I no obstant...

El què fa sentir més trist és no tenir motius reals de tristesa: arrossegar-se pel fang per una certa recança a netejar-se les ales i volar, com si ens fes por ser feliços. És absurd, avorrir aquesta alegria il·limitada. Per què tots tenim aquest instint a no sortir mai de la cova, a quedar-nos arrupits en un racó sense voler sentir el plaer d'estirar els braços, per què ens fa angúnia experimentar la lleugeresa?

Vinyes de la Toscana

Quina recança, deixar de caminar per aquests empedrats, per entre els carrers silenciosos de Montefioralle, al Chianti, i tornar a l'asfalt i el soroll i les pudors de ciutat.
I per què no ha de ser possible, quedar-me aquí? Aspiro les imatges de bellesa com aquell qui ensuma a fons un perfum per recordar-ne l'olor. Vull fotografiar una casa que sobresurt de la muralla, noble i bella, perquè en l'era de la imatge digital ja no em sé refiar de la memòria dels ulls. Allò que no té fotografia no existeix.
Els xiprers i els faigs en flama, alterosos, trenquen l'ondulació dels camps perfectament ordenats des de segles. El sol i la fresca de la tardor han daurat la vinya. Aquests arbustos flonjos i baixets, mal agraciats, donen un dels fruits més saborosos per a l'home. Com les companyes en aparença disgraciosa, les oliveres de troncs torçuts i fulla grisa i morta, que ara, amables, deixen que els homes les bufetegin i enredin en xarxes per depredar-ne la minúscula drupa.
Ja s'entén perquè Jesús parlava tan de la vinya: la humil planta que es fa senyora dels camps. Que il·lumina i embelleix la campanya a la tardor, però només en companyia d'altres. Que és vulnerable i indigent: necessita ser treballada, estimada, per a florir en plenitud. I que posa tot l'esforç no en estendre troncs i fulles per adquirir una estampa dominant, sinó en produir un fruit que alegrarà el cor dels homes. Tanta abundor, bellesa i generositat neixen d'un arbre esquifit i ploraner. Benaurat plany.

La vall somnia als peus de sant Francesc

És com un somni. De la vall emergeix, a penes dibuixada, la cúpula de Santa Maria dels Àngels. La boira la té suspesa entre cel i terra. Els únics que s'atreveixen a despuntar entre el no-res per fer-li companyia són els xiprers, conscients de ser puntals d'espiritualitat.
El dia a penes es desvetlla i just surto de la Basílica de Sant Francesc, l'església on reposa el sant cristià més estimat per gent de tota creença i condició. L'univers sembra caure rendit als peus del qui, encara ara, comparteix amor inexhaurible.

Inspectors d'Hisenda massa treballadors

Els inspectors d'Hisenda italians, anomenats Guardia di Finanza, treballen massa. Importunen amb desagradables visites els empresaris, els rics del país. Se'n queixava el passat 2 d'octubre el Ministre de Transports, Altero Matteoli, al Saló Nàutic, indignat per les inspeccions als grans iots de pobres ciutadans com el rei de la Fòrmula 1 Flavio Briatore (amb diverses condemnes per frau a l'esquena) o al cantant Vasco Rossi. "La Guardia di Finanza, no tota, però en algunes ocasions sí, s'ha mogut amb una agressivitat tal que ha creat el risc de fer escapar la gent a l'estranger".
És motiu d'escàndol, que el ministre critiqui els agents estatals que fan massa bé la feina? Idò, un pelet sí, però no gaire, perquè el seu cap, el primer ministre Silvio Berlusconi, té un zel major en procurar que els agents es prenguin les coses amb més calma i descansin, que bé que ho necessiten. El 2008, en plena cerimònia de commemoració del 230 aniversari d'aquest cos fiscal, amb tots els comandants i capitans presents, Berlusconi va començar el discurs dient-los: "És un plaer ser aquí. Ho seria molt menys si hi hagués una vostra visita a ca meva".
Naturalment, Berlusconi té motius per témer una inspecció fiscal, perquè se l'ha investigat en diverses ocasions per frau a Hisenda, i si no se l'ha castigat mai, és per prescripcions o per les tàctiques legals que usa des del Govern per evitar la justícia.
Els inspectors d'Hisenda ja hi estan avesats. El 2004, en una visita al comandament general de la Guardia, Berlusconi els va sermonejar: "Hi ha una norma de dret natural, que diu que si l'estat et demana un terç del què amb tanta fatiga has guanyat, et sembla una petició justa, i els ho dones a canvi de serveis estatals. Si l'estat et demana més, i molt més, hi ha un abús cap a tu i llavors te les enginyes per trobar sistemes elusius o fins i tot evasius, que sents en sintonia amb un íntim sentiment de moralitat, i que no et fan sentir íntimament culpable".
A Itàlia, cada any s'evaporen taxes corresponents al 7% de la riquesa nacional*. Si tots els empresaris i emprenedors paguessin les taxes que toca, l'estat comptaria amb 100.000 milions d'euros anuals més. Potser llavors les escoles no haurien de fer col·lectes entre els pares per poder comprar nous pupitres, o per donar un dinar decent a les criatures. Potser, fins i tot, es podrien reparar els mateixos edificis escolars. Jo els reconec de seguida: quan veig una estructura grisa i atrotinada amb aspecte de fàbrica abandonada, em dic que deu ser una escola. I mai falla.

*Segons diversos estudis recollits per Roberto Ippolito al llibre "Evasors".

És només un breu al diari

No sé què m'horroritza més: la notícia o el fet que aparegui en forma de breu en un diari italià, al costat d'una llarga descripció sobre la llàgrima del maleducat cap de gabinet d'Obama, Emanuel Rahm, el dia de la substitució per un callat i treballador Pete Rouse. El cas és que el Govern dels Estats Units ha demanat perdó per un esgarrifós experiment: la transmissió secreta de sífilis i gonorrea a 696 malalts mentals a Guatemala entre 1946-1948 per part de l'equip mèdic de l'Hospital Nacional de Salut Mental. Tal com sona. Els metges inoculaven el virus als pacients de l'hospital o els procuraven prostitutes malaltes. Tot per comprovar si la penicil·lina podia ser útil no només per a curar la sífilis, sinó també per a prevenir-la. L'experiment estava patrocinat pel Servei de Salut Pública dels Estats Units, el de Guatemala i l'Oficina Sanitària Pan-americana.
Una professora universitària de Massachussets (EUA), Susan Reverby, va descobrir l'horror perpetrat secretament pel seu país i, coratjosament, va publicar l'informe retrobat a la seva pàgina web. Segons va poder calcular, un terç dels infectats no només no sabien que eren conillets d'índies, sinó que tampoc van rebre tractament adequat.
Encara més desconcertant és que el responsable polític de Guatemala en aquell moment era el president Juan José Arévalo, educador i filòsof, considerat -això diuen- el primer president veritablement democràtic des de la independència de Guatemala. Als Estats Units el president era Harry Truman, el de la caça de bruixes contra els intel·lectuals comunistes.
Un altre aspecte esfereïdor de tot plegat és que aquesta pàgina infame de la història, sota el pretext de procurar el bé a la humanitat, ni tan sols es va revel·lar de cap utilitat: l'experiment va ser arxivat per manca de resultats.

