Inesperat pintor holandès al Vaticà

Diuen que la tramuntana tot ho neteja. A Roma, més aviat, fa de pintor. Travessava corrents la plaça de Sant Pere fa uns dies, maldant perquè els tacons no quedessin empresonats entre les llambordes, i em vaig quedar, de sobte, clavada, amb les cames quasi separades per la gambada. Vaig oblidar per uns segons que l'oficina de premsa vaticana, sempre tant atenta a les necessitats contemporànies, tanca a les tres en punt de la tarda, just quan els diaris comencen a enfervorir-se, i em podia quedar sense la recercada felicitació del Papa amb la imatge escultòrica de la Sagrada Família que ha de donar la volta al món aquest Nadal. Però em trobava impel·lida per una necessitat encara més urgent. Determinar què havia canviat al meu paisatge.
Em trobava al Vaticà? Era tan diferent, avui. A la carregosa façana blanquinosa, algú havia pintat uns arcs a banda i banda. Devien haver estat allà sempre, però per primer cop mostraven, alegres, un paisatge dibuixat al fons. Les finestres de casa el Papa eren tan brillants que per uns moments em va semblar veure estrelletes de purpurina enganxades pels nens d'una escola. I la via de la Conciliazione s'havia tret l'abric gris i i s'havia posat el vestit estiuenc d'un poblet nòrdic. Les casetes de coloraines, els pins gegants verdíssims, les branques despullades del fons del carrer, a l'alçada dels ponts sobre el Tíber, apuntaven cap a un cel de núvols gloriosos, com en un paisatge holandès. Diu sant Mateu que cal estar sempre atent perquè Déu et pot sorprendre en qualsevol moment. També Roma pot oferir inesperades revel·lacions de bellesa. No es pot badar mai, ni tant sols un dia gelat de desembre.

Col-i-flor voluptuosa

Pobra col-i-flor. De totes les verdures que cada quinze dies ens porten els pagesos del Laci en una caixa de cartró, és la darrera que havia quedat a la nevera. Ens hi hem acarat només perquè no ens quedava ni una mala pastanaga. El buit complet, en espera d'una nova caixa demà. Per dir que fins que no l'he tret del calaix per pelar-la em pensava que era una col. La indiferència total. I malgrat tot... quina bona vellutata n'hem fet, com diuen els italians! Queda més sexy que no pas "crema de col-i-flor", se'm perdoni la frivolitat. Sigui quin sigui el nom de la cosa, l'adjectiu és clar: deliciosa.
Com sempre, he barrejat i batut tres receptes d'internet per a decidir-ne els ingredients i he suprimit tot esforç innecessari d'olles i paelles i absurdes operacions intermèdies per tal de convertir la cuina quotidiana en un exercici airós, agradable, possible. Més quan era tard i quasi esvaníem de gana.  
Voilà: en una olla omplerta només a mitges d'aigua bullent, hi he abocat primer els paraigüets blancs i després tres patates pelades i tallades a trossets. Quan me n'he recordat, hi he afegit un dau i mig de brou. I un all pelat. Després he sortit un segon a la terrassa gelada, he tallat una branqueta de romaní, i a l'olla. Quan era tot llest, he pescat quasi tota la verdura amb un cullerot, l'he abocat en un bol i bat que batràs. Compte, que cal pescar també l'all camuflat entre tanta blancor per apartar-lo. Vaig barrejant amb una mica del brou, i una mica de llet -en absència de nata líquida-. I finalment, hi aboco una miqueta de verdura cuita que he deixat a l'olla per tal que el paladar pugui assaborir amb delit les dues textures, la de la crema i la dels bocins de patata i col. Últim toc abans de servir-la a taula, la branqueta de romaní a la què he estalviat la massacre a la batedora.
Quina voluptuositat insospitada, la d'aquesta col-i-flor. Si tan pobrament acompanyada ja és tan generosa, no vull imaginar com deu ser amb formatge cremós o pa torrat...

(Tot plegat, per als incrèduls, 25 minuts).

Roma s'ofega

No hi ha descans. Una massa d'aigua cau sobre Roma. Fa setmanes que els únics moments de pau són, molt de tant en tant, uns esclats enganyosos de llum cap a migdia, que immediatament queden sufocats per nuvolades grises. Els romans vivim en la foscor.
Se sent un crit al tramvia. Un vell a qui una sud-americana ha cedit el seient esclata en clams a Déu. En tot el vagó, callat d'improvís, només se sent la seva veu, insospitadament potent. Els viatgers amuntegats traiem el cap per sobre dels altres caps per esbrinar què l'agita. L'home assenyala el riu Tevere al pas per l'illa Tiberina i, com empesos per una molla, tots a una ens girem cap a la finestra. Resto esglaiada: les ones semblen voler empassar-se l'hospital encavallat dalt del rocam; s'han inflat tant que gairebé engoleixen els fonaments. Però el vellet adverteix extasiat que les aigües no pugen; baixen. Fa unes hores eren més amunt. Encara que amb dificultats, el riu s'encabeix sota els arcs del pont Cestio, que ha resistit gairebé intacte els embats de la història des que el van bastir els republicans, ben abans que Roma fos un imperi. Es necessita molt més que unes pluges furioses per acabar amb la Ciutat Eterna.
Ara, doncs, resta només la malenconia en creuar altres ponts asfixiats. Els àngels enfilats a la barana del Ponte Elio donen l'esquena al riu i deixen desemparats els arbres que malden per sostenir-se amb el tronc sencer sota les aigües. L'únic que els queda és alçar les branques per evitar que la palpitant massa grisa els arrabassi les poques fulles que els ha concedit el vent. Les escales que baixen a la riba de pedra han quedat submergides. Sembla que només esperin el trepig d'unes passes suïcides que vulguin deixar-se emportar per la força del riu. Podrien ser les passes de Roma mateixa, farta d'ofegar-se segle rere segle sense acabar d'enfonsar-se. Però la pluja violenta, tirana, esclafa qualsevol intent d'acostar-s'hi i, dalt del bus, veig com les escales queden enrere, solitàries.

Pèsols providencials

Els pèsols són com alguns polítics. Estèticament atractius, quan els tastes deceben per la banalitat. Prometen més que el què són capaços de donar. Amb tot, no són de menysprear. Relegats amb desdeny en un calaix del congelador, poden salvar un dinar de diumenge, un d'aquells en què han desaparegut del rebost i de la nevera totes les bones menges fresques. Pensant-ho bé, el pèsol ni tant sols en aquestes adverses circumstàncies és capaç d'alegrar tot sol els nostres estómacs, perquè li cal la companyia d'altres dos aliments providencials. Un és el porro, tant agraït i resistent ell -tard et vaig conèixer, porro, tard et vaig conèixer! tu eres tan prop de mi i jo mirava enfora, com diria Sant Agustí si, com jo, s'hagués afeccionat tardanament a la cuina-, i l'altre és el salmó fumat.

L'alquímia per convertir un diumenge gris en una festa sensorial és la què segueix: mentre posem una bona olla amb aigua a escalfar, en una paella sofregim un porro i, quan és quasi a punt, li afegim vi blanc. En trabuquem la major part en un bol gran i el passem pel minipimer. A aquest punt l'aigua ja deu bullir. La salem molt subtilment -molt menys que de costum- i hi capbussem una pasta tipus macarró -la recepta original és amb cellentani-. Mentre, a la paella encara calenta hi aboquem els susdits pèsols i els coem uns minuts juntament amb les romanalles del porro. Quan la pasta és gairebé al dente, l'escolem i la traspassem a la paella, de manera que acabi de coure -caldrà afegir-hi unes dues cullerades d'aigua, que pot ser la de la cocció-. Com a últim toc, a foc ja quasi apagat -ja se sap que tantes coses bones no irrompen fins a l'últim minut- entra en escena, veloç, el salmó. Ho ajuntem tot amb la crema de porro dins el bol, remenem i servim. Diumenge salvat. I amb quina dignitat.

Flors matineres

Em desperta l'estimat amb una rosa encesa. És dissabte, dia d'il·lusió de llibertat. Hi ha ombres de feines, deures, però són això, ombres. És un matí de regals. Em prepara, com una moixaina, un suc de taronja, i un cafè i unes torrades, mentre al sofà, endarrereixo el moment d'arrabassar de la dolçor de la son el cos endormiscat. Un ball al compàs del Jeunehomme de Mozart que tot ho pot. El sol també s'ha llevat vencedor i allarga els dits per acariciar la cadira de palla. I fa guspirejar les flors blanques, aquestes que van arribar fa ja setmanes en aquesta llar i que semblen no voler marxar. No marxessin mai, ni elles ni aquest matí.

Tres dones soles

Vaig visitar-ne la tomba aquest estiu. Es deia Ruth i l'havien enterrada al costat del marit, Allan. Però a la làpida, mossegada per l'herba crescuda d'un bucòlic cementiri d'Iowa, hi figurava també la dona que la va succeir al llit matrimonial, la seva pròpia germana, Julie. El quart inquilí de la fossa era el primer espòs de la Julie.

