Una ciambella i dos croissants

M'ho havia anunciat per aquest Facebook tan denostat la mitjanit abans, però igualment, quan apareix a pocs minuts de les deu del matí és tot un esdeveniment. Truca a la porta. Porta una ciambella, una mena de donut saborossíssim, un croissant de crema i un de simple. No només: també uns regalets de Nadal: un petit despertador a l'antiga, en miniatura, que canta com si fos un rellotge molt més forçut, i un llibre de pensaments de la pastora a Roma de l'Església valdesa -la germana intel·lectual del franciscanisme, condemnada com a heresia pel Vaticà el segle XIII i sobreviscuda qui sap com-. Amb aquest gest, la Daniela alegra una setmana fosca, atrafegadíssima, ofegadora. Pensar que una mica més i, escanyada per la quantitat ingent de deures, he tingut per un moment la temptació de dir-li que passi un altre dia. Sort que l'alegria de saber-me privilegiada destinatària d'aquest gest d'amistat era massa forta com per trepitjar-la amb els estrictes i cecs manaments cerebrals. Gràcies, Daniela!

Una ciambella i due cornetti. Me l'aveva annunciato la notte scorsa su questo Facebook tanto deprecato, eppure lo stesso, quando è apparsa pochi minuti prima delle 10 è stato un evento. Bussa. Porta una ciambella, specie di gustosissimo donut, un cornetto semplice e uno alla crema. Non solo: anche dei regalini di Natale: una piccola sveglia all'antica, in miniatura, che canta come se fosse un orologio parecchio più forzuto, e un libro di pensieri della pastora a Roma della Chiesa valdese – la sorella intellettuale del francescanesimo, condannata come eresia dal Vaticano nel secolo XIII e sopravvissuta Dio solo sa come. Con questo gesto, Daniela rallegra una settimana scura, affannosissima. E pensare che c'era mancato poco che, sommersa dalla quantità ingente di cose da fare, per un attimo ho avuto la tentazione di dirle di passare un altro giorno. Per fortuna che la gioia di sapermi privilegiata destinataria di questo gesto d'amicizia era troppo forte per tarparla con i severi e ciechi comandi cerebrali. Grazie, Daniela!

Preguntes tancades dins un aula

Una cinquantena de persones tancades en una aula. Una creu i dues pissarres a la paret, i el professor que mira d'explicar la realitat segons Aristòtil. Em pregunto què hi fem, tots plegats, preocupats a saber de la finalitat i el perquè de nosaltres mateixos, quan la nostra vida és breu i finalment, la nostra naixença i la nostra mort no depenen de nosaltres.
Busco una resposta simple. Tinc a la bossa un llibre de 500 pàgines sobre els misteriosos orígens de la fortuna del Cavaliere. Va fer diners gràcies a les inversions de la màfia? Línies i línies amb explicacions sobre la contractació d'un mafiós a la seva finca a Milà, entrevistes a jutges, actes policials. Al meu costat, un noi té també un llibre de 500 pàgines a la seva cartera de pell, i me l'imagino com un dels llibres bàsics del primer curs de filosofia, com la Crítica a la Raó Pura de Kant, o la Metafísica d'Aristòtil, o la Repubblica de Plató. I em dic, ara i avui, què és més interessant per a mi, saber una cosa concreta sobre el món en què puc intervenir, o deixar la meva ment volar cap a preguntes sense resposta?
La meva ànima s'inclina més cap al pensament abstracte, es deleix per preguntar-se perquè sóc aquí i perquè existeixo, però jo sortiré de classe i continuaré amb el llibre periodístic, i ho argumentaré dient que és important actuar ara i aquí. Després, però, maldaré per esbrinar què en pensa Aristòtil de Déu, la natura i l'home llegint fragments de la Metafísica el cap de setmana o a les nits. Dedicar-se plenament a una de les dues coses, però, sembla una quimera. Ara bé, si em dedico només a Aristòtil, no per això tancaré l'argument d'una vegada per totes. Ni tampoc aconseguiré resoldre per mi sola si Berlusconi és o no un delinqüent.
El nostre temps i les nostres forces són limitades, quina és la millor manera de gastar-les?