Que ningú no pensi, però, que les autoritats sanitàries nord-americanes només actuaven al "pati del darrera", l'Amèrica Llatina, per estalviar la salut dels seus ciutadans. Alguns dels periodistes nord-americans que han cobert el cas el comparen a l'experiment Tuskegee, un estudi endegat a l'estat d'Alabama el 1932. Aquest cop, el Servei de Salut Pública nord-americà va escollir com a conillets d'índies 400 jornalers del camp de raça negra, de pobresa extrema, del comptat de Macon, afectats de sífilis. Se'ls prometia tractament mèdic, àpats gratuïts i... despeses cobertes el dia de l'enterrament, perquè aquests pobres desgraciats no tenien, literalment, on caure morts. Els investigadors ni tan sols els van tractar amb penicil·lina quan va quedar demostrat, a la dècada dels 40, que era eficaç per curar la malaltia. Amb això van permetre, a més, que els malalts infectessin les respectives mullers i que nasquessin nens amb sífilis congènita. Finalment, algú ho va filtrar a la premsa, i es va acabar la "investigació" racista i inhumana. Només que entremig va passar una miqueta de temps. Perquè l'escàndol va esclatar l'any 1972. Quaranta anys després, les autoritats sanitàries nord-americanes seguien mentint i negant medicaments a aquests centenars d'afroamericans.

Junk Bond, llicència per matar l'economia neta

El diari La Stampa, un dels més interessants d'Itàlia -més petit però de qualitat superior a La Repubblica o Il Corriere della Sera, menys atrapat per la beneiteria de donar més atenció a les paraules dels polítics que a la situació objectiva del país- ens informa que no hem après res de res de la crisi mundial que patim.
"Han tornat, i amb gran embranzida. Es diuen bond, junk bond, les obligacions-escombraries que garanteixen rendiments molts alts perquè comporten un alt nivell de risc", signa des de Torí el periodista Marco Sodano.
Fa feredat. Quan la crisi de les hipoteques nord-americanes va posar el món de genolls, els polítics de tot el globus ens van prometre penitència. Legislarien per llençar al pou el material financer podrit.
Però els junk bond no són a cap pou. Es reprodueixen com els caps de l'Hidra de Lerna, aquell monstre marí amb serps enlloc de testa: si es tallava un dels rèptils amb l'espasa, en naixien dos; només un mític Hèrcules va poder escapçar-lo, ajudat per l'escuder Iolau que anava cremant amb una torxa cada cap decapitat perquè no en nasqués cap més. El monstre de l'economia-escombraria, la que converteix en terra cremada els esforços cultivadors d'empresaris i treballadors, en canvi, no hi ha qui el vulgui vèncer.
En el què portem d'any, s'han venut 275.000 milions d'euros en junk bonds: en el mateix període del 2009, van ser 163.000 milions. Jo sóc de lletres, però els números em semblen clars fins i tot a mi. Per si en tenia cap dubte, uns trader -negociants de títols- entrevistats per La Stampa asseguren: "Des de 1988 fins avui, aquest és el millor moment que hàgim vist" en qüestió de vendes dels títols infectats.
Com pot ser? Molt fàcil: l'alegria amb què els inversors compren aquests títols es deu, en bona part, a què els governs van córrer a socórrer aquells bancs que ens havien posats a tots plegats en dificultats. Ha quedat clar que, facin el què facin, els diners dels contribuents aniran a salvar-los els balanços. Enlloc d'ajudar la gent que pugui quedar afectada pel tancament d'un banc-escombraria, molts governs prefereixen salvar el cul al banc i amb això, la irresponsabilitat i l'avidesa tornen a senyorejar el món financer. Itàlia, per un cop, ha estat exemplar: els bancs -que no concedeixen hipoteques pel 100% del valor de la casa, o més, com a les nostres llars- van rebutjar l'ajut ofert pel Govern. Els semblava contraproduent i es van plantar. La societat italiana és sovint superior als seus polítics.

