Visions angèliques

Apareix inesperadament rere un revolt. És una altra emoció estètica que val el viatge a Florència. És, a més, un d'aquells frescos molt superiors a qualsevol reproducció que n'hàgim pogut veure. Les ales policromes de l'àngel desprenen espurnes d'or, però tot i la magnificència, Gabriel empal·lideix davant la serenor senzilla, l'harmonia imbatible de la Verge.
No s'acaba aquí, amb l'Anunciació de Fra Angelico, la visita al convent de Sant Marc, una mica apartat del circuit turístic més atapeït de Florència. Cada cel·la de monjo -i n'hi ha dotzenes!- està meravellosament decorada per l'artista i els deixebles. És aquí, per exemple, el Noli me tangere, o una estranyament descolorida Adoració dels Mags, o una lluminosa Transfiguració.Tan aparentment naïfs en la senzillesa, tan modernes alhora, tan insuperables.
En aquest convent de dominics va sojornar durant anys el terrible Savonarola, a qui no aplacaren les visions angèliques. Com tants devots de l'època, el zel amb què volia imitar la passió de Crist el conduí a una deformació consistent en aplicar-se cilicis -teles que cremaven la pell o oprimien el cos- o en bramar perquè valuosos llibres i obres d'art anessin a parar a la foguera. Just l'antítesi del missatge cristià que deien defensar, consistent en l'amor pels altres i per un mateix, i per l'alegria davant el regal de la Creació. Savonarola va pagar l'atreviment davant els poderosos de l'època, com el Papa Borja, amb una mort terrible, torturat i cremat viu a Florència.
És curiós de comprovar la riquesa amb què es va guarnir el convent dels dominics només un parell de segles més tard de les caminades amunt i avall d'Europa de l'auster Domingo de Guzmán. És clar que, si la desbordant riquesa oferta pels Medici als monjos -i als Papes que hi sojornaven- es va escolar en els frescos celestials de l'Angelico, benvingut sigui el pecat de la supèrbia.

P.D. Cal veure també el Judici Universal de Fra Angelico, en el mateix complex de Sant Marc però fora del convent. Interessant aixímateix el bell quadre de Plautilla de Nelli, una monja que va aprendre a pintar pràcticament tota sola -quin mestre s'haguera molestat a acceptar una monja com a deixeble? quin convent l'hauria autoritzat a aquestes classes?-.

I després de la decepció... oh, èxtasi!

Havent sobreviscut a la catàstrofe expositiva de la Galleria de l’Accademia, arribar al Museu dels Uffizi és com entrar en un d’aquells somnis tan bonics que voldries recordar-ne cada detall per sempre. Una llarga galeria amb estàtues romanes dóna pas a sales on s’entrelluquen autèntiques delícies. Com aquell qui deixa el millor plat per al final, caminem fins el fons del passadís, i allà, abans d’encetar-ne el segon, quedem extasiats per una de les vistes més esplèndides de Florència, la de la vora del riu. A esquenes del Ponte Vecchio, un pont de pedra, i un altre, i un altre, es perden ja entre la boira. L’altra riba, retallada per les agulles dels xiprers, cases senyorials, torres, palauets, i glorietes de marbre, és tan poètica, que sembla sortida de la imaginació d’un pintor exquisit. Com si no fóssim encara davant la més pura perfecció, un remador sorgeix de sota el Ponte Vecchio i dóna al quadre tanta calma, amb el xipolleig lent dels rems blancs i vermells i l’harmonia de la canoa de fusta rogenca, que se t’escapa un sospir del fons de l’ànima.
I això que encara no hem estat rebuts, a mode de benvinguda, pels dolços i lluminosos rostres de la Visió de Sant Bernat pintats per Fra Bartomoleo, ni per la Sagrada Família de Michelangelo dins un marc que sembla viu, rodó, gruixut i amb testes sobresortints, obra dissenyada també per l’artista. Entrem llavors en una sala consagrada tota sencera al Raffaello, amb retrats superbs i una Madonna del Cardellino (cadernera) que val per si sola la visita a Florència.
I encara hi ha més joies: Tizianos, entre ells la Venus d’Urbino, que en alguna ocasió ha merescut una exposició per a ella soleta; Bronzino, Rosso Fiorentino... i tota una descoberta, una delicada Felicità Sartori pintada per una de les rares pintores que van aconseguir sobresortir en un món d’homes, Rosalba Carriera, a la mateixa sala que la inoblidable Condesa de Chinchón de Goya.
Pensem que podrem fer una pausa de bellesa a la cafeteria, però no se’ns concedeix cap respir: davant per davant, se’ns apareix, imponent, com un gegant que tragués el nas per damunt la barana de la terrassa, el cap de la Torre della Signoria i, un poc més al lluny, la cúpula sublim de Brunelleschi. Acabem la visita entre quadres d’una exposició temporal de deixebles de Caravaggio –Artemisia Gentileschi, un infraconegut Gerrit van Honthorst, Theodor Rombouts- i, ja malalts de Stendhal, deixem totes les meravelles medievals i renaixentistes per a l’endemà. El cos ja és incapaç de suportar cap emoció més.

