dimecres, 15 de juliol del 2009

L'autenticitat dels tomàquets

Ara entenc perquè aquest vespre he sentit el plaer de cuinar, similar al què sent algú en olorar un ram de flors. El secret està en el tomàquet. Aquesta hortalissa, columna vertebral de la cuina catalana, està en perill d'extinció a la terra que l'adora i, en canvi, a Itàlia, on està condemnada a jugar un paper secundari, de salsa base entre les mil-i-una combinacions de pasta, frueix d'una salut excel·lent. Digueu-me si en els darrers mesos heu quedat mai ebris del perfum d'un tomàquet. Si, mentre el tallàveu a trocets, heu sentit la temptació irresistible de portar-vos un bocí a la boca, com faríeu mentre prepareu un fuet per a l'aperitiu dels convidats. Aquest matí m'he fet un tip de “picar” tomàquet mentre preparava un entrepà de platja, i aquest vespre, tot i la fuita de gas als fogons d'una vella cuina, aspirava el perfum d'una mitja dotzena de tomàquets vermells i punxeguts comprats a l'única botiga de queviures d'una illa minúscula i apartada d'Itàlia. Tomàquets que, cuits al costat d'un all també perfumat, mantenien un color envejable i apetible. Ara entenc, també, perquè un veterà corresponsal català a Roma s'ha especialitzat en les qualitats del bon tomàquet i n'ha esdevingut un expert europeu, si no mundial. Un català sap estimar aquesta hortalissa, que per a alguns és un fruit, però no té l'oportunitat d'assaborir-la massa sovint. Culpeu-ne els tan mitificats hivernacles del Maresme, o blasmeu els latifundis d'Almeria. La qüestió és que a casa nostra, trobar un bon tomàquet, un d'aquells que donen feina i plaer a cada glàndula de la llengua, és gairebé tan difícil com trobar algú que no acostumi a canviar al castellà a la primera cambrera hispanoamericana de torn. Els catalans ens omplim de mites, però després no hi estem a l'alçada.