dijous, 24 de setembre de 2009

El sastre de via Rasella

Ha estat només un instant. Qui sap si ha arribat al segon. Baixava l'anònima i quieta via Rasella, amb el palau Barberini a l'esquena, corrent cap a la feina, quan per l'escletxa d'una finestra oberta he vist un home cosint. Un senyor d'aire distingit i respectables cabells blancs.
El meu pas accelerat ha tingut un moment d'indecisió quan el cervell li ha advertit que no és cosa de cada dia, veure tal dignitat humana aplicada a l'ofici menor de l'agulla. La ment atrafegada ha tingut temps per manar als ulls que es fixessin en algun element d'identitat. Només han registrat un nom de lletres daurades a la porta del costat, "Doriano", abans de perdre's en d'altres portals, carrer avall.
Deu ser una sastreria, he imaginat. I el senyor, el propietari, un sastre de renom. Però ni el carrer ni la humilitat de l'establiment semblaven indicar massa riquesa, i qui sap si qui cosia no era més que un simple empleat.
He anat a pensar en l'avi de l'Adriano, Alberto, també sastre, i com el fill, Ettore, va esdevenir advocat, i encara el nét, l'Adriano, periodista, llicenciat en Dret i amb màster a Estrasburg. Potser avi, fill i nét hauran estat igualment intel·ligents i sensibles, però el més humil només va poder aplicar la claredat d'idees a la confecció de roba, mentre que el de formació més privilegiada potser podrà arribar a cims intel·lectuals més excelsos. I així, amb la humanitat sencera. Quants escombriaires occidentals, immigrants sense papers, dones de països pobres sense instrucció podrien arribar a ser "algú", un intel·lectual reconegut, un empresari d'èxit, si tan sols en tinguessin l'oportunitat.