El Museu dels Disbarats, o com jugar a amagar les obres d'art

Imagineu que un dia arribeu a Florència, extasiats amb la perspectiva de confrontar-vos amb obres de Brunelleschi, Botticelli, Michelangelo, Giotto, Fra Angelico, Tiziano. Després de meravellar-vos amb el Duomo fulgent, i abans d'entrar als Uffizi, l'opció clàssica és pagar els 6,50 euros que costa l'entrada a la Galleria dell'Accademia per admirar el bell i gigantesc David de Michelangelo i delectar-se amb altres obres mestres. Així ho fan un milió de visitants l'any, i així ho vam fer ahir nosaltres. En vam sortir amb els pèls de punta. El què vam veure, o millor dit, el què no vam poder veure, és causa suficient per rebatejar aquest museu florentí com a Galeria dels Horrors.
No podem culpar-ne el David -en posició immillorable, i envoltat de bancs antics de fusta que permeten extasiar-s'hi amb tanta calma i perspectiva com es desitgi- ni les altres obres extraordinàries de l'artista -les més colpidores són, potser, les inacabades, perquè mostren la dificultat de fer aparèixer una meravella escultòrica d'un tosc bloc de pedra-.
No és el cas, tampoc, de la bellíssima Madonna gòtica del Giottino, amb un Sant Joan Baptista que sembla llegir-te els pensaments, ni del delicat Crist del Mestre della Madonna Strauss.
Les altres obres, en canvi... on són? Cal sortir equipat amb una llanterna per descobrir un corprenedor Crist davallat de la Creu de Santi di Tito, o la mateixa escena de Filippino Lippi i el Perugino. Ambdós, a les fosques.
S'ha de tenir una vista de gat per discernir, en la penombra de la sala principal una tarda d'hivern, dos Verges de Sandro Botticelli dignes del top twenty de Madonnes de la història de l'art: la del Mar, que és un quadre petitet, i la del Nen amb Sant Joan i dos àngels (a la dreta), penjada sense rètol un metre i mig més amunt de la vostra mirada.
També 'ha d'alçar ben bé el coll i aguditzar la vista per apreciar un boirós Crist d'Andrea del Sarto.
Ara bé, la col·locació de dues Anunciacions sublims, una del Mestre de la Nativitat St John i Filippino Neri, l'altra del Neri de Bicci (a l'esquerra) és ja de premi a l'absurd: caldria anar al museu amb dos potents binocles equipats, si pot ser, de focus lluminosos de llarg abast, perquè els dos quadres estan penjats en una sala ombrosa... a cinc metres d'alçada! Cinc! Sense prismàtics, l'únic altre remei seria enfilar-se en una d'aquelles llargues escales de pintor de façanes.
I quadres fantàstics com els de Paolo Uccello, simplement, no són visitables.
Així és com aquesta Galeria maltracta els seus tresors i de pas, li fa pam-i-pipa al públic, que es pregunta si avui és el dia dels Innocents o si els responsables, amb l'excusa de la mancança de fons, han decidit sotmetre obres d'art meravelloses a un inenarrable Joc dels Disbarats.

Una cabra, un pastor, un arbre: el misteri de Calàbria.

Una pel·lícula sense paraules ni música. Amb quatre estranys protagonistes: un pastor de les remotes muntanyes de Calàbria que cuida un cabrit, el qual alimenta amb els seus ossos fredorosos la terra que trepitja un arbre gegantí, el qual acaba convertit en carbó. Home, animal, vegetal, mineral, lligats en el miracle de la vida i la mort quotidianes.
Aquesta és la trama de "Quattro volte", un film originalíssim que va deixar embadalit el jurat del Festival de Cannes el 2009 i que ara rep l'aplaudiment de Le Monde. L'autor, un jove de Milà d'orígens familiars calabresos, Michelangelo Frammartino. En la renouera i histriònica Itàlia neixen també sensibilitats callades, extraordinàries, com aquesta. Que ens cosifiquen un món vivaç que crèiem esfilagarsat en les boires del temps.
Vaig sortir d'una deserta sala de cinema romana fa mesos amb sensació de desconcert. Què ens vol dir Frammartino amb aquest pastor que beu la pols d'una església amb l'esperança de curar la tos afeblidora? Per què la cabreta que ens enamora es perd un dia de fred i neu? L'únic que sé és que han passat mesos i segueixo emocionant-me amb el record del fregadís acollidor de les branques d'un avet, la poesia d'uns pobles de xemeneies fumoses, la palpitació d'unes muntanyes. Aquella nit d'estiu vaig saber que un trosset de mi quedava per sempre captiu d'una terra d'encís inexplicable, embruixador, Calàbria.

La vida secreta dels arbres

Tanta gent bandeja amb menyspreu la intuïció que animals i plantes són éssers valuosos, sensibles i fins i tot intel·ligents. Pensen que l'home és l'únic ésser interessant de l'univers i la resta són només andròmines de segona classe. Com a molt, andròmines belles i curioses. Una mica com a l'Edat mitjana i Moderna, quan es discutia si les dones o els indígenes americans tenien ànima.
Una tal apreciació sol néixer més de la mandra que de la tant pregonada racionalitat. Considerar que plantes i animals executen actes voluntaris i conscients significaria canviar hàbits, adquirir noves pautes de comportament basades en el respecte, i això, ui, això fa molta pigrícia. Les lluminàries pensants de la Creació fins i tot solen arrufar el nas quan algun científic els desfà aquest món tan ben estructurat que s'han construït. Treballs com el del doctor en Biofísica Stefano Mancuso tenen per a ells molt menys valor que qualsevol altre recerca científica que arribi a la conclusió contrària.
Només les persones curioses o convençudes llegiran amb plaer, en canvi, l'entrevista a Mancuso de l'admirada Ima Sanchís a La Vanguardia. Mancuso explica que els arbres tenen una vida social insospitada. Quan són grans i acaricien els núvols amb els dits, no obliden ajudar el petit germà i cosí que neix a sotabosc, lluny de la llum indispensable del sol. Li allarguen una arrel i comparteixen la sàvia plena de nutrients fruit de la fotosíntesi que al nadó li és negada. Això sí, als estranys, ni aigua. La xenofòbia no és exclusiva de les persones.
Els arbres també solen avisar els amics i coneguts del perill que s'acosta. Ho fan fins i tot en el moment de morir, com un últim acte de solidaritat. Els altres es preparen armant-se amb tots els recursos que els dóna la Natura. Per exemple, fabricant a tota màquina tanins que enverinin una plaga d'antílops que amenaça la supervivència d'un bosc d'acàcies.
Les plantes infantívoles fins i tot juguen, com els nens o els cadells. Difícil de creure, oi? Doncs el tal Mancuso ha comprovat com els petits gira-sols criats en un camp aprenen junts a moure's al voltant del sol, mentre que els exemplars crescuts en solitud són matussers i inexperts.
El secret d'aquesta animada vida xerraire està en les arrels, que serveixen per dir-se tantes coses fora de mirades inquisitives. I de tota la pell de la planta, que no només rep un mar de sensacions sinó que sap llegir-les, interpretar-les i compartir-les. Seran aturades, les plantes. Però badoques, no. Els badocs són els qui veuen en aquests éssers vius poca cosa més que una munió de fullaraca.

