divendres, 22 d’abril de 2011

Quin valor tenen les opinions d'un Papa a la tele?

Ens ho venen com la gran intervenció, històrica, d'un Papa a la televisió, però no n'hi ha per tant. Benet XVI s'ha avingut a respondre a preguntes formulades pels espectadors d'un programa religiós de la principal cadena italiana, la Rai, amb un format molt protegit, per evitar sorpreses. Només dir que el Papa va gravar les respostes una setmana abans, sense possibilitat de rèplica, en la solitud del seu despatx de la Biblioteca privada vaticana. Amb tot, les respostes de Benet XVI han estat, segur, de gran interès per als qui han vist "A sua immagine" a les 14:10, l'hora en què es creu que Jesús va expirar a la creu -i no em pregunti ningú qui i com ha establert l'hora al minut, quan ni tan sols es pot assegurar ben bé quin dia i any va morir!-. Misteris de la teologia.
A la redacció han arribat més de 2.000 preguntes. Els responsables n'han triat primer tres, i després de consultar-ho amb el Vaticà, les han ampliat fins a set. El teòleg convertit en Papa ha acceptat tocar temes delicats. Per exemple, el dolor que pateix la gent innocent, plantejat per una nena japonesa de set anys que encara no s'ha recuperat de l'espant del terratrèmol. El Papa ha estat molt sincer: no té resposta per a aquesta pregunta, però està segur que Déu està al costat dels qui pateixen.
Dues de les set preguntes inquirien sobre la vida després de la mort, senyal que és la preocupació estrella dels creients. I el Papa ha reconegut, de nou, que no pot donar detalls sobre com serem les persones ressuscitades, però ha apuntat un parell de coses interessants. Per exemple, que hi haurà una certa resurrecció de la carn, de la matèria, perquè si no, el sepulcre no hagués quedat buit en ressuscitar Jesús. Naturalment, qui ressusciti viurà embotit en un "cos gloriós", que no s'assembla a la nostra carcassa d'avui -això també queda narrat als Evangelis-. Joseph Ratzinger també ha afirmat que Jesús no va viatjar a cap lloc geogràfic anomenat infern, com sembla indicar el Credo catòlic pres al peu de la lletra, sinó que va tocar el fons de la realitat humana per rescatar les persones i ajudar-les a elevar-se cap a Déu.
Un Papa, doncs, que accepta amb humilitat que no té resposta per a tot i que basa les seves interpretacions en passatges de l'Evangeli. Per això sobta, i molt, la resposta que li dóna a la mare de Francesco Grillo, un jove amb esclerosi múltiple, en coma des de fa dos anys. L'ànima de Francesco és encara dins el cos immòbil? Sí, assegura sense vacil·lar el Papa: tot i que no es pot comunicar ni entén amb detall el que li diuen, sí que sent l'amor dels pares que el cuiden.
I aquí ve la meva perplexitat. I d'on ho treu, això, el Papa? Com pot endinsar-se en les profunditats de Francesco? Ratzinger no argumenta en absolut aquesta resposta, sinó que compara l'ànima atrapada al cos amb una guitarra amb les cordes trencades que ja no pot sonar. Molt poètic, sí, però no deixa de ser una opinió. Al marge que la pugui compartir o no, la qüestió és que el Papa ha dictat sentència. Ho ha fet en ple debat a Itàlia sobre la llibertat que pot tenir un pacient per decidir si vol que li allarguin artificialment la vida en cas de perdre la consciència. I, vist que tants catòlics creuen que el Papa té una opinió més important que la de la resta de creients, perquè pensen que té una mena de "fil directe amb Déu", aquesta opinió personal -que implícitament, exclou qualsevol desconnexió de sondes artificials, equiparant-ho a un assassinat- pot tenir molta repercussió.
Perquè sí, senyors, aquests milers de catòlics no llegeixen amb atenció els Evangelis o, almenys, no paren esment en el passatge en què Jesús insisteix que ningú no pot atorgar-se el paper de mestre o de guia espiritual*. Que, en qüestions de fe i consciència, cadascun de nosaltres té la mateixa dignitat per buscar, a la llum de la seva relació amb Déu, la més honesta de les respostes. I, com va dir el fill de Maria en una altra ocasió, sovint la resposta més propera a Déu no la donen grans savis**; sacerdots, teòlegs i Papes que siguin, sinó la gent "del carrer", normal i corrent, que no passa el temps filosofant sinó responent amb cada gest d'amor als desafiaments de cada dia. Sense ànim de donar lliçons.

