El bebé mor perquè el Bisbat que diu defensar la vida abandona sa mare

S'hauria dit Fathy i hauria estat la llum que hagués apartat les tenebres de la vida dels seus pares. Però Fathy és mort, abans i tot de néixer. Mort perquè ningú va voler auxiliar la seva mare, una egípcia de 23 anys que el portava al ventre des de feia vuit mesos. Setze dies abans, la família havia estat expulsada d'una residència propietat del Bisbat de la rica província de Grosseto, a la Toscana, perquè havia caducat l'ajut dels Serveis socials municipals. Des de llavors vivien en un cotxe; ella no podia descansar i al final, se li va esquinçar la placenta. Una nit es va despertar amb forts dolors i el marit la va conduir veloçment a l'hospital, però tot i la cesària d'urgència no hi va haver res a fer. Havien perdut el quart fill.
La residència catòlica Casa Betània, un bonic alberg amb televisió i telèfon a totes les habitacions, l'1 de juny va fer fora el pare, Fathy, i la dona, Donya, tot i que ella duia un ventre prominent que indicava la proximitat d'un naixement. D'una vida. Aquella que tant diu defensar la jerarquia catòlica que organitza manifestacions contra les clíniques avortistes, que crida contra la píndola anticonceptiva i el preservatiu. I això que la vida de Fathy no era ni un projecte ni un minúscul esbós: era ja contundent, enèrgica: un bebè que pesava dos quilos, que fora de la panxa hauria sobreviscut com un nadó normal i que, encara calentet dins el cos de la mare, provocava bonys al ventre que feien la delícia dels esperançats pares.
Ells necessitaven tant Fathy com el petit a ells. La Donya havia patit tres avortaments. Ara estava segura que en menys d'un mes, finalment, abraçaria el petit Fathy i ell li respondria mirant-la amb els ulls insegurs dels nadons. Però ningú la va ajudar quan ho necessitava. Casa Betània, amb 18 habitacions i 53 llits, no en va cedir cap per a Donya: la va fer fora l'endemà mateix que l'Ajuntament deixés de pagar-ne l'estada. I ni el Bisbat ni l'Ajuntament van saber trobar un llit en una escola, en una residència, al Bisbat mateix, per a l'embarassada de 8 mesos amb una tràgica història d'avortaments indesitjats a l'esquena.

El pare vol justícia... però ningú li pot tornar el nen

El petit moria dos dies després que el marit hagués trobat, finalment, feina com a pizzaiuolo, cuiner de pizzes. Però per cobrar calia passar el mes. Per això va demanar ajut de nou a l'Ajuntament, al Bisbat, a Càritas. Res, no hi havia lloc per a ells.
Cada 25 de desembre, els responsables del Bisbat de Grosseto recordaran amb escàndol com ningú va voler allotjar Maria de Natzaret quan era a punt d'infantar Jesús. Tindran paraules per com ells van deixar sola Donya i Fathy?
Els metges diuen que el nen hauria viscut si la mare hagués pogut descansar normalment. Com es justifiquen els Serveis Socials? Argumentant que ja no tenen diners, que havien gastat 60.000 euros per a les sis famílies desallotjades. I la responsable de la catòlica Casa Betània? Sònia Palmieri li deia a un periodista de La Nazione l'1 de juny, el dia que va fer fora sis famílies, entre elles Fathy i Donya: "ja no és el nostre problema. L'administració ens havia demanat un favor i nosaltres els l'hem fet".
Ara, Sònia Palmieri ja no respon al telèfon.
-No tornarà fins la pròxima setmana, m'explica una veu femenina de Casa Betània.
-Bé, voldria saber la seva versió sobre els fets d'aquesta família, explico. Les circumstàncies del desallotjament, qui el va autoritzar, etc.
-Millor truqui als Serveis socials, van ser ells qui ens els van enviar, argumenta la veu.
-Ah, llavors, és només cosa seva el fet que vostès els fessin abandonar l'habitació?
-No ho sé, la veritat, no en tinc ni la més mínima idea.
És aquesta l'Església defensora de la vida, de l'acolliment als necessitats, de l'amor? Els qui tenien cap possibilitat d'ajudar Donya, que no llegeixen mai l'Evangeli, quan Jesús diu que tot el que fem als més petits, als més desvalguts, li ho fem a Ell? Que allò decisiu és vestir els pobres, visitar malalts, preocupar-se pel proïsme? Quan ensenya que això és l'únic, de debò l'únic que importa a Déu, l'únic que és Amor?
Ara papà Fathy diu que tothom els vol ajudar. Però ja és massa tard. "Vull justícia", diu. La Donya, en canvi, no té forces per parlar...

Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).

L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.

Todos los culpables de una muerte atroz

Morían como medusas sobre la arena, derretidos bajo el sol, tratados con desdén por todos los barcos con que se cruzaron. Uno tras otro, dejaban de respirar, mientras sus compañeros escudriñaban las aguas y trataban, en vano, de obtener ayuda. Pero los 72 prófugos de la guerra de Libia apiñados en una barca a la deriva, la mayoría de los cuales murieron de hambre y de sed en una de las zonas más traficadas del Mediterráneo, jamás perdieron la dignidad ni el sentido de la solidaridad. Conservaron hasta el último minuto de vida la humanidad que les faltó no sólo a los patrones de los barcos que les vieron sufrir entre las olas y pasaron de largo, sino a una larga lista de culpables de mirar hacia otro lado.