El mètode de la felicitat

Es diu Matthieu Ricard, va néixer fa 64 anys a Savoie (França), però ara viu feliç en un monestir budista del Nepal. I quan asseguro que és feliç, no és un dir, sinó una evidència científica: un estudi de la universitat nord-americana de Wisconsin va certificar que aquest ex biòleg molecular reconvertit a monjo tibetà és l'home més feliç del món. Les conclusions de l'estudi van excitar els experts en neurologia d'altres universitats dels Estats Units, com la de Berkeley i Princeton, que li han col·locat  també sensors sobre el crani i n'han sotmès el cervell a ressonàncies magnètiques. Sembla que tots ells estan d'acord en què en qüestions de pau mental el senyor Ricard és imbatible: si no és l'home més feliç en absolut d'entre els més de 7.000 milions d'ànimes que respirem ara mateix al planeta, almenys és el què té el major nombre d'emocions positives de tots els voluntaris que s'han sotmès amb paciència a les proves neuroplàstiques.
El més engrescador del tema és que el senyor Ricard és perfectament conscient de què el fa feliç i per si fos poc, té un mètode. La causa de la felicitat no té molt d'original -menys mal-, almenys per als europeus amb nocions de filosofia cristiana: és l'altruisme. Estimar els altres l'omple de felicitat. Ja ens ho deia Jesús fa 2.000 anys, i poc després ens ho va recordar Sant Pau, però no sé si avui la qüestió és massa d'actualitat, fins i tot entre els seus -cada cop més escassos- seguidors. Però ara ve un europeu reconvertit a la filosofia oriental més de moda en aquestes alçades de la història i potser hi haurà qui se'l escoltarà amb més atenció. El què puc testimoniar és que la conferència de Ricard, que inaugurava TorinoSpiritualità, va aplegar centenars de curiosos i va desbordar el pati del Palazzo Carignano, seu del primer parlament piemontès i avui Museu del Resorgimento -un homenatge a la unió d'Itàlia-.
Ricard va destinar bona part del temps a disposició -cada minut era or- a demostrar que l'altruisme autèntic existeix, i que ja n'hi ha prou d'aixafa-guitarres que asseguren que som bons per pur egoisme. No s'explicarien, si no, gestos espontanis com qui es llença al mar a salvar un desconegut posant en risc la pròpia vida.
Tot seguit, però, va exposar que ser altruista no només fa bé al nostre pròxim, sinó que nosaltres en som els primers beneficiats. Així ho va dir, i així ho vaig recollir al programa Via Lliure de Rac1: "L’objectiu principal és el de fer el bé dels altres, però al mateix temps ens fem un bé a nosaltres mateixos. Els treballs en neurociència mostren igualment que qui medita i s’implica a llarg termini en l’amor incondicional, activa certes àrees del cervell relacionades amb l’empatia i les emocions positives de manera molt més potent del què mai s’havia enregistrat en la ciència que estudia les neurones", va explicar.
Perquè aquest monjo, dèiem, té un mètode per esdevenir més altruista, és a dir, més feliç. Amb resultats fulminants, comprovables científicament:  "En només vuit setmanes, des del moment que les persones comencen a meditar sobre l’amor altruista de manera conscient durant 20 o 30 minuts al dia, es produeix, entre altres efectes, una disminució significativa de l’ansietat, de la tendència a la depressió,  i un reforç de fins al 20% del sistema immunitari". Això s'ha comprovat no només en monjos, sinó en treballadors d'una multinacional. El mètode consisteix en un cert tipus de meditació, que no és allò de tancar els dits en cercle i expirar fent "ommm". Més aviat, es tracta de concentrar-se en estimar. Tots en som capaços, a tots se'ns eixampla el cor en algun moment, però les preocupacions ens distreuen immediatament, afirma Ricard. Aquest senyor ens convida a recrear-nos en aquest estat d'estimació -de llum, que en dirien els místics de tota religió-. Ens hi podem ajudar pensant en algú per qui sentim amor incondicional, o imaginar un nen innocent que ens somriu i ens vol abraçar.
El concepte té la seva lògica: si molts correm al gimnàs o al parc per millorar la nostra forma física i sentir-nos millor corporalment, perquè no ocupar només 20 minutets al dia a la gimnàstica emocional? I més quan ens garanteixen que el mètode... funciona i ens fa fins i tot més sans!
Confesso que no m'acaba de fer el pes anar pensant en nens que corren cap a mi amb somriures innocents. S'adiu més amb la llibertat humana trobar un mètode propi. Però allò interessant, em sembla, de Ricard, és que ens planteja, precisament, que ens cal agafar-nos nosaltres mateixos de l'orella per conduir-nos allà on sabem que cal anar. Perquè, sense constància, l'estultícia ens guanya. I, en tot cas, no és molt difícil reconèixer-li al senyor Ricard que dediquem molt de temps a foteses molt més inútils que destinar 20 minuts al dia a exercitar-nos en l'art d'estimar.

La Catalunya d'Itàlia

El Piemont és una regió italiana arrecerada a les faldes dels Alps i amb un peu a la planura del Po, però té una retirada amb Catalunya. L’aparionen, d’entrada, coincidències geopolítiques: està encaixonada entre el seu estat, Itàlia, i la potència francesa. Ja només per això és fàcil d’imaginar les vicissituds històriques. Culturalment, sovint té més semblances amb el veí del nord, tot i la barrera muntanyosa, que amb els companys d’estat. El caràcter dels habitants té molt de seny, però també de rauxa: aquí van néixer la indústria italiana de l’automòbil i del cinema, perquè uns pioners van sentir la passió del cel·luloide i de la velocitat al tombant del vuit-cents i inici del ‘900. Del hobby al negoci va caldre només un pas: el 1899 naixia la Fiat, l’empresa-emblema, que dècades després va obrir la fàbrica més simbòlica de casa nostra, la Seat de Martorell, encara que després els camins de les dues empreses se separessin.
La indústria, com a Catalunya, va florir a manca d’una capitalitat política: ja que no podien tenir poder polític, els burgesos del Piemont es van dedicar a fer calers. Això va passar perquè el Piemont va promoure la unitat d’Itàlia, però la capital va passar primer a Florència i després a Roma (1870). El regne piemontès es va quedar sense cort.
Com els catalans de Catalunya, els piemontesos van formar un regne gràcies a la corona d’una altra regió, Sardenya. Però no per això els reis de Piemont es van convertir en sards, com tampoc els catalans es van transmutar en aragonesos -ni en sards, quan també van adquirir drets sobre l'illa i quan més tard la van pseudoconquerir-. Fins que no va heretar l'illa de pastors, Victori Amadeu II de Savoia no era més que un duc. També els catalans medievals, comerciants i pagesos, van aconseguir corona gràcies als pastors de l’Aragó, però mai van estendre el títol a la seva terra. Es van quedar amb la corona del regne veí i van continuar vivint a Barcelona i parlant català, excepte quan calia fer la visita preceptiva al protoparlament nobiliari aragonès, perquè als comptes catalans, mentalment gots, això dels regnes independents els semblava una idea estupenda per administrar el poder i per això van crear nous regnes a Mallorca i a València. Ho dic perquè encara ara els aragonesos em diuen que Jaume I era aragonès, i santa paciència. És cert que és una temptació apropiar-se d'un rei tan mític com aquest. De tota manera, va néixer a Montpeller, i es va criar en un castell aragonès, així que n'hi ha una mica per tots.
Barcelona i Torí tenen en comú que van començar a aparèixer als mapes de l’Imperi Romà gràcies o, més aviat, per culpa d’Hanníbal, el capitost guerrer cartaginès. Sembla que ja al 219 abans de Crist la ciutat* laietana era aliada dels romans, però va esdevenir estratègica durant la llegendària marxa d’Hanníbal a Roma. El cartaginès hauria envaït la ciutat –sembla que és una llegenda que Barcino hagués estat fundada pel seu pare, Amílcar Barca- i hauria continuat camí amb els seus 75.000 homes, 9.000 cavallers... i els famosos 37 elefants. Val a dir que en terres catalanes, de l’Ebre fins al Pirineus, s’hi va deixar 22.000 homes, perquè els nostres avantpassats van organitzar una resistència ferotge. Finalment, Hanníbal va poder prosseguir i es va decidir a passar els Alps en ple hivern. En arribar finalment a la plana del Po, només li quedaven tres heroiques bèsties africanes, sobreviscudes inexplicablement als cims nevats. Un cop al Po, els avantpassats gals dels torinesos també van plantar cara a l'enemic de Roma, i també van perdre.
En temps molt més moderns, Barcelona ha tornat a renéixer -i a espatllar-se, també- gràcies a una herència grega, els Jocs Olímpics de 1992, i a Torí li va tocar el torn el 2006, amb els Jocs d’hivern. Avui Torí també imita Barcelona en la singladura cap a una activitat més de serveis que industrial i, després de les onades migratòries de la resta d’Itàlia als anys 50 i 60 -sona familiar?-, també avui obre les portes a persones provinents de les terres hereves d’Hanníbal i de més al sud d'Àfrica. També Torí, com Barcelona, té aquesta estranya barreja d’amor a la cultura i al gamberrisme, de gent que entra a l’Ateneu o al Circolo de Lettori i als concerts i a les conferències i que fa voluntariat cívic o social, o la què prefereix una litrona i la pixadeta al carrer.


