dissabte, 7 de febrer de 2009

Excel·lir sense ambicionar

"Llull havia de ser un personatge amb una vida excepcional. Una d’aquelles persones que van evolucionant i els passen coses a la vida que els fan únics i irrepetibles, sense haver-ho premeditat. Si un mateix es proposa ser excepcional, mai ho serà, només viurà la vida d'un personatge de cartró que ell mateix s'ha inventat. Hi ha persones que, sense proposar-s'ho tenen vides irrepetibles, i Llull havia de ser una d’aquestes persones". Josep Batalla, traductor i impulsor d'Obrador Edèndum
http://onsonelssabonetsdepropaganda.blogspot.com/2007/11/josep-batalla.html

divendres, 6 de febrer de 2009

Déu existeix perquè és bo?

Una amiga em va dir un dia que, després de la terrible desgràcia de perdre un fill, no podia creure en Déu. I volia saber perquè jo (crec que) crec.
Em semblava agosarat respondre a una persona que ha patit tant el mal en aquest món. Però ella em preguntava sincerament. Vaig aventurar que potser la desgràcia no és eterna, i un dia tu retrobaràs al Cel el teu ésser estimat. El mal, doncs, no és tal mal. Només ho crèiem, però no era veritat.
El mal, però, continua turmentant la fràgil humanitat, alguns dies és ben a prop meu, i entenc que una resposta així sembla de conte de fades. Hi ha d'haver encara més respostes.
Llegia avui una disputa entre Sant Tomàs d'Aquí i Averroes sobre si el món va ser creat per Déu a partir del no-res, o bé el món és etern, sense començament ni final.
Què en penso jo? Em dic. Aquesta és una qüestió tan difícil que sempre l'havia deixat per impossible. Va, pensa-hi. Imagino una mena d'univers obscur... un cel negre sense estrelles...què difícil és pensar en el no-res!
I Déu? Qui l'ha creat, a ell? L'eterna pregunta.
Llavors... òndia, quina meravella, no? Perquè mentre m'esforço a pensar en l'obscuritat, constato no obstant la verdor del meu petit i anàrquic ficus benjamí, que llença les branques en totes direccions sense harmonia ni direcció, esbojarrat, personalíssim, i em dic que quina meravella tot plegat. Que jo ara sigui aquí, morta de son, en aquest sofà. I tot existeixi al meu voltant.
És una meravella sentida altres vegades, però avui era quasi com la primera vegada. Quina meravella, un Déu així. Un Déu que s'ha posat a fabricar planetes, persones, plantes. I si no hi hagués Déu, és tal la meravella del món, que si no l'hagués fet Déu, seria igual, seria el mateix. El món existeix, i això ja de per si ja és diví.
Es més. Tot el què existeix, és tal meravella, que neix un fill i ens n'enamorem. És un miracle tan gran, que admetem que potser Déu existeix.
Però mor el fill, i Déu deixa d'existir.
Perquè?
Déu només desapareix per les coses dolentes del món?
I les bones? Qui les ha fet?
Qui ha creat la meravella de l'altre fill de la meva estimada amiga?

dijous, 5 de febrer de 2009

Séneca IV. Triar el camí

"Todos los hombres, hermano Galión, quieren vivir felices, pero al ir a descubrir lo que hace feliz la vida, van a tientas, y no es fácil conseguir la felicidad en la vida, ya que se aleja uno tanto más de ella cuanto más afanosamente se la busque, si ha errado el camino.
Hay que determinar, pues, primero lo que apetecemos; luego se ha de considerar por dónde podemos avanzar hacia ello más rápidamente.
Mientras erremos de acá para allá sin seguir a otro guía que los rumores y los clamores discordantes que nos llaman hacia distintos lugares, se consumirá entre errores nuestra corta vida, aunque trabajemos día y noche para mejorar nuestro espíritu. Hay que decidir, pues, a dónde nos dirijamos y por dónde, no sin ayuda de algún hombre experto que haya explorado el camino por donde avanzamos.
Nada importa, pues, más que no seguir, como ovejas, el rebaño de los que nos preceden, yendo así, no a donde hay que ir, sino a donde se va.
Perecemos por el ejemplo de los demás; nos salvaremos si nos separamos de la masa. Busquemos lo que es mejor, no lo que es más común, o frecuente". Cartas a Lucilio.

Séneca III. Tu

La filosofía no desdeña ni prefiere a nadie; su antorcha brilla para todo el mundo. Sócrates no era patricio; Cleantes alquilaba sus brazos para regar un jardín; Platón debió su nobleza a la filosofía. ¿Por qué no has de igualar a esos grandes hombres? Ellos serán tus antepasados, si eres digno de ellos; y lo serás, con la convicción de que nadie es más noble que tu. Todos tenemos los mismos grados de nobleza, porque el origen de todos y de cada uno se pierde en la noche de los tiempos. "No hay rey, dijo Platón, que no descienda de esclavos, ni esclavo que no descienda de reyes". Una larga serie de revoluciones ha mezclado y confundido las generaciones. Cartas a Lucilio.

Séneca II. Ahora

Nos decimos con frecuencia: en cuanto acabe esto, me entregaré por completo a la filosofía; tan pronto como arregle tal asunto fastidioso, me dedicaré al estudio. Para filosofar no hay que esperar la ocasión para estar desocupado; hay que dejar todas las ocupaciones para consagrarnos a la gran ocupación que agotará todo nuestro tiempo y mucho más, aunque nuestra vida se extendiera hasta los más remotos límites de la existencia humana. Cartas a Lucilio

Séneca I. Tu vida

¿Por qué no, mejor, aprovechas tu breve vida y la ofreces llena de placidez a ti y a los demás? ¿Por qué no, mejor, te vuelves amable para todos mientras vivas, añorable cuando mueras? ¿Por qué deseas echar abajo al que trata contigo desde demasiada altura? (...) Contente un poco: he aquí que viene la muerte para haceros iguales. Sobre la ira