El artículo sigue aquí

Carta d'un capellà al New York Times

M'arriba per correu electrònic una carta d'un sacerdot catòlic al New York Times, diari que ha fet bandera de la denúncia contra els abusos sexuals a menors de l'Església Catòlica. Sigui veritable o no, trobo interessant el contingut i en reprodueixo alguns fragments:

Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.Veo en muchos medios de información, la ampliación del tema en forma morbosa...(...)

¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de
guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado
la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...

Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados. No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a sero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.

No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.

No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve. La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia , esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.

No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura…
 
Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido

P. Martín Lasarte sdb

És una reflexió que he fet sovint. Encara en tinc una altra. Si els mitjans saben que els capellans pedòfils són menys del 0.5% del total del col·lectiu. Si són conscients que més del 90% dels abusos sexuals es cometen A L'INTERIOR DE LES FAMÍLIES DELS NENS. Un pare, un germà, un oncle... I de l'altre 10%, la majoria són coneguts de la família: un professor, un amic dels pares... Per què els nostres mitjans no fan una campanya per aturar de debò els abusos sexuals, pressionant els serveis socials i les escoles per tal que es dotin d'instruments de prevenció i acció ràpida? Tan simple com que algú, a l'escola, quan els nens encara són petits, els expliqui que és normal i què no que els faci un adult, i què han de fer si els passa... comentar-los que és important explicar-ho a algú de confiança. Però no. Ha quedat demostrat que, o als diaris no els interessa un rave els abusos sexuals a menors, o bé són completament incompetents.

Viatge a la tragèdia

Per un cop, penjo una notícia que he escrit per a l'Avui/El Punt i que surt publicada avui. Jo mateixa no sóc del tot conscient de la tragèdia que significa néixer en bona part dels països de l'Àfrica subsahariana, i aquesta notícia m'ha obert una mica els ulls.

"La meva dona i el meu fill han mort entre les onades. El nen només tenia tres anys". És el testimoni d'un dels 51 supervivents del naufragi, ahir a la matinada, d'una barca amb almenys 300 immigrants que havia sortit de Líbia en direcció a Lampedusa, l'illa siciliana on han desembarcat uns 25.000 desplaçats indocumentats des que van esclatar les revoltes al nord d'Àfrica. La majoria fugien dels horrors de Somàlia i Eritrea, Costa d'Ivori o Darfur; alguns havien passat anys en presons de Líbia. Entre ells hi havia dones embarassades i nens.
La barca era a 39 milles al sud de Lampedusa, en aigües malteses. Tenia dificultats des de feia hores i va bolcar durant l'operació de socors d'una patrulla italiana. Un dels passatgers havia aconseguit enviar una petició d'ajut a les autoritats de Malta per telèfon via satèl·lit. Aquestes van negar l'ajut, argumentant que no tenien prou mitjans, i van avisar Itàlia, que va enviar-hi una patrulla des de Lampedusa. "Érem al mar des de feia dos dies, l'aigua entrava a la barca i quan hem vist apropar-se una nau ens hem mogut i la barca s'ha capgirat. A bord hi havia 370 persones", narrava ahir el pare que ha perdut la família. Alguns dels ofegats sabien nedar, però van voler ajudar altres persones, entre onades de més de tres metres.
"El mar estava molt mogut i al meu voltant tots han mort, incloent-hi la meva promesa i el meu amic", deia el camerunès Peter Hugo, 29 anys, que havia pagat 400 dòlars per aquest viatge cap a la tragèdia. El noi explicava que, fugint del Camerun, va passar dos anys en una presó de Líbia -com molts altres refugiats- fins que el van alliberar. Quan va esclatar la guerra, la policia el va instar a agafar les armes contra els rebels que s'enfrontaven al règim de Gaddafi. S'hi va negar i el van torturar, però va escapar. "Em vaig dir: m'estimo més afrontar la mort al mar que posar-me a matar", deia ahir. Diverses ONG advertien que tragèdies com aquesta es podien haver evitat si la UE hagués acceptat acollir els subsaharians atrapats a la guerra de Líbia.
El flux d'immigrants a Lampedusa no s'atura: ahir va haver-hi noves arribades. El govern Berlusconi reparteix els que arriben en campaments de tendes per tot Itàlia, però els indocumentats fugen en massa amb l'esperança d'arribar a d'altres països.
França els intercepta a la frontera, però Itàlia ha amenaçat de donar a tots els refugiats un permís de residència temporal perquè puguin creuar la frontera legalment. Finalment, el president francès, Nicolas Sarkozy, i el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, han acordat buscar una sortida en una cimera que se celebrarà el 26 d'abril.

P.D. Veig hores després per l'informatiu Rai3 que són ja 800 les persones que han mort intentant arribar a Itàlia des de començos d'any.