Si reposen junts en eterna comunió tots quatre en un camp voltat de blat de moro és perquè la Ruth va morir molt d'hora, i els cunyats Allan i Julie es van casar en quedar-se vidus. La Ruth va treure's la vida poc després que els seus tres fills marxessin de casa, el 1969. Ella, una dona culta, amb una germana que va esdevenir una de les primeres ambaixadores dels Estats Units, es va quedar sola amb el marit en una ciutat de l'Amèrica profunda que només vivia per al petroli. I ni en la societat opulenta ni en el marit va trobar qui volgués escoltar-la en les seves inquietuds intel·lectuals i espirituals.
A l'altra banda de l'Atlàntic, a Jerusalem, també hi ha enterrada una dona solitària, Fània. Només que ella no va tenir un suïcidi anònim, perquè el seu fill de 12 anys amb el temps es va convertir en un famós escriptor, Amos Oz, i va recordar la mare al recomanable llibre de memòries titulat "Una història d'amor i de foscor".
Com la Ruth, la Fània també va haver de conviure amb un marit que no va ajudar-la a cultivar les seves passions. Ell va dedicar-se a escriure assajos històrics i literaris després de casar-se. Ella, en canvi, que havia nascut a Polònia i va veure desaparèixer tota la seva comunitat jueva sencera en arribar primer les tropes de Stalin i després de Hitler, es va trobar sola a ocupar-se del nen. La Fània havia estudiat Filosofia i Literatura a la universitat de Praga, i tots els homes que acudien a fer tertúlia a casa seva la consideraven sensible i fascinant. Però ella, com tota dona jueva que es fes respectar, no podia participar amb ple dret a les converses. Només de tant en tant hi intervenia amb una reflexió ràpida i curta que deixava tothom bocabadat, i tornava a callar. Fins que el 1951 va decidir quedar en silenci per sempre més.
La Ruth i la Fània no eren casos aïllats. Un altre escriptor jueu, Elias Canetti, recorda com n'era de culta la mare, Mathilde. Ella sí que va tenir la sort d'un marit amb qui poder estimar-se i admirar-se mútuament, amb qui poder comentar les lectures i conferències. Però ell va morir jove, i ella va haver de guanyar-se la vida com va poder per tirar endavant els tres nens petits. Frustrada, va bolcar totes les expectatives en el fill major, que s'ho va prendre molt a pit i va esdevenir un premi Nobel.
Tres dones soles. Haurien pogut esdevenir reputades intel·lectuals i escriptores i van haver-hi de renunciar perquè no van poder superar els obstacles de l'època. Encara ara, tantes dones han de deixar els interessos de banda per ocupar-se dels nens, altrament se les culpabilitza anomenant-les males mares. Perquè els homes -i les altres dones!-, per molt que hagin començat a entendre que els fills són de tots dos, continuen descarregant en la muller tota la responsabilitat. Però avui, la Ruth, la Fània i la Mathilde haguessin tingut més complicitats per donar sortida als seus anhels. Qui diu que temps passats foren millors? Si no és un nostàlgic irredempt, segur que és un home.

Germà Ratzinger: rigor, si us plau

Han hagut de passar 42 anys perquè un Papa redrecés una roda deforme i la tornés a forma circular. Benet XVI finalment rectifica i, tot i que admet els riscos morals del preservatiu -el tot val, la banalització del sexe- admet que posar-se un condó pot ser un acte de responsabilitat. O, si es vol, un mal menor. Quan el 1968 el Vaticà de Pau VI va aprovar l'escandalosa Humanae Vitae, mitja Església es va posar les mans al cap, estupefacta. L'altra meitat va aplaudir, entusiasta de radicalitzar conceptes, practicar la ceguesa, amagar el cap sota l'ala. El Papa alemany ara redreça el què era una barbaritat anticristiana: millor contagiar a algú del virus de la Sida abans que no posar-se un preservatiu; més virtuós abandonar una dona prenyada que evitar un embaràs indesitjat. Ja no és del tot així. Bravo.
Joseph Ratzinger encalla, en canvi, en un altre passatge del llibre-entrevista que surt demà a la venda -amb el pretenciós títol de "La llum del món", que en català edita la Herder-. Resulta que aquest intel·lectual catòlic de 83 anys, que en teoria ha dedicat quasi tota la vida a l'estudi, diu que no pot fer cap pas endavant en la igualtat entre home i dona a l'Església catòlica, en el sacerdoci femení... però no perquè no vulgui, mecatxis, si no perquè no pot. "No es tracta de no voler, sinó de no poder. El Senyor ha donat una forma a l'Església amb els Dotze (deixebles) i després amb la seva successió, amb els bisbes i preveres", li diu Ratzinger al periodista Peter Sewald. Afer tancat.

Doncs no, afer tancat no, senyor bisbe de Roma, perquè vostè sap perfectament que aquesta frase és una fal·làcia, una falsedat històrica.
Primer de tot, perquè els Deixebles tenien una funció simbòlica (llarga de discutir), però no exclusiva.
Segon, perquè el primer que va fer un Crist ressuscitat, segons els Evangelis -gens sospitosos de patir cap desviació feminista-, va ser demanar a una dona, Maria Magdalena, que fes de testimoni seu davant el món. Va ser ella qui havia d'obrir els ulls als Deixebles amagats i paorosos.
I tres, Jesús no va ordenar mai ni un bisbe ni un prevere i, per tant, no va excloure mai una dona del sacerdoci. Ben al contrari, més aviat es va passar la vida advertint sobre molts sacerdots i sobre les pretensions d'exclusivitat de relació amb Déu. El passatge 22 de Sant Mateu diu literalment: "Els mestres de la Llei i els fariseus... preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. (...) Els agrada d'ocupar els primers seients als temples i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de rabí. Però vosaltres no us feu dir rabí, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un (...) ni us feu dir guies, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist". De fet, seguint les recomanacions de Jesús, tal vegada no hi hauria d'haver cap capellà, cap pretès intermediari en la comunió o la confessió (amb tot el meu respecte i estima cap els capellans que s'hi han fet amb admirable esperit de servei a la comunitat). Potser, en realitat, més que ordenar dones, el què hauríem de fer, seguint Jesús, és abolir el sacerdoci. Potser, doncs, és aquest l'autèntic debat que hauríem d'encetar. Però que no ens facin combregar amb rodes de molí, perquè en un debat, el primer que cal exercir és la honestedat intel·lectual, i no escampar falsedats en nom de Jesús. Germà Joseph Ratzinger -no li puc dir Sant Pare seguint el desig del qui vostè i jo reconeixem com a mestre-: rigor, si us plau.

La tieta i la música

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, i, si encara visqués la meva tieta, ho aniríem a celebrar. O bé li portaria un pastisset de nata dels què tant li agradaven. No que jo sigui íntima amiga de cap instrument musical. Vaig tocar uns anys el piano -la tieta n'era professora, la mare concertista-, però no era l'instrument per a mi, jo el què volia era ser kumbaià i tocar la guitarra, però era una nena molt tímida i no em vaig atrevir. I avui, en canvi, potser m'inclinaria pel violoncel, però sé que són moltes hores d'estudi i el meu temps s'ha de dividir entre massa coses.
Santa Cecília, però, era un dia bonic perquè era una excusa per elevar la quotidianitat a la categoria de meravella, per donar gràcies a la música i a milers d'intèrprets que ens fan emocionar perquè ens fan vibrar la corda que nosaltres ni sabíem que teníem. Però sobretot, perquè era l'ocasió de trobar-nos un moment per pensar juntes la mateixa cosa. Un dia per a un gest de complicitat, per recordar-nos que entre ella i jo hi havia alguna cosa especial. I ella ara ja no hi és, però les emocions d'aquest dia tornen i qui sap si em donaran l'excusa per viure altres moments bonics amb altres persones especials. Per portar un trosset de tieta a algú que també vulgui disfrutar d'un moment de complicitat.

Tolstoi, condemnat a perpetuïtat

Un altre gest revel·lador de la ceguesa de les religions quan es constitueixen en un club de senyors que decideixen qui és bo i qui és dolent o, més aviat, qui és lliure i qui és submís. L'Església ortodoxa russa s'ha negat un cop més a anul·lar la condemna a un dels escriptors més inspiradors per a tants milers de cristians, Lev Nikolaevic Tolstoj. El tenen excomunicat des de fa més d'un segle, llençat a les tenebres. Demà es compliran 100 anys que va morir. Per a celebrar-ho, el responsable d'afers culturals, Tikhon Sceukunov, ha dit que "no obstant el valor altíssim de les seves obres, retirar la excomunió no és possible perquè Tolstoi es va excomunicar tot sol".

Un piset per un vot

A tots els països es discuteix molt del sou dels diputats, però a Itàlia no n'hi ha cap necessitat. Tothom sap que és un chollo, una bicoca. Ses senyories no només cobren al voltant de 15.000 euros NETS al mes, més el cotxe oficial i els avions i els trens gratis i una llarguíssima sèrie d'altres avantatges. També poden fer negocis amb el primer ministre, que solen ser molt fructífers.
Cada cop que Berlusconi, el segon home més ric d'Itàlia -segons les dades oficials, sense tenir en compte els presumptes diners que té en paradisos fiscals- necessita vots, treu el talonari.
Ja el 30 de setembre va aconseguir que una desena de diputats de partits diversos li votés una moció de confiança. En aquell moment, alguns diputats van assegurar a la premsa, alguns obertament -Antonio Razzi, de l'antiberlusconià Itàlia dels Valors- altres sota l'anonimat -que naturalment deixa un marge important de dubte però que sovint és la manera de descobrir què passa darrera el teló- que havien estat temptats amb la promesa de liquidar-los la hipoteca de casa. Ara el primer ministre ha de tornar a invertir uns calerons si vol seguir governant, perquè el dia 14 de desembre ha de sortejar una moció de confiança i una altra de censura. Aquest vot és vital i per tant, l'oferta també ha de ser bona. Quan encara falta un mes, les xifres que ballen no són menyspreables: abans d'ahir un diputat del partit rival, el de Fini, assegurava haver estat temptat amb 500.000 euros (La Stampa. 17.11.2010). És a dir, el mateix que costa un piset de 70-80m2 a un barri benestant de Milà o a Roma o una mansió a les altres ciutats.
L'home potser ho ha inflat per a donar-se una certa importància, però si Berlusconi es gasta fins a 10.000 euros a la nit per una de les moltes noies que l'ajuden a "relaxar-se" el vespre després "d'una dura jornada de feina" -com ha dit-, no es fa estrany que, per a seguir governant i gaudir de la immunitat judicial, fiqui mà a la cartera replena de bitllets, ell que, segons ha confessat, ha gastat 200 milions d'euros "per pagar jutges, ai, perdoneu, advocats". Pobre Berlusconi, quin lapsus, ell que ha aconseguit que només hagin estat condemnats diversos advocats seus per haver subornat magistrats, mentre que l'amo continua lliure de governar Itàlia. Amb aquests precedents, hi ha algú que pensi que aquestes informacions extraoficials sobre compra-venda de vots no tenen cap fonament?