*«Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist». Mt 23,1-12
**«T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». Mt 11,25

dimecres, 20 d’abril de 2011

Atrapat al jardí

Mira! Ell m'estira de la màniga, em fa caminar de puntetes i m'apropa a la porta-finestra que dóna a la terrassa. Tot i les precaucions, quan m'hi acosto unes ales negres prenen el vol. Una merla mascle, la reconec de seguida, no debades és el meu ocell favorit, tan salvatge i domèstic alhora, i amb aquell cant pletòric i joliu que anima les tardes de primavera. Però... i l'altre? Em pregunta ell. Veig llavors, sobre el test de l'hortènsia tot just trasplantada, un ocell més petit, d'ales brunes. Ah, és clar, aquesta és la femella, dic una mica dubitativa, perquè és tan petiteta que sembla un pardal. Fins que se m'acut la imatge dels pollets de merla que nien entre les plantes de casa els pares. Com per voler confirmar la intuïció, l'ocellet salta del test a terra. Té les ales massa curtes per a volar.
És clar, és un dels pollets del niu de merles de l'arbre del jardí veí, improviso. El seu pare, com tots els mascles, l'haurà volgut fer espavilar a cop d'empentes, "vinga, nano, a volar, que ja és hora". I com tots els tios, més impulsius que previsors, no s'haurà parat a pensar que el llançava a una terrassa enclotada com la nostra, amb parets altes, molt difícils de superar, afegeixo, amb convicció feminista. "La mare no ho haguera fet", sentencio.
Doncs tenim un problema. O no sortim durant uns dies al jardí, i deixem que el merlot vingui a alimentar el pollet sense espantar-se, o imitem els ocells i busquem uns quants cuquets entre les arrels dels llimoners, sense arribar a tocar mai el petit, perquè llavors els pares, sentint la nostra olor, no el reconeixerien mai més com a fill seu i es perdria tota possibilitat que se'n tornessin a ocupar. I llavors, qui ensenyarà el nouvingut a comportar-se com un ocell fet i dret?
M'agradaria pensar que les meves teories furibundes contra el papà-merla eren infundades: l'endemà una primera mirada cautelosa no percep rastre de pollets. La Natura apareix sempre més llesta que la capacitat intel·lectual del pretès Fill predilecte de la creació, que ha perdut una eina tan imprescindible per a ésser ell mateix com la intuïció, a força de pensar que, amb raonaments aristotèlics, arribarà a una veritat superior. El senyor ocell potser no era tan beneit com suposava, i sabia què es feia en empènyer el petit a l'adolescència. Només que, de tant en tant, sento un crit potent i monòton que sembla provenir d'algun punt indeterminat del jardí, i llavors em pregunto, inquieta, si no serà que la Natura també s'equivoca. Si no serà que tots naveguem, cecs i fràgils, en una mar imprevisible.



P.D. Ai, ai. Aquesta tarda he vist una mamà-merla (bruna) emprendre el vol des d'un dels testos coberts d'heura... serà que és encara allà? M'hi he acostat a un metre, resistint amb esforç la nefasta temptació de remenar la planta, però no es movia ni una fulla. No té res de rar: si és aquest l'amagatall triat, el petit s'haurà quedat clavat, com fan tots els pollets eixerits. I encara més tard, quan regava unes plantes assedegades a pocs metres, m'he topat quasi de cara, de nou, amb la femella, que duia un cuc al bec i en veure'm ha fugit esperitada, amb un petit crit d'esglai. Tant de bo torni a donar-li a la bestiola l'aliment que li era destinat, si és que és cert que la tinc agotzonada al jardí...