Estampes nocturnes

Només a Roma hi ha llocs d'ensomni, capaços d'aquietar els més inefables anhels de l'ànima. Es fa difícil de creure que són sortits de mans humanes, que no són imaginacions evocades pel suggeriment d'un poeta. Són llocs onírics, irreals en la sublimitat. Sí, també a Venècia, a Nàpols, a Florència. Però Roma proposa la immensitat, la inabraçabilitat dels seus tresors, i per això és més ajustada a la utopia. Cap home serà mai capaç de dominar-la, de vulgaritzar-la, de sotmetre-la a la violació banalitzadora de la fotografia convulsiva d'un telèfon.
Hi ha estampes que no es deixen immortalitzar per la tècnica,que només es poden viure, o millor, intuir. Ahir a mitjanit les meves passes es van endinsar en un somni,  hipnotitzades per la imatge d'una església, senyora d'una plaça deserta. Com a companyes, una torre de totxana d'arcs graciosos i una cúpula renaixentista perfecta en harmonia. El temple, castany, sustentat per vuit columnes blanques, recorda el martiri de dos senyors romans en època d'emperadors. Tot i la fosca, el porxo convida, prometent ombra fresca entre plantes frondoses. A terra, com aquell qui ha mort fulminat just a l'entrada de la Terra Promesa, un vagabund adormit, la crossa a terra i un peu nu.
Els meus companys i jo tornem lentament pels carrers empedrats que ens conduiran de nou a la realitat d'una casa i un llit. Darrera, la plaça i el seu habitant queden sols. Només se'ls miren, quietament, un xiprer gegantí i la lluna rogenca de panxa inflada, repenjada d'una de les branques immenses del guardià, amb el gest familiar de qui ho fa cada nit.