El cafè de Gràcia

És un ritual. El primer matí que som a Barcelona, ens llevem i caminem xino-xano pels carrers de Gràcia. Jo meravellada pels colors retrobats a l'atmosfera i a les cases -cada ciutat té la seva llum-, ell feliç d'estar en un racó estranger que ha après a estimar com si fos part d'ell mateix. Les nostres passes s'encaminen segures, amb la calma que procura la decisió inapel·lable, cap al Nelson.
Si algú ens busca aquell primer matí, ja sap on ens trobarà. Asseguts a la barra, en animada conversa amb en Jordi, que ens explica sempre algun secret gastronòmic amb l'amor de qui coneix bé. Mentre jo em distrec escoltant els neguits de la Genissa, que pateix de no poder canviar el món, ell es cruspeix primer un dolç -sovint, ja l'últim que queda a l'expositor-, i després engoleix amb pausada satisfacció els entrepans: primer de pernil, després de formatge. Bé, a veure, jo n'enfilo quasi tants com ell. El pa és únic al barri: pocs saben que està cuit a la fleca del carrer Massens, la mateixa que sembla reservar les delícies només per al savoir-faire del Jordi i destina a la resta de veïns, llevat dels més matiners, unes barres seques i més aviat insípides. El bo i millor és per qui s'ho guanya.
En sortim sempre almenys amb dos saquets de cafè, i ens els emportem allà on vivim: primer va ser a Madrid, ara és a Roma. Quan els ho expliquem als nostres amics, italians o catalans, queden un pèl aturats: portem a Itàlia el cafè comprat a Barcelona! I tant. En Jordi torra el cafè artesanalment cada dijous, i no hi tenyeix el gra amb sucre cremat com sembla que fan grans trobades del màrqueting com l'Illy. La major part dels grans cafès comercials a Espanya -i fins i tot alguns dels italians, encara que sembla que no es diu- van saber trobar un truc per a vendre més cafè: utilitzar-ne aquells amb poca cafeïna, de manera que la gent tingués tendència a beure més tasses al dia. Però calia empescar-se un mecanisme per recuperar-ne el gust. Això s'aconsegueix amb la torrefacció: envoltant el gra de sucre socarrimat, que ja sabem que afavoreix els agents cancerígens -naturalment, en bones dosis, com tot, igual que les torrades recremades-. Ara bé, seria enganyós afirmar que el comprem només per raons sanitàries o per un rígid principi cafeter -al capdavall, trobem cafè artesanal també a Roma-. El Nelson ens agrada perquè està fet amb la dedicació que sabem reconèixer en els sabors d'abans. I a un preu honest. Es un homenatge a aquell fer-les-coses-bé que el govern de la ciutat, enlluernat pel turisme, les lleis que ofeguen el petit comerç i l'urbanisme funcional, està escombrant a poc a poc dels carrers.


P.D. No puc resistir deixar constància, mesos després, d'una nova explicació del Jordi. Diu que el cafè de Colòmbia i Nicaragua solen ser suaus de gust -però molt aromàtics-, al contrari que el cafè de Brasil i Mèxic. L'africà, que sol ser cultivat a la plana, és amarg i fort. El tipus de cafè que té de Kenya, però, és el més car, perquè té molt de sabor i alhora molt d'aroma; un cafè molt complet.

Tinc a Déu assagut al jardí

Si hi ha Déu, viu al meu jardí. Ha creat una gal·làxia de minúscules fulles estrellades a les heures que pengen paret avall. Fa florir la rosa agonitzant pels assalts de tots els bitxos del barri ben avançada la tardor. Ha ressuscitat el llimoner oriental que m'ha confiat el veí, i ha donat una estampa meravellosa al què em va regalar la mamà. Dóna forces a la gardènia perquè resisteixi els primers freds sense perdre ni una mica d'aquell verd orgullós i brillant com el neó. Ha convertit un pati de presó en una alegria per als ulls. Potser Déu viu al meu jardí, però perquè s'hi assegui l'hi he hagut de treure una cadira d'Ikea i haig de recordar-me de desafiar la pluja per donar aliment a les plantes, perquè sense les meves mans, Déu no podria venir a fer-me companyia. Deú també em necessita per a existir, per a tractar de convèncer-me que només em cal mirar la finestra per a veure'l.

Un heroi ignorat

Diu Juan Goytisolo que Incerta Glòria és el millor llibre escrit a la península ibèrica al segle XX. Els catalans, tant nafrats, pobrets, només confiem en la qualitat de la nostra literatura quan algú que escriu en qualsevol altra llengua en parla bé. Igual que expliquem, orgullosos, que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell va ser salvat de la crema de llibres del Quixot per en Cervantes, o que Garcia Márquez afirma que en realitat, la millor novel·la sobre la Guerra Civil no és Incerta Glòria, sinó la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda (un llibre de moda ara mateix a Itàlia, per cert, ja que va ser votat com el millor llibre de l'any 2009 pels oients del programa cultural radiofònic més important).
Em sembla que va ser Unamuno que va dir que als catalans els perd la estètica, però no és cert. Si fos així, l'autor d'Incerta Glòria, Joan Sales, no seria un quasi desconegut entre la població, sinó que seria un dels nostres mites, com ho va ser un personatge tan diferent com l'avi Verdaguer.
Per què... qui, si no ell, té l'estètica de l'heroi? Aquest noi de casa bona però una mica arruïnada va anar-se'n al front a la Guerra civil i va acabar amb el grau de comandant. Això vol dir que se li va ben pelar el cul de batalles. Només cal llegir les -poques- escenes bèl·liques d'Incerta Glòria per adonar-se que l'escriptor ha estat allà. Només ell pot descriure la bogeria de veure ploure la mort pels quatre costats i, no obstant, sobreviure, a condició d'oblidar els laments dels ferits que no té més remei que abandonar. Només ell pot decidir que no val la pena explicar el patiment viscut als camps de concentració amb què els demòcrates germans francesos van rebre els vençuts republicans -perquè sí, i és que el nostre heroi va compartir aquesta amarga sort amb altres milers de refugiats anònims-. El què li interessa, obsessivament, és saber si tot això té un sentit. L'ha de tenir, perquè l'Absurd és espantós. Els tres protagonistes van a parar tots a aquesta conclusió tot i haver triat camins diferents: el ball sobre l'abisme -el tast del bé i el mal-, la fingida indiferència, la fe bellugadissa. El diari Le Monde -i ja paro de citar- compara l'autor d'aquest llibre "de pàgines superbes" amb Dostoievsky i Bernanos. Però Joan Sales té encara alguna cosa més que el fa únic, admirable. Millor dit, dues. La primera és que va escriure el llibre a trossets: a mida que podia burlar la censura, afegia unes pàgines més. S'enfrontava amb cap descobert a les forces que volien anihilar la seva cultura, el seu poble. I segona: no era el clàssic artista egoista que sacrifica el món per als seus desitjos d'immortalitat, sinó que es va comprometre amb la seva gent. I, en plena dictadura, es va fer editor. Va ser ell qui va saber valorar i editar la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, fins i tot a risc que en Garcia Márquez la triés a ella i no a ell com a autor favorit. Un tipus formidable. Per què, doncs, el tenim oblidat? Potser el seu error va ser empatollar-se massa a Incerta Glòria amb la presència de Déu, que protagonitza el gruix final del llibre. A Dostoieksvki se li va perdonar la mateixa dèria a Crim i Càstig, però a casa nostra, no ho hem sabut fer. A un rus li ho podem perdonar tot, però a un català... Perquè en temes de Déu, tonto el qui li doni massa voltes. Només faltaria: que els catalans en això ja som grandets i en sabem més que ningú.

Sol i espantat, i amb tot...

Eren dies plujosos i freds de desembre. Els dos amants fugitius de París no podien sospitar que aquell paisatge idíl·lic dies abans, aquelles alçades frondoses amb vistes vertiginoses al mar blau podien esdevenir, de cop, fosca, tronera, diluvi. I en canvi, els ho haurien d'haver delatat la presència inequívoca del teix i del grèvol. Buscaven la soledat, però aquella lliurement recercada, no la dels veïns inhòspits, éssers humans que els recordaven quant necessitaven, en el fons, el món, i quant el món els rebutjava. Els homes que es parapeten a ca seva i no busquen mai res no suporten que algú els passi per la cara que més enllà hi pot haver el què realment dóna vida.
A Chopin, en la buidor desolada de la Cartoixa sense monjos, se li feia difícil respirar; els pulmons, sempre dèbils, ara semblaven congelats. George Sand, vençuda per l'exasperació i l'odi als qui es negaven a ajudar-los, no li feia pas companyia. Potser només els dos nens, de tant en tant, quan treien el cap per la porta. El sol es negava obstinadament a fer-li cap carícia i la tossuderia del vent i la tempesta semblaven vociferar-li que no hi havia escapatòria: la Mort era rere la porta. La llum moria, i no obstant... La música que va compondre Chopin aquells dies, la Polonesa en do menor opus 40 número 2 (en aquest vídeo), o la fugaç i bellíssima Mazurka opus 41 número 2 revel·la com no hi va haver derrota. L'artista va ajudar l'home a desafiar les emocions i, llançat de ple en aquell marasme, el va permetre entrellucar, en aquella negror, la somniada illa de la calma.


P.D. Dels tres mesos de la parella a Mallorca en queden tants preludis i obres de Chopin, estudiats pel músic Joan Moll i Marquès i també exposats en aquest web. Així com L'hivern a Mallorca de Georges Sand, crònica d'una incomprensió mútua.
Al vídeo musical aquí, la interpretació és de Maurizio Pollini.

Posa un porro a la teva vida

I jo que fins fa deu dies no havia comprat mai un porro. Parlo dels innocents i inodors vegetals, és clar. Aquestes estrambòtiques criatures de cul pelut i cabells gruixuts em semblaven éssers ridículs, inútils, absurds. De la mateixa categoria de les col-i-flors, els naps o les cols llombardes. Però no. Ai, senyor, per quins camins erràtics transitava la meva vida. Un porro és capaç de trempar un dia qualsevol, d'aportar uns instants sublims al que havia de ser el més gris dels àpats.
Com avui. Tens vint minuts per fer el dinar, una gana impacient i un marit convalescent a qui alimentar. Fàcil. Col·loco una olla a bullir amb aigua i sal i em dedico a tallar una ceba -una de morada, poc picant-, mig porro i dos petits carbassons -de mena italiana, estriats, però tot és bo a la vinya del Senyor-. Cinc minuts. Aboco tota la verdurassa -primer les cebes- a una paella amb una mica d'oli, a mida que hi vaig barrejant verdures afegeixo la mantega necessària per a donar-l'hi una consistència cremosa, i a mitja operació tiro les penne rigate -macarrons- a l'olla del costat. Just quan encara tenen un puntet quasi imperceptible de duresa els colo, els ajunto amb les verdures a la paella i, un cop abocats al plat, ho acabo d'amanir amb una bona ruixada de formatge que ratllo allà mateix, un de tipus "pecorino", però imagino que qualsevol de curat i salat farà al cas. No puc descriure amb paraules la bondat de tal recepta.
Com tampoc és massa traduïble a paraules la bonior del plat amb què em vaig iniciar --amb l'altre meitat del vegetal que tenia a la nevera- al món dels porros fa uns dies; fregir-lo en una olla, afegir-hi dauets de carbassa i, un cop acolorit i estovat tot, afegir-hi arròs i anar afegint brou a poc a poc fins a coure un bel risotto, acabat de coure amb una darrera mullena de llet. Més lent de fer, però de facilitat admirable. Altres idees? S'admeten amb la fanàtica gratitud de tota recent convertida. Jo creia que era poc donada a la cuina, però aquesta hortalissa m'ha redimit. Que ningú subestimi les capacitats transformadores d'un bon porro.