Cap d'Any a Roma

L'any, a Itàlia, comença sempre amb un plat de llenties a l'estómac. Símbol de prosperitat, i no de pobresa. Aquest any, una zuppa elaborada amb dedicació. Ja destriar els llegums de les pedres és tasca de pacients -no pas per mi, doncs; no pas encara-. És el primer esforç del dia, abans de deixar les minúscules perletes en remull. Després, al vespre, cal preparar el brou barrejat amb puré fresc de carbassa i ceba. I com a últim afegit, una mena de botifarra d'escudella a la italiana, el cotechino de Módena, que per fortuna venen mig preparat. Abans d'anar al plat, un plugim de fulles de julivert.

Per postre, hi esmunyo un dolç català, el tronc de Nadal. Però m'he oblidat de comprar nata, i reviure les cues al supermercat fa venir suor freda. Així que dins hi apinyo galetes maria remullades en llet, separades l'una de l'altra per una capa de xocolata negra desfeta amb mantega i conyac. La mateixa crema gustosa i llaminera que s'aboca al damunt per fer-li un terradet -si es vol, nevat de sucre glaç- al pastís. Una crosta cruixent després d'una estança a la nevera. A taula s'hi agermanen el rosso de Montepulciano i el cava català, o un spumante si no hi ha més remei -quin dia, Senyor, acabarà la Creu dels controls de líquids als aeroports?-. I una llambregada per internet a la televisió catalana, perquè no hi ha res més emocionant que sentir, amb raïm o sense, com a casa les Dotze van tocant.

Un rei guanyador

"Pere el Gran és tot el contrari de la imatge que Catalunya ha anat construint de la seva història, ja que és un guanyador", deia fa uns dies l'historiador italià Stefano Maria Cingolani al diari Ara. Ha estat un científic estranger qui s'ha pres la molèstia de regirar 200 pergamins, 6.000 manuscrits i 20.000 documents per acostar-se al personatge català que va desafiar les grans potències de l'Edat Mitjana -França, el Papa- i va conquerir Sicília i Malta.
El 90% del material dormia, polsós, en arxius atapeïts d'història oblidada. Els documents revel·len un rei astut, que confia més en les petites victòries guerrilleres que en les grans batalles, i que té una visió política encertada d'Europa. Més i tot, potser, que el pare, el nostre idolatrat Jaume I. Això opina Cingolani.
Pere, que és quasi tan alt com son pare, pot ser també maquiavèlic, capaç de matar el germanastre Ferran Sanxis. A l'inrevés que Jaume I, que va enamorar-se sincerament i apassionadament de la segona dona, Violant d'Hongria, la vida conjugal amb Constança, néta de Frederic II d'Alemanya, va ser més aviat freda. Ella, segons els documents, no sembla estar a l'alçada de la consideració de beata catòlica, perquè no resa mai pel marit ni té cap intenció que l'enterrin al seu costat, al monestir de Santes Creus. Una tomba, la de Pere, que té el dubtós honor de ser l'única d'un rei català que no ha estat mai profanada, diu Wikipèdia. Això no és del tot cert, perquè, si bé cap escamot popular va obrir la tomba per escampar-ne els ossos, com va passar amb tots els reis enterrats a Poblet quan la desamortització de Mendizábal en va foragitar els monjos, un equip científic sí que va foradar el sarcòfag fa uns anys per examinar les restes del rei. En va concloure que el monarca havia tingut bona salut.  Profanació és una i l'altra, només varien els motius: fúria anticlerical, curiositat científica.
La conclusió de Cingolani: "Pere el Gran és un rei que demostra que si vols, pots. Si Catalunya vol canviar el seu tarannà i el seu model d'identificació ha de mirar més enrere. Per què en lloc de celebrar l'11 de setembre de 1714, que és una derrota, no se celebra el 4 de setembre de 1282, el dia en què l'estol català va desembarcar a Palerm?". O el dia que va conquerir Atenes, afegiria jo. O Nàpols. O el naixement de Jaume I, artífex dels Països Catalans. O...

