oblidades i bellíssimes: medievals, renaixentistes, barroques. Savall havia reunit músics de pobles antagònics; catalans, castellans, turcs, armenis, israelians, palestins, per evocar la Istanbul otomana. En especial, la música que van compondre al segle XVII armenis i sefardites -els jueus expulsats pels Reis Catòlics el 1492-. Tot era delicat, suggeridor, balsàmic; una meravellosa unió de pobles i instruments mediterranis arrenglerats en una única voluntat: convertir sons en art sublim. Fins que va entrar en escena la veu del desert i va escombrar la pau benaurada per bufar-hi un desassossec tan inquiet com dolç. Un vent terriblement malenconiós, que duia tristor, esperança... i aquell anhel indesxifrable de l'ànima, que tothom té i que no es pot expressar. Anhel d'unió divina, d'immortalitat? Només ho podreu saber si algun dia us trobeu, com jo, amb un solo d'aquest instrument: el ney. Una mena de flauta adoptada per la tradició musical sufí, que és aquesta branca mística de l'Islam tinguda per herètica pels musulmans majoritaris -els sunnites-.  Aquest ney, però, és molt més antic, perquè apareix en pintures de l'Antic Egipte i fins i tot de l'antiquíssima Ur. El tocava aquella nit el turc Kudsi Ergüner, un mestre. Res del què trobo per YouTube és comparable: és com pretendre reviure la passió d'un concert flamenc des del saló de casa. Però un se'n pot fer una petita idea amb aquesta cançó, Taksim Makam Usak, amb Erguner al ney i Nezih Uzel a la percussió.

Lluna enlluernadora

Ja la tenim aquí, la lluna en perigeu. Més a prop, més brillant, més enlluernadora. Ella, la nostra vigilant nocturna, té un passejar capriciós: a voltes s'apropa, xafardera, altres, afartada del què veu, s'allunya per l'espai. Però sempre torna, perquè és fidel, la lluna.
Quan és a prop, com aquesta nit, els pagesos no s'atansen a les plantes, que no toleren que algú les vulgui distreure de la fascinant companyia. La Natura festeja la visita nocturna. Són hospitals, les herbes.
A ciutat, aquest sol nocturn entre les cases endormiscades desconcerta. Però aquí també hi ha festeig. L'alba es posa els millors colors i els desplega tots alhora, arrecerada al turó més bell, el de l'Aventino. Sant Pere ret tribut al satèl·lit pagà empetitint la cúpula insolent i cobrint-la de blau pàl·lid, manyac. El Coliseu conté els raigs del sol naixent entre els arcs perquè no fereixin l'amiga. Fins i tot la sorollosa via dell'Umiltà avui es neteja de fum i mostra orgullosa les façanes polides. Però és un esforç inútil, perquè les parets desagraïdes oculten ja la lluna en retirada i l'embruix es dissipa.



p.d. Els urbanites desmemoriats com jo descobrim a edat tardana que el perigeu és el moment de la rotació lunar de 28 dies en què el satèl·lit és més proper a la Terra, a només 363.000 quilòmetres, mentre que quan és a l'apogeu la distància augmenta fins als 405.000 quilòmetres.