*Això de ciutat és paraula grossa, és clar. No tinc massa clara la història de Barcelona, hi hauré de posar remei. Però pel què he vist, hi ha enormes discussions i moltes llegendes... fins que els romans, pels volts de l'any 15 abans de Crist, van fundar un "castrum" allà on ara hi ha la plaça Sant Jaume, carrer Paradís etc, a una certa distància del poblat íber, i hi van batejar pomposament les quatre construccions amb el nom de Colonia Faventia Julia Augusta Pia Barcino. A Torí, pocs anys abans (28aC) també li va tocar la posada de llarg i oficial, amb el nom Augusta Taurinorum.

Ja és aquí

Quina impaciència, des del matí que l'espero. I finalment, a quarts de vuit toquen el timbre i apareix un nano amb cara de bon jan amb el paquet entre les mans. Dins, el fill d'un nou món, o el renaixement d'un món antic. Es diu Zolle. Duu dins criatures divines, treballades amb amor per mans d'homes i dones que encara creuen en la bondat de la Natura. Una bleda immensa al damunt de tot, patates, tomàquets, un bé de Déu de carbassons, raïm recent collit, ous de gallina que ha pogut estirar les ales i sentir el sol, carn de vedellot d'un any i mig que ha viscut dos estius lliure en un prat. I encara unes fulles de llorer, quatre pebrots, una dotzena de kiwi, un formatge...

Una caixa sencera de cartró plena de vida, de vitamines per a cada dia. Són productes acabats de collir, perquè Zolle només treballa amb pagesos de la província. Adéu a les càmeres frigorífiques, a la contaminació dels mars i a la pudor dels camions. Benvinguda la diversitat, adéu als cultius monotemàtics que, per molt que ens vulguin enganyar, empobreixen els països, també els més desemparats, perquè viuen pendents dels preus internacionals dels productes, i els camps que han de servir per alimentar la gent queden reservats per a l'exportació. I això fa anys que ens ho expliquen no la Comissió Europea, sinó gent de l'anomenat Tercer Món, però és clar, les seves veus, qui les escolta?. I els productes de Zolle són d'animals tractats com animals, no com pilotes de billar. Són animals crescuts en semillibertat, no forçats a engolir, no marejats amb antibiòtics ni inflats amb aigua, ni esclafats pels barrots i la brutícia de la captivitat. Les verdures no han estat ruixades amb litres d'insecticida, perquè s'ha aprofitat la saviesa de segles. Tant de bo cooperatives com Zolle siguin cada cop més esteses a tot el món. I llavors sí, tot l'estalvi de contaminació, benzina, insecticides, medicaments per curar-nos de tant de desgavell, podrà anar a qui ho necessita.

L'encanteri del desert

Un grup de persones que es perden per territoris inhòspits, desèrtics, a Europa, durant una setmana, descobrint l’experiència de la fam i del no-res? Escèptica però encuriosida, entro a la Biblioteca Nacional de Torí per conèixer el moviment Goum de la mà d’un dels fundadors, un monjo francès, el pare Roze.

Aquesta raresa ha nascut “als altiplans de França on no hi ha res”, explica. Un desert. Els participants deixen a casa els mòbils i caminen cada dia entre 17 i 25 km amb ajut d’una brúixola. “Ens alcem al matí. No sabem a quina hora, perquè no tenim rellotge. A la foscor, algú s’alça, fa foc i bull arròs. Quan ja és quasi a punt, ens alcem i prenem una tassa. Llavors, ve una hora de silenci, introduïda per un fragment d’evangeli, o per algú que diu allò que sent. I ens dispersem. No fas res en una hora. No ets eficient: perds el temps. Mires el desert. Quantes persones s’omplen el dia de coses per escapar d’elles mateixes! Perquè si s’aturen, cauen. Però cal tocar fons per recomençar; cal buidar la casa per omplir-la”. Alçar-se. Goum és una paraula àrab, germana de l’arameu “cum”, que és el què li mana Jesús a una noia morta (talita, cum! noia, aixeca't! I ella retorna i s'aixeca).

I el grup, després del silenci, celebra una missa –o hi assisteix, simplement, si no creu-, s’alça i camina.

 “Deixem tot enrera per una setmana, per entendre, a través de la pobresa, la riquesa de ser, de l’ésser. Quan fem del tenir (coses) una seguretat,  s’acaba convertint en un ídol que ens oprimeix, perquè ens omple de preocupacions. Volem retrobar la llibertat”, exposa Roze.

La llibertat de ser es retroba on no hi ha res. “És el gran encanteri del desert: la llum del sol apareix com un revelador químic, que desfà el superflu i accentua l’essencial, i que fa aparèixer la jerarquia de valors. No hi ha més temps ni espai per allò complicat i inútil. Es allí que cal buscar la font de pau, la pau profunda del desert vinguda del silenci”.