Inesperat pintor holandès al Vaticà

Diuen que la tramuntana tot ho neteja. A Roma, més aviat, fa de pintor. Travessava corrents la plaça de Sant Pere fa uns dies, maldant perquè els tacons no quedessin empresonats entre les llambordes, i em vaig quedar, de sobte, clavada, amb les cames quasi separades per la gambada. Vaig oblidar per uns segons que l'oficina de premsa vaticana, sempre tant atenta a les necessitats contemporànies, tanca a les tres en punt de la tarda, just quan els diaris comencen a enfervorir-se, i em podia quedar sense la recercada felicitació del Papa amb la imatge escultòrica de la Sagrada Família que ha de donar la volta al món aquest Nadal. Però em trobava impel·lida per una necessitat encara més urgent. Determinar què havia canviat al meu paisatge.
Em trobava al Vaticà? Era tan diferent, avui. A la carregosa façana blanquinosa, algú havia pintat uns arcs a banda i banda. Devien haver estat allà sempre, però per primer cop mostraven, alegres, un paisatge dibuixat al fons. Les finestres de casa el Papa eren tan brillants que per uns moments em va semblar veure estrelletes de purpurina enganxades pels nens d'una escola. I la via de la Conciliazione s'havia tret l'abric gris i i s'havia posat el vestit estiuenc d'un poblet nòrdic. Les casetes de coloraines, els pins gegants verdíssims, les branques despullades del fons del carrer, a l'alçada dels ponts sobre el Tíber, apuntaven cap a un cel de núvols gloriosos, com en un paisatge holandès. Diu sant Mateu que cal estar sempre atent perquè Déu et pot sorprendre en qualsevol moment. També Roma pot oferir inesperades revel·lacions de bellesa. No es pot badar mai, ni tant sols un dia gelat de desembre.

Col-i-flor voluptuosa

Pobra col-i-flor. De totes les verdures que cada quinze dies ens porten els pagesos del Laci en una caixa de cartró, és la darrera que havia quedat a la nevera. Ens hi hem acarat només perquè no ens quedava ni una mala pastanaga. El buit complet, en espera d'una nova caixa demà. Per dir que fins que no l'he tret del calaix per pelar-la em pensava que era una col. La indiferència total. I malgrat tot... quina bona vellutata n'hem fet, com diuen els italians! Queda més sexy que no pas "crema de col-i-flor", se'm perdoni la frivolitat. Sigui quin sigui el nom de la cosa, l'adjectiu és clar: deliciosa.
Com sempre, he barrejat i batut tres receptes d'internet per a decidir-ne els ingredients i he suprimit tot esforç innecessari d'olles i paelles i absurdes operacions intermèdies per tal de convertir la cuina quotidiana en un exercici airós, agradable, possible. Més quan era tard i quasi esvaníem de gana.  
Voilà: en una olla omplerta només a mitges d'aigua bullent, hi he abocat primer els paraigüets blancs i després tres patates pelades i tallades a trossets. Quan me n'he recordat, hi he afegit un dau i mig de brou. I un all pelat. Després he sortit un segon a la terrassa gelada, he tallat una branqueta de romaní, i a l'olla. Quan era tot llest, he pescat quasi tota la verdura amb un cullerot, l'he abocat en un bol i bat que batràs. Compte, que cal pescar també l'all camuflat entre tanta blancor per apartar-lo. Vaig barrejant amb una mica del brou, i una mica de llet -en absència de nata líquida-. I finalment, hi aboco una miqueta de verdura cuita que he deixat a l'olla per tal que el paladar pugui assaborir amb delit les dues textures, la de la crema i la dels bocins de patata i col. Últim toc abans de servir-la a taula, la branqueta de romaní a la què he estalviat la massacre a la batedora.
Quina voluptuositat insospitada, la d'aquesta col-i-flor. Si tan pobrament acompanyada ja és tan generosa, no vull imaginar com deu ser amb formatge cremós o pa torrat...

(Tot plegat, per als incrèduls, 25 minuts).

Roma s'ofega

No hi ha descans. Una massa d'aigua cau sobre Roma. Fa setmanes que els únics moments de pau són, molt de tant en tant, uns esclats enganyosos de llum cap a migdia, que immediatament queden sufocats per nuvolades grises. Els romans vivim en la foscor.
Se sent un crit al tramvia. Un vell a qui una sud-americana ha cedit el seient esclata en clams a Déu. En tot el vagó, callat d'improvís, només se sent la seva veu, insospitadament potent. Els viatgers amuntegats traiem el cap per sobre dels altres caps per esbrinar què l'agita. L'home assenyala el riu Tevere al pas per l'illa Tiberina i, com empesos per una molla, tots a una ens girem cap a la finestra. Resto esglaiada: les ones semblen voler empassar-se l'hospital encavallat dalt del rocam; s'han inflat tant que gairebé engoleixen els fonaments. Però el vellet adverteix extasiat que les aigües no pugen; baixen. Fa unes hores eren més amunt. Encara que amb dificultats, el riu s'encabeix sota els arcs del pont Cestio, que ha resistit gairebé intacte els embats de la història des que el van bastir els republicans, ben abans que Roma fos un imperi. Es necessita molt més que unes pluges furioses per acabar amb la Ciutat Eterna.
Ara, doncs, resta només la malenconia en creuar altres ponts asfixiats. Els àngels enfilats a la barana del Ponte Elio donen l'esquena al riu i deixen desemparats els arbres que malden per sostenir-se amb el tronc sencer sota les aigües. L'únic que els queda és alçar les branques per evitar que la palpitant massa grisa els arrabassi les poques fulles que els ha concedit el vent. Les escales que baixen a la riba de pedra han quedat submergides. Sembla que només esperin el trepig d'unes passes suïcides que vulguin deixar-se emportar per la força del riu. Podrien ser les passes de Roma mateixa, farta d'ofegar-se segle rere segle sense acabar d'enfonsar-se. Però la pluja violenta, tirana, esclafa qualsevol intent d'acostar-s'hi i, dalt del bus, veig com les escales queden enrere, solitàries.