Nou espelmes

Posant espelmetes al cel perquè la Natàlia no s'oblidi que avui hauria estat el seu aniversari, aquí baix, i així jo em pugui quedar embadalida amb l'alegria que no perd mai.

Gimnàstica espiritual des d'un passadís d'hospital

Ja han tocat les deu de la nit a l'hospital i recorro els passadissos silenciosos camí de l'ascensor. Una senyora és fora de l'habitació. Deu tenir una seixantena. La saludo amb tota la solidaritat que pot generar un hospital. A més, estic contenta i amorosa, l'operació del meu estimat ha anat bé i hem passat un bon dia junts, tot i que amb alguns moments difícils, perquè me l'han tornat ben escruixit i estabornit i un pèl preocupat pel dolor de les ferides. I jo em pregunto si he estat a l'alçada i he fet tot el que he pogut per fer-lo sentir segur, tranquil, serè.
Encara no he arribat a la cantonada que se m'acut que podria fer companyia als malalts que no tenen ningú amb qui esbravar-se. Potser aquella senyora ha tingut, com a molt, la visita d'un familiar que ha anat a parlar amb els metges i s'ha quedat amb ella mitja hora tot parlant dels detalls tècnics de l'operació i com serà el procés de curació... quan ella, més que àvida d'informació, hauria preferit sentir, simplement, que algú li feia costat, que algú mirava de situar-se ben a prop d'ella per compartir els seus neguits! Perquè un hospital, per molt que avui estiguin dotats de televisions que distreuen amb un allau de programes estúpids, no deixa de generar una inquietud profunda. Quan perds de vista la família i uns amables i riallers desconeguts et porten al quiròfan, o quan veus desaparèixer el teu ésser estimat darrera una porta, hi ha un rau-rau dins que, si l'escoltéssim, podria comportar moltes conseqüències. Passar aquesta por tot sol, o no poder compartir un pensament revel·lador, insospitadament tranquil·litzador, deu ser alienant, anti-humà, desesperant.
Qui sap, una podria arribar l'endemà al matí a la direcció de l'hospital i preguntar si hi ha grups de voluntaris, o crear-ne un de bell nou. Apuntar-se una tarda a la setmana, arribar a una planta i demanar als responsables d'infermeria quins malalts no reben pràcticament cap visita.
L'únic problema és com fer realitat les bones intencions. Estem plens d'idees sobre coses què trobem que serien bones de fer, però després deixem que, gentilment, les foteses del dia següent ens omplin la jornada. Sembla tant difícil fer el primer pas, sobretot quan se'ns ha acudit alguna cosa en la què potser estarem sols, una cosa que encara no hem vist fer als nostres amics o familiars. Una cosa és apuntar-se a una Ong o a un sopar solidari, i l'altra ben diferent prendre iniciatives un mateix; escoltar les nostres espontànies intuïcions. Ni que sigui conversar amablement amb el marginat pestilent que trobem al bus,  o quant menys, no seure'n lluny com fan la resta de passatgers o apartar-ne la vista amb no sé sap quina vergonya.
Ens hem d'inventar cadascú de nosaltres, com diria el monjo Ricard, una gimnàstica adaptada, personal, per progressar a poc a poc en el nostre camí cap a les nostres pròpies bones idees. Sabem que ens farien feliços perquè ho hem intuït en pensar-les, però en imaginar la posta en pràctica només hi veiem les dificultats i els desànims. Hauríem de saber reconèixer  els exercicis que ens permetrien enfortir la voluntat. I saber dosificar-se i acceptar la impossibilitat d'acabar un exercici el dia que tenim agulletes mentals, per evitar que ens vinguin ganes de no tornar a trepitjar el gimnàs. Perquè ningú és capaç de convertir-se en un gran esportista si no és amb milers hores d'entrenament.

Divina poesia filmada

És la pel·lícula de l'any a França. No només va guanyar el Gran Prix de Cannes i ha estat escollida per a representar el país als Oscar de Hollywood; també és un exitàs de públic. Una pel·lícula on no hi ha sexe i on la violència és elaborada a nivell de reflexió. Per a més raresa, va de monjos d'un monestir remot d'Algèria.
Això sí, de monjos massacrats perintegristes islàmics. Acaben ben malament, i el pitjor és que es tracta d'una història real, d'uns fets de 1996, en plena barbàrie terrorista d'uns fanàtics contra el seu poble i contra els immigrants europeus.
Dit això, m'esperava sang i fetge i molts moments de llàgrima fàcil. Sentimentalisme desbordant. Si alguna cosa em va convèncer a arrossegar-me ahir amb ulls cansats al cinema, per anar a veure "D'homes i déus", de Xavier Beauvois, és que França encara és França. Un país de cultura, que sap apreciar la qualitat d'un debat o d'una pel·lícula, per molt que en anar a votar es deixi arrossegar de vegades per pors inconfessables.
I el francès Beauvois espaterra. El film és preciós com una bona poesia. Les concessions al plor o a l'espasme emocional són contingudes. L'instant sanguinari queda amagat rere una boira silenciosa. Per sobre de tot, és una obra d'art sobre la gran pregunta de l'home: la vida i la mort. Cada protagonista és això: un home. No un qualsevol, d'acord. És algú que ha pres la decisió anticonvencional de fer-se monjo. Però que, en un moment determinat, ha d'enfrontar-se a una decisió dramàtica, una que mai hauria cregut que hauria de prendre.  Si ser coherent amb els seus ideals i quedar-se al monestir per amor a la gent del poble -musulmana- que li ho prega, enfrontant-se per tant a una mort quasi segura, o bé cedir a l'impuls bàsic de supervivència, la fugida. No hi ha cap opció descomptada. No hi ha herois mítics. Hi ha persones que busquen una força en ells mateixos, en allò que diuen Déu, però que, en el moment de la por i la solitud, desapareix com a idea i es transforma en l'únic que els pot convèncer: l'amor reflectit en unes cares, en éssers de carns i ossos. Un amor així de gran i així de senzill.
Ben aviat la vull reveure, perquè el misteri d'aquesta pel·lícula no s'esgota en una tarda de cinema.

I no obstant...

El què fa sentir més trist és no tenir motius reals de tristesa: arrossegar-se pel fang per una certa recança a netejar-se les ales i volar, com si ens fes por ser feliços. És absurd, avorrir aquesta alegria il·limitada. Per què tots tenim aquest instint a no sortir mai de la cova, a quedar-nos arrupits en un racó sense voler sentir el plaer d'estirar els braços, per què ens fa angúnia experimentar la lleugeresa?

Vinyes de la Toscana

Quina recança, deixar de caminar per aquests empedrats, per entre els carrers silenciosos de Montefioralle, al Chianti, i tornar a l'asfalt i el soroll i les pudors de ciutat.
I per què no ha de ser possible, quedar-me aquí? Aspiro les imatges de bellesa com aquell qui ensuma a fons un perfum per recordar-ne l'olor. Vull fotografiar una casa que sobresurt de la muralla, noble i bella, perquè en l'era de la imatge digital ja no em sé refiar de la memòria dels ulls. Allò que no té fotografia no existeix.
Els xiprers i els faigs en flama, alterosos, trenquen l'ondulació dels camps perfectament ordenats des de segles. El sol i la fresca de la tardor han daurat la vinya. Aquests arbustos flonjos i baixets, mal agraciats, donen un dels fruits més saborosos per a l'home. Com les companyes en aparença disgraciosa, les oliveres de troncs torçuts i fulla grisa i morta, que ara, amables, deixen que els homes les bufetegin i enredin en xarxes per depredar-ne la minúscula drupa.
Ja s'entén perquè Jesús parlava tan de la vinya: la humil planta que es fa senyora dels camps. Que il·lumina i embelleix la campanya a la tardor, però només en companyia d'altres. Que és vulnerable i indigent: necessita ser treballada, estimada, per a florir en plenitud. I que posa tot l'esforç no en estendre troncs i fulles per adquirir una estampa dominant, sinó en produir un fruit que alegrarà el cor dels homes. Tanta abundor, bellesa i generositat neixen d'un arbre esquifit i ploraner. Benaurat plany.

La vall somnia als peus de sant Francesc

És com un somni. De la vall emergeix, a penes dibuixada, la cúpula de Santa Maria dels Àngels. La boira la té suspesa entre cel i terra. Els únics que s'atreveixen a despuntar entre el no-res per fer-li companyia són els xiprers, conscients de ser puntals d'espiritualitat.
El dia a penes es desvetlla i just surto de la Basílica de Sant Francesc, l'església on reposa el sant cristià més estimat per gent de tota creença i condició. L'univers sembra caure rendit als peus del qui, encara ara, comparteix amor inexhaurible.