La història que ningú no sabrà

Avui és un dia de triomf del bé al forat negre d'Europa, Calàbria. Un dia d'aquells en què, per un cop, els diaris podrien parlar d'una notícia boníssima: milers de persones s'han manifestat aquest matí a la capital, Reggio Calàbria, per escridassar la màfia. Un èxit històric. La 'Ndrangheta, gràcies a l'abraç mortal als calabresos, a l'extorsió i a la por, ha aconseguit descavalcar totes les altres màfies italianes i ara és la número 1 en control de la coca, de la sang, del crim. Una de les cinc màfies més potents del món, amb tentacles a Espanya. No em canso de dir-ho perquè tenim la màfia a casa i ni ho sabem.
Doncs tot i la potència que té la 'Ndrangheta, tot i que tothom coneix al barri i al poble el mafiós que en qualsevol moment t'amenaça, et crema el cotxe o et destrueix la tanca del jardí -si és que no et dispara a matar directament-, avui milers de persones s'han atrevit a plantar-li la cara. És el primer cop que es rebel·la tanta gent. El director del Quotidiano de Calabria, un diari amb noséquants periodistes amenaçats, Matteo Cosenza, havia fet una crida a rebutjar la bomba que la 'Ndrangheta va col·locar a casa del fiscal en cap del Tribunal d'Apelació, Salvatore di Landro, fa quasi un mes. I resulta que, inesperadament, milers de joves, ancians i nens li han fet costat i desfilen amb una flor a les mans, la gerbera groga, símbol de la lluita contra l'opressió mafiosa.
I què en diuen, els altres diaris estatals italians? Silenci. Els interessa més l'enèsima batalla entre el Berlusconi i el seu rival, Gianfranco Fini. El valor d'un poble, si és regional, és considerat de segona divisió, tot i que els diners de la màfia estiguin també a Roma, Torí i Milà, Berlin i Barcelona. La història canvia davant els seus nassos i els periodistes, com sempre, són els darrers a assabentar-se de la notícia.

Paraula d'una periodista que ha fet un reportatge fa poc a Calàbria i una entrevista al fiscal Di Landro, el primer magistrat amenaçat d'aquesta manera per la màfia des dels mítics jutges Falcone i Borsellino, assassinats l'any 1992, i que encara ara espera que els diaris li la publiquin. Potser tindré més sort si un dia finalment la màfia apunta bé i mata aquest heroi. Ja se sap, els morts cotitzen millor que els vius.

P.D. La foto és del Quotidiano della Calabria.

La mare

Erri de Luca diu que no és creient. Entesos. Però és un d’aquells no-creients tan obsessionats per “la cosa”, que arriben a saber-ne molt més que no pas la majoria dels què accepten amb naturalitat, encara que només sigui a estones, que Jesucrist era fill de Déu. 
Per començar, Erri de Luca sap hebreu. Es més, n'està enamorat, de la llengua sagrada dels jueus. Li agrada de pronunciar en veu alta cada mot, lentament, per a fer-lo vibrar. I coneix pam a pam aquest llibre que, si te l’emportes al metro, ets sents quasi temptat de tapar amb un paper de diari, perquè no creguin que ets un “rar”. I no el tapes i la gent sí, potser et mira estrany i et preguntes perquè no pots llegir això i perquè no podrà un musulmà llegir l’Alcorà sense que pensin que és un terrorista.

La Bíblia, llibre de llibres, versos de saviesa llaurats i recordats i madurats durant segles. El pilar literari del món occidental, per bé que ara sembli carrincló emocionar-se amb tanta poesia i tanta força, conèixer de memòria les històries que han omplert d’imatges les esglésies i ara els museus.

Doncs Erri de Luca una nit devia obrir la porta de casa seva, devia respirar a fons l’aire nocturn i es devia haver preguntat què devia ser per una noia jove, de poble, rebre la visita d’un àngel –d’un desconegut- i sentir-se prenyada sense haver estat mai amb un home. Una noia que havia de sostenir la mirada del seu promès i dir-li que estava embarassada, d'acord, però que no l’havia traït. Que ella era només un instrument de Déu. Que a ella, sí, a ella, li havia passat quasi com aquelles històries fabuloses dels pagans de la veïna Grècia, com aquelles verges innocents cobertes per un Zeus en forma de taur o de cigne. I que no era una broma. Que li havia passat, mira'm als ulls i creu-me.

Doncs Erri de Luca no s’ha imaginat només l’emoció, l’alegria indescriptible d’ella de sentir-se plena d’una força misteriosa i d’un privilegi impossible de pair, sinó que també s’ha hagut de preguntar com Josep va acceptar lluitar contra les mirades reprovadores dels veïns, com va combatre les veus que demanaven lapidació i assenyalaven la seva promesa com si fos un drap rebregat en la merda. I s’ho explica per l’alegria d’ella, contagiosa, la llum interior que vessava d’aquells ulls nets. Això vol dir estar "plena de gràcia". "Tu estàs enamorat perdut de mi", replica ella, riallera i emocionada perquè el seu marit, aquell veí amb qui ha creuat abans poques paraules -aquell home que ella veu jove i guapo, què punyetes-  li faci costat, a ella i al nen que du al ventre.

I a més, l'escriptor italià que aquesta nit presentava un espectacle al Teatre Carignano de Torí basat en la narració “In nome della madre”, aquell vespre que va sortir a respirar aire fresc també va intuir que, una nit estrellada com aquesta, fa més de 2.000 anys, una noia va haver de parir sola al món -mentre Josep acceptava les lleis jueves i s'apartava per no quedar contaminat de la sang i la placenta-.Tan sola, que va agrair sentir prop seu la companyia d'un ase i d’un bou. Que, per relaxar-se a cada cop de dolor, va distreure's adequant la respiració al buf de cada bèstia. Erri de Luca sospita que, un cop amb la criatura a les mans, la noia que havia esdevingut mare va alçar la veu a Déu, per única vegada, per exigir-li que no li arravatés aquell fill. Almenys, no de seguida. No abans dels 30 anys.