Pèsols providencials

Els pèsols són com alguns polítics. Estèticament atractius, quan els tastes deceben per la banalitat. Prometen més que el què són capaços de donar. Amb tot, no són de menysprear. Relegats amb desdeny en un calaix del congelador, poden salvar un dinar de diumenge, un d'aquells en què han desaparegut del rebost i de la nevera totes les bones menges fresques. Pensant-ho bé, el pèsol ni tant sols en aquestes adverses circumstàncies és capaç d'alegrar tot sol els nostres estómacs, perquè li cal la companyia d'altres dos aliments providencials. Un és el porro, tant agraït i resistent ell -tard et vaig conèixer, porro, tard et vaig conèixer! tu eres tan prop de mi i jo mirava enfora, com diria Sant Agustí si, com jo, s'hagués afeccionat tardanament a la cuina-, i l'altre és el salmó fumat.

L'alquímia per convertir un diumenge gris en una festa sensorial és la què segueix: mentre posem una bona olla amb aigua a escalfar, en una paella sofregim un porro i, quan és quasi a punt, li afegim vi blanc. En trabuquem la major part en un bol gran i el passem pel minipimer. A aquest punt l'aigua ja deu bullir. La salem molt subtilment -molt menys que de costum- i hi capbussem una pasta tipus macarró -la recepta original és amb cellentani-. Mentre, a la paella encara calenta hi aboquem els susdits pèsols i els coem uns minuts juntament amb les romanalles del porro. Quan la pasta és gairebé al dente, l'escolem i la traspassem a la paella, de manera que acabi de coure -caldrà afegir-hi unes dues cullerades d'aigua, que pot ser la de la cocció-. Com a últim toc, a foc ja quasi apagat -ja se sap que tantes coses bones no irrompen fins a l'últim minut- entra en escena, veloç, el salmó. Ho ajuntem tot amb la crema de porro dins el bol, remenem i servim. Diumenge salvat. I amb quina dignitat.

Flors matineres

Em desperta l'estimat amb una rosa encesa. És dissabte, dia d'il·lusió de llibertat. Hi ha ombres de feines, deures, però són això, ombres. És un matí de regals. Em prepara, com una moixaina, un suc de taronja, i un cafè i unes torrades, mentre al sofà, endarrereixo el moment d'arrabassar de la dolçor de la son el cos endormiscat. Un ball al compàs del Jeunehomme de Mozart que tot ho pot. El sol també s'ha llevat vencedor i allarga els dits per acariciar la cadira de palla. I fa guspirejar les flors blanques, aquestes que van arribar fa ja setmanes en aquesta llar i que semblen no voler marxar. No marxessin mai, ni elles ni aquest matí.

Tres dones soles

Vaig visitar-ne la tomba aquest estiu. Es deia Ruth i l'havien enterrada al costat del marit, Allan. Però a la làpida, mossegada per l'herba crescuda d'un bucòlic cementiri d'Iowa, hi figurava també la dona que la va succeir al llit matrimonial, la seva pròpia germana, Julie. El quart inquilí de la fossa era el primer espòs de la Julie.

Si reposen junts en eterna comunió tots quatre en un camp voltat de blat de moro és perquè la Ruth va morir molt d'hora, i els cunyats Allan i Julie es van casar en quedar-se vidus. La Ruth va treure's la vida poc després que els seus tres fills marxessin de casa, el 1969. Ella, una dona culta, amb una germana que va esdevenir una de les primeres ambaixadores dels Estats Units, es va quedar sola amb el marit en una ciutat de l'Amèrica profunda que només vivia per al petroli. I ni en la societat opulenta ni en el marit va trobar qui volgués escoltar-la en les seves inquietuds intel·lectuals i espirituals.
A l'altra banda de l'Atlàntic, a Jerusalem, també hi ha enterrada una dona solitària, Fània. Només que ella no va tenir un suïcidi anònim, perquè el seu fill de 12 anys amb el temps es va convertir en un famós escriptor, Amos Oz, i va recordar la mare al recomanable llibre de memòries titulat "Una història d'amor i de foscor".
Com la Ruth, la Fània també va haver de conviure amb un marit que no va ajudar-la a cultivar les seves passions. Ell va dedicar-se a escriure assajos històrics i literaris després de casar-se. Ella, en canvi, que havia nascut a Polònia i va veure desaparèixer tota la seva comunitat jueva sencera en arribar primer les tropes de Stalin i després de Hitler, es va trobar sola a ocupar-se del nen. La Fània havia estudiat Filosofia i Literatura a la universitat de Praga, i tots els homes que acudien a fer tertúlia a casa seva la consideraven sensible i fascinant. Però ella, com tota dona jueva que es fes respectar, no podia participar amb ple dret a les converses. Només de tant en tant hi intervenia amb una reflexió ràpida i curta que deixava tothom bocabadat, i tornava a callar. Fins que el 1951 va decidir quedar en silenci per sempre més.
La Ruth i la Fània no eren casos aïllats. Un altre escriptor jueu, Elias Canetti, recorda com n'era de culta la mare, Mathilde. Ella sí que va tenir la sort d'un marit amb qui poder estimar-se i admirar-se mútuament, amb qui poder comentar les lectures i conferències. Però ell va morir jove, i ella va haver de guanyar-se la vida com va poder per tirar endavant els tres nens petits. Frustrada, va bolcar totes les expectatives en el fill major, que s'ho va prendre molt a pit i va esdevenir un premi Nobel.
Tres dones soles. Haurien pogut esdevenir reputades intel·lectuals i escriptores i van haver-hi de renunciar perquè no van poder superar els obstacles de l'època. Encara ara, tantes dones han de deixar els interessos de banda per ocupar-se dels nens, altrament se les culpabilitza anomenant-les males mares. Perquè els homes -i les altres dones!-, per molt que hagin començat a entendre que els fills són de tots dos, continuen descarregant en la muller tota la responsabilitat. Però avui, la Ruth, la Fània i la Mathilde haguessin tingut més complicitats per donar sortida als seus anhels. Qui diu que temps passats foren millors? Si no és un nostàlgic irredempt, segur que és un home.