Víctimes o putones

El deler de Silvio Berlusconi per fer-se portar putes a casa -ell que encara ara continua dient-los als italians que mai ha hagut de pagar per fer sexe amb una dona perquè té més candidates que llonganisses- ha permès que els mitjans s'apropessin el món d'aquestes dones, que no eren mai notícia en primera persona.
La primera va ser Patrizia d'Addario (42 anys), la freda calculadora, la que gravava en una casset vella les nits passades a casa del premier, al llit de Putin. Resulta que, quan els periodistes s'hi van acostar, ella va confessar que la primera vegada que va anar al Palau Grazioli, el pisàs de Berlusconi a poques passes de la plaça Venècia de Roma, va quedar estabornida. Veure aquell home presumint de mascle, d'emperador poderós, davant aquella cort de noies pagades per riure-li les gràcies i les obscenitats -la d'Addario no va voler mai revel·lar mai quines sabia de cert que eren prostitutes, tot i que les coneixia bé-, que els tocava el cul i els pits davant els homes de l'escorta, mentre el gos Frufrú li llepava els peus, va ser superior a ella. Va marxar fastiguejada. Però quan ell, poc acostumat a que li diguin que no, va insistir, ella va fer quatre càlculs en un paper, es va dir que ja altres vegades havia passat per situacions humiliants, i es va decidir a anar-hi, conscient que una ocasió com aquella, ben explotada, la podria rescatar de la misèria. Si aconseguia interessar-lo prou, va pensar, ell li podria arreglar els papers per a obrir una residència que li permetria abandonar per sempre més aquell món sòrdid. O és que ella es deixava magrejar per gust, per vici? I ca. Recordem ara una dada: des de ben jove, els homes, els nòvios, van abusar d'ella, fins i tot la van colpejar. Va ser llavors que va agafar el costum de gravar les nits de sexe: per poder denunciar un agressor.
Ahir era el torn de Karima El Mahroug, alias Ruby Rubacuori (18 anys). La noia que presumia davant els amics d'haver-li demanat 5 milions d'euros a Berlusconi a canvi de no dir a ningú que ell l'havia utilitzat sexualment quan tenia 17 anys, però que segons les escoltes telefòniques, havia de suplicar i implorar al tresorer de Berlusconi perquè li fes un "regal" molt inferior, de 5.000 euros. La van convidar a la televisió estrella del primer ministre, Canale 5, per rentar l'honor a l'amo de la casa. Només havia de dir en públic que ell no la "va tocar mai, ni tan sols amb un dit". Ella, per primer cop en tota l'entrevista, va començar a moure convulsivament els dits d'una mà quan li va arribar el moment de dir això, que sembla clarament una mentida -a més, ja ho diuen, que jugar convulsivament amb els dits sol ser símptoma d'estar passant el tràngol d'alterar la veritat-. No li havien tremolat quan va confessar una possible veritat: que dos tiets van abusar sexualment d'ella quan era una nena de 9 anys. Això sí, li va escapar el plor. Més refeta, va afegir que el seu pare li va tirar a sobre oli bullint en saber que volia fer-se catòlica perquè no li agradava la cultura -sexual- del seu país d'origen, Marroc, i la va fer fora de casa. Ella mateixa va ensenyar la cicatriu als cabells.
Aquestes dues prostitutes que pretenen fer xantatge al primer ministre resulta que, totes dues, tenen un passat miserable. Què els ha convertit en les dones o donetes d'avui? No serà que han arribat a creure que vendre el seu cos no és dolent, quan elles senten que de tota manera el tenen brut... i no per culpa seva? Una nena, una adolescent, queda tant tocada després d'un abús, que si no aconsegueix viure més endavant una experiència contrària tan balsàmica que li faci de contrapès, veu el sexe com una cosa porca i pensa que ja mai podrà ser una dona sublim, neta, somniadora. La vida de les princeses Disney no és per a elles; a elles se'ls ha negat. Perquè uns homes, els què les van abusar, i molts d'altres després, que potser no s'atreveixen a fer-ho físicament però sí psicològicament, els han fet creure que la vida és així i les dones han estat creades per al desig sexual dels homes. I aquestes dues noies, guapes i sense recursos, decideixen que, al menys, en trauran algun profit, d'aquesta porqueria que un obscè els ha tirat a sobre quan eren nenes, de la terbolesa que veuen en els ulls i les mans d'altres homes després. La negror que han viscut els impedeix de ser princeses-rosa, però que els preguntin quins eren els seus somnis abans que algú les grapegés sense elles voler-ho. Quina nena hi ha que, de gran, vulgui ser meuca?
Que ningú ens vulgui fer creure, doncs, com he sentit dir a alguna dona aquests dies, que aquestes noies són unes alegres putones de Verbena, que fan sexe perquè els encanta follar i a sobre s'hi guanyen esplèndidament la vida. Aquestes noies, vistes de prop, haurien d'inspirar als homes no tant la lascívia i a les dones el menyspreu, com la temptació de protegir-les d'una santa vegada i  d'oferir-lis, finalment, una vida menys puta.