La falta de temps

Em sobta una afirmació del monjo més mediàtic d’Itàlia, Enzo Bianchi, fundador d’un monestir als peus dels Alps. Al llibre “Els camins de la felicitat. Jesús i les beatituds”, Bianchi insinua que compartir riqueses no vol dir només donar diners, sinó també temps, “el gran ídol contemporani”.
Asseguda a les escales d’uns jardins vora el riu Po, absorbint els darrers raigs acariciadors d’un sol ja tardoral, alço els ulls del llibre mentre, a l’aigua, veig lliscar un home en canoa –possiblement, un d’aquells burgesos del club de canoa “Cerea”, que rep el nom de la paraula que s’intercanvien aquests remadors quan s’entrecreuen al Po i que vol dir “hola” en piemontès-.
El temps com a riquesa. L’apropiació del propi temps com a egoisme. Si tenim temps, som rics?
Sóc a Torí per assistir a Torino Spiritualità, un esplèndid festival sobre temes que realment preocupen l’home. He vingut com a periodista, però els diaris no en volen saber res, d’aquesta trobada, perquè el senyor Esperit no és notícia, encara que les sales estiguin plenes a rebentar. Aprofito per entrar en una conferència titulada "Els bancs del temps”*. Escolto la resposta que sobre el tema dóna una teòloga –jove, tenint en compte que aquesta paraula ens evoca una senyora amb arrugues, qui sap perquè-, Laura Verrani: “Donar temps és un esport de risc, un esport extrem”. Perquè practicar la donació de temps és “una experiència límit”, en ocasions. Imaginem que hem decidit que aquest vespre ens dedicarem, peti qui peti, una hora per a nosaltres, perquè ja fa molt de temps que volem tenir un forat per fer-nos una dutxa amb calma, o per caminar pel parc, o per llegir un llibre, o per escoltar música, i just en el moment que entrem al bany o estem sortint de casa o ens asseiem al sofà, sona un telèfon i un amic ens demana que l’escoltem, o apareix l’amic mateix per l’interfono, o els nens es desperten d’un malson i corren als nostres braços. Ens passarà que direm: “quina ràbia, adéu el meu temps”. Perquè "creiem que el temps ens pertany”, simplifica Laura Verrani. I això que, segons recorda, Jesús va dir quelcom que podríem compartir tots: per molts que ens esforcem, ningú de nosaltres pot fer res per allargar un minut el temps que ens està donat de vida. Potser per això, tenim l’obsessió del temps. La vida se’ns escapa. I per això mateix també, donar el propi temps a un altre és un veritable regal, una donació. Una altra manera de ser solidari, si volem.

PD. Paradoxes. Acaba la conferència sobre la necessitat de donar el temps, i quan la moderadora encara no ha acabat de parlar, la meitat de la sala s'aixeca i se'n va, deixant-la amb la paraula a la boca. Bon profit que els ha fet la xerrada!

*Serà que visc en bàbia, però no sabia que “els bancs del temps” tinguessin tanta volada, ni a Catalunya ni, sobretot, a Itàlia. Es tracta d’associacions de persones que ofereixen el seu temps gratuïtament per prestar un servei a una altra persona. Si una mestressa de casa dóna una hora de temps per ensenyar un jove de 25 anys a a cosir –o per arreglar-li directament la cremallera dels pantalons-, adquireix el dret a que algú altre li presti també una hora del seu temps per, posem per cas, reparar-li un endoll destarotat. Gratis, és clar. La moneda de canvi és el temps.

Solitària lletjor

"Mireu quin gat més bonic! És negre amb crinera blanca!". L'entusiasta admirador s'acosta excitat cap a la bèstia, sola al bell mig d'una plaça d'un poble perdut a la riba del Tíber. S'ajup, xiuxiueja amorosament i estén un braç, delerós d'acariciar el pèl.
Fins que s'atura, elèctric, com si hagués topat contra una xarxa invisible.
"Ostres, però si està malalt. Està pelat! Deu tenir la sarna", exclama. I gira cua.
Em visita la duresa d'uns versos bíblics: "Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres" (Mateu 13,12).
I l'animal torna a quedar sol, al bell mig de la plaça.
No ha protestat. Ha fet, només, un lleuger gest de desencís amb la testa, a penes una ganyota de desengany en esfumar-se l'amabilitat inesperada del desconegut. Però es recompon a l'instant. Queda assegut amb aquella estranya dignitat felina; aparta la mirada i la fixa lluny, amb posat indiferent.
Avesada al menyspreu, invisible per al món que triomfa, la raça dels lletjos no es deixa impressionar. Despullada de supèrbia, li queda al descobert el costellam de l'ànima, la palpitació d'una vida. La bellesa d'existir, encara que sigui en soledat.

Metralletes al mar. Això passa ara mateix al Mediterrani.

Al capvespre, quan el sol ha deixat d'escalfar però el vent s'aquieta, els homes del pesquer "Ariete" continuen enfeinats sobre la nau, revisant xarxes, netejant peix, vigilant els radars. Són al bell mig del Mediterrani, a 30 milles de Líbia, a una nit de navegació de casa seva, Sicília. El comandant, Gaspare Marrone, avista una patrulla pel cantó de migdia. Mana als pescadors que estiguin alerta, i dóna un gir al timó, rumb a Nord. Es un home d'experiència, Marrone: sap que els tripulants de la nau que s'acosta són guarda-costes libis i que no estan per bromes. La confirmació la li dóna una ràfega de metralleta: tots a terra!, clama. Ni falta que feia que ho digués. Els 10 pescadors s'han ajupit al mateix instant, com un sol home. La patrullera ha disparat després que Marrone fes com qui no hagués sentit l'ordre d'aturar-se. Sap que si els libis pugen al pesquer, el segrestaran, i ell perdrà dies de feina i guanyarà nits de por. De la patrulla, arriba una nova petició, aquest cop en perfecte italià. "Atureu-vos! Si no aquests us disparen!". I de nou la ràfega de metralla. Els trets perforen els flancs de l'Ariete, desinflen una Zodiac de salvament, reboten sobre coberta.

Marrone crida als homes que no s'esverin, que cos a terra, que resisteixin i així aconseguiran deixar enrere els libis. A tota màquina! crida. I el pesquer treu el fetge per la boca mentre s'esforça per navegar més ràpid que els perseguidors. A l'alba, arriben en aigües de Lampedusa, l'illa on en el passat han desembarcat tants immigrants desesperats. També per als pescadors italians, Lampedusa és refugi. La diferència és que a ells els rebran amb els braços oberts, mentre que els immigrants troben la policia que, després de posar-los una manta al voltant de l'esquena, els notifica que el seu somni ha acabat i hauran de tornar a Líbia. Allà on es dispara.

Es dispara, a la Líbia de Gaddafi. Es dispara a matar fins i tot si la patrullera és un regal d'Itàlia -una nau model Bigliani, per precisió- i les víctimes provenen d'aquest país "amic". Es fa foc sobre coberta fins i tot si les metralletes es troben a 30 milles de la costa, quan el dret internacional només reconeix a Líbia, i a qualsevol altre país, la sobirania fins a les 12 milles. Es té la supèrbia de disparar italians, fins i tot, si dins la barca agressora hi ha exactament sis oficials d'un cos policial italià, la Guàrdia de Finances. El dictador Gaddafi, per tal que uns polítics italians -Berlusconi, la Lliga Nord- guanyin vots, ha aconseguit que Itàlia li cedeixi 6 patrulles i li doni 5.000 milions d'euros l'any. A canvi de l'acord, Líbia només ha de "netejar la costa". Impedir que les persones que fugen de l'Àfrica per fam o per persecució política arribin a Europa. L'acord, signat el 2008, preveu que hi hagi policies italians dins les patrulles, per documentar, en teoria, possibles abusos. Ja es veu a què serveixen: ni tant sols per salvar la pell als seus compatriotes.