Germà Ratzinger: rigor, si us plau

Han hagut de passar 42 anys perquè un Papa redrecés una roda deforme i la tornés a forma circular. Benet XVI finalment rectifica i, tot i que admet els riscos morals del preservatiu -el tot val, la banalització del sexe- admet que posar-se un condó pot ser un acte de responsabilitat. O, si es vol, un mal menor. Quan el 1968 el Vaticà de Pau VI va aprovar l'escandalosa Humanae Vitae, mitja Església es va posar les mans al cap, estupefacta. L'altra meitat va aplaudir, entusiasta de radicalitzar conceptes, practicar la ceguesa, amagar el cap sota l'ala. El Papa alemany ara redreça el què era una barbaritat anticristiana: millor contagiar a algú del virus de la Sida abans que no posar-se un preservatiu; més virtuós abandonar una dona prenyada que evitar un embaràs indesitjat. Ja no és del tot així. Bravo.
Joseph Ratzinger encalla, en canvi, en un altre passatge del llibre-entrevista que surt demà a la venda -amb el pretenciós títol de "La llum del món", que en català edita la Herder-. Resulta que aquest intel·lectual catòlic de 83 anys, que en teoria ha dedicat quasi tota la vida a l'estudi, diu que no pot fer cap pas endavant en la igualtat entre home i dona a l'Església catòlica, en el sacerdoci femení... però no perquè no vulgui, mecatxis, si no perquè no pot. "No es tracta de no voler, sinó de no poder. El Senyor ha donat una forma a l'Església amb els Dotze (deixebles) i després amb la seva successió, amb els bisbes i preveres", li diu Ratzinger al periodista Peter Sewald. Afer tancat.

Doncs no, afer tancat no, senyor bisbe de Roma, perquè vostè sap perfectament que aquesta frase és una fal·làcia, una falsedat històrica.
Primer de tot, perquè els Deixebles tenien una funció simbòlica (llarga de discutir), però no exclusiva.
Segon, perquè el primer que va fer un Crist ressuscitat, segons els Evangelis -gens sospitosos de patir cap desviació feminista-, va ser demanar a una dona, Maria Magdalena, que fes de testimoni seu davant el món. Va ser ella qui havia d'obrir els ulls als Deixebles amagats i paorosos.
I tres, Jesús no va ordenar mai ni un bisbe ni un prevere i, per tant, no va excloure mai una dona del sacerdoci. Ben al contrari, més aviat es va passar la vida advertint sobre molts sacerdots i sobre les pretensions d'exclusivitat de relació amb Déu. El passatge 22 de Sant Mateu diu literalment: "Els mestres de la Llei i els fariseus... preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. (...) Els agrada d'ocupar els primers seients als temples i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de rabí. Però vosaltres no us feu dir rabí, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un (...) ni us feu dir guies, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist". De fet, seguint les recomanacions de Jesús, tal vegada no hi hauria d'haver cap capellà, cap pretès intermediari en la comunió o la confessió (amb tot el meu respecte i estima cap els capellans que s'hi han fet amb admirable esperit de servei a la comunitat). Potser, en realitat, més que ordenar dones, el què hauríem de fer, seguint Jesús, és abolir el sacerdoci. Potser, doncs, és aquest l'autèntic debat que hauríem d'encetar. Però que no ens facin combregar amb rodes de molí, perquè en un debat, el primer que cal exercir és la honestedat intel·lectual, i no escampar falsedats en nom de Jesús. Germà Joseph Ratzinger -no li puc dir Sant Pare seguint el desig del qui vostè i jo reconeixem com a mestre-: rigor, si us plau.

La tieta i la música

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, i, si encara visqués la meva tieta, ho aniríem a celebrar. O bé li portaria un pastisset de nata dels què tant li agradaven. No que jo sigui íntima amiga de cap instrument musical. Vaig tocar uns anys el piano -la tieta n'era professora, la mare concertista-, però no era l'instrument per a mi, jo el què volia era ser kumbaià i tocar la guitarra, però era una nena molt tímida i no em vaig atrevir. I avui, en canvi, potser m'inclinaria pel violoncel, però sé que són moltes hores d'estudi i el meu temps s'ha de dividir entre massa coses.
Santa Cecília, però, era un dia bonic perquè era una excusa per elevar la quotidianitat a la categoria de meravella, per donar gràcies a la música i a milers d'intèrprets que ens fan emocionar perquè ens fan vibrar la corda que nosaltres ni sabíem que teníem. Però sobretot, perquè era l'ocasió de trobar-nos un moment per pensar juntes la mateixa cosa. Un dia per a un gest de complicitat, per recordar-nos que entre ella i jo hi havia alguna cosa especial. I ella ara ja no hi és, però les emocions d'aquest dia tornen i qui sap si em donaran l'excusa per viure altres moments bonics amb altres persones especials. Per portar un trosset de tieta a algú que també vulgui disfrutar d'un moment de complicitat.

