dissabte, 29 de gener de 2011

Llit cruixent de parmesà, un truc infal·lible

Un cuiner italià generós que proposa receptes al seu blog, Christian, fa poc compartia amb els afortunats lectors una manera facilíssima de preparar una amanida gustosa. Allò que la fa especial és el toc artístic en la presentació que garanteix, només de veure-la, una bona dosi de sucs gàstrics per a tots els comensals de la vetllada. Es tracta de col·locar l'enciam sobre un llit cruixent de parmesà. Preparar-ho és qüestió de dos minuts per plat i els resultats són sorprenents. Tan fàcil com espargir parmesà ratllat en una petita paella i, quan s'ha format una pel·lícula, agafar uns palets o forquilles de fusta i donar-li la volta (veure vídeo). Encara calent, abocar-lo sobre un plat soper o bol que li doni a aquesta pasta una forma de conquilla, barqueta, cistellet. El què s'hi aboca dins, un cop s'ha refredat, és per a la imaginació de cadascú. La proposta de Christian inclou radicchio (aquesta piloteta d'enciam de color púrpura encès), espinacs, nous i pinyons torrats, magrana i poma.
El mateix truc el fa servir el chef del restaurant Roma Sparita, a la bellíssima piazza di Santa Cecilia (enlluernadora de nit, i insospitadament tranquil·la) per a servir el tradicional Cacio e Pepe -spaghetti amb formatge pecorino i pebre, un plat tradicional de la cuina romana-, i el cas és que entusiasma els turistes i aconsegueix que els romans oblidin per una estona l'escepticisme. Sé d'algun català que vindrà a Roma aviat i sospito que no voldrà marxar de la ciutat sense tornar-lo a assaborir.

dijous, 27 de gener de 2011

El mal incomprensible

Un dia a Jesús li van preguntar quin mal havia fet un cec per néixer sense vista. Cap, va contestar, però així es manifesta l'obra de Déu (Joan 9,2). Resposta massa misteriosa, difícil o insatisfactòria per a la immensa majoria, diria, dels què ens indignem pels mals dels innocents, especialment els què són obra de la Natura, davant la qual la llibertat de l'home sovint s'estavella. Perquè encara que convinguem que Déu és amor, constatem que una persona pot donar amor (actuar com Déu o amb Déu) al cec o inhàbil o malalt, però en la majoria de casos el mal seguirà sense desaparèixer.
El patiment sense remei és especialment frustrant pels qui, moguts per una fe en un poder diví bo i poderós, confien que l'oració pot aportar esperança. I doncs, quan el mal segueix allà, inamovible, es pregunten... aquesta és tota l'obra de Déu? Sorgeixen llavors les hipòtesis: o Déu no existeix, o no és poderós, o no és bo... o no hi ha miracles perquè tampoc hi ha fe...o és que en realitat, no n'entenem un borrall, de la vida, el bé, el mal... o serà que l'única resposta és que, en contra de la nostra mentalitat científica i materialista, hi ha de debò una vida espiritual eterna on triomfarà el bé... preguntes i respostes velles com la humanitat, a les quals ens encarem apassionadament encara avui, els creients full-time, creients a estones i ateus.
Cadascú va assajant una resposta, però, potser en alguna cosa podríem concordar pel què fa a l'explicació que uns admiradors van atribuir a Jesús: sí que és cert que arran del patiment es posa en moviment la compassió, l'amor gratuït, sublim, diví. És llavors que un surt d'un mateix per preocupar-se per un altre que crida amb la mirada. Quan tot va bé, és natural compartir energia desbordant. Quan apareix el mal, quan estem necessitats... com busquem el miracle d'una carícia, i quina meravella trobar-la!
Una lesió que em té al llit des de fa uns dies, necessitada i vulnerable, em fa agrair i meravellar-me com mai de l'amor que mou la mà que em sosté delicadament la testa en plena nit. Que em fa llegir en uns altres ulls la sol·licitud, la voluntat de donar consol i benestar. Que fa aparèixer persones benvolgudes darrera la porta de casa o de la línia de telèfon. Malgrat les xacres, em sorprenc saludant el bé que m'ha portat el mal. Ja ho sé que d'aquí a poc estaré curada, però... aquest sentiment només serveix en els mals amb final feliç, o també s'aplica d'alguna manera en els que no tenen el desenllaç desitjat?
El mal és sempre un mal, i si no hi ha final feliç, tot allò de bo que pugui néixer es barrejarà amb el dolor. Però potser sí que hi ha sempre alguna cosa misteriosament esperançadora i bona en la nostra resposta al mal. És llavors, en el combat desigual, que s' allibera una abnegació insospitada. Una entrega que, mirant enrere i resseguint la nostra pròpia història, és potser la que hi introdueix els moments de màxima dignitat i plenitud.

diumenge, 23 de gener de 2011

Anhel del desert


Deu ser com l'art flamenc, que no es pot escoltar en disc; s'ha de viure en directe. Una tardor em trobava a Torí, engrescada d'escoltar per primer cop el nostre músic de més prestigi internacional, Jordi Savall, que amb un instrument avui en desús, la viola de gamba, treu la pols a músiques oblidades i bellíssimes: medievals, renaixentistes, barroques. Savall havia reunit músics de pobles antagònics; catalans, castellans, turcs, armenis, israelians, palestins, per evocar la Istanbul otomana. En especial, la música que van compondre al segle XVII armenis i sefardites -els jueus expulsats pels Reis Catòlics el 1492-. Tot era delicat, suggeridor, balsàmic; una meravellosa unió de pobles i instruments mediterranis arrenglerats en una única voluntat: convertir sons en art sublim. Fins que va entrar en escena la veu del desert i va escombrar la pau benaurada per bufar-hi un desassossec tan inquiet com dolç. Un vent terriblement malenconiós, que duia tristor, esperança... i aquell anhel indesxifrable de l'ànima, que tothom té i que no es pot expressar. Anhel d'unió divina, d'immortalitat? Només ho podreu saber si algun dia us trobeu, com jo, amb un solo d'aquest instrument: el ney. Una mena de flauta adoptada per la tradició musical sufí, que és aquesta branca mística de l'Islam tinguda per herètica pels musulmans majoritaris -els sunnites-.  Aquest ney, però, és molt més antic, perquè apareix en pintures de l'Antic Egipte i fins i tot de l'antiquíssima Ur. El tocava aquella nit el turc Kudsi Ergüner, un mestre. Res del què trobo per YouTube és comparable: és com pretendre reviure la passió d'un concert flamenc des del saló de casa. Però un se'n pot fer una petita idea amb aquesta cançó, Taksim Makam Usak, amb Erguner al ney i Nezih Uzel a la percussió.