"Estem vius de miracle", sospira, alleujat, en tocar a terra, un dels mariners, Alessandro Novara. Finalment, ara que 10 pescadors italians han donat testimoni del què passa al Mediterrani, els europeus se'ls han cregut. Ara ja se sap què vol dir interceptar persones: vol dir eliminar-les. Mentre disparaven sobre negres, no passava res; ni tan sols si les imatges arribaven a la televisió pública RAI. Disparar sobre italians, en canvi, ja és tota una altra cosa. Sembla. Perquè de les metralletes no se'n parlava mai fins ara, quan Gaddafi viatjava a Roma a abraçar Berlusconi. Astut, Gaddafi es troba cada cop amb 500 noietes guapes italianes per donar lliçons d'Alcorà, i automàticament, com gallines que es llencen sobre el mill, acudeixen els periodistes. I ja quasi ningú li demana a Gaddafi que expliqui què en fa, de les persones que atrapa en alta mar.

P.D. Això passava la nit de diumenge a dilluns, segons els fets difosos pels mitjans italians.

Generació-àtom

No penso caure en l'absurda lamentel·la de dir que la societat d'avui no té valors, blablabla. La generació dels què ara tenen entre 20 i 30 anys ens superen, als que estem una dècada per damunt. Veieu si no dos galifardeus com Anna Punsoda o Joan Salicru. Dues persones que s'han decidit a fer el què volien ja des del principi, sense esperar a la crisi dels 30 o dels 40. Dos joves valents. I amb coses a dir. I que, a més, busquen espais per compartir-les -Joan co-dirigeix una revista titulada, justament, Valors; l'Anna s'hi ha afegit-.
L'únic que tenim en comú, els 20+ i els 30+, és que les dues som generacions-àtom. Partícul·les soltes. No hem tingut mestres, ni ens hem conegut a manifestacions, i sovint hem hagut de picar moltes portes abans de poder participar com a membres de ple dret en una associació. Especialment, no hem sabut a qui dirigir-nos quan hem tingut inquietuds. Com l'Anna, fa una pila d'anys vaig intentar, tímidament, trobar una colla a l'Ateneu Barcelonès. Jo també em vaig asseure algunes tardes en aquella venerable sala de butaques, esperant presenciar la naixença d'una tertúl·lia a la qual poder-me afegir o, més simplement, escoltar. Sort que en tenim, finalment, de l'aparició dels Blogs i dels Facebooks. Finalment, podem expressar en veu alta allò que ens preocupa o que ens entusiasma, amb l'esperança de trobar-hi algú. Perquè sense aquest algú, perdoneu l'evidència, no podem ser res.

Veus perdudes

Un poble també està fet de sons. De música. I quan un poble es desmoralitza, es desintegra, calla. Oblida la pròpia veu.
Alguns catalans -la Resta- senten plorar l'ànima quan la tenora escapa de les mans i les galtes inflades del músic, dóna un passeig per la plaça i parla a cada esperit de melangies, anhels, sentiments que són d'uns altres i que són propis. La tenora reparteix el que és de tots a cadascú.
A Calàbria, el cant que dóna identitat, sentit de pertinença, amor per una terra i uns avis és el de la zampogna: meitat cabra, meitat arbre. Per això transporta els records de vents i nevades de les rocoses faldes de l'Aspromonte. Els du al caliu d'una taula de casa senzilla, acompanyant el vi i les rondalles que parlen de temps difícils. Ha suavitzat tristeses durant segles. Ara, però, el soroll de la modernitat l'ofega. La impersonalitat de la massa la constreny a melodies ximples, iguales. Ja no parla amb l'accent de cada família, de cada contrada. M'ho diu Nino Cannatà, un jove de pell pàl·lida i ulls massa sensibles per a suportar el món sense la protecció d'ulleres fosques. Ell ha endegat el projecte Sentieri del Suono perquè la zampogna recuperi la veu. Qui sap si trobarà gent disposada a escoltar-la.

Els botxins de Déu

Calàbria és una terra condemnada, castigada. Abandonada al llarg dels segles per les ànimes millors, vençudes per la ferotgia d'una vida de pasturatge entre altes muntanyes. Fatigades de caminar amb el pit descobert a la feridura del llamp, un risc cert però preferible als perills que desembarquen de la mar. Calàbria és la història d'una derrota: els seus pobladors han abdicat, han deixat que els més forts i implacables la dominin. Per això és aquí que ha nascut la màfia més perillosa d'Europa. Només un grapat d'herois intenten capgirar la història. La gent comú, l'autèntica protagonista del canvi, encara no ha despertat del malson.
Hi ha qui s'explica el malefici furgant en els pecats comesos pels rebesavis. N'hi ha un de capital: haver matat nogensmenys que el personatge més adorat: Jesucrist. Haver estat els culpables materials de l'assassinat -prou sabem que els instigadors morals van ser els alts càrrecs del Sanedrí jueu-. I és que van ser calabresos els soldats de l'Imperi Romà que van cenyir el front amb una corona d'espines i van clavar el ferro a les mans i els peus de l'home bo, va ser un calabrès qui li va traspassar el pit amb una llança.
Almenys, això conten els mateixos calabresos, amb el llibre d'història a la mà. Recorda l'escriptor Mimmo Gangemi que en temps de la mort de Jesucrist, els soldats romans desplaçats a Palestina eren els de la legió anomenada Decima Fretensis. El número 10 era un homenatge a la mítica companyia de Juli Cèsar. I Fretensis vindria de "fretum", en referència al "fretum siculum", com era anomenat l'estret de Messina. Per si hi havia cap dubte -alguns sicilians asseguren que van ser ells els membres de la sacrílega legió- el periodista Aldo Varano m'explica un altre argument: eren calabresos els soldats romans destinats a les labors més desagradables, és a dir, la tortura i la crucifixió, com a càstig per haver-se aliat amb els cartaginesos en temps de la Segona Guerra Púnica.
Sigui història o llegenda, és només expressió d'un sospir per les desgràcies d'una terra. Però els calabresos farien bé de buscar els seus mals en altres orígens. Perquè, ben mirat, si els seus besavis van ser els botxins de Déu, llavors també van ser clements amb el crucificat en el moment del màxim patiment. Va ser un soldat de Calàbria qui, en sentir el crit de desesperança del Crist, el moment de dubte en aquell Déu que predicava -de dubte d'ell mateix, a la fi-, se'n va apiadar abeurant-lo amb una esponja amarada de vinagre. I també va ser un soldat calabrès qui va exclamar, admirat, en veure com s'esquinçaven els cels quan el sofrent va expirar: "és veritat: aquest home era Fill de Déu".