Tolstoi, condemnat a perpetuïtat

Un altre gest revel·lador de la ceguesa de les religions quan es constitueixen en un club de senyors que decideixen qui és bo i qui és dolent o, més aviat, qui és lliure i qui és submís. L'Església ortodoxa russa s'ha negat un cop més a anul·lar la condemna a un dels escriptors més inspiradors per a tants milers de cristians, Lev Nikolaevic Tolstoj. El tenen excomunicat des de fa més d'un segle, llençat a les tenebres. Demà es compliran 100 anys que va morir. Per a celebrar-ho, el responsable d'afers culturals, Tikhon Sceukunov, ha dit que "no obstant el valor altíssim de les seves obres, retirar la excomunió no és possible perquè Tolstoi es va excomunicar tot sol".

Un piset per un vot

A tots els països es discuteix molt del sou dels diputats, però a Itàlia no n'hi ha cap necessitat. Tothom sap que és un chollo, una bicoca. Ses senyories no només cobren al voltant de 15.000 euros NETS al mes, més el cotxe oficial i els avions i els trens gratis i una llarguíssima sèrie d'altres avantatges. També poden fer negocis amb el primer ministre, que solen ser molt fructífers.
Cada cop que Berlusconi, el segon home més ric d'Itàlia -segons les dades oficials, sense tenir en compte els presumptes diners que té en paradisos fiscals- necessita vots, treu el talonari.
Ja el 30 de setembre va aconseguir que una desena de diputats de partits diversos li votés una moció de confiança. En aquell moment, alguns diputats van assegurar a la premsa, alguns obertament -Antonio Razzi, de l'antiberlusconià Itàlia dels Valors- altres sota l'anonimat -que naturalment deixa un marge important de dubte però que sovint és la manera de descobrir què passa darrera el teló- que havien estat temptats amb la promesa de liquidar-los la hipoteca de casa. Ara el primer ministre ha de tornar a invertir uns calerons si vol seguir governant, perquè el dia 14 de desembre ha de sortejar una moció de confiança i una altra de censura. Aquest vot és vital i per tant, l'oferta també ha de ser bona. Quan encara falta un mes, les xifres que ballen no són menyspreables: abans d'ahir un diputat del partit rival, el de Fini, assegurava haver estat temptat amb 500.000 euros (La Stampa. 17.11.2010). És a dir, el mateix que costa un piset de 70-80m2 a un barri benestant de Milà o a Roma o una mansió a les altres ciutats.
L'home potser ho ha inflat per a donar-se una certa importància, però si Berlusconi es gasta fins a 10.000 euros a la nit per una de les moltes noies que l'ajuden a "relaxar-se" el vespre després "d'una dura jornada de feina" -com ha dit-, no es fa estrany que, per a seguir governant i gaudir de la immunitat judicial, fiqui mà a la cartera replena de bitllets, ell que, segons ha confessat, ha gastat 200 milions d'euros "per pagar jutges, ai, perdoneu, advocats". Pobre Berlusconi, quin lapsus, ell que ha aconseguit que només hagin estat condemnats diversos advocats seus per haver subornat magistrats, mentre que l'amo continua lliure de governar Itàlia. Amb aquests precedents, hi ha algú que pensi que aquestes informacions extraoficials sobre compra-venda de vots no tenen cap fonament?

El cafè de Gràcia

És un ritual. El primer matí que som a Barcelona, ens llevem i caminem xino-xano pels carrers de Gràcia. Jo meravellada pels colors retrobats a l'atmosfera i a les cases -cada ciutat té la seva llum-, ell feliç d'estar en un racó estranger que ha après a estimar com si fos part d'ell mateix. Les nostres passes s'encaminen segures, amb la calma que procura la decisió inapel·lable, cap al Nelson.
Si algú ens busca aquell primer matí, ja sap on ens trobarà. Asseguts a la barra, en animada conversa amb en Jordi, que ens explica sempre algun secret gastronòmic amb l'amor de qui coneix bé. Mentre jo em distrec escoltant els neguits de la Genissa, que pateix de no poder canviar el món, ell es cruspeix primer un dolç -sovint, ja l'últim que queda a l'expositor-, i després engoleix amb pausada satisfacció els entrepans: primer de pernil, després de formatge. Bé, a veure, jo n'enfilo quasi tants com ell. El pa és únic al barri: pocs saben que està cuit a la fleca del carrer Massens, la mateixa que sembla reservar les delícies només per al savoir-faire del Jordi i destina a la resta de veïns, llevat dels més matiners, unes barres seques i més aviat insípides. El bo i millor és per qui s'ho guanya.
En sortim sempre almenys amb dos saquets de cafè, i ens els emportem allà on vivim: primer va ser a Madrid, ara és a Roma. Quan els ho expliquem als nostres amics, italians o catalans, queden un pèl aturats: portem a Itàlia el cafè comprat a Barcelona! I tant. En Jordi torra el cafè artesanalment cada dijous, i no hi tenyeix el gra amb sucre cremat com sembla que fan grans trobades del màrqueting com l'Illy. La major part dels grans cafès comercials a Espanya -i fins i tot alguns dels italians, encara que sembla que no es diu- van saber trobar un truc per a vendre més cafè: utilitzar-ne aquells amb poca cafeïna, de manera que la gent tingués tendència a beure més tasses al dia. Però calia empescar-se un mecanisme per recuperar-ne el gust. Això s'aconsegueix amb la torrefacció: envoltant el gra de sucre socarrimat, que ja sabem que afavoreix els agents cancerígens -naturalment, en bones dosis, com tot, igual que les torrades recremades-. Ara bé, seria enganyós afirmar que el comprem només per raons sanitàries o per un rígid principi cafeter -al capdavall, trobem cafè artesanal també a Roma-. El Nelson ens agrada perquè està fet amb la dedicació que sabem reconèixer en els sabors d'abans. I a un preu honest. Es un homenatge a aquell fer-les-coses-bé que el govern de la ciutat, enlluernat pel turisme, les lleis que ofeguen el petit comerç i l'urbanisme funcional, està escombrant a poc a poc dels carrers.