Inspectors d'Hisenda massa treballadors

Els inspectors d'Hisenda italians, anomenats Guardia di Finanza, treballen massa. Importunen amb desagradables visites els empresaris, els rics del país. Se'n queixava el passat 2 d'octubre el Ministre de Transports, Altero Matteoli, al Saló Nàutic, indignat per les inspeccions als grans iots de pobres ciutadans com el rei de la Fòrmula 1 Flavio Briatore (amb diverses condemnes per frau a l'esquena) o al cantant Vasco Rossi. "La Guardia di Finanza, no tota, però en algunes ocasions sí, s'ha mogut amb una agressivitat tal que ha creat el risc de fer escapar la gent a l'estranger".
És motiu d'escàndol, que el ministre critiqui els agents estatals que fan massa bé la feina? Idò, un pelet sí, però no gaire, perquè el seu cap, el primer ministre Silvio Berlusconi, té un zel major en procurar que els agents es prenguin les coses amb més calma i descansin, que bé que ho necessiten. El 2008, en plena cerimònia de commemoració del 230 aniversari d'aquest cos fiscal, amb tots els comandants i capitans presents, Berlusconi va començar el discurs dient-los: "És un plaer ser aquí. Ho seria molt menys si hi hagués una vostra visita a ca meva".
Naturalment, Berlusconi té motius per témer una inspecció fiscal, perquè se l'ha investigat en diverses ocasions per frau a Hisenda, i si no se l'ha castigat mai, és per prescripcions o per les tàctiques legals que usa des del Govern per evitar la justícia.
Els inspectors d'Hisenda ja hi estan avesats. El 2004, en una visita al comandament general de la Guardia, Berlusconi els va sermonejar: "Hi ha una norma de dret natural, que diu que si l'estat et demana un terç del què amb tanta fatiga has guanyat, et sembla una petició justa, i els ho dones a canvi de serveis estatals. Si l'estat et demana més, i molt més, hi ha un abús cap a tu i llavors te les enginyes per trobar sistemes elusius o fins i tot evasius, que sents en sintonia amb un íntim sentiment de moralitat, i que no et fan sentir íntimament culpable".
A Itàlia, cada any s'evaporen taxes corresponents al 7% de la riquesa nacional*. Si tots els empresaris i emprenedors paguessin les taxes que toca, l'estat comptaria amb 100.000 milions d'euros anuals més. Potser llavors les escoles no haurien de fer col·lectes entre els pares per poder comprar nous pupitres, o per donar un dinar decent a les criatures. Potser, fins i tot, es podrien reparar els mateixos edificis escolars. Jo els reconec de seguida: quan veig una estructura grisa i atrotinada amb aspecte de fàbrica abandonada, em dic que deu ser una escola. I mai falla.

*Segons diversos estudis recollits per Roberto Ippolito al llibre "Evasors".

És només un breu al diari

No sé què m'horroritza més: la notícia o el fet que aparegui en forma de breu en un diari italià, al costat d'una llarga descripció sobre la llàgrima del maleducat cap de gabinet d'Obama, Emanuel Rahm, el dia de la substitució per un callat i treballador Pete Rouse. El cas és que el Govern dels Estats Units ha demanat perdó per un esgarrifós experiment: la transmissió secreta de sífilis i gonorrea a 696 malalts mentals a Guatemala entre 1946-1948 per part de l'equip mèdic de l'Hospital Nacional de Salut Mental. Tal com sona. Els metges inoculaven el virus als pacients de l'hospital o els procuraven prostitutes malaltes. Tot per comprovar si la penicil·lina podia ser útil no només per a curar la sífilis, sinó també per a prevenir-la. L'experiment estava patrocinat pel Servei de Salut Pública dels Estats Units, el de Guatemala i l'Oficina Sanitària Pan-americana.
Una professora universitària de Massachussets (EUA), Susan Reverby, va descobrir l'horror perpetrat secretament pel seu país i, coratjosament, va publicar l'informe retrobat a la seva pàgina web. Segons va poder calcular, un terç dels infectats no només no sabien que eren conillets d'índies, sinó que tampoc van rebre tractament adequat.
Encara més desconcertant és que el responsable polític de Guatemala en aquell moment era el president Juan José Arévalo, educador i filòsof, considerat -això diuen- el primer president veritablement democràtic des de la independència de Guatemala. Als Estats Units el president era Harry Truman, el de la caça de bruixes contra els intel·lectuals comunistes.
Un altre aspecte esfereïdor de tot plegat és que aquesta pàgina infame de la història, sota el pretext de procurar el bé a la humanitat, ni tan sols es va revel·lar de cap utilitat: l'experiment va ser arxivat per manca de resultats.

Que ningú no pensi, però, que les autoritats sanitàries nord-americanes només actuaven al "pati del darrera", l'Amèrica Llatina, per estalviar la salut dels seus ciutadans. Alguns dels periodistes nord-americans que han cobert el cas el comparen a l'experiment Tuskegee, un estudi endegat a l'estat d'Alabama el 1932. Aquest cop, el Servei de Salut Pública nord-americà va escollir com a conillets d'índies 400 jornalers del camp de raça negra, de pobresa extrema, del comptat de Macon, afectats de sífilis. Se'ls prometia tractament mèdic, àpats gratuïts i... despeses cobertes el dia de l'enterrament, perquè aquests pobres desgraciats no tenien, literalment, on caure morts. Els investigadors ni tan sols els van tractar amb penicil·lina quan va quedar demostrat, a la dècada dels 40, que era eficaç per curar la malaltia. Amb això van permetre, a més, que els malalts infectessin les respectives mullers i que nasquessin nens amb sífilis congènita. Finalment, algú ho va filtrar a la premsa, i es va acabar la "investigació" racista i inhumana. Només que entremig va passar una miqueta de temps. Perquè l'escàndol va esclatar l'any 1972. Quaranta anys després, les autoritats sanitàries nord-americanes seguien mentint i negant medicaments a aquests centenars d'afroamericans.

Junk Bond, llicència per matar l'economia neta

El diari La Stampa, un dels més interessants d'Itàlia -més petit però de qualitat superior a La Repubblica o Il Corriere della Sera, menys atrapat per la beneiteria de donar més atenció a les paraules dels polítics que a la situació objectiva del país- ens informa que no hem après res de res de la crisi mundial que patim.
"Han tornat, i amb gran embranzida. Es diuen bond, junk bond, les obligacions-escombraries que garanteixen rendiments molts alts perquè comporten un alt nivell de risc", signa des de Torí el periodista Marco Sodano.
Fa feredat. Quan la crisi de les hipoteques nord-americanes va posar el món de genolls, els polítics de tot el globus ens van prometre penitència. Legislarien per llençar al pou el material financer podrit.
Però els junk bond no són a cap pou. Es reprodueixen com els caps de l'Hidra de Lerna, aquell monstre marí amb serps enlloc de testa: si es tallava un dels rèptils amb l'espasa, en naixien dos; només un mític Hèrcules va poder escapçar-lo, ajudat per l'escuder Iolau que anava cremant amb una torxa cada cap decapitat perquè no en nasqués cap més. El monstre de l'economia-escombraria, la que converteix en terra cremada els esforços cultivadors d'empresaris i treballadors, en canvi, no hi ha qui el vulgui vèncer.
En el què portem d'any, s'han venut 275.000 milions d'euros en junk bonds: en el mateix període del 2009, van ser 163.000 milions. Jo sóc de lletres, però els números em semblen clars fins i tot a mi. Per si en tenia cap dubte, uns trader -negociants de títols- entrevistats per La Stampa asseguren: "Des de 1988 fins avui, aquest és el millor moment que hàgim vist" en qüestió de vendes dels títols infectats.
Com pot ser? Molt fàcil: l'alegria amb què els inversors compren aquests títols es deu, en bona part, a què els governs van córrer a socórrer aquells bancs que ens havien posats a tots plegats en dificultats. Ha quedat clar que, facin el què facin, els diners dels contribuents aniran a salvar-los els balanços. Enlloc d'ajudar la gent que pugui quedar afectada pel tancament d'un banc-escombraria, molts governs prefereixen salvar el cul al banc i amb això, la irresponsabilitat i l'avidesa tornen a senyorejar el món financer. Itàlia, per un cop, ha estat exemplar: els bancs -que no concedeixen hipoteques pel 100% del valor de la casa, o més, com a les nostres llars- van rebutjar l'ajut ofert pel Govern. Els semblava contraproduent i es van plantar. La societat italiana és sovint superior als seus polítics.

El mètode de la felicitat

Es diu Matthieu Ricard, va néixer fa 64 anys a Savoie (França), però ara viu feliç en un monestir budista del Nepal. I quan asseguro que és feliç, no és un dir, sinó una evidència científica: un estudi de la universitat nord-americana de Wisconsin va certificar que aquest ex biòleg molecular reconvertit a monjo tibetà és l'home més feliç del món. Les conclusions de l'estudi van excitar els experts en neurologia d'altres universitats dels Estats Units, com la de Berkeley i Princeton, que li han col·locat  també sensors sobre el crani i n'han sotmès el cervell a ressonàncies magnètiques. Sembla que tots ells estan d'acord en què en qüestions de pau mental el senyor Ricard és imbatible: si no és l'home més feliç en absolut d'entre els més de 7.000 milions d'ànimes que respirem ara mateix al planeta, almenys és el què té el major nombre d'emocions positives de tots els voluntaris que s'han sotmès amb paciència a les proves neuroplàstiques.
El més engrescador del tema és que el senyor Ricard és perfectament conscient de què el fa feliç i per si fos poc, té un mètode. La causa de la felicitat no té molt d'original -menys mal-, almenys per als europeus amb nocions de filosofia cristiana: és l'altruisme. Estimar els altres l'omple de felicitat. Ja ens ho deia Jesús fa 2.000 anys, i poc després ens ho va recordar Sant Pau, però no sé si avui la qüestió és massa d'actualitat, fins i tot entre els seus -cada cop més escassos- seguidors. Però ara ve un europeu reconvertit a la filosofia oriental més de moda en aquestes alçades de la història i potser hi haurà qui se'l escoltarà amb més atenció. El què puc testimoniar és que la conferència de Ricard, que inaugurava TorinoSpiritualità, va aplegar centenars de curiosos i va desbordar el pati del Palazzo Carignano, seu del primer parlament piemontès i avui Museu del Resorgimento -un homenatge a la unió d'Itàlia-.
Ricard va destinar bona part del temps a disposició -cada minut era or- a demostrar que l'altruisme autèntic existeix, i que ja n'hi ha prou d'aixafa-guitarres que asseguren que som bons per pur egoisme. No s'explicarien, si no, gestos espontanis com qui es llença al mar a salvar un desconegut posant en risc la pròpia vida.
Tot seguit, però, va exposar que ser altruista no només fa bé al nostre pròxim, sinó que nosaltres en som els primers beneficiats. Així ho va dir, i així ho vaig recollir al programa Via Lliure de Rac1: "L’objectiu principal és el de fer el bé dels altres, però al mateix temps ens fem un bé a nosaltres mateixos. Els treballs en neurociència mostren igualment que qui medita i s’implica a llarg termini en l’amor incondicional, activa certes àrees del cervell relacionades amb l’empatia i les emocions positives de manera molt més potent del què mai s’havia enregistrat en la ciència que estudia les neurones", va explicar.
Perquè aquest monjo, dèiem, té un mètode per esdevenir més altruista, és a dir, més feliç. Amb resultats fulminants, comprovables científicament:  "En només vuit setmanes, des del moment que les persones comencen a meditar sobre l’amor altruista de manera conscient durant 20 o 30 minuts al dia, es produeix, entre altres efectes, una disminució significativa de l’ansietat, de la tendència a la depressió,  i un reforç de fins al 20% del sistema immunitari". Això s'ha comprovat no només en monjos, sinó en treballadors d'una multinacional. El mètode consisteix en un cert tipus de meditació, que no és allò de tancar els dits en cercle i expirar fent "ommm". Més aviat, es tracta de concentrar-se en estimar. Tots en som capaços, a tots se'ns eixampla el cor en algun moment, però les preocupacions ens distreuen immediatament, afirma Ricard. Aquest senyor ens convida a recrear-nos en aquest estat d'estimació -de llum, que en dirien els místics de tota religió-. Ens hi podem ajudar pensant en algú per qui sentim amor incondicional, o imaginar un nen innocent que ens somriu i ens vol abraçar.
El concepte té la seva lògica: si molts correm al gimnàs o al parc per millorar la nostra forma física i sentir-nos millor corporalment, perquè no ocupar només 20 minutets al dia a la gimnàstica emocional? I més quan ens garanteixen que el mètode... funciona i ens fa fins i tot més sans!
Confesso que no m'acaba de fer el pes anar pensant en nens que corren cap a mi amb somriures innocents. S'adiu més amb la llibertat humana trobar un mètode propi. Però allò interessant, em sembla, de Ricard, és que ens planteja, precisament, que ens cal agafar-nos nosaltres mateixos de l'orella per conduir-nos allà on sabem que cal anar. Perquè, sense constància, l'estultícia ens guanya. I, en tot cas, no és molt difícil reconèixer-li al senyor Ricard que dediquem molt de temps a foteses molt més inútils que destinar 20 minuts al dia a exercitar-nos en l'art d'estimar.