Escenaris amagats de Roma

La moto s'aparta del bullici del viale Marconi, un d'aquells carrers on es concentren les botigues de tot un barri, i s'endinsa en una carretera deserta de cases, de parets grises d'alguna antiga fàbrica. No sembla que siguem a la capital d'Itàlia, sinó en alguna colònia industrial de plena muntanya, d'aquelles que aprofiten la força del riu per fer rutllar els telers. Més quan, en trencar al primer carrer, Roma ha desaparegut. És com un miratge, perquè el mapa indica que som molt a prop del centre de la ciutat, però davant els ulls, només un caminet envoltat de tanques i una inacabable successió de prats a les fosques. Tan sols al lluny s'albiren llums de ciutat. El camí és de difícil transitar: sots, pols. La primera corba, als peus d'un bosc, té com a veí un pati il·luminat. Deixem allí la moto, al costat d'un cotxet de nens abandonat, que sembla preludi d'una nit de por.
Un sentiment infundat. Cridem uns homes a l'interior del pati, que ens diuen que ens hem equivocat d'entrada, però enretiren una cadena per deixar-nos passar. Som al complex del Teatre India, el mel·lic de l'escena alternativa de Roma. Dues fàbriques allotgen actors -mags d'encanteris-, i una tercera, sense sostre, acull herbes, arbres, i els noctàmbuls que prenen la fresca asseguts en tauletes. L'escenari ideal per una nit d'estiu, sobretot si el setembre ja ha dut alguns vents massa gèl·lids per als mosquits que poblen la riba del Tevere.
Si volem fugir del brogit de la ciutat i descansar en la verdor, Roma ofereix altres miratges. Més enllà de la cita estiuenca de Jazz a Villa Celimontana, un paratge agermanat en atmosfera amb el Teatre Grec de Barcelona però amb racons d'inigualada bellesa, n'hi ha que són semidesconeguts, com el Festival de Villa Carpegna. S'hi arriba després de travessar la via romana més romàntica de la ciutat, amb permís de l'Appia Antica: la vella Aurelia. Es deixa a l'entrada un grupet de llatins aplegats a la vorera que ballen a ritme de la música d'un cotxe de portes obertes i s'entra en una mena de paradís per a l'urbanita que ja es creia condemnat a les obligacions de setembre. Un prat, unes tumbones, i dalt l'escenari, els superbs alumnes de l'escola de Jazz Louis. Tot de franc. Roma serà una ciutat avariada, però és sempre generosa.

Callat retorn

"Què t’ha semblat, el santuari de la màfia"? Em pregunten el periodista i l’escriptor de Calàbria mentre, encaixats entre les altes muntanyes de l'Aspromonte, ens barregem en la processó religiosa. És als volts d'aquesta ermita que, durant anys, encoberts per la devota multitud, cada 1 i 2 de setembre els capos de la 'Ndrangheta han pactat minuciosos plans d’assassinats, assalts al poder, partició del territori entre clans.
Els responc amb el silenci. No hi ha paraules a la meva ment, només una opressió que m'estreny el cos, una tensió a les espatlles, un ofegat instint de fuga. Atuïda, sobrepassada pel què he vist o, més aviat, albirat. De primer, els centenars de marrecs vestits de macarra, una processó de cabells tallats a l’u que deixen al descobert petites crestes, com les dels gats a punt per l’atac. Noies, escasses. Una dona d’ulls blaus, acerats, que respon al nom clàssic de Maria i que, com tantes altres Maries del món, no vol faltar a la cita de la Madonna, baixa descalça la muntanya. “Per prometença?”. “Sí, per prometença”, em diu, i queda clar que el pacte amb Déu que l’ha dut a caminar a peu nu arranca d’un dolor massa profund per ser compartit.
En arribar al fons de la vall, després de creuar un riu pudent, de delictes mai netejats, el bisbe de la contrada demana als mafiosos que es converteixin i no taquin el nom de la Verge. Tota la plaça, un teatre grec muntanyenc, aplaudeix. Entre els què piquen de mans, em diu l’amic, hi ha també ndranghetisti: els coneix, perquè tothom sap qui són. La policia n’ha empresonat 300 aquest estiu. L’any passat va ancorar micròfons i càmeres ocultes entre els arbres i les imatges santes i va filmar com una munió d’ells escollia el seu capo dels capos, Domenico Oppedisano. O això diuen els carabinieri, els Guàrdies civils italians, i això reproduïen els diaris.
Aquí, a Polsi, però, res és el què sembla. Els mafiosos que veneren la Verge i fan negocis sangonosos a la seva falda potser no són els més importants, els què han colonitzat el món amb la cocaïna. Són, més aviat, barons de la vella i centenària 'Ndrangheta: maten lentament la gent de Calàbria, però no són ells els qui acaparen portades dels diaris. Tampoc tot els noiets d'aire dur són aprenents de màfia: alguns, en realitat, són joves carabinieri vestits de paisà: idealistes que volen acabar amb el mal de la seva terra.
I llavors, quants són bons, i quants són dolents, aquí, avui, en aquest aplec? Es difícil de dir, perquè la màfia no és un club de bandits, sinó un pop opressor que corromp moltes de les ànimes que avui han creuat la muntanya per saludar la Verge. Són sincers els qui avui han aplaudit el sermó del bisbe?, pregunto a un jove carabinieri. “Sí que ho són. Però tornaran a casa i oblidaran aquestes paraules”.
Ara sóc al tren de retorn. Plou, i els núvols negres semblen prou pesats com per esclafar les punxes del Aspromonte, la muntanya ferotge. El gris endureix el mar, les cases a mig cimentar, els castells espanyols. Es un retorn trist. La pluja sembla voler esborrar de la finestra tot rastre d’esperança. Terra aïllada: a qui li importa el teu destí, si les llargues hores de tren poden esborrar el teu contorn i fer creure el foraster que tot ha estat un malson.