P.D. No puc resistir deixar constància, mesos després, d'una nova explicació del Jordi. Diu que el cafè de Colòmbia i Nicaragua solen ser suaus de gust -però molt aromàtics-, al contrari que el cafè de Brasil i Mèxic. L'africà, que sol ser cultivat a la plana, és amarg i fort. El tipus de cafè que té de Kenya, però, és el més car, perquè té molt de sabor i alhora molt d'aroma; un cafè molt complet.

Tinc a Déu assagut al jardí

Si hi ha Déu, viu al meu jardí. Ha creat una gal·làxia de minúscules fulles estrellades a les heures que pengen paret avall. Fa florir la rosa agonitzant pels assalts de tots els bitxos del barri ben avançada la tardor. Ha ressuscitat el llimoner oriental que m'ha confiat el veí, i ha donat una estampa meravellosa al què em va regalar la mamà. Dóna forces a la gardènia perquè resisteixi els primers freds sense perdre ni una mica d'aquell verd orgullós i brillant com el neó. Ha convertit un pati de presó en una alegria per als ulls. Potser Déu viu al meu jardí, però perquè s'hi assegui l'hi he hagut de treure una cadira d'Ikea i haig de recordar-me de desafiar la pluja per donar aliment a les plantes, perquè sense les meves mans, Déu no podria venir a fer-me companyia. Deú també em necessita per a existir, per a tractar de convèncer-me que només em cal mirar la finestra per a veure'l.

Un heroi ignorat

Diu Juan Goytisolo que Incerta Glòria és el millor llibre escrit a la península ibèrica al segle XX. Els catalans, tant nafrats, pobrets, només confiem en la qualitat de la nostra literatura quan algú que escriu en qualsevol altra llengua en parla bé. Igual que expliquem, orgullosos, que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell va ser salvat de la crema de llibres del Quixot per en Cervantes, o que Garcia Márquez afirma que en realitat, la millor novel·la sobre la Guerra Civil no és Incerta Glòria, sinó la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda (un llibre de moda ara mateix a Itàlia, per cert, ja que va ser votat com el millor llibre de l'any 2009 pels oients del programa cultural radiofònic més important).
Em sembla que va ser Unamuno que va dir que als catalans els perd la estètica, però no és cert. Si fos així, l'autor d'Incerta Glòria, Joan Sales, no seria un quasi desconegut entre la població, sinó que seria un dels nostres mites, com ho va ser un personatge tan diferent com l'avi Verdaguer.
Per què... qui, si no ell, té l'estètica de l'heroi? Aquest noi de casa bona però una mica arruïnada va anar-se'n al front a la Guerra civil i va acabar amb el grau de comandant. Això vol dir que se li va ben pelar el cul de batalles. Només cal llegir les -poques- escenes bèl·liques d'Incerta Glòria per adonar-se que l'escriptor ha estat allà. Només ell pot descriure la bogeria de veure ploure la mort pels quatre costats i, no obstant, sobreviure, a condició d'oblidar els laments dels ferits que no té més remei que abandonar. Només ell pot decidir que no val la pena explicar el patiment viscut als camps de concentració amb què els demòcrates germans francesos van rebre els vençuts republicans -perquè sí, i és que el nostre heroi va compartir aquesta amarga sort amb altres milers de refugiats anònims-. El què li interessa, obsessivament, és saber si tot això té un sentit. L'ha de tenir, perquè l'Absurd és espantós. Els tres protagonistes van a parar tots a aquesta conclusió tot i haver triat camins diferents: el ball sobre l'abisme -el tast del bé i el mal-, la fingida indiferència, la fe bellugadissa. El diari Le Monde -i ja paro de citar- compara l'autor d'aquest llibre "de pàgines superbes" amb Dostoievsky i Bernanos. Però Joan Sales té encara alguna cosa més que el fa únic, admirable. Millor dit, dues. La primera és que va escriure el llibre a trossets: a mida que podia burlar la censura, afegia unes pàgines més. S'enfrontava amb cap descobert a les forces que volien anihilar la seva cultura, el seu poble. I segona: no era el clàssic artista egoista que sacrifica el món per als seus desitjos d'immortalitat, sinó que es va comprometre amb la seva gent. I, en plena dictadura, es va fer editor. Va ser ell qui va saber valorar i editar la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, fins i tot a risc que en Garcia Márquez la triés a ella i no a ell com a autor favorit. Un tipus formidable. Per què, doncs, el tenim oblidat? Potser el seu error va ser empatollar-se massa a Incerta Glòria amb la presència de Déu, que protagonitza el gruix final del llibre. A Dostoieksvki se li va perdonar la mateixa dèria a Crim i Càstig, però a casa nostra, no ho hem sabut fer. A un rus li ho podem perdonar tot, però a un català... Perquè en temes de Déu, tonto el qui li doni massa voltes. Només faltaria: que els catalans en això ja som grandets i en sabem més que ningú.