La Catalunya d'Itàlia

El Piemont és una regió italiana arrecerada a les faldes dels Alps i amb un peu a la planura del Po, però té una retirada amb Catalunya. L’aparionen, d’entrada, coincidències geopolítiques: està encaixonada entre el seu estat, Itàlia, i la potència francesa. Ja només per això és fàcil d’imaginar les vicissituds històriques. Culturalment, sovint té més semblances amb el veí del nord, tot i la barrera muntanyosa, que amb els companys d’estat. El caràcter dels habitants té molt de seny, però també de rauxa: aquí van néixer la indústria italiana de l’automòbil i del cinema, perquè uns pioners van sentir la passió del cel·luloide i de la velocitat al tombant del vuit-cents i inici del ‘900. Del hobby al negoci va caldre només un pas: el 1899 naixia la Fiat, l’empresa-emblema, que dècades després va obrir la fàbrica més simbòlica de casa nostra, la Seat de Martorell, encara que després els camins de les dues empreses se separessin.
La indústria, com a Catalunya, va florir a manca d’una capitalitat política: ja que no podien tenir poder polític, els burgesos del Piemont es van dedicar a fer calers. Això va passar perquè el Piemont va promoure la unitat d’Itàlia, però la capital va passar primer a Florència i després a Roma (1870). El regne piemontès es va quedar sense cort.
Com els catalans de Catalunya, els piemontesos van formar un regne gràcies a la corona d’una altra regió, Sardenya. Però no per això els reis de Piemont es van convertir en sards, com tampoc els catalans es van transmutar en aragonesos -ni en sards, quan també van adquirir drets sobre l'illa i quan més tard la van pseudoconquerir-. Fins que no va heretar l'illa de pastors, Victori Amadeu II de Savoia no era més que un duc. També els catalans medievals, comerciants i pagesos, van aconseguir corona gràcies als pastors de l’Aragó, però mai van estendre el títol a la seva terra. Es van quedar amb la corona del regne veí i van continuar vivint a Barcelona i parlant català, excepte quan calia fer la visita preceptiva al protoparlament nobiliari aragonès, perquè als comptes catalans, mentalment gots, això dels regnes independents els semblava una idea estupenda per administrar el poder i per això van crear nous regnes a Mallorca i a València. Ho dic perquè encara ara els aragonesos em diuen que Jaume I era aragonès, i santa paciència. És cert que és una temptació apropiar-se d'un rei tan mític com aquest. De tota manera, va néixer a Montpeller, i es va criar en un castell aragonès, així que n'hi ha una mica per tots.
Barcelona i Torí tenen en comú que van començar a aparèixer als mapes de l’Imperi Romà gràcies o, més aviat, per culpa d’Hanníbal, el capitost guerrer cartaginès. Sembla que ja al 219 abans de Crist la ciutat* laietana era aliada dels romans, però va esdevenir estratègica durant la llegendària marxa d’Hanníbal a Roma. El cartaginès hauria envaït la ciutat –sembla que és una llegenda que Barcino hagués estat fundada pel seu pare, Amílcar Barca- i hauria continuat camí amb els seus 75.000 homes, 9.000 cavallers... i els famosos 37 elefants. Val a dir que en terres catalanes, de l’Ebre fins al Pirineus, s’hi va deixar 22.000 homes, perquè els nostres avantpassats van organitzar una resistència ferotge. Finalment, Hanníbal va poder prosseguir i es va decidir a passar els Alps en ple hivern. En arribar finalment a la plana del Po, només li quedaven tres heroiques bèsties africanes, sobreviscudes inexplicablement als cims nevats. Un cop al Po, els avantpassats gals dels torinesos també van plantar cara a l'enemic de Roma, i també van perdre.
En temps molt més moderns, Barcelona ha tornat a renéixer -i a espatllar-se, també- gràcies a una herència grega, els Jocs Olímpics de 1992, i a Torí li va tocar el torn el 2006, amb els Jocs d’hivern. Avui Torí també imita Barcelona en la singladura cap a una activitat més de serveis que industrial i, després de les onades migratòries de la resta d’Itàlia als anys 50 i 60 -sona familiar?-, també avui obre les portes a persones provinents de les terres hereves d’Hanníbal i de més al sud d'Àfrica. També Torí, com Barcelona, té aquesta estranya barreja d’amor a la cultura i al gamberrisme, de gent que entra a l’Ateneu o al Circolo de Lettori i als concerts i a les conferències i que fa voluntariat cívic o social, o la què prefereix una litrona i la pixadeta al carrer.


*Això de ciutat és paraula grossa, és clar. No tinc massa clara la història de Barcelona, hi hauré de posar remei. Però pel què he vist, hi ha enormes discussions i moltes llegendes... fins que els romans, pels volts de l'any 15 abans de Crist, van fundar un "castrum" allà on ara hi ha la plaça Sant Jaume, carrer Paradís etc, a una certa distància del poblat íber, i hi van batejar pomposament les quatre construccions amb el nom de Colonia Faventia Julia Augusta Pia Barcino. A Torí, pocs anys abans (28aC) també li va tocar la posada de llarg i oficial, amb el nom Augusta Taurinorum.

Ja és aquí

Quina impaciència, des del matí que l'espero. I finalment, a quarts de vuit toquen el timbre i apareix un nano amb cara de bon jan amb el paquet entre les mans. Dins, el fill d'un nou món, o el renaixement d'un món antic. Es diu Zolle. Duu dins criatures divines, treballades amb amor per mans d'homes i dones que encara creuen en la bondat de la Natura. Una bleda immensa al damunt de tot, patates, tomàquets, un bé de Déu de carbassons, raïm recent collit, ous de gallina que ha pogut estirar les ales i sentir el sol, carn de vedellot d'un any i mig que ha viscut dos estius lliure en un prat. I encara unes fulles de llorer, quatre pebrots, una dotzena de kiwi, un formatge...

Una caixa sencera de cartró plena de vida, de vitamines per a cada dia. Són productes acabats de collir, perquè Zolle només treballa amb pagesos de la província. Adéu a les càmeres frigorífiques, a la contaminació dels mars i a la pudor dels camions. Benvinguda la diversitat, adéu als cultius monotemàtics que, per molt que ens vulguin enganyar, empobreixen els països, també els més desemparats, perquè viuen pendents dels preus internacionals dels productes, i els camps que han de servir per alimentar la gent queden reservats per a l'exportació. I això fa anys que ens ho expliquen no la Comissió Europea, sinó gent de l'anomenat Tercer Món, però és clar, les seves veus, qui les escolta?. I els productes de Zolle són d'animals tractats com animals, no com pilotes de billar. Són animals crescuts en semillibertat, no forçats a engolir, no marejats amb antibiòtics ni inflats amb aigua, ni esclafats pels barrots i la brutícia de la captivitat. Les verdures no han estat ruixades amb litres d'insecticida, perquè s'ha aprofitat la saviesa de segles. Tant de bo cooperatives com Zolle siguin cada cop més esteses a tot el món. I llavors sí, tot l'estalvi de contaminació, benzina, insecticides, medicaments per curar-nos de tant de desgavell, podrà anar a qui ho necessita.

L'encanteri del desert

Un grup de persones que es perden per territoris inhòspits, desèrtics, a Europa, durant una setmana, descobrint l’experiència de la fam i del no-res? Escèptica però encuriosida, entro a la Biblioteca Nacional de Torí per conèixer el moviment Goum de la mà d’un dels fundadors, un monjo francès, el pare Roze.

Aquesta raresa ha nascut “als altiplans de França on no hi ha res”, explica. Un desert. Els participants deixen a casa els mòbils i caminen cada dia entre 17 i 25 km amb ajut d’una brúixola. “Ens alcem al matí. No sabem a quina hora, perquè no tenim rellotge. A la foscor, algú s’alça, fa foc i bull arròs. Quan ja és quasi a punt, ens alcem i prenem una tassa. Llavors, ve una hora de silenci, introduïda per un fragment d’evangeli, o per algú que diu allò que sent. I ens dispersem. No fas res en una hora. No ets eficient: perds el temps. Mires el desert. Quantes persones s’omplen el dia de coses per escapar d’elles mateixes! Perquè si s’aturen, cauen. Però cal tocar fons per recomençar; cal buidar la casa per omplir-la”. Alçar-se. Goum és una paraula àrab, germana de l’arameu “cum”, que és el què li mana Jesús a una noia morta (talita, cum! noia, aixeca't! I ella retorna i s'aixeca).

I el grup, després del silenci, celebra una missa –o hi assisteix, simplement, si no creu-, s’alça i camina.

 “Deixem tot enrera per una setmana, per entendre, a través de la pobresa, la riquesa de ser, de l’ésser. Quan fem del tenir (coses) una seguretat,  s’acaba convertint en un ídol que ens oprimeix, perquè ens omple de preocupacions. Volem retrobar la llibertat”, exposa Roze.

La llibertat de ser es retroba on no hi ha res. “És el gran encanteri del desert: la llum del sol apareix com un revelador químic, que desfà el superflu i accentua l’essencial, i que fa aparèixer la jerarquia de valors. No hi ha més temps ni espai per allò complicat i inútil. Es allí que cal buscar la font de pau, la pau profunda del desert vinguda del silenci”.

La història que ningú no sabrà

Avui és un dia de triomf del bé al forat negre d'Europa, Calàbria. Un dia d'aquells en què, per un cop, els diaris podrien parlar d'una notícia boníssima: milers de persones s'han manifestat aquest matí a la capital, Reggio Calàbria, per escridassar la màfia. Un èxit històric. La 'Ndrangheta, gràcies a l'abraç mortal als calabresos, a l'extorsió i a la por, ha aconseguit descavalcar totes les altres màfies italianes i ara és la número 1 en control de la coca, de la sang, del crim. Una de les cinc màfies més potents del món, amb tentacles a Espanya. No em canso de dir-ho perquè tenim la màfia a casa i ni ho sabem.
Doncs tot i la potència que té la 'Ndrangheta, tot i que tothom coneix al barri i al poble el mafiós que en qualsevol moment t'amenaça, et crema el cotxe o et destrueix la tanca del jardí -si és que no et dispara a matar directament-, avui milers de persones s'han atrevit a plantar-li la cara. És el primer cop que es rebel·la tanta gent. El director del Quotidiano de Calabria, un diari amb noséquants periodistes amenaçats, Matteo Cosenza, havia fet una crida a rebutjar la bomba que la 'Ndrangheta va col·locar a casa del fiscal en cap del Tribunal d'Apelació, Salvatore di Landro, fa quasi un mes. I resulta que, inesperadament, milers de joves, ancians i nens li han fet costat i desfilen amb una flor a les mans, la gerbera groga, símbol de la lluita contra l'opressió mafiosa.
I què en diuen, els altres diaris estatals italians? Silenci. Els interessa més l'enèsima batalla entre el Berlusconi i el seu rival, Gianfranco Fini. El valor d'un poble, si és regional, és considerat de segona divisió, tot i que els diners de la màfia estiguin també a Roma, Torí i Milà, Berlin i Barcelona. La història canvia davant els seus nassos i els periodistes, com sempre, són els darrers a assabentar-se de la notícia.

Paraula d'una periodista que ha fet un reportatge fa poc a Calàbria i una entrevista al fiscal Di Landro, el primer magistrat amenaçat d'aquesta manera per la màfia des dels mítics jutges Falcone i Borsellino, assassinats l'any 1992, i que encara ara espera que els diaris li la publiquin. Potser tindré més sort si un dia finalment la màfia apunta bé i mata aquest heroi. Ja se sap, els morts cotitzen millor que els vius.

P.D. La foto és del Quotidiano della Calabria.

La mare

Erri de Luca diu que no és creient. Entesos. Però és un d’aquells no-creients tan obsessionats per “la cosa”, que arriben a saber-ne molt més que no pas la majoria dels què accepten amb naturalitat, encara que només sigui a estones, que Jesucrist era fill de Déu. 
Per començar, Erri de Luca sap hebreu. Es més, n'està enamorat, de la llengua sagrada dels jueus. Li agrada de pronunciar en veu alta cada mot, lentament, per a fer-lo vibrar. I coneix pam a pam aquest llibre que, si te l’emportes al metro, ets sents quasi temptat de tapar amb un paper de diari, perquè no creguin que ets un “rar”. I no el tapes i la gent sí, potser et mira estrany i et preguntes perquè no pots llegir això i perquè no podrà un musulmà llegir l’Alcorà sense que pensin que és un terrorista.

La Bíblia, llibre de llibres, versos de saviesa llaurats i recordats i madurats durant segles. El pilar literari del món occidental, per bé que ara sembli carrincló emocionar-se amb tanta poesia i tanta força, conèixer de memòria les històries que han omplert d’imatges les esglésies i ara els museus.

Doncs Erri de Luca una nit devia obrir la porta de casa seva, devia respirar a fons l’aire nocturn i es devia haver preguntat què devia ser per una noia jove, de poble, rebre la visita d’un àngel –d’un desconegut- i sentir-se prenyada sense haver estat mai amb un home. Una noia que havia de sostenir la mirada del seu promès i dir-li que estava embarassada, d'acord, però que no l’havia traït. Que ella era només un instrument de Déu. Que a ella, sí, a ella, li havia passat quasi com aquelles històries fabuloses dels pagans de la veïna Grècia, com aquelles verges innocents cobertes per un Zeus en forma de taur o de cigne. I que no era una broma. Que li havia passat, mira'm als ulls i creu-me.

Doncs Erri de Luca no s’ha imaginat només l’emoció, l’alegria indescriptible d’ella de sentir-se plena d’una força misteriosa i d’un privilegi impossible de pair, sinó que també s’ha hagut de preguntar com Josep va acceptar lluitar contra les mirades reprovadores dels veïns, com va combatre les veus que demanaven lapidació i assenyalaven la seva promesa com si fos un drap rebregat en la merda. I s’ho explica per l’alegria d’ella, contagiosa, la llum interior que vessava d’aquells ulls nets. Això vol dir estar "plena de gràcia". "Tu estàs enamorat perdut de mi", replica ella, riallera i emocionada perquè el seu marit, aquell veí amb qui ha creuat abans poques paraules -aquell home que ella veu jove i guapo, què punyetes-  li faci costat, a ella i al nen que du al ventre.

I a més, l'escriptor italià que aquesta nit presentava un espectacle al Teatre Carignano de Torí basat en la narració “In nome della madre”, aquell vespre que va sortir a respirar aire fresc també va intuir que, una nit estrellada com aquesta, fa més de 2.000 anys, una noia va haver de parir sola al món -mentre Josep acceptava les lleis jueves i s'apartava per no quedar contaminat de la sang i la placenta-.Tan sola, que va agrair sentir prop seu la companyia d'un ase i d’un bou. Que, per relaxar-se a cada cop de dolor, va distreure's adequant la respiració al buf de cada bèstia. Erri de Luca sospita que, un cop amb la criatura a les mans, la noia que havia esdevingut mare va alçar la veu a Déu, per única vegada, per exigir-li que no li arravatés aquell fill. Almenys, no de seguida. No abans dels 30 anys.

La falta de temps

Em sobta una afirmació del monjo més mediàtic d’Itàlia, Enzo Bianchi, fundador d’un monestir als peus dels Alps. Al llibre “Els camins de la felicitat. Jesús i les beatituds”, Bianchi insinua que compartir riqueses no vol dir només donar diners, sinó també temps, “el gran ídol contemporani”.
Asseguda a les escales d’uns jardins vora el riu Po, absorbint els darrers raigs acariciadors d’un sol ja tardoral, alço els ulls del llibre mentre, a l’aigua, veig lliscar un home en canoa –possiblement, un d’aquells burgesos del club de canoa “Cerea”, que rep el nom de la paraula que s’intercanvien aquests remadors quan s’entrecreuen al Po i que vol dir “hola” en piemontès-.
El temps com a riquesa. L’apropiació del propi temps com a egoisme. Si tenim temps, som rics?
Sóc a Torí per assistir a Torino Spiritualità, un esplèndid festival sobre temes que realment preocupen l’home. He vingut com a periodista, però els diaris no en volen saber res, d’aquesta trobada, perquè el senyor Esperit no és notícia, encara que les sales estiguin plenes a rebentar. Aprofito per entrar en una conferència titulada "Els bancs del temps”*. Escolto la resposta que sobre el tema dóna una teòloga –jove, tenint en compte que aquesta paraula ens evoca una senyora amb arrugues, qui sap perquè-, Laura Verrani: “Donar temps és un esport de risc, un esport extrem”. Perquè practicar la donació de temps és “una experiència límit”, en ocasions. Imaginem que hem decidit que aquest vespre ens dedicarem, peti qui peti, una hora per a nosaltres, perquè ja fa molt de temps que volem tenir un forat per fer-nos una dutxa amb calma, o per caminar pel parc, o per llegir un llibre, o per escoltar música, i just en el moment que entrem al bany o estem sortint de casa o ens asseiem al sofà, sona un telèfon i un amic ens demana que l’escoltem, o apareix l’amic mateix per l’interfono, o els nens es desperten d’un malson i corren als nostres braços. Ens passarà que direm: “quina ràbia, adéu el meu temps”. Perquè "creiem que el temps ens pertany”, simplifica Laura Verrani. I això que, segons recorda, Jesús va dir quelcom que podríem compartir tots: per molts que ens esforcem, ningú de nosaltres pot fer res per allargar un minut el temps que ens està donat de vida. Potser per això, tenim l’obsessió del temps. La vida se’ns escapa. I per això mateix també, donar el propi temps a un altre és un veritable regal, una donació. Una altra manera de ser solidari, si volem.

PD. Paradoxes. Acaba la conferència sobre la necessitat de donar el temps, i quan la moderadora encara no ha acabat de parlar, la meitat de la sala s'aixeca i se'n va, deixant-la amb la paraula a la boca. Bon profit que els ha fet la xerrada!

*Serà que visc en bàbia, però no sabia que “els bancs del temps” tinguessin tanta volada, ni a Catalunya ni, sobretot, a Itàlia. Es tracta d’associacions de persones que ofereixen el seu temps gratuïtament per prestar un servei a una altra persona. Si una mestressa de casa dóna una hora de temps per ensenyar un jove de 25 anys a a cosir –o per arreglar-li directament la cremallera dels pantalons-, adquireix el dret a que algú altre li presti també una hora del seu temps per, posem per cas, reparar-li un endoll destarotat. Gratis, és clar. La moneda de canvi és el temps.

Solitària lletjor

"Mireu quin gat més bonic! És negre amb crinera blanca!". L'entusiasta admirador s'acosta excitat cap a la bèstia, sola al bell mig d'una plaça d'un poble perdut a la riba del Tíber. S'ajup, xiuxiueja amorosament i estén un braç, delerós d'acariciar el pèl.
Fins que s'atura, elèctric, com si hagués topat contra una xarxa invisible.
"Ostres, però si està malalt. Està pelat! Deu tenir la sarna", exclama. I gira cua.
Em visita la duresa d'uns versos bíblics: "Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres" (Mateu 13,12).
I l'animal torna a quedar sol, al bell mig de la plaça.
No ha protestat. Ha fet, només, un lleuger gest de desencís amb la testa, a penes una ganyota de desengany en esfumar-se l'amabilitat inesperada del desconegut. Però es recompon a l'instant. Queda assegut amb aquella estranya dignitat felina; aparta la mirada i la fixa lluny, amb posat indiferent.
Avesada al menyspreu, invisible per al món que triomfa, la raça dels lletjos no es deixa impressionar. Despullada de supèrbia, li queda al descobert el costellam de l'ànima, la palpitació d'una vida. La bellesa d'existir, encara que sigui en soledat.

Metralletes al mar. Això passa ara mateix al Mediterrani.

Al capvespre, quan el sol ha deixat d'escalfar però el vent s'aquieta, els homes del pesquer "Ariete" continuen enfeinats sobre la nau, revisant xarxes, netejant peix, vigilant els radars. Són al bell mig del Mediterrani, a 30 milles de Líbia, a una nit de navegació de casa seva, Sicília. El comandant, Gaspare Marrone, avista una patrulla pel cantó de migdia. Mana als pescadors que estiguin alerta, i dóna un gir al timó, rumb a Nord. Es un home d'experiència, Marrone: sap que els tripulants de la nau que s'acosta són guarda-costes libis i que no estan per bromes. La confirmació la li dóna una ràfega de metralleta: tots a terra!, clama. Ni falta que feia que ho digués. Els 10 pescadors s'han ajupit al mateix instant, com un sol home. La patrullera ha disparat després que Marrone fes com qui no hagués sentit l'ordre d'aturar-se. Sap que si els libis pugen al pesquer, el segrestaran, i ell perdrà dies de feina i guanyarà nits de por. De la patrulla, arriba una nova petició, aquest cop en perfecte italià. "Atureu-vos! Si no aquests us disparen!". I de nou la ràfega de metralla. Els trets perforen els flancs de l'Ariete, desinflen una Zodiac de salvament, reboten sobre coberta.

Marrone crida als homes que no s'esverin, que cos a terra, que resisteixin i així aconseguiran deixar enrere els libis. A tota màquina! crida. I el pesquer treu el fetge per la boca mentre s'esforça per navegar més ràpid que els perseguidors. A l'alba, arriben en aigües de Lampedusa, l'illa on en el passat han desembarcat tants immigrants desesperats. També per als pescadors italians, Lampedusa és refugi. La diferència és que a ells els rebran amb els braços oberts, mentre que els immigrants troben la policia que, després de posar-los una manta al voltant de l'esquena, els notifica que el seu somni ha acabat i hauran de tornar a Líbia. Allà on es dispara.

Es dispara, a la Líbia de Gaddafi. Es dispara a matar fins i tot si la patrullera és un regal d'Itàlia -una nau model Bigliani, per precisió- i les víctimes provenen d'aquest país "amic". Es fa foc sobre coberta fins i tot si les metralletes es troben a 30 milles de la costa, quan el dret internacional només reconeix a Líbia, i a qualsevol altre país, la sobirania fins a les 12 milles. Es té la supèrbia de disparar italians, fins i tot, si dins la barca agressora hi ha exactament sis oficials d'un cos policial italià, la Guàrdia de Finances. El dictador Gaddafi, per tal que uns polítics italians -Berlusconi, la Lliga Nord- guanyin vots, ha aconseguit que Itàlia li cedeixi 6 patrulles i li doni 5.000 milions d'euros l'any. A canvi de l'acord, Líbia només ha de "netejar la costa". Impedir que les persones que fugen de l'Àfrica per fam o per persecució política arribin a Europa. L'acord, signat el 2008, preveu que hi hagi policies italians dins les patrulles, per documentar, en teoria, possibles abusos. Ja es veu a què serveixen: ni tant sols per salvar la pell als seus compatriotes.

"Estem vius de miracle", sospira, alleujat, en tocar a terra, un dels mariners, Alessandro Novara. Finalment, ara que 10 pescadors italians han donat testimoni del què passa al Mediterrani, els europeus se'ls han cregut. Ara ja se sap què vol dir interceptar persones: vol dir eliminar-les. Mentre disparaven sobre negres, no passava res; ni tan sols si les imatges arribaven a la televisió pública RAI. Disparar sobre italians, en canvi, ja és tota una altra cosa. Sembla. Perquè de les metralletes no se'n parlava mai fins ara, quan Gaddafi viatjava a Roma a abraçar Berlusconi. Astut, Gaddafi es troba cada cop amb 500 noietes guapes italianes per donar lliçons d'Alcorà, i automàticament, com gallines que es llencen sobre el mill, acudeixen els periodistes. I ja quasi ningú li demana a Gaddafi que expliqui què en fa, de les persones que atrapa en alta mar.

P.D. Això passava la nit de diumenge a dilluns, segons els fets difosos pels mitjans italians.

Generació-àtom

No penso caure en l'absurda lamentel·la de dir que la societat d'avui no té valors, blablabla. La generació dels què ara tenen entre 20 i 30 anys ens superen, als que estem una dècada per damunt. Veieu si no dos galifardeus com Anna Punsoda o Joan Salicru. Dues persones que s'han decidit a fer el què volien ja des del principi, sense esperar a la crisi dels 30 o dels 40. Dos joves valents. I amb coses a dir. I que, a més, busquen espais per compartir-les -Joan co-dirigeix una revista titulada, justament, Valors; l'Anna s'hi ha afegit-.
L'únic que tenim en comú, els 20+ i els 30+, és que les dues som generacions-àtom. Partícul·les soltes. No hem tingut mestres, ni ens hem conegut a manifestacions, i sovint hem hagut de picar moltes portes abans de poder participar com a membres de ple dret en una associació. Especialment, no hem sabut a qui dirigir-nos quan hem tingut inquietuds. Com l'Anna, fa una pila d'anys vaig intentar, tímidament, trobar una colla a l'Ateneu Barcelonès. Jo també em vaig asseure algunes tardes en aquella venerable sala de butaques, esperant presenciar la naixença d'una tertúl·lia a la qual poder-me afegir o, més simplement, escoltar. Sort que en tenim, finalment, de l'aparició dels Blogs i dels Facebooks. Finalment, podem expressar en veu alta allò que ens preocupa o que ens entusiasma, amb l'esperança de trobar-hi algú. Perquè sense aquest algú, perdoneu l'evidència, no podem ser res.

Veus perdudes

Un poble també està fet de sons. De música. I quan un poble es desmoralitza, es desintegra, calla. Oblida la pròpia veu.
Alguns catalans -la Resta- senten plorar l'ànima quan la tenora escapa de les mans i les galtes inflades del músic, dóna un passeig per la plaça i parla a cada esperit de melangies, anhels, sentiments que són d'uns altres i que són propis. La tenora reparteix el que és de tots a cadascú.
A Calàbria, el cant que dóna identitat, sentit de pertinença, amor per una terra i uns avis és el de la zampogna: meitat cabra, meitat arbre. Per això transporta els records de vents i nevades de les rocoses faldes de l'Aspromonte. Els du al caliu d'una taula de casa senzilla, acompanyant el vi i les rondalles que parlen de temps difícils. Ha suavitzat tristeses durant segles. Ara, però, el soroll de la modernitat l'ofega. La impersonalitat de la massa la constreny a melodies ximples, iguales. Ja no parla amb l'accent de cada família, de cada contrada. M'ho diu Nino Cannatà, un jove de pell pàl·lida i ulls massa sensibles per a suportar el món sense la protecció d'ulleres fosques. Ell ha endegat el projecte Sentieri del Suono perquè la zampogna recuperi la veu. Qui sap si trobarà gent disposada a escoltar-la.

Els botxins de Déu

Calàbria és una terra condemnada, castigada. Abandonada al llarg dels segles per les ànimes millors, vençudes per la ferotgia d'una vida de pasturatge entre altes muntanyes. Fatigades de caminar amb el pit descobert a la feridura del llamp, un risc cert però preferible als perills que desembarquen de la mar. Calàbria és la història d'una derrota: els seus pobladors han abdicat, han deixat que els més forts i implacables la dominin. Per això és aquí que ha nascut la màfia més perillosa d'Europa. Només un grapat d'herois intenten capgirar la història. La gent comú, l'autèntica protagonista del canvi, encara no ha despertat del malson.
Hi ha qui s'explica el malefici furgant en els pecats comesos pels rebesavis. N'hi ha un de capital: haver matat nogensmenys que el personatge més adorat: Jesucrist. Haver estat els culpables materials de l'assassinat -prou sabem que els instigadors morals van ser els alts càrrecs del Sanedrí jueu-. I és que van ser calabresos els soldats de l'Imperi Romà que van cenyir el front amb una corona d'espines i van clavar el ferro a les mans i els peus de l'home bo, va ser un calabrès qui li va traspassar el pit amb una llança.
Almenys, això conten els mateixos calabresos, amb el llibre d'història a la mà. Recorda l'escriptor Mimmo Gangemi que en temps de la mort de Jesucrist, els soldats romans desplaçats a Palestina eren els de la legió anomenada Decima Fretensis. El número 10 era un homenatge a la mítica companyia de Juli Cèsar. I Fretensis vindria de "fretum", en referència al "fretum siculum", com era anomenat l'estret de Messina. Per si hi havia cap dubte -alguns sicilians asseguren que van ser ells els membres de la sacrílega legió- el periodista Aldo Varano m'explica un altre argument: eren calabresos els soldats romans destinats a les labors més desagradables, és a dir, la tortura i la crucifixió, com a càstig per haver-se aliat amb els cartaginesos en temps de la Segona Guerra Púnica.
Sigui història o llegenda, és només expressió d'un sospir per les desgràcies d'una terra. Però els calabresos farien bé de buscar els seus mals en altres orígens. Perquè, ben mirat, si els seus besavis van ser els botxins de Déu, llavors també van ser clements amb el crucificat en el moment del màxim patiment. Va ser un soldat de Calàbria qui, en sentir el crit de desesperança del Crist, el moment de dubte en aquell Déu que predicava -de dubte d'ell mateix, a la fi-, se'n va apiadar abeurant-lo amb una esponja amarada de vinagre. I també va ser un soldat calabrès qui va exclamar, admirat, en veure com s'esquinçaven els cels quan el sofrent va expirar: "és veritat: aquest home era Fill de Déu".