divendres, 13 de gener del 2012

Els fills no esclavitzen; alliberen

Quatre mesos de sequera en aquest blog, sense atrevir-me a escriure ni una línia, pensant que això de la maternitat és un afer massa privat, íntim, com per fer-ne reflexions en veu alta. Quatre mesos amb el full en blanc. Quatre mesos de foscor, perquè de vegades, escriure és pensar, és viure. I, no obstant, quanta llum, quanta vida en aquest temps sense lletres. Ella, la meva filla -per qui tres mesos i mig ho són tot- quanta nova vida ha generat en tots els que l'han tinguda en braços i n'han rebut un somriure! Fins i tot la mare, que en molts mesos no ha pogut cloure ull durant més de poquíssimes hores seguides -ja la panxa esclafant dels darrers mesos d'embaràs priva de son- s'adona que és possible fer vida normal i tenir energia i ser feliç tot i haver expulsat el son sacrosant de l'altar.
Pobra filla, més aviat la desperto jo a ella, quan de vegades m'assalten, en aquest temps de tsunami vital, angoixes, traumes, afers irresolts.
Avui és una d'aquestes nits en què m'alço per no despertar-la; busco consol en la tassa relaxant d'infusió, pa, nous, fins i tot una inesperada flor de bach. El motiu és absurd -tota angoixa, al final, no és absurda?-: la propera nit veuré una caríssima amiga amb qui em vaig adonar que no li havia discutit prou un dels seus axiomes: "Els nens s'eduquen, Sandra", em va dir, quan em va preguntar si la meva petita dorm tota la nit i jo li vaig respondre que no, és clar, que té tres mesets. Li vaig dir que, evidentment, no hi estic d'acord -i no perquè hagi perdut l'oremus: prou que hi crec, en l'educació dels fills. Però li vaig explicar que ni se m'acudiria esperar d'un cadell de gos que no pixi per terra; ho exigiria només al cap d'uns mesos, quan el gos fos gran. I el que no demano a un gos, tampoc ho espero del meu fill recent nascut. Però ella em va confessar: és que jo ho necessitava per a mi, per tenir una mica de "vida".
Ah, així doncs, la meva amiga va decidir un dia que no volia alimentar més la seva "cadelleta" per la nit. No perquè no ho necessités la nena -els bebès estan programats per alimentar-se cada poques hores, perquè així és la seva biologia-, sinó perquè la mare va decidir que vivia malament, que vivia esclavitzada. Així ho proclamen les revistes, els amics, la tele: els nens, ja se sap, esclavitzen, i cal fer tot el què calgui per evitar-ho, per frenar-los, per impedir que ens facin malbé. (I mentre, els nens, que no saben llegir revistes, plorant a les nits per reclamar el que els és just i necessari reclamar: l'aliment). Amb tot, la meva amiga va admetre que tampoc va aconseguir suportar les queixes naturals de la nena i va buscar la forma de saciar-la més, no tant d'ignorar-la. És a dir, que no la va aconseguir "educar" a no reclamar menjar, sinó que va buscar com alimentar-la altrament. La meva amiga va escoltar-me, però, quan li vaig explicar que, tot i les interrupcions nocturnes, és possible descansar tot i alletant tant com necessita un nadó. De fet, si s'accepta amb tota naturalitat que els nens són com són, que les mares estan perfectament equipades biològicament per atendre'n totes les necessitats, i es dorm amb el petit al costat, com fan totes les cultures del món menys la nostra, la mare de vegades és incapaç de recordar quants cops ha alletat durant la nit. Encara en somnis, ha sentit remugar el nadó, s'ha girat un instant per ajudar-lo a trobar la meta i ella ha seguit descansant.
Jo no puc dormir aquesta nit perquè, dins, tot el meu cos crida, es rebel·la contra una fal·làcia -els nens són molt macos però de petits bàsicament emprenyen- que ha creat la nostra societat del Prozac. I, en regirar-me inquieta, destorbo aquest petit cosset que respira molt més tranquil que jo al meu costat. Llavors un petó meu, lluny de desvetllar-lo, l'ha empès suaument cap a la placidesa interrompuda. Abans de readormir-se, però, m'allarga una maneta calentona que dóna ¿ignara? tant de consol en les meves angoixes nocturnes.
És això esclavitud? O és que no tenim prou humilitat per reconèixer que aquests fills que reclamen aliment nocturn en donen, a